Tema 0 (3): Psicologia: Psicologia cientifica, filosofia, metode

Parlem de psicologia (3)

Unitat 0 (continuació): Referents: La psicologia, Ciència; Parts de la filosofia; Tipus de coneixement o sabers; Metodologia i Mètode Científic; Mètodes.

Recordem el contingut de la unitat 0:

Unitat 0: Psicologia: Introducció, programa i referents
- Per què Psicologia?
- Humanitats
- Objectius de l'assignatura
- Programa de l'assignatura
- Referents:
- La Psicologia, ciència
- Tipus de sabers
- El mètode científic
- Estadístics
- La Pedagogia. L'Educació

Avui veurem els referents: La psicologia, Ciència; Parts de la filosofia; Tipus de coneixement o sabers; Metodologia i Mètode Científic; Mètodes.


Referents:

La Psicologia, ciència

Tal com veurem al tema 1 la Psicologia neix com una part de la Filosofia, però, posteriorment, s’independitza de la Filosofia i es converteix en una ciència independent. Alguns autors fan coincidir la data de 1879, any en que Wundt, alemany, crea el primer laboratori de psicologia a Leipzig, com l’inici de la psicologia científica.
No obstant això, les corrents mentalistes que deriven de la teoria de Descartes (de la teoria de Descartes deriven una via mentalista, més filosòfica, i una via mecanicista, més científica) continuen gaudint d’una gran part d’especulació filosòfica; mentre que les corrents mecanicistes opten obertament per una metodologia científica.

Tradicionalment la Filosofia es considerava constituïda per les següents parts:

1 Filosofia especulativa (cerca la veritat en sí mateixa):

1.1 Filosofia de la naturalesa o relativa al món:
1.1.1 Cosmologia (reflexió filosòfica sobre el món material)
1.1.2 Psicologia (reflexió filosòfica sobre l’home, els animals i plantes).
1.1.3 Metafísica o Filosofia primera de l’Ésser:
1.2 Crítica (reflexió filosòfica sobre la possibilitat i validesa del coneixement del Ésser).
2 Ontologia (reflexió sobre el propi Ésser).
3 Teodicea (reflexió sobre la causa primera del Ésser, que és Deu).
3.1 Filosofia pràctica o normativa (dona normes de comportament):
4 Ètica: Reflexió sobre la conducta moral de l’home.
5 Ètica Social: Reflexió sobre normes socials.

Maneres de saber les coses o tipus de coneixement

- Saber empíric
- Saber científic
- Saber filosòfic
- Saber Teològic

El saber empíric és aquell que tenim per la nostra experiència (tost sabem que el sol surt el matí i es posa a la tarda, que les pedres que es deixen enlaire caven a terra, que l’alta temperatura fa bullir l’aigua.. ).
Són coneixements comprovats per que es repeteixen, però que no ens interessa donar una explicació del fet ni del per què del fet.

El saber científic sí, en canvi, que vol saber la totalitat del fet i el per què del mateix (així, l’astronomia ens mostra el per què dels moviments dels astres i el per què de la periodicitat del sol, la gravetat terrestre ens explica per què i com caven les pedres deixades lliurement enlaire, la termodinàmica el per què de l’increment de l’energia cinètica i ebullició de l’aigua per l’increment de temperatura, ...).
Igualment el saber científic s’obté mitjançant mètodes rigorosos: mètodes científics.

El saber filosòfic pretén l’essència mateixa de les coses i la seva explicació última. El seu plantejament rabassa els problemes particulars i vol donar una explicació de la realitat de la totalitat. Els seus plantejaments, les seves veritats i els seus mètodes són especulatius i així es pot defensar, filosòficament, una veritat (al món tot és immutable) i la seva contraria (al món res és immutable). La ciència positiva no pot admetre ni les veritats ni els mètodes filosòfics.

El saber teològic és aquell conjunt de “veritats” que els creients coneixen gràcies a que Deu els hi ha revelat. Són coneixements indemostrables adquirits per la fe.
Lògicament, a la Psicologia li interessa el coneixement científic i les metodologies que utilitzen les ciències.

Metodologia i el mètode científic

Mètode: Un mètode és un camí o procediment per a aconseguir un objectiu o fi proposat prèviament. Aquest objectiu o fi pot ser un coneixement científic, però també pot ser un objectiu pràctic (aconseguir que tal persona m’estimi o que el meu para me compri una moto). El mètode implica una organització i un conjunt de normes o regles a seguir , segons un disseny o programació o previsió prèvia. Conseqüentment, per això, s’oposa a l’atzar o la sort.

Metodologia: Etimològicament significa: mètode + logos à mètode + disciplina, tractat o raó: Disciplina que tracte sobre els mètodes. Pot ser general (referida a tot tipus de procediments que permeten la consecució d’un fi o objectiu) o específica (quan fa referència als fins o objectius d’una ciència determinada).

Mètode científic:
Procés sistemàtic i ordenat, mitjançant el que s’arriba a la formació d’un conjunt de coneixements científics, que constitueixen el cos sistemàtic de coneixements de la ciència a que ens referim.
A través del mètode científic totes les ciències obtenen solució als seus problemes (que són resolubles).

Coneixement científic és aquell coneixement propi d’una ciència que s’obté mitjançant un mètode científic.

Problema científic: Problema resoluble propi d’una ciència determinada.
Mètode científic: mètode que apliquen les ciències, que es plantegen problemes resolubles.

Ciència: Aplicació del mètode científic a problemes resolubles d’una categoria determinada

Ciència:
Conjunt estructurat (organitzat i relacionat) de coneixements científics, adquirits i relacionats a través del mètode científic, relatius a una certa categoria de fets o fenòmens (la ciència en concret).

Característiques del coneixement científic: Fiabilitat, comunicabilitat, verificabilitat, relacionalitat.

Fiabilitat: Acord entre observadors: La primera naturalesa de lo objectiu és social.

Cos sistemàtic de coneixements: Conjunt estructurat i orgànic de coneixements relatius a una ciència. S’aconsegueix mitjançant els models i les teories. Model: Conjunt de símbols i regles lògiques d’operativitat. Teoria: Model aplicable a un conjunt de fets.

Funció sintàctica de la teoria: Conjunt total de regles i definicions relacionals que formen la lògica del sistema i confereixen una coherència lògica a la teoria.

Funció semàntica de la teoria: significats que tenen els termes que en ella s’empren. Classes de termes que empren les teories: Hipotètics o teòrics i concrets o empírics.


Fases del mètode científic:
1.- Plantejament d’un problema (resoluble)
2.- Formulació de la hipòtesi
3.- Validació de la hipòtesi:
a) Recollida de dades (observació i, si és el cas, mètode experimental).
b) Elaboració i anàlisi de les dades.
c) Comprovació del nivell de significativitat que tenen.
4.- Generalització de resultats, plantejament de nous problemes i formulació de noves hipòtesi.

Nivells racional i empíric al mètode científic:
Nivell racional: passes 1, 2 i 4.
Nivell empíric: apartats de la fase 3.

Bacon, Descartes i Leibnitz (s. XVII) pensaven que el mètode era infalible: Aplicant el mètode adequat i respectant escrupulosament les regles del mateix mètode s’aconseguiria l’èxit a la investigació científica. No obstant això l’experiència investigadora ens mostra que més bé al contrari: Les infraccions intencionals a les regles del mètode han estat necessàries per al progrés de les investigacions científiques. (FEYERABEND: Contra el Método. Esquema de una teoría anarquista del conocimiento. Ed. Ariel. Barcelona, 1977).

Mètode inductiu:
1) Observació i registre de fets en diverses situacions o condicions.
2) Comparar i classificar aquests fets: això permetrà la inducció.
3) Inducció: Fer generalitzacions referents a les relacions causals entre els fets. Aquestes generalitzacions són considerades lleis (enunciats que expressen relacions constants entre els fets).
Un conjunt de lleis relacionades en torn a un objecte científic determinat constitueix una teoria.
4) Inferir prediccions sobre fets futurs: Mitjançant deduccions a partir de les lleis i teories.
Principals critiques:
No existeixen fets purs.
La generalització no té cap justificació lògica.

Mètode deductiu:
Es pot entendre com invers de l’anterior: Normalment, encara que no sempre, va de lo general a lo particular. La deducció és un raonament que permet derivar d’una o varies proposicions (anomenades premisses) una altra proposició (anomenada conclusió) que és la seva conseqüència lògica necessària.
Principis generals à conseqüències particulars

Mètode hipotètic-deductiu:
1) Descobriment i plantejament d’un problema com a conseqüència d’observació i registre de determinats fets de l’experiència. (moment inductiu).
2) Formulació de la hipòtesi: Intent de solució del problema mitjançant una primera generalització (enunciats universals conseqüents a les comparacions i classificacions fetes als fets i fenòmens. (moment inductiu).
3) Deducció de les conseqüències de les hipòtesis: Normalment, prediccions empíriques de fets observables que es poden fer-se a partir de la hipòtesi. (moment deductiu).
4) Contrastar la hipòtesi: constatar si els fets prevists i predits per la hipòtesi són corroborats per la experiència. Aquestes conseqüències de la hipòtesi poden ser observacions o experiments. (moment inductiu i deductiu).
5) Confirmació o no (provisional) de la hipòtesi, que es converteix amb llei o teoria (moment inductiu i deductiu). És una segona generalització.

Principals crítiques:
No es pot fer la confirmació general total de la hipòtesi.
Observa les semblances entre les fases del mètode hipotètic-deductiu i les fases del mètode científic.

Antoni Ramis Caldentey
Psicòleg Humanista Social
Setembre de 2009

.