La llum estranya que el sol feia a l'aigua, ara que el sol estava més alt, significava bon temps, i el mateix la forma dels núvols sobre la terra. Però l'au estava ara gairebé fora de l'abast de la vista ia la superfície de l'aigua no apareixien més que alguns pegats de groc sarg cremat pel sol i la violada, arrodonida, iridescent, gelatinosa i violada bufeta d'una medusa flotant a curta distància del pot. Flotava alegrement com una bombolla amb els seus filaments purpurins llargs i mortífers a remolc per espai d'una iarda.
–Aigua dolenta –va dir l'home. Puta.
Des d'on es balancejava suaument contra els seus rems, va baixar la vista cap a l'aigua i va veure els diminuts peixos que tenien el color dels llargs filaments i nedaven entre ells i sota la breu ombra que feia la bombolla en el moviment a la deriva. Eren immunes al verí. Però l'home no, i quan alguns dels filaments s'enredaven al cordill i romanien allà, viscosos i violats, mentre el vell feia aixecar un peix, patia botxins i excoriacions als braços i mans com els que produeixen el guao i l'heura verinosa. Però aquests enverinaments per l'aigua dolenta actuaven ràpidament i com fuetades.
Les bombolles iridescents eren belles. Però eren la cosa més falsa del mar i el vell gaudia veient com se les menjaven les tortugues marines. Les tortugues les veien, se'ls acostaven per davant, després tancaven els ulls de manera que, amb el seu carapatx, estaven completament protegides, i se les menjaven amb filaments i tot. El vell agradava de veure les tortugues menjant-se-les i agradava de caminar-hi a la platja, després d'una tempesta, i sentir-les rebentar quan els posava a sobre els peus callosos.
Li encantaven les tortugues verdes i els careis amb la seva elegància i velocitat i el seu gran valor i sentia un amistós desdeny per les estúpides tortugues anomenades caguamas, grogoses al seu carapatx, estranyes a les seves copulacions, i menjant molt contentes les aigües dolentes amb els seus ulls tancats.
No sentia cap misticisme sobre les tortugues, encara que havia navegat molts anys en vaixells tortuguers. Els tenia llàstima; llàstima fins als grans “baguls” que eren tan llargs com el pot i pesaven una tona. En general, la gent no té pietat de les tortugues perquè el cor d'una tortuga continua bategant hores després que han estat mortes. Però el vell va pensar: “També jo tinc un cor així i els meus peus i les meves mans són com els seus”. Es menjava els seus ous blancs per donar-se força. Els menjava tot el mes de maig per estar fort al setembre i sortir a la recerca dels peixos veritablement grans.
També prenia diàriament una tassa d'oli de fetge de tauró traient-lo del tanc que hi havia a la barraca on molts dels pescadors en guardaven l'aparell. Hi era, per a tots els pescadors que ho volguessin. La majoria dels pescadors detestava el seu sabor. Però no era pitjor que aixecar-se a les hores en què s'aixecaven i era molt bo contra tots els refredats i grips i era bo per als ulls.
Ara el vell va alçar la vista i va veure que l'ocell tornava a girar a l'aire.
–Ha trobat peixos –va dir en veu alta.
Cap peix volador trencava la superfície i no hi havia escampament de peixos de carnada. Però mentre mirava el vell, un petit bonic es va aixecar a l'aire, va girar i va caure de cap a l'aigua. El bonic va emetre uns centelleigs de plata al sol i després que va haver tornat a l'aigua, un altre i un altre més es van aixecar i estaven saltant en totes les direccions, batent l'aigua i fent llargs salts darrere de les seves preses, buscant-les, espantant-les.
“Si no van massa ràpids els aconseguiré” va pensar el vell, i va veure la taca batent l'aigua, de manera que era blanca d'escuma, i ara l'ocell picava i bussejava a la recerca dels peixos, forçats a pujar a la superfície pel pànic,
–L'au és una gran ajuda –va dir el vell. Justament llavors la llinya de popa es va tensar sota el seu peu, al punt on havia guardat un rotllo de llinya, i va deixar anar els rems i va temptejar la llinya per veure quina força tenien les estrebades del petit bonic; i subjectant fermament la llinya, va començar a aixecar-lo. El retremolor anava en augment segons tirava i va poder veure a l'aigua el negre-blau del peix, i l'or dels seus costats, abans d'aixecar-lo sobre la borda i fer-lo fora al pot. Va quedar estès a popa, al sol, compacte i en forma de bala, els seus grans ulls sense intel·ligència mirant fixament mentre deixava la seva vida contra la tablazón del pot amb els ràpids i tremolosos cops de la cua. El vell li va pegar al cap perquè no seguís patint i li va donar una puntada de peu. El cos del peix encara tremolava a l'ombra de popa.
–Tonyina! –va dir en veu alta–. Farà una bonica carnada. Deu pesar deu lliures.
No recordava quant de temps feia que havia començat a parlar només en veu alta quan no tenia ningú amb qui parlar. En els vells temps, quan estava sol, cantava; de vegades, de nit, quan feia la guàrdia al timó de les xalupes i els tortuguers cantava també. Probablement havia començat a parlar en veu alta quan se n'havia anat el noi. Però no ho recordava. Quan ell i el noi pescaven junts, generalment parlaven únicament quan calia. Parlaven de nit o quan els agafava el mal temps. Es considerava una virtut no parlar innecessàriament al mar i el vell sempre ho havia considerat així i ho respectava. Però ara expressava els seus pensaments en veu alta moltes vegades, ja que no hi havia ningú que pogués mortificar.
