Arc Mediterrani, grup de comunicació
Palma de Mallorca
Per als DEPARTAMENTS D'ORIENTACIÓ
Professor: Antoni Ramis Caldentey
Psicologia, ciència de l'Home i de la Dona
Assignatura: PSICOLOGIA
(Optativa de Batxillerat)
Any acadèmic: 1998-99
Setembre de 1998
Dibuixos de les portades dels temes realitzats per l’alumne:
Alvaro Sabater Garriz,
alumne de Batxillerat de l’Institut I.E.S. Ses Estacions i de l’assignatura de Psicologia
Unitats:
Tema 0: Introducció, Programa i Referents
Tema 1: Psicologia: Conceptes, Història, Corrents o Escoles
Tema 2: Des del Big-Bang fins avui
Tema 3: La Personalitat
Tema 4: Motivació i conductes sexuals
Tema 5: Bases biològiques de la personalitat
Tema 6: Bases socials de la personalitat
Tema 7: La Intel·ligència
Tema 8: Patologia de la Personalitat
La Psicologia
Tema 1: Psicologia: Conceptes, Història, Corrents o Escoles
La Psicologia:
Introducció
Paradigma
Principals paradigmes
Escoles o corrents psicològiques
Relació de la Psicologia amb les altres Ciències
Àrees i mètodes d’estudi de la psicologia
Camps d’aplicació de la Psicologia
Breu Història de la Psicologia
Esquema del Vídeo nº 6: “Pasado, presente y futuro”.
BIBLIOGRAFIA
Introducció
La psicologia com a ciència: A la unitat introductòria veiem que la psicologia s’independitza de la filosofia i es converteix amb la ciència de la persona, de les seves conductes i de la personalitat que conformen aquestes conductes.
La psicologia s’independitza de la filosofia a mitjans del s. XIX quan els psicòlegs pensen, des de diverses perspectives, que no és una part de la filosofia, sinó que el objecte del seu estudi (l’home, la dona, les seves personalitats i les seves conductes) formen part de la naturalesa i no del món especulatiu de les idees (recorda que Plató deia que les idees són reals) i en cerquen l’explicació en termes científics. Es passa d’una psicologia racional filosòfica a una psicologia natural, científica i experimental.
A nivell de plans d’estudi de Batxillerat, la psicologia no ha estat considerada com a matèria independent (optativa de Batxillerat) fins a l’aplicació del nou sistema educatiu de la LOGSE (3-10-1990). Al batxillerat anterior, la seva ensenyança s’incloïa dins la Filosofia de 3r de BUP, amb la qual cosa: a) la seva didàctica corresponia, generalment, a llicenciats en Filosofia i b) se justificava l’ensenyança de la psicologia com una introducció a les facultats del raonar filosòfic pel que es contemplava, exclusivament, com un apèndix a la teoria del coneixement.
En la nova situació, la psicologia es contempla com una assignatura independent (optativa de Batxillerat) que ja no està lligada ni a la filosofia, ni al raonar filosòfic, ni a la teoria del coneixement, sinó que té un objectiu científic propi: L’estudi de l’home, la dona i les seves conductes i personalitats. Que ajuda a l’alumne/a a conèixer-se més i millor a sí mateix/a i als altres (recorda que el lema de Socrates era “Coneix-te a tu mateix”) , el que li facilitarà el seu propi ajustament personal, així com també les seves relacions amb els altres. Igualment serveix per a incrementar els coneixements i la cultura de l’alumne/a tan en un pla d’aplicació pràctica a les situacions de la vida quotidiana (funcional-vital) així com com a base conceptual, procedimental i actitudinal per a estudis posteriors (funcional-acadèmica).
Psicologia:
Al programa de l'assignatura hem donat una definició de psicologia que procura ser extensa pel que fa a l'objecte, causes, conseqüències i possibilitats de canvi. Utilitzam aquí aquesta definició:
La Psicologia és la ciència de la personalitat i de les seves conductes (tant en l'aspecte individual com social).
