Mondragó (Santanyí, 786 ha) és parc natural des de 1992. Conté pinars, garrigues i savinars, clapes de vegetació costanera a les roques vora el mar, i canyars i petites llacunes envoltades de prat i de dunes a la platja. S'Amarador (on fa segles s'amaraven el lli i el cànem: una indústria tradicional desapareguda) i la font de n'Alís són punts d'atractiu turístic indiscutible. El parc presenta també nombroses mostres d'arquitectura popular: escars per guardar embarcacions, barraques de roter, marges i parets seques que marquen la geometria agrícola del lloc i les singulars barraques de curucull on s'arrecera bestiar oví. Habiten aquests camps, pacífiques i longeves, les tortugues de terra.
A Mondragó dominen les garrigues d'ullastre, pi i savina, amb un sotabosc de romaní, xiprell, mata, lleteres i estepes. El puput hi canta durant l'estiu, i a l'hivern els tords picotegen les baies de llentiscle. El fonoll marí, els gatovells eriçats de pues i les saladines sobreviuen a les roques costaneres, aspergides de sal transportada pels vents marins. En recollides zones inundades de s'Amarador i de la font de n'Alís, hi ha joncars, canyissars i bova. S'hi observen limícoles com els corriols o els culets blancs, qualque avisador, gallinetes d'aigua i fotges. A les platges, potser massa castigades pels banyistes, encara romanen lliris de mar, cards marins i cabelleres de borró
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada