El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 16 (últim)

El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 16 (últim)

Finalment va venir un contra el propi cap del peix i el vell es va adonar que havia acabat. Va llençar un cop amb la canya al capdavant del tauró on les mandíbules estaven arrestades al resistent cap del peix, que no cedia.

Tir un o dos cops més. Va sentir trencar-se la barra i va carregar el tauró amb el cap trencat. Ho va sentir penetrar i sabent que era agut ho va empènyer de nou. El tauró el va deixar anar i va sortir rolant. Va ser l'últim de la manada que va venir a dinar. No quedava res més que menjar. Ara el vell amb prou feines podia respirar i sentia un estrany sabor a la boca. Era dolç i com a coure i per un moment va tenir por. Però no era gaire abundant.

Va escopir al mar i va dir:

–Comen-se això, galans. I somiïn que han matat un home.

Ara sabia que estava fermament derrotat i sense remei i va tornar a popa i va trobar que el cap trencat de la canya encaixava força bé al cap del timó per poder governar.

Es va ajustar el sac a les espatlles i va posar el pot sobre la derrota. Va navegar ara lleugerament i no tenia pensaments ni sentiments de cap mena. Ara estava més enllà de tot i va governar el pot per arribar a port el millor i més intel·ligentment possible. De nit els taurons ataquen les carronyes com es pogués recollir engrunes d'una taula. El vell no els feia cas. No feia cas de res, tret del govern del pot. Només notava que bé i lleugerament que navegava el pot ara que no portava un gran pes amarrat al costat.

"Un bon pot -va pensar-. Sòlid i sense cap desperfecte, excepte la canya. I aquesta és fàcil de substituir."

Podia percebre que ara era dins del corrent i veia els llums de les colònies de la platja i al llarg de la riba. Ara sabia on era i que arribaria sense cap dificultat.

"El vent és el nostre amic, de totes maneres -va pensar-. Després va afegir: A vegades. I el gran mar amb els nostres amics i enemics. I el llit -va pensar-. El llit és la meva amiga. El llit i res més -va pensar-. El llit serà una gran cosa. No és tan dolenta la derrota -va pensar-t'ho", mai vaig pensar, fos tan fàcil. va pensar.

–Res –va dir en veu alta–. Em vaig allunyar massa.

Quan va entrar al portet els llums de la Terrassa estaven apagats i es va adonar que tothom estava ficat al llit. La brisa s'havia anat aixecant gradualment i ara bufava amb força. No obstant això, hi havia tranquil·litat al port i va posar proa cap a la platja de grava sota les roques. No hi havia ningú que el pogués ajudar, de manera que va endinsar el pot tot el possible a la platja. Després va baixar i el va amarrar a una roca.

Va treure el pal de la carlinga i va enrotllar la vela i la va lligar. Després es va posar el pal a l'espatlla i va començar a pujar. Va ser llavors quan es va adonar de la profunditat del cansament. Es va aturar un moment i va mirar enrere i al reflex de la llum del carrer va veure la gran cua del peix aixecada darrere de la popa del pot. Va veure la blanca línia nua de la seva espinada i la fosca massa del cap amb el sortint bec i tota la nuesa entre els extrems.

Va començar a pujar novament i al cim va caure i va romandre algun temps estès, amb el pal travessat sobre la seva espatlla. Va intentar aixecar-se. Però era massa difícil i va romandre allà assegut amb el pal a l'espatlla, mirant al camí. Un gat va passar indiferent per l'altra banda i el vell el va seguir amb la mirada. Després va continuar mirant simplement el camí.

Finalment va deixar anar el pal i es va posar dret. Va recollir el pal i se'l va tirar a l'espatlla i va marxar cap amunt. Va haver de seure cinc vegades abans d'arribar a la cabana.

Dins la barraca va inclinar el pal contra la paret. A la foscor va trobar una ampolla d'aigua i va agafar un glop. Després es va ficar al llit. Es va tirar la flassada sobre les espatlles i després sobre l'esquena i les cames i va dormir de cap per avall sobre els diaris, amb els braços per fora, al llarg del cos, i els palmells cap amunt.

Estava adormit quan el noi va treure el cap al matí. El vent bufava tan fort que els pots de l'alt no es farien a la mar i el noi havia dormit fins tard. Després va venir a la barraca del vell com havia fet cada matí. El noi va veure que el vell respirava i després va veure les mans i va començar a plorar. Va sortir molt calladament a buscar una mica de cafè i no va deixar de plorar a tot el camí.

Molts pescadors estaven al voltant del pot mirant el que portava amarrat al costat, i un estava ficat a l'aigua, amb els pantalons remangats, mesurant l'esquelet amb un tram de llinya.

El noi no va baixar a la riba. Ja hi havia estat i un dels pescadors cuidava el pot al seu lloc.

–¿Com està el vell? –va cridar un dels pescadors.