Es la ciència que estudia les causes d'aquestes conductes i personalitat (tant si són conscients com inconscients).
I també estudia les seves conseqüències.
I les seves possibles modificacions.
A aquesta àrea ens introduïm en aquests coneixements, per tal de poder-los aplicar a la millora de les relacions interpersonals i a una millor qualitat de vida personal.
Una altra definició de psicologia diu que la psicologia és la ciència de la conducta i dels estats de consciència (Video nº 6).
Paradigma:
(Kuh, TS a "La estructura de las revoluciones científicas". Prensa universitària de Chicago. Chicago, 1962. a: FERNANDEZ TRESPALACIOS, J.L. (pag 31): "Introducción a la Psicologia". UNED. Madrid, 1992).
Paradigma:
Significa model.
Conjunt ordenat de creences i preconceptes que a una època determinada comparteixen la generalitat dels científics. Per exemple: Els filòsofs grecs: El paradigma principalista: "Totes les coses tenen un principi".
Principals paradigmes:
1 Paradigma filosòfic principalista (fins a Aristòtil inclòs).
2 Paradigma filosòfic racionalista (Descartes: La Psicologia és la ciència de la ment).
D'aquest paradigma deriven el paradigma mentalista de l'estructuralisme de Wundt i el paradigma funcionalista de W. James.
3 Paradigma filosòfic de l'empirisme angles (Bacon, Locke i Hume).
4 Paradigma de la Teoria evolucionista:
4.1 Origen de l'home.
4.2 Psicologia comparada i etologia.
4.3 Evolució biològica i cultura.
5 Paradigma mentalista (Estructuralisme de Wundt que utilitza la introspecció).
5.1 La psicoanàlisi.
6 Paradigma funcionalista (W. James). Influeix en el paradigma conductista
7 Paradigma conductista (Watson, Pavlov):
7.1 Elements paradigmàtics del conductisme.
8 Paradigma de la psicologia cognitiva.
8.1 La teoria de la comunicació.
8.2 La metàfora de l'ordinador.
8.3 Influència del paradigma racionalista.
8.4 Evolució de la psicologia cognitiva.
9 Paradigma de la psicologia científica.
Figures del tema 1
Figures del tema 1
Psicologia:
El Renaixement acunya el terme "Psicologia" gràcies a Philip Melanthon (1497-1560).
No obstant, ja s'havia estudiat abans: Aristòtil a "De Anima" (384-322 aJC).
Etimologia: grega: psiché + logos: tractat de l'ànima.
Significats que ha tingut al llarg del temps:
- Ciència de la ment (Descartes).
- Ciència dels estats de consciència com a tals (William James)
- Ciència de l'experiència immediata (Wundt).
- Ciència de la conducta (Watson, Pavlov i Skinner).
- Ciència de l’inconscient (Freud, Adler i Jung)
El primer llibre de text amb la paraula "Psicologia" al seu títol es deu a Johan Friedrich Herbart (1776-1841): "Llibre de text de Psicologia. Propòsit de trobar la ciència de la Psicologia a l'experiència, la metafísica i les matemàtiques". (SAHAKIAN, William: Història de los sistemas de la Psicologia. Ed. Tecnos. Madrid, 1982).
Paradigma Principalista: "Les coses tenen un principi bàsic" (llibre de Filosofia de 6é curs)
Pre-socràtics:
Thales de Mileto (624-546 a. Jc.) L'aigua
Pitàgores de Samos (570-496 a. Jc.) El número
Heràclit d'Efeso (576-480 a. Jc.) El foc
Parmenides d’Elea (549-420 a. Jc.) l'"Ésser"
Empédocles d’Agrigento (492-432 a. Jc.) 4 elements: Aire, aigua, foc i terra.
