Mallorca natural 08. Parc natural de Sa Dragonera

Mallorca natural 08. Parc natural de Sa Dragonera

Cultura, història i naturalesa es trenen en el parc natural de sa Dragonera (Andratx). En els quasi 4 km de llarg, entre el cap de Tramuntana i el de Llebeig, s'hi ha produït al llarg dels segles un petit bull d'activitat humana. En l'edat mitjana s'hi recoll ien falcons i orxella, usada per al tint de teixits. S'hi han arrecerat pirates i contrabandistes. L'any 1977, fou envaïda per un grup d'ecologistes que exigien que es protegís. L'any 1987, el Consell de Mallorca adquirí l'illa. Es declarà parc natural el 1995. Al cim de na Pòpia, hi queden els enderrocs d'un vell far. L'espadat, tallat sobre el mar blau intens, quasi negre, esborrona. A cala Lladó hi ha el centre d'interpretació

Les sargantanes de sa Dragonera són movedisses i impertinents. Els falcons marins que nien als penya-segats de tramuntana i ponent són àgils voladors i cridaners. Suren tard els polls per tal d'aprofitar l'arribada dels primers ocel Ions migrants des del nord, a final d'estiu i principi de tardor. Oronelles, ullets de bou, ropits, coa-rotges, estornells, tords i d'altres són les seves preses. A les almadraves i xarxes que encara es calen a la costa de sa Dragonera, s'hi poden veure dofins. Prop de cala Lladó hi ha una cova a nivell de l'aigua. Hi degota adesiara un roll d'aigua dolça. Aquí habitaven vells marins en el segle passat.

Mallorca natural 06. Parc natural de Es Grau. Menorca

Mallorca natural 06. Parc natural de Es Grau. Menorca

Menorca compta amb un parc natural (1780 ha) que comprèn s'albufera des Grau, la zona humida més gran de l'illa (60 ha), el cap de Favàritx, d'un alt interès geològic i paisatgístic, i l'illa d'en Colom, l'illot menorquí més gran (60 ha). El parc té una gran llacuna, prats, dunes i platges, penya-segats marins, costa rocosa, ullastrars. També, camps de pastura i llocs (cases) tradicionals com sa Cudia o sa Torre Blanca, i restes talaiòtiques com la taula de sa Torreta o la naveta des Figueralet. I el poble mariner des Grau. Una torre del temps de la dominació anglesa guaita a la cala dels Tamarells. A la llacuna es veuen, segons l'època, soterins, corbs marins grossos, rabassots, anedons, fotges, a més d'agrons i de limícoles (becassinetes, passarius i gambussons)

Parc natural: S'Albufera d' Es Grau. Menorca:

El far de Favàritx o Capifort domina la desolació d'un tros de costa irregular, amb rocam obscur i platges solitàries d'arenes torrades, i l'illa d'en Colom té una història singular. Aquí s'erigí una basílica paleocristiana (segle V), s'hi signà el tractat de pau entre la corona espanyola i la regència de Tunísia (segle XVIII) , s'hi instal·laren llatzerets (segles XVIII i XIX), s'hi cultivaren figueres, melons, blat de moro... Les sargantanes devien contemplar estranyades tanta peripècia. Hi viuen endemismes com Daphne rodriguezzi o la falguereta (Asplenium balearica). El parc natural de s'albufera des Grau, l'illa d'en Colom i el cap de Favàritx són el nucli de la reserva de la biosfera del programa MAB-Unesco, que inclou l'illa de Menorca.

Mallorca natural 05: Parc Natural de Mondragó

Mallorca natural 05: Parc Natural de Mondragó

Mondragó (Santanyí, 786 ha) és parc natural des de 1992. Conté pinars, garrigues i savinars, clapes de vegetació costanera a les roques vora el mar, i canyars i petites llacunes envoltades de prat i de dunes a la platja. S'Amarador (on fa segles s'amaraven el lli i el cànem: una indústria tradicional desapareguda) i la font de n'Alís són punts d'atractiu turístic indiscutible. El parc presenta també nombroses mostres d'arquitectura popular: escars per guardar embarcacions, barraques de roter, marges i parets seques que marquen la geometria agrícola del lloc i les singulars barraques de curucull on s'arrecera bestiar oví. Habiten aquests camps, pacífiques i longeves, les tortugues de terra.

A Mondragó dominen les garrigues d'ullastre, pi i savina, amb un sotabosc de romaní, xiprell, mata, lleteres i estepes. El puput hi canta durant l'estiu, i a l'hivern els tords picotegen les baies de llentiscle. El fonoll marí, els gatovells eriçats de pues i les saladines sobreviuen a les roques costaneres, aspergides de sal transportada pels vents marins. En recollides zones inundades de s'Amarador i de la font de n'Alís, hi ha joncars, canyissars i bova. S'hi observen limícoles com els corriols o els culets blancs, qualque avisador, gallinetes d'aigua i fotges. A les platges, potser massa castigades pels banyistes, encara romanen lliris de mar, cards marins i cabelleres de borró

Mallorca natural 04: Parc Natural de S'Albufera

 

S'albufera d'Alcúdia (1709 ha), la zona humida més extensa de les Balears, va ser el primer parc natural de les Illes (1988). Es troba a la badia d'Alcúdia. Comunica amb el mar per l'Oberta, la boca del Canal Gran. Rep aigua dolça del torrent de Sant Miquel i de ullals interiors. Abans era una llacuna que va permetre diversos usos humans: agrícoles, de pesca (anguila, llops, llises) i caça (foixos, àners). Al segle XIX va fracassar un intent de dessecació. Posteriorment, es va establir una fàbrica de paper (el canyís i la sequera eren les matèries primeres). Ara, l'albufera, envoltada d'urbanitzacions, és una zona especial per a la protecció d'aus (ZEPA), està inclosa entre les zones humides d'importància internacional (Ramsar) i es reserva biogenètica del Consell d'Europa.

A l'albufera d'Alcúdia hi treballen investigadors locals i de tot Europa. S'han introduït amb èxit espècies esvaïdes com el bec vermell o el gall faver. També es fan estades de formació per a gestors d'espais naturals protegits, a més d'excursions guiades per a escolars. Els visitants poden caminar per senders senyalitzats per observar les aus. La cultura popular recull moltes tradicions de l'albufera: cançons, receptes gastronòmiques, com les espinades de Muro i sa Pobla amb anguiles de l'albufera, i pràctiques agrícoles gairebé desaparegudes, com ara el cultiu de l'arròs bomba. Encara no fa gaire, caçadors de fotges i àners es desplaçaven fins als aguaits amb vaixells de fons pla.