La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard
6 Apareix el "Comte Rosi"
7 El comitè de no intervenció
8 Les "tretes"
9 Massa força per estimar
10 A mi, estimats italians
11 Comencen a sospitar de mi
La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard
6 Apareix el "Comte Rosi" (ni era comte ni es cognomava Rosi)
Quina nit! Serien les deu aproximadament quan va arribar un capità d'artilleria. Va saludar tothom...
Era, segons sembla, políticament parlant, un peix gros.
Uns quants soldats van pujar diverses caixes de xampany i pastissos...
Al cap de poca estona va aparèixer el "Comte Rossi", seguit de la seva guàrdia personal. Em va fer la impressió de trobar-me davant d'una partida d'assassins, manats per un rufià ben uniformat. En efecte, no m'equivocava.
Es tractava d'un aventurer italià que Mussolini havia nomenat general de camises negres que responia pel nom de Conte Rossi. Era un home robust, fort. Em va fer la sensació d'uns quaranta anys. Potser menys...
Tot, en ell, era teatral. Amb uniforme falangista, impecable, ple d'insígnies i, especialment, una calavera amb dos ossos creuats. La mateixa que feien servir els pirates d'antany i que l'havia fet extensiva als que formaven la partida de la seva guàrdia personal.
El capità Homar, que així es deia l'artiller que havia dirigit l'arribament de pastissos i begudes, amb posats d'opereta, es va plantar davant del pseudoaristòcrata italià i amb veu temperada per les circumstàncies, va exclamar:
Perquè vós, el meu general, heu vingut a salvar la civilització atacada pel comunisme...
-Fusilati, fusilati! -va interrompre el "comte" italià- fusilati rojos fusilati...
És un honor per a nosaltres el que hàgiu vingut a aquesta casa –va intentar dir el capità encarregat de la ràdio que s'havia molestat per haver-se avançat l'altre capità –així és que tant vós com el Duce... .
- Res, res -va interrompre una altra vegada l'aventurer- fusilati, rojos, fusilati...
I bevia, bevia...
Allò acabà tots cantant "Cara al Sol"...
Havien transcorregut tot just dues hores i el defensor de la civilització, estirat en tot el llit, dormia la mona amb dues rameres, una a cada costat...
Fora de l'habitació, davant de la porta, muntava guàrdia un falangista amb fusell calat...
La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard
7 El comitè de no intervenció
Per mi passaven totes o gairebé totes les notícies. Sabia amb el màxim d'exactitud tot el desenvolupament de la Guerra als diferents fronts, així com els moviments de l'esquadra italiana, la que amb el nom del Canàries o del Balears piratejava per tota la Mediterrània i capturava tot el que podia, valent-se de la complicitat, ratlla a la barra, de l'anomenat "Comitè de No Intervenció", organisme resultant de la por al "còlera nazi" que havia envaït fins a la medul·la dels responsables polítics de la bella Albió... Organisme que es va poder recolzar sobre la impotència de Leon Blum, aquell socialista francès que plorava davant els requenments d'Álvarez del Vayo i plorava perquè, tot i estar assegut a la cadira del Govern, no podia portar la contra als anglesos.
Sí!... M'assabentava de moltes coses... Sabia que la guerra depenia d'interessos aliens a tots els espanyols. Espanya servia d'assaig d'armaments i proves de tàctiques militars als imperialistes europeus, on Alemanya era qui portava la veu cantant, ja que Itàlia només tenia categoria d'acompanyant. Rússia volia treure'n el tall i la va treure. Va vendre als lleials part de la seva ferralla i la va cobrar a preu d'or...
No hi ha dubte que tots els que érem a la Ràdio sabíem tot el joc... Jo, per part meva, estava segur que la dreta clerical i ultra capitalista que creia, fins i tot amb la bona fe d'alguna part de la mateixa, que la Repubhca li arrabassava l'hegemonia de classe dominant ho havia sacrificat per continuar mantenint els seus privilegis; però també començava a adonar-me que, sobre aquesta classe que lluitava per mantenir el domini s'alçava un cabdill, un home que, de sortir el seu bàndol triomfant atropellaria els uns i els altres i, vencedors i vençuts, passarien a ser els seus vassalls. .
