Els Funcionaris
Francisco J. Bastida, Catedràtic de Dret Constitucional
Amb el funcionariat està succeint el mateix que amb la crisi econòmica. Les víctimes són presentades com a culpables i els autèntics culpables es valen del seu poder per desviar responsabilitats, ficant-los mà a la butxaca i l'horari laboral dels que inútilment proclamen la seva innocència. Aquí, amb l'agreujant que en ser unes víctimes selectives, persones que treballen per l'Administració pública, la resta de la societat també les posa en el punt de mira, com a part del deute que se li ha caigut a sobre i no com una part més dels que pateixen la crisi. La baixada salarial i l'increment de jornada dels funcionaris s'aplaudeix sense aturador, amb la satisfeta somriure dels governants per veure ratificada la seva decisió.
Darrere de tot això hi ha una ignorància supina de l'origen del funcionariat. S’enveja del seu estatus -i per això es critica- l'estabilitat que ofereix en l'ocupació, la qual cosa en temps d'atur i de precarietat laboral és comprensible, però aquesta permanència té la seva raó de ser en la garantia d'independència de l'Administració respecte de qui governi a cada moment, una garantia que és clau en l'Estat de dret. En coherència, s'estableix constitucionalment la igualtat d'accés a la funció pública, d'acord al mèrit i a la capacitat dels concursants. L'expressió de guanyar una plaça "en propietat" respon a la idea que el funcionari no se li pot «expropiar» o privar de la seva ocupació pública, sinó en els casos legalment previstos i mai per caprici del polític de torn. És cert que no pocs funcionaris consideren aquesta «propietat» en termes patrimonials i no funcionals i es recolzen en ella per un escàs rendiment laboral, de vegades amb el beneplàcit sindical, però això és corregible mitjançant la inspecció, sense haver d'alterar aquella garantia de l'Estat de dret.
Els que més contribueixen al menyspreu de la professionalitat del funcionariat són els polítics quan accedeixen al poder. Estan tan acostumats a créixer en el partit a base de lleialtats i submissions personals, que quan arriben a governar no es fien dels funcionaris que es troben. Sovint els veuen com un obstacle a les seves decisions, com buròcrates que posen objeccions i controls legals als que pensen que no haurien de tenir límits per ser representants de la sobirania popular. En cas de conflicte, la lleialtat del funcionari a la llei i la seva funció pública arriba a interpretar-se pel governant com una deslleialtat personal cap a ell i fins i tot com una oculta estratègia al servei de l'oposició. Per evitar aquesta escull han sorgit, cada vegada en major nombre, els càrrecs de confiança al marge de l'Administració i de les seves taules salarials; també s'ha provocat una hipertròfia de càrrecs de lliure designació entre funcionaris, cosa que ha suscitat entre aquests un interès a alinear-se políticament per accedir a llocs rellevants, que després tindran com a premi una consolidació del complement salarial d'alt càrrec. El desig de crear un funcionariat afí ha conduït a la intromissió directa o indirecta dels governants en processos de selecció de funcionaris, influint en la convocatòria de places, la definició dels seus perfils i temaris i fins i tot en la composició dels tribunals. Aquesta manera clientelar d'entendre l'Administració, en si mateix una corrupció, té molt a veure amb la corrupció economico-política coneguda i amb la decisió en els controls per aturar-la.
Aquests
governants de tots els colors polítics, però sobretot els que es titllen de
liberals, són els que, després de la perversió causada per ells mateixos en la
funció pública, carreguen contra la tropa funcionarial, sigui personal
sanitari, docent o purament administratiu. Si la crisi és general, no és
comprensible que es rebaixi el sou només als funcionaris i, si el que es vol és
gravar als que tenen una feina, hauria de ser una mesura general per a tots els
que perceben rendes pel treball siguin de font pública o privada.
Amb
tot, el més sagnant no és la retallada econòmic en el salari del funcionari,
sinó l'insult personal a la seva dignitat. Pretendre que treballi mitja hora
més al dia no resol cap problema bàsic ni estalvia llocs de treball, però
serveix per assenyalar-lo com a persona poc productiva. Reduir els anomenats
«moscosos" o dies de lliure disposició -que van néixer en part com un
complement salarial en espècie davant la pèrdua de poder adquisitiu- no alleuja
en res a l'Administració, ja que mai s'ha contractat una persona per substituir
a qui gaudeix d'aquests dies, doncs es reparteix la feina entre els companys.
La mesura només serveix per crispar i desmotivar a un personal que, a més de
veure com se li rebaixa el seu sou, ha de suportar que els governants
l’estigmatitzin com una càrrega per sortir de la crisi. Pura demagògia per
dividir els pagans.
En
contrast, els polítics en el poder no renuncien als seus assessors ni a cap
dels seus generosos i múltiples emoluments i prebendes, que en la majoria dels
casos mai tindrien ni en l'Administració ni en l'empresa privada si només es
valoressin el seus mèrit i capacitat. I el més greu és que no hi ha propòsit
d'esmena. No s'enganyin, la crisi no ha corregit els mals hàbits, tot el més,
els ha frenat per falta de finançament o, simplement, ha forçat a practicar de
manera més discreta.
Francisco J. Bastida.
Catedràtic
de Dret Constitucional.
Universitat
d'Oviedo.
En
castellano:
.
.