–Si els altres em sentissin parlar en veu alta creurien que estic boig –va dir en veu alta–. Però ja que no estic boig no m'importa. Els rics tenen ràdios que els parlen a les seves embarcacions i els donen les notícies del beisbol
"Aquesta no és hora de pensar en el beisbol, -va pensar-. Ara cal pensar en una sola cosa. Aquella per a la qual he nascut. Podria haver-hi un peix gran al voltant d'aquesta taca -va pensar-. Només he agafat un bonic extraviat dels que estaven menjant. Però estan treballant ràpidament i al lluny. Tot el que as lluny. l'hora? O serà algun senyal del temps que jo no conec?”
Ara no podia veure la verdor de la costa; només els cims dels verds turons que treien el cap blanques com si estiguessin coronades de neu i els núvols semblaven altes muntanyes de neu sobre elles. El mar era molt fosc i la llum feia prismes a l'aigua. I les miríades de lunars del plàncton eren anul·lades ara per l'alt sol i el vell només veia els grans i profunds prismes a l'aigua blava que tenia una milla de profunditat i en què els seus llargs llinyes descendien verticalment.
Els pescadors anomenaven tonyina tots els peixos d'aquesta espècie i només distingien entre ells pels seus noms propis quan els venien a canviar per carnades. Els bonics estaven de nou a baix. El sol escalfava fort i el vell el sentia a la part de darrere del coll, i sentia la suor que li corria per l'esquena mentre remava.
"Pogués deixar-me anar a la deriva -va pensar-, i dormir i fer un llaç al dit gros del peu per despertar si piquen. Però avui fa vuitanta-cinc dies i he d'aprofitar el temps."
Justament llavors, mentre vigilava les llinyes, va veure que una de les varetes verdes se submergia vivament.
–Sí –va dir–. Sí –i munto els rems sense copejar el pot.
Va agafar la llinya i la va subjectar suaument a l'índex i el polze de la dreta. No va sentir tensió ni pes i aguanto lleugerament. Després ho va tornar a sentir. Aquesta vegada va ser una estirada de tempteig, ni sòlid ni fort, i el vell es va adonar, exactament, del que era. A cent braces més avall una agulla estava menjant les sardines que cobrien la punta i el caporal de l'ham al punt on l'ham, forjat a mà, sobresortia del cap del petit bonic.
El vell subjecte delicada i tova la llinya i amb la mà esquerra el va deixar anar del palet verd. Ara ho podia deixar córrer entre els dits sense que el peix sentís cap tensió.
"A aquesta distància de la costa, en aquest mes, deu ser enorme -va pensar el vell-. Menja-les, peix. Menja-les. Si us plau, menja-les, estan d'allò més fresques; i tu, allà, a sis-cents peus a l'aigua freda ia les fosques. Fa una altra volta a la foscor i torna a menjar-te-la."
Sentia el lleu i delicat llençar i després una estrebada més forta quan el cap d'una sardina devia haver estat més difícil d'arrencar de l'ham. Després res.
–Vinga, vine –va dir el vell en veu alta–. Fa una altra volta. Fa una altra volta. Vine a olorar-les. Oi que són saboroses? Menja-te-les ara, i després tindràs un bonic. Dur i fred i saborós. No siguis tímid, peix. Menja-te-les.
Va esperar amb la llinya entre l'índex i el polze, vigilant-lo i vigilant els altres alhora, ja que el peix pogués virar amunt o avall. Després va tornar a sentir la mateixa i suau tracció.
–Ho agafarà –va dir el vell en veu alta–. Déu ho ajudi a agafar-lo.
No ho va agafar, però. Se'n va anar i el vell no va sentir res més.
–No es pot haver anat –va dir–. No s'hi pot haver anat, maleït! Està fent una volta. És possible que hagi estat enganxat alguna altra vegada i que recordi alguna cosa.
Després va sentir un suau contacte a la llinya i es va sentir feliç.
–No va ser res més que una volta –va dir–. L'agafarà.
Era feliç sentint llençar suaument i després va tenir sensació de quelcom dur i increïblement pesat. Era el pes del peix i deixo que la llinya llisqués baix, baix, baix, emportant-se els dos primers rotllos de reserva. Segons descendia, lliscant suaument entre els dits del vell, encara ell podia sentir el gran pes, encara que la pressió del seu índex i del polze era gairebé imperceptible.
–Quin peix! –va dir–. El porta travessat a la boca i se n'està anant.
“Després virés i s'ho empassarà” va pensar. No va dir això perquè sabia que quan hom diu una bona cosa possiblement no passa. Sabia que aquest era un peix enorme i se'l va imaginar allunyant-se a la tenebra amb el bonic travessat a la boca. En aquell moment va sentir que havia deixat de moure's, però el pes encara persistia. Després el pes va anar en augment, i el vell li va donar més llinya. Va accentuar la pressió de l'índex i el polze per un moment i el pes va augmentar. I la llinya baixava verticalment.
–Ho ha agafat –va dir–. Ara deixaré que s'ho mengi a gust.
Va deixar que la llinya llisqués entre els dits mentre baixava la mà esquerra i amarrava l'extrem solt dels dos rotlles de reserva al llaç dels rotlles de reserva de l'altra llinya. Ara estava llest. Tenia tres rotllos de quaranta braces de llinya en reserva, a més del que estava usant.