Potser aquest fos el motiu que, d'una manera inconscient, impulsés el poble espanyol, el poble pla, la lluita contra una dictadura futura. Contra una dictadura que, ho escombraria tot. Una dictadura tan personal que acabaria fins i tot amb els més addictes, si aquests poguessin suposar un perill perquè, a falta de trobar un papa que el coronés, fos exaltat a la dignitat de Salvador de Déu i de Pàtria...
Un legionari que l'Església ha portat sota pal·li i li ha donat, com a resultat de l'acte, els mateixos atributs que només es podien concedir al Santíssim... Durant molts anys l'Església espanyola pagarà aquest pecat.
La meva feina a la pràctica, era "saber"... Traduir signifiats i consignes i això em portava a adonar-me, perfecte compte, de la lluita desigual que es lliurava a Espanya; essent, precisament, el motiu que em sentís cada dia més al costat dels homes de la República. Exactament amb aquell poble que, tot i saber que havia de perdre, lluitava i lluitava...
Jo també purgava el meu pecat, per no haver sortit d'estampida el dia que vaig tenir ocasió de fer-ho, i situar-me al meu lloc just. La defensa de la bandera antifeixista.
Però no va ser així i vaig haver d'aguantar moltes nits al meu lloc d'escolta, davant d'aquell quadre ple de botons, les "fil·lípiques" de Ràdio Sevilla, on el "borratxí" de Queipo de Llano, llançava tota mena d'epítets, per passar després a Ràdio Club Portugal, on es divulgaven totes les "veritats" i les "mentides", pel fet que Oliveira Salazar, el sàdic tecnòcrata d'una particular economia de classe, creador d'una policia política de molta més efectivitat que la Gestapo, ajudava i donava tota mena de facilitats als revoltats espanyols. Aquest destí meu m'havia convertit, de fet, en un "redactor periodístic" i d'estar en contacte amb "algú" li hauria pogut passar informació de profit, encara que no fos més que per "fastiguejar" i entorpir la marxa d'aquells que es atribuïen en exclusiva el dret de dir-se espanyols, ja que, al cap ia la fi, des de fora tot ja
estava decidit.
Probablement el "paraigua" que passegés Neville Chamerlan, sabia més que tot el poble espanyol. Va ser un dels testimonis de la venda...!
I mentrestant, en aquesta Mallorca nostra, i sota els estels que poc temps abans cantés Dionísio Ridruejo, sorgien cada vegada amb més força les ànsies de matar, enfundades en camisa nova que "ella" brodés en vermell ahir, convertides en un sentiment que envaïa tot el sistema físico-psíquic d'aquells individus que havien cregut complir una missió social...
Aquestes ànsies, aquest sentiment havia calat tan profund, en aquests ens, que la intoxicació de les seves ments havia arribat a extrems de convertir en veritable martiri viure sense matar. Necessitaven sang amb la mateixa intensitat que el toxicòman necessita el tòxic. S'havien convertit en habituals del crim i no podien viure sense ell. L'emblema brodat en vermell era tot un símbol: el jou per esclavitzar i les fletxes per matar...
La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard
8 Les "saques"
Van sortir del cafè Alhambra. Seria a prop de mitjanit. Volien dirigir-se, com de costum, bé a Can Mir o al Castell de Bellver; però un va dir que seria convenient anar a "visitar" a un "vermell" dels que havien quedat "camuflats" i, com que la qüestió era passar la nit el més distreta possible, als altres els va semblar bé. Es van dirigir a una de les barriades de la ciutat...
Van deixar el cotxe a la calçada i van pujar a un primer pis. Van trucar amb gran estrèpit.
-Qui? -va preguntar una veu de dona.
-Obriu!
-Un moment!
-Obrim o llencem la porta a baix!
Una dona d'uns cinquanta anys, els va franquejar l'entrada...
Van entrar com a gossos que ensumen la seva presa i es van emportar el marit d'aquella dona que, presa pel pànic, havia quedat muda, petrificada...
La filla d'aquell matrimoni va córrer escales avall i es va agafar al pare.
Va ser separada per un d'ells, mentre l'altre l'agafava per la cintura... Entre tots dos la van ficar en un dels cotxes i se'n van anar...
Allà, prop de les "Cuatro Campanas", a la carretera del cementiri Municipal de Palma, l'endemà, un home jeia de panxa enlaire, cosit a trets...
Uns centímetres a la dreta apareixia, solt i ensangonat un òrgan genital...
La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard
9 Massa força per estimar
En aquella habitació. Una mena de saleta on la senyora Conchi, rebia els seus "clients" de qualitat, es reunien moltes nits, en franca tertúlia, diversos dels que lluitaven per Déu i per la Pàtria...
Normalment, Antonio Buades, mentre una de les pupil·les, la més escanyolida de la senyora Conchi (nom donat a "boleo" per supí desconeixement del real) li servia l'entrepà que de costum li havia fet preparar al cafè de baix, era el que portava la veu cantant, entre aquells quatre o cinc aprenents de "patriota", envoltat de les pelandusques, a mig vestir, que componien la plantilla de la "madame" d'aquell elegant lupanar, fins que arribava un metge que, mancant saber guarir malalts, havia après a emmalaltir sans, acompanyat d'aquell ens anomenat Emilio Manera Rovira que durant la República se les donava de gran demòcrata amb rivets d'economista socialitzant que, probablement al principi per por de ser considerat "vermell" o, simplement, per haver-lo atacat el virus del tòxic "matarife" que va arribar a transportar-lo en espasmes medul·lars... Era llavors quan s'armava la grossa; atès que els altres també volien intervenir amb les seves disquisicions filosòfiques sobre l'art de governar.
Per això s'embrancaran en discussions que sempre els portaven al convenciment de la necessitat d'eliminar tot allò que tingués relació, directa o indirecta, amb la Democràcia; ja que Espanya necessitava una mà dura que sabés reconstruir l'imperi que els liberals havien llençat per la borda. Calia lluitar pel renaixement patri i per això escombrar tot el que es posés enfront.
Ell, Emilio Manera, només pensant en les convulsions d'una futura presa, es posava en trànsit i, amb aquest èxtasi, apretava més i més la fúrcia rossa i entrada en carns que havia anat a seure al seu costat...
-Emili que em fas mal...
Però ell no hi era, era en un altre lloc... Pensava a la carretera del Cementiri, al mateix temps que "in ment", era al bosc de Bellver, sentint els udols raneres d'un agonitzant, no per malaltia, sinó per bala I amb remat de ganivet. Amb aquell ganivet que ficat, en funda artísticament gravada, penjava del seu cinyell:
I així transcorrien dies i més dies i tots aquells homes, "aquells patriotes", uns casats i altres solters, que defensaven els principis de família, de pàtria, de religió, eren tots amics de la senyora Conchi... No podien viure sense els favors d'aquelles fúrcies. Els necessitaven com el pa. El pa de cada dia.
-Vine guapa... No quedava més remei, si et volies salvar d'aquella bèstia.
Allà, asseguda sobre aquell llit, gemegava la pobra noia que havia estat conduïda per força i tancada al lúgubre quartet del lupanar de la senyora Conchi.
-On estic? On és el meu pare? Què han fet
amb ell? ...
-No et preocupis. Vine... Jo et salvaré... Et juro que...
I la va abraçar, però ella es va resistir i va lluitar amb totes les forces. El en el forcejament la va estrènyer de manera que ella, en faltar-li la respiració, va començar a cedir... Ell, el defensor de la civilització, boig de frenesí pel que creia una victòria.
Va arribar a la consumació física de l'acte.
Entre les mans tenia un cadàver...
Es va aixecar horroritzat...
Va desenfundar el ganivet que penjava del seu cinyell i el va clavar amb força, una vegada i una altra, sobre aquell cos inert, sense vida...
La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard
10 A mi, estimats italians
Gairebé tot el temps m'ho passava a la Ràdio. Només faltaven unes poques hores per anar a casa, veure el meu pare, banyar-me i canviar de roba interior...
No vaig tornar al Club de Regates, ni al Veloç, ni tan sols al vafè Alhambra. Volia ser vist el mínim possible i tant els meus caps com els meus companys, interpretaven la meva actitud com de sacrifici per la causa. No! Els odiava a tots, però m'interessava ser-hi. Era el lloc millor per estar assabentat.
Quantes i quantes vegades vaig somiar despert. Quantes i quantes vegades vaig somiar que col·laborava amb els lleials i gràcies a aquesta col·laboració els feixistes perdien la guerra... Infeliç de mi!
Era un somni que cada dia faltava menys per acabar...
Els feixistes prenien això i allò cada dia.
Els lleials perdien això i allò, també, cada dia.
I jo somiava... Què més podia fer?
Somiava i m'evadia, com a únic recurs, d'aquell món en què els feixistes italians, disfressats de legionaris espanyols, deixaven llavor suficient per inflar ventres de dona... ventres que acollien gèrmens les cèl·lules actives dels quals representaven l'embrió de mestissos engendros a on només elles, possesses de místic frenesí, ho donaven tot a més glòria de Déu i de la Pàtria...
Encara recordo un "pelotari" professional, que va ser una de les "vedettes" durant molt de temps al nostre Frontó Balear, que "va pegar" un tret a la seva amant, dona casada i de bona família, perquè se les "entenia" amb un aviador italià. Un déu romà que va venir a salvar Mallorca!
I així, unes "cornupejant" el marit, l'amant i unes altres estrenant-se, van rendir honors als "salvadors" de l'Illa. Que gran era el nou Estat!.
Volia deixar de pensar.
Deixar de penar en aquell pobre sordmut a qui havien ficat pres al castell de Bellver amb l'únic i lleig càrrec d'haver fet "crits subversius" i, alhora, oblidar-me de les passejades fetes a amics i correligionaris com Jaime Bestard, administrador general de Correus i cosí germà de la meva mare; així com Jaime Bauzá, vicepresident de la Diputació Provincial oncle de la qual anys després seria la meva dona, Pedro Grau Dauset, delegat de la Societat d'Autors i tants amics entranyables com Antonio Coll, Àngel Fernández, Juan Matas Soler, Armando Correa i moltíssims més , dels quals ni tan sols, en la majoria dels casos, ens cap la satisfacció de saber quan com o on van ser enterrats.
Voldria somiar i deixar de pensar en aquells afusellaments "oficials", on queien homes com el professor de la Normal José M. Olmos Escobar; el metge i alcalde de Palma Emilio Darder, el socialista Alejandro Jaume i el hisendat Qués... I per què més? La llista seria interminable.
Quan despertava dels meus somnis i m'enfrontava amb la realitat creia morir. La veritat és que sentia un pes tan gran que no podia suportar-ho. El meu lloc no hi era, immòbil. El meu lloc estava lluitant en una trinxera oa la presó però mai "camuflat" al mal anomenat sector nacional.
Jo era "rojo"... Era rojo per decret de Franco.
"Els que no estan amb mi estan contra meu"... Els revoltats havien aplicat i portat a la pràctica tot aquest espíntu.
Amb aquesta mentalitat s'eliminaven tots aquells que poguessin sentir les llibertats més elementals.
Vaig passar unes hores a casa. Tristes i angoixants hores al costat d'un malalt. El malalt era el meu pare. El meu pare i el meu amic. El millor dels meus amics...
I em vaig quedar sense pare i sense amic.
No vaig plorar.
El plor no hauria expressat ni tan sols una part ínfima del sentiment, de l'afecte, de l'amor que jo sentia per aquell home que, en vida, va ser el meu pare i el meu amic.
Només dues paraules omplien tot el buit de l'ànima, del cos que es queda sense ànima: Mon pare.
La Guerra civil en Mallorca vivida por Josep Pons Bestard
11 Comencen a sospitar de mi
El vigilant del meu barri, em va informar que una de les nits passades, un capità i dos soldats van anar a casa meva i, en trucar una vegada i una altra, ell va acudir i els va manifestar que el pis estava buit, ja que l'amo havia mort uns dies abans.
Li van fer unes quantes preguntes i va contestar a gairebé totes que no sabia res, si bé creia que el fill del mort era a l'exèrcit perquè el dia de l'enterrament el va veure vestit de soldat. Va afegir amb cara molt compungida:
- Venien amb força mala llet. Van parlar de registrar la casa. En fi, veu amb molt de compte, ja que saps que "aquests", al principi de canvi, l'afusellan a un.
No em vaig estranyar que estigués espantat. Havia trobat molts "fiambres" humans. Les matinades per a ell eren fatals.
Jo li tenia una certa estima, ja que sent jo un nen, ell ja era el vigilant del barri. Era madur i presumia d'haver conegut Weyler i Maura, si bé, tot i admirant-los, era republicà.
-Gràcies, Joan, procuraré cuidar-me. No us preocupeu -li vaig contestar-, intentant donar un aire de naturalitat que estava molt lluny de sentir.
Em vaig adonar que el cercle s'empenyia. La meva desgràcia havia estat quedar-me a Mallorca, en aquesta Mallorca que sempre he volgut tant. En aquesta Mallorca que va acollir uns per matar i altres per morir.
M'havia quedat... Tots havien sortit per a la plaça de Cort, on s'organitzava, com era costum, "voluntàriament i esponyaniament", la gran manifestació per celebrar la caiguda de Màlaga.
L'estar de guàrdia, em va lliurar d'anar a cantar una vegada i una altra, el Cara al Sol dels camises blaves, el Giovenezza dels de la negra vestimenta italiana i, fins i tot d'aquell passat de moda, les nostàlgiques estrofes del qual, invocaven a un Déu, a una Espanya i un rei... A aquest rei de la boina encarnada, que molts anys enrere, quedés eliminat de la baralla política en ús a totes les taules que, directament o indirectament, es produïen els envits governamentals i que pel que sembla allà, a Navarra, el General Mola amb l'ajuda de feixistes italians havien intentat ressuscitar...
Vaig quedar sol davant d'allò aparells... Gairebé no hi havia notícies. Era una d'aquestes tardes tranquil·les. De tanta tranquil·litat que gairebé vaig oblidar que estàvem en guerra i, per un moment, vaig tornar a somiar.
Vaig tornar enrere i em vaig oblidar del malson que estàvem vivint, un i altre dia, sota aquest cel de Mallorca i em vaig sentir una altra vegada lliure...
Vaig tornar a viure, en el record, aquelles tardes en què, vorejant la costa, en petita embarcació a vela, a la retina humana, sembla formar part d'una tènue ratlla una unió dimanant del petó de les vores d'una copa al revés descansant sobre una gruixuda bola...
Amb aquest infinit que no sap limitacions, que representa el més enllà de l'intel·lecte. Amb aquest infinit que és tota llibertat. S1!, tota llibertat de fer i de pensar. Tal com Déu els va concedir a l'home.
Vaig tornar, per tant, a sentir-me lliure; si bé, físicament, tenia por... Por perquè la matèria és fràgil, però l'intel·lecte pot ser fort, perquè és subtil i pot volar. No hi ha barrots ni presons que el continguin, perquè és tot esperit, espintu a l'infinit...
I així, rememorant aquells dies, en què un grapat d'estudiants encoratjats per Sbert, el mallorquí que s'enfrontà amb Pnmo de Rivera, fundàvem la F.U.E. a Mallorca, malgrat el cavernícola de la majoria del professorat local, tornava a viure les jornades en què, a força de treball, vam treure els primers números de Ciutadania.
I, dit sigui de pas, cap, dels que confeccionàvem el setmanari podia ser director, per falta d'edat, cosa que va fer que tinguéssim un de "prestat", i això ens ocasionés algun disgust, doncs sempre teníem un o altre "embolic" amb la Dictadura.
Recordo que ens reuníem en aquell vell casalot del carrer de Sans, seu dels republicans mallorquins, llar d'uns homes tot ideal... Homes que, tot i ser grans lluitadors, eren incapaços de prendre represàlies de tota classe. La seva revolució era la revolució del dret, la recerca del que és ètic, del que és just. Creien en la igualtat davant la llei, com a conseqüència, en el que avui s'ha anomenat "igualtat d'oportunitats" i sabien que no entra ni cap en aquest precepte que cap mortal, pel sol fet d'emparar-se sota la màgica frase de "per la gràcia de Déu", tingui dret a ocupar la màxima magisltratura de l'Estat, a títol perpetu i amb el dret a llegar-la en herència i sense pagaments d'impostos, ni ús de
transferència, pels segles dels segles...
Anava recordant noms i situacions...
Em queien les llàgrimes d'emoció en recordar aquell dia que havia assistit al primer míting en què, al Teatre Balear, van parlar els principals líders de la conjunció republicanosocialista...
I així vaig anar repassant tots aquells anys de progrés intel·lectual, d'eliminació de caciquismes i de servituds socials...