Anaxàgores de Clazomenas (500-428 a. Jc.) Les Homeomeries
Demòcrit d’Abdera (460-371 a. Jc.) Pluralisme: Els àtoms.
Socràtics:
Socrates d’Atenes (470-399 a. Jc.) La virtud (el mètode socràtic) .
Arístipo de Cirene (435-355 a. Jc.) Hedonisme
Plató d’Atenes (430-347 a. JC.) El món de les idees
Aristòtil d’Estagira (384-322 a. Jc.) Realisme
Post-socràtics:
Zenon de Citio (340-264 a. Jc.) Estoïcisme
Epicuro de Samos (341-270 a. Jc.) Materialisme hedonista
Socrates, acusat de corrompre la joventut i d’atracar la religió de l’Estat va ser condemnat a mort: Complint la sentencia i bevent la cicuta envoltat dels eus deixebles. CH DUFRESNE (Florència)
Relació de la Psicologia amb les altres ciències:
A BARRIGA, S.: ("Psicologia General". Ed. CEAC. Barcelona, 1985):
Sociologia, Antropologia, Història, Biologia, Genètica,
Física, Química, Matemàtiques, Estadística.
A DELAY i PICHOT ("Manual de Psicologia". Ed. Masson. Barcelona, 1988):
Matemàtiques (mètode estadístic) Ciències Biològiques, Ciències Sociològiques, Ciències Històriques, Lingüística, Estètica, Filosofia.
Escoles o corrents psicològiques:
- Estructuralisme
- Funcionalisme
- Gestalt
- Psicoanàlisi
- Conductisme
- Psicologia humanista
- Psicologia cognitiva
Àrees i mètodes d'estudi de la Psicologia:
Psicologia Educativa, Psicologia Clínica, Psicologia social , P. Industrial, del treball o de les organitzacions Psicologia fisiològica, Psicologia experimental, Psicologia evolutiva, Psicologia de la personalitat, Psicometria, Ergonomia o enginyeria psicològica, Psicologia patològica, Psicologia animal o Psicologia comparada, Psicopublicitat, Psicologia de l’Esport, Psicologia política,...
Camps d'aplicació de la Psicologia (BARRIGA, S):
Psicologia escolar i educativa, Psicologia clínica, Psicologia social, P. industrial, del treball o de les organitzacions, Psicologia de l'esport, Psicopublicitat, Campanyes polítiques, “Counseling” o Assessorament psicològic, Psicoanàlisi, Teràpia sistèmica, Tractament de psicoteràpia breu (centrada en el client), ...
Breu Història de la Psicologia
LA PSICOLOGIA PRE-CIENTÍFICA
Els pensadors grecs ja es van interrogar sobre la causa del moviment espontani dels éssers vius i sobre la capacitat cognoscitiva que els permetia dirigir-lo, i així van parlar d'un principi vital o ànima (en grec psykhé). Més tard hi va haver altres pensadors, com RENÉ DESCARTES, que consideren que en I'home hi ha dues parts ben diferenciades: I'ànima i el cos.
PLATÓ
El psiquisme humà consta de tres elements:
Intel·ligència (al cap)
Apetit irascible (al pit)
Apetit concupiscible (al ventre).
(El mite de l’àuriga. / Idees: El mite de la caverna)
ARISTÒTIL
ARISTÒTIL (S. IV a.C.) va distingir tres tipus d'ànimes o principis vitals. Una de vegetativa pròpia de les plantes, que les permetria fer les funcions de nutrició i reproducció. Una altra de sensitiva, pròpia dels animals, que, a més d'acomplir les funcions anteriors, els permetria el desplaçament i la sensibilitat. I una tercera, intel·lectiva, pròpia de I'home, que li permetria acomplir dos tipus de funcions: a) les vegetatives i les sensitives, que I'home té en comú amb les plantes i els animals (psiquísme inferior: sentits i apetits) i b) les específicament humanes (psíquisme superior: intel·ligència i voluntat). D'aquesta manera va sorgir la primera teoria psicològica, la de les facultats o potencies de l'ànima.
SANT TOMÀS
El segle XIII, i seguint en part ARISTÒTIL,, TOMÀS D'AQUINO divideix les potencies de I'home en a) orgàniques (vegetatives i sensitives) i b) inorgàniques, espirituals (enteniment i voluntat). Es preocupa també de manera especial de les relacions entre el cos i I'ànima.
DESCARTES
El segle XVII DESCARTES considera I'home compost per dues substàncies diferents, I'ànima o la ment, la característica fonamental de la qual és el pensament, i el cos, que és material, i la seva característica fonamental és I'extensió. Bé que estava preocupat també per les relacions entre I'ànima i el cos, abandona, malgrat tot, la teoria de l'anima com a principi vital del cos i amb això obre noves perspectives en el desenvolupament de la psicologia, a la qual des d'aquest moment s'ofereixen dues vies antagòniques de desenvolupament:
una de mentalista i
una altra de materialista (mecanicista).
Així com Socrates influeix sobre el pensament de Plató i Aristòtil, Renée Descartes dona pas a dues línies de pensament modern: mentalista i mecanicista
El concepte d'ànima va anar desapareixent del camp d'estudi de la psicologia i al seu lloc van sorgir els termes ment i consciencia.
L’aspecte mentalista influeix en el paradigma mentalista de Wundt (Estructuralisme. S. XIX) i en la psicoanàlisi de Freud (s. XX).
Per altra part, l'aspecte materialista de la psicologia cartesiana va influir en psicòlegs francesos i alemanys durant els segles XVIII i XIX, així com en el funcionalisme americà de W. James (s. XIX) i, més tard, en el conductisme de Watson i reflexologia de Pavlov.
També el segle XVII el filòsof anglès JOHN LOCKE, que va postular I'origen sensible de tot coneixement, va iniciar el tema de l'associació d'idees, que tingué importància en I'explicació del coneixement.
LA PSICOLOGIA CIENTÍFICA: DIVERSES ESCOLES:
A mitjan segle XIX els psicòlegs ja consideren que el seu objecte d'estudi forma part del món de la naturalesa i en busquen I'explicació en termes naturalistes, cosa que possibilitarà el pas d'aquesta psicologia racional a una psicologia científica, experimental.
Encara que no es pot parlar d'un sistema de psicologia ni d'un rnètode psicològic únic. El camp de la psicologia contemporània es reparteix entre una sèrie de corrents o escoles, cada una de les quals entén de manera diferent l'objecte de la psicologia, s'ocupa de problemes psicològics diversos i n'enfoca I'estudi amb mètodes específics.
L'ESTRUCTURALISME
El primer laboratori de psicologia va ser fundat a Leipzig (Alemanya) per WILHELM WUNDT el 1879, i aquesta data es pot considerar el començament de la psicologia científica. WUNDT es va ocupar, sobretot, de I'estudi de la percepció i va pensar que la vida mental es pot reduir a elements simples (les sensacions) que s'associen entre ells i originen I'estructura de la consciencia. Aquesta psicologia es coneix amb el nom d'estructuralisme (o associacionisme) i fa servir com a mètode la introspecció controlada. Aquest corrent va ser continuat als EUA per E.TITCHENER.
El FUNCIONALISME
A la mateixa època, a Harvard (EUA), WILLIAM JAMES es va interessar també per la fisiologia dels sentits i pels problemes de la sensació. La seva psicologia rep el nom de funcionalisme, en oposició a I'estructuralisme, perquè considera que la vida mental és en funció de la vida humana perquè es preocupa més de l'estudi de l'activitat mental que de la descripció dels elements que constitueixen els estats de consciencia. Entre els seus continuadors podem assenyalar JOHN DEWEY.
Al començament del segle XX neixen tres noves escoles psicològiques:
La gestalt, la psicoanàlisi i el conductisme.
LA GESTALT
L'Escola de la Forma (GESTALT) va sorgir a Alemanya. MAX WERTHEIMER, KURT KOFFKA i WOLFGANG KÓHLER en són els principals representants i estudien sobretot la percepció, entesa no com la suma de sensacions (WUNDT), sinó com un tot estructurat.
Köhler, juntament amb Wertheimer i Koffca, és un representant qualificat de la Gestalt
LA PSICOANÀLISI
La psicoanàlisi és la denominació d'una altra escola, fundada per SIGMUND FREUD, metge de Viena, que en el seu treball amb malalts mentals, sobretot amb histèrics i neuròtics, es va convèncer del caràcter irracional d'una part del comportament humà, va recórrer a l'inconscient per explicar-lo. Aquesta escola, molt desenvolupada als EUA, es preocupa de manera especial pel tema de la motivació de la conducta, i destaca per la practica d'un mètode de psicologia clínica.
Sigmund Freud, creador de la psicoanalisi
EL CONDUCTISME
El conductisme, escola americana fundada per JOHN C. WATSON, rebutja el concepte de consciencia com a objecte d'estudi científic, per que el considera una resta de la creença medieval en I'ànima, i proposa estendre a la psicologia humana alguns dels mètodes de la psicologia animal: investigacions que es basen en treballs de laboratori sobre comportament animal (THORNDIKE) i en particular estudis sobre reflexos condicionats (PAVLOV). WATSON considera que la tasca de la psicologia és I'estudi de la conducta, entenent com a tal els moviments en el temps i'espai que permeten explicar l'adaptació de I'organisme al medi i que, com que són observables, no requereixen I'ús de la introspecció (mètode que rebutja per que el considera no científica).
Un continuador destacat d'aquesta escola és BURRHUS FREDERIC SKINNER. Actualment continua vigent a través del neoconductisme.
El rus Pavlov (reflexologia) que, juntament amb Watson i Skinner, són els majors representants del conductisme
EL COGNITIVISME
Finalment, ben entrat el segle XX neix la psicologia cognitiva, que es preocupa de les qüestions de l'aprenentatge, de la memòria i del coneixement. Aquest corrent explica el comportament humà a través dels processos i de les estructurat mentals del subjecte. Hi ha influït el desenvolupament de la cibernètica. els treballs de NOAM CHOMSKY sobre la conducta lingüística i la psicologia genètica de JEAN PIAGET, que va fer estudis evolutius de la conducta humana. Entre els iniciadors d'aquesta escola es poden esmentar MILLER, GALLANTER i PRIBRAM.
Jean Piaget, cognitiu, conegut pels seus estudis sobre psicologia evolutiva
PSICOLOGIA HUMANISTA
Sorgeix a mitjans del s. XX com a conseqüència de que una sèrie de psicòlegs procuren “humanitzar” la Psicologia, probablement influïts per l’existencialisme de J.P. Sartre. Els temes preferits són els valors humans, la llibertat, la responsabilitat, sentit de la vida i les relacions interpersonals.
Destaquen, entre d’altres, Carl R. Rogers que crea el concepte del sí-mateix i també una teràpia centrada en el propi client, en la que el terapèute és un mirall en el que es reflecteix el client qui esdevé terapèuta de sí mateix (ajudat pel terapèuta professional); així com Maslow (1916-1970) que presenta una teoria sobre la motivació humana basada en una jerarquia de les necessitats humanes, des de les necessitats més bàsiques, les fisiològiques, fins a les superiors: l’”autorrealització” de la persona i el seu coneixement i saber.
Vídeo nº 6: “Pasado, presente y futuro”
- Per què som tant semblants i tant distints uns i altres:
Estam determinats per l’herència?
O Ens formam a partir de l’experiència?.
- “La Psicologia és l’estudi científic del comportament de l’individu i dels seus processos mentals”.
- Els psicòlