El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 11
Ara les estrelles estaven brillants i va veure clarament el daurat i li va clavar el ganivet al cap i el va treure de sota la popa. Va posar un dels seus peus sobre el peix i el va obrir ràpidament des de la cua fins a la punta de la mandíbula inferior. Després va deixar anar el ganivet i el va esbudellar amb la mà dreta, netejant-lo completament i arrencant-li de quall les agalles. Va sentir la panxa pesada i relliscosa a la mà i la va obrir. A dins hi havia dos peixos voladors. Estaven frescos i durs i els va posar un al costat de l'altre i va llançar els budells a les aigües per sobre la popa. Es van enfonsar deixant una estela de fosforescència a l'aigua. El daurat era ara fred i era d'un leprós blanc-gris a la llum de les estrelles i el vell li va arrencar la pell d'un costat mentre subjectava el cap amb el peu dret. Després el va virar i va pelar l'altra part i amb el ganivet va aixecar la carn de cada costat des del cap a la cua.
Va deixar anar la resta per sobre la borda i va mirar a veure si es produïa algun remolí a l'aigua. Però només es percebia la llum del seu descens lent. Es va tornar llavors i va posar els dos peixos voladors dins dels filets de peix i, tornant el ganivet a la funda, va tornar lentament a la proa. La seva esquena era doblegada per la pressió de la llinya que corria sobre ella mentre ell avançava amb el peix a la mà dreta.
De tornada a la proa va posar els dos filets de peix a la fusta i els peixos voladors al costat d'ells. Després d'això va afirmar la llinya a través de les espatlles i en un lloc diferent i el va subjectar de nou amb la mà esquerra recolzada a la regala. Després es va inclinar sobre la borda i va rentar els peixos voladors a l'aigua notant la velocitat de l'aigua contra la mà. La seva mà estava fosforescent per haver pelat el peix i va observar el flux de l'aigua contra ella. El flux era menys fort i en fregar el cant de la mà contra la tablazón del pot van sortir flotant partícules de fòsfor i van derivar lentament cap a popa.
–S'està cansant o descansant –va dir el vell–. Ara deixa'm menjar aquest daurat i prendre algun descans i dormir una mica.
Sota les estrelles a la nit, que s'anava tornant cada cop més freda, es va menjar la meitat d'un dels filets de daurat i un dels peixos voladors net de budell i sense cap.
–Que excel·lent peix és el daurat per menjar-lo cuinat –va dir–. I quin peix més dolent és cru. Mai no tornaré a sortir en un pot sense sal o llimones.
"Si hagués tingut cervell hauria fet fora aigua sobre la proa tot el dia. En assecar-se hauria fet sal -va pensar-. Però el fet és que no vaig enganxar el daurat fins a prop de la posta del sol. No obstant, va ser una falta de previsió. Però ho he mastegat bé i no sento nàusees."
El cel s'estava ennuvolant sobre l'est i una darrere l'altra les estrelles que coneixia van anar desapareixent. Ara semblava com si estiguessin entrant en un gran congost de núvols i el vent havia amainat.
–D'aquí tres o quatre dies hi haurà mal temps –va dir–. Però no aquesta nit ni demà. Aparella ara per dormir una mica, vell, mentre el peix està tranquil i segueix tirant seguit.
Va subjectar fermament la llinya a la mà dreta, després va empènyer la cuixa contra la mà dreta mentre tirava tot el pes contra la fusta de la proa. Després va passar la llinya una mica més avall, a les espatlles, i el va aguantar amb la mà esquerra en forma de suport.
"La meva mà dreta pot subjectar-lo mentre tingui suport -va pensar-. Si s'afluixa en el son, la meva mà esquerra em despertarà quan la llinya comenci a córrer. És dur per a la mà dreta. Però està acostumada al càstig. Tot i que només dormi vint minuts o una hora em farà bé." Es va inclinar endavant, refermant-se contra la llinya amb tot el seu cos, tirant tot el seu pes sobre la mà dreta, i es va quedar adormit.
No va somiar amb els lleons marins. Va somiar amb una vasta taca de marsopes que s'estenia per espai de vuit a deu milles. I això era a l'època del seu aparellament i botaven molt alt a l'aire i tornaven al mateix forat que havien obert a l'aigua en botar fora d'ella.
Després va somiar que era al poble, al seu llit, i bufava un nord i feia molt de fred i la seva mà dreta estava adormida perquè el seu cap havia descansat sobre ella en comptes de fer-ho sobre un coixí.
Després va començar a somiar amb la llarga platja groga i va veure el primer dels lleons que hi baixaven al capvespre. I després van venir els altres lleons. I ell va recolzar la barbeta sobre la fusta de la proa del vaixell que allà estava fondejat sentint la vespertina brisa de terra i esperant a veure si venien més lleons. I era feliç.
La lluna s'havia aixecat feia molt de temps, però ell seguia dormint i el peix seguia tirant tot seguit del pot i aquest entrava en un túnel de núvols.
El va despertar la sacsejada del seu puny dret contra la cara i la coïssor de la llinya passant per la mà dreta. No tenia sensació a la mà esquerra, però va frenar tot el que va poder amb la dreta i la llinya seguia corrent precipitadament. Per fi la seva mà esquerra va trobar la llinya i el vell es va tirar enrere contra la llinya i ara li cremava l'esquena i la mà esquerra i la seva mà esquerra estava aguantant tota la tracció i s'estava escorxant mal. Va tornar la vista als rotllos de llinya i va veure que s'estaven desenrotllant suaument. Justament llavors el peix va irrompre a la superfície fent un gran esquinçament a l'oceà i caient pesadament després. Després va tornar a irrompre, botant una vegada i una altra, i el pot anava veloçment encara que la llinya seguia corrent i el vell estava portant la tensió fins al seu màxim de resistència, repetidament, una vegada i una altra. El peix n'havia estirat contra la proa i la seva cara estava contra el profit solt de daurat i no es podia moure.
"Això és el que esperàvem -va pensar-. Així, doncs, ho aguantarem."
"Que hagi de pagar per la llinya -va pensar-. Que hagi de pagar-ho bé."
No podia veure els salts del peix sobre l'aigua: només sentia el trencament de l'oceà i el pesat cop contra l'aigua en caure.
La velocitat de la llinya escorxava les mans, però mai havia ignorat que això passés i va intentar mantenir el frec sobre les seves parts calloses i no deixar escapar la llinya al palmell i evitar que li escorxés els dits.
"Si el noi fos aquí mullaria els rotllos de llinya -va pensar-. Sí. Si el noi fos aquí. Si el noi fos aquí."
La llinya s'anava més i més, però ara més lentament, i el vell estava obligant el peix a guanyar amb feina cada polzada de llinya. Ara va aixecar el cap de la fusta i la va treure del tall de peix que la seva galta havia aixafat. Després es va posar de genolls i tot seguit es va posar lentament dret. Estava cedint sedal, però cada cop més lentament. Va aconseguir tornar on podia sentir amb el peu els rotllos de llinya que no veia. Quedava encara prou llinya i ara el peix havia de vèncer la fricció de tot aquell nou llinya a través de l'aigua.
"Sí -va pensar-. I ara ha sortit més d'una dotzena de vegades fora de l'aigua i ha omplert d'aire les bosses al llarg del llom i no pot baixar a morir a les profunditats d'on jo no pugui aixecar-lo. Aviat començarà a donar voltes. Llavors hauré de començar a treballar-ho. portant-ho a la desesperació, o haurà estat una cosa que l'espanto a la nit? Potser hagi tingut por de cop i volta.
–Millor que tu mateix no tinguis por i que tinguis confiança, vell –va dir–. Ho estàs subjectant de nou, però no pots recollir llinya. Aviat haurà de començar a girar al voltant.
El vell subjectava ara el peix amb la mà esquerra i les espatlles, i es va inclinar i va agafar aigua al buit de la mà dreta per treure's de la cara la carn aixafada del daurat. Tenia por que li donés nàusees i vomités i perdés les seves forces. Quan va haver netejat la cara, va rentar la mà dreta a l'aigua per sobre la borda i després la va deixar a l'aigua salada mentre percebia l'aparició de la primera llum que precedeix la sortida del sol.
"Va gairebé dret a l'est -va pensar-. Això vol dir que està cansat i que segueix el corrent. Aviat haurà de girar. Aleshores començarà el nostre veritable treball."
Després de considerar que la mà dreta portava prou temps a l'aigua la va treure i la va mirar.
–No està malament –va dir–. Per a un home el dolor no importa.
Va subjectar la llinya amb compte, de manera que no s'ajustés a cap de les recents rascades, i el va córrer de manera que pogués posar la mà esquerra al mar per sobre l'altre costat del pot.
–Ho has fet força bé i no debades –va dir a la mà esquerra–. Però hi va haver un moment en què no et podia trobar.
"Per què no hauré nascut amb dues bones mans? -va pensar-. Potser jo hagi tingut la culpa, per no entrenar aquesta degudament. Però bé sap Déu que ha tingut força ocasions d'aprendre. No ho ha fet tan malament aquesta nit, després de tot, i només ha patit rampa una vegada. Si li torna a donar, deixa que la llinya li arrenqui la pell."