–Dormint –va respondre cridant el noi. No li feia res que el veiessin plorar–. Que ningú no el molesti.

–Tenia divuit peus del nas a la cua –va cridar el pescador que l'estava mesurant.

–Ho crec –va dir el noi.

Va entrar a la Terrassa i va demanar una llauna de cafè.

–Escalfa i amb força llet i sucre.

–¿Una cosa més?

–No. Després veuré què pot menjar.

–Aquest sí que era un peix! –va dir el propietari–. Mai n'hi ha hagut un d'igual.

També els dos que vostès van agafar ahir eren bons.

–Al diable amb ells! –va dir el noi i va tornar a plorar.

–Vols un glop d'alguna cosa? –va preguntar el propietari,

–No –va dir el noi–. Digueu-los que no es preocupin per Santiago. Torno de seguida

–Digues-li que ho sento molt.

–Gràcies –va dir el noi.

El noi va portar la llauna de cafè calent a la cabanya del vell i es va asseure al seu costat fins que es va despertar. Un cop va semblar que es despertaria. Però havia tornat a caure en el seu somni profund i el xicot havia anat a l'altra banda del camí a buscar llenya per escalfar el cafè.

Finalment el vell es va despertar.

–No s'aixequi –va dir el noi–. Preneu-vos això –li va fer una mica de cafè en un got.

El vell va agafar el got i va beure el cafè.

–Em van derrotar, Manolín –va dir–. Em van derrotar de debò.

–No. Ell no. Ell no ho va derrotar.

–No. Veritablement. Va ser després.

–Perico està cuidant el pot i l'aparell. Què farà amb el cap?

–Que Perico la talli per fer-la servir a les nanses.

–¿I l'espasa?

–Pots guardar-te-la si la vols.

–Sí, la vull –va dir el noi–. Ara hem de fer plans per a la resta.

–¿M'han estat buscant?

–Per descomptat. Amb els guardacostes i amb aeroplans.

–El mar és molt gran i un pot és petit i difícil de veure –va dir el vell. Va notar que era agradable tenir algú amb qui parlar en comptes de parlar només amb si mateix i amb el mar–. T'he trobat a faltar –va dir–. Què han peix?

–Un el primer dia. Un el segon i dos el tercer.

–Molt bo.

–Ara pescarem junts una altra vegada.

–No. No tinc sort. Jo ja no tinc sort.

–Al diable amb la sort –va dir el noi–. Jo portaré la sort amb mi.

–¿Què dirà la teva família?

–No m'importa. Ahir en vaig pescar dos. Però ara pescarem junts perquè encara tinc molt per aprendre.

–Hem d'aconseguir una bona llança i portar-la sempre a bord. Podeu fer el full d'un full de moll d'un vell Ford. Podem esmolar-la a Guanabacoa. Ha de ser esmolada i sense tremp perquè no es trenqui. El meu ganivet es va trencar.

–Aconseguiré un altre ganivet i enviaré esmolar el full de moll. Quants dies de brisa forta ens queden?

–Potser tres. Potser més.

–Ho tindré tot en ordre –va dir el noi–. Cureu-vos les mans, vell.

–Jo sé cuidar-me-les. De nit vaig escopir alguna cosa estranya i vaig sentir que alguna cosa s'havia trencat al meu pit.

–Cursi's també això –va dir el noi–. Estireu-vos, vell, i us portaré la seva camisa neta. I una mica de menjar.

–Porta'm algun diari de quan vaig estar absent –va dir el vell.

–S'ha de posar ben aviat, perquè tinc molt per aprendre i vostè m'ho pot ensenyar tot. Ha patit molt?

–Bastant –va dir el vell.

–Li portaré el menjar i els diaris –va dir el noi–. Descanseu bé, vell.

Li portaré medicina de la farmàcia per a les mans.

–No oblidis dir a Perico que el cap és seu.

–No. Ho diré.

En travessar la porta i baixar pel camí tallat per l'ús a la roca de corall anava plorant novament.

Aquella tarda hi havia una partida de turistes a la Terrassa, i mirant cap avall, a l'aigua, entre les llaunes de cervesa buides i les picues mortes, una dona va veure una gran espinada blanca amb una immensa cua que s'alçava i balancejava amb la marea mentre el vent de l'est aixecava un fort i continu onatge a l'entrada del port.

–¿Què és això? –va preguntar la dona al cambrer, i va assenyalar la llarga espinada del gran peix, que ara no era més que escombraries esperant que se l'emportés la marea.

–Tauró –va dir el cambrer. Un tauró.

Volia explicar-li què havia passat.

–No sabia que els taurons tinguessin cues tan belles, tan bellament formades.

–Ni jo tampoc –va dir l'home que l'acompanyava.

Allà dalt, al costat del camí, a la seva cabana, el vell dormia novament. Encara dormia de cara i el noi estava assegut al seu costat contemplant-lo. El vell somiava els lleons marins.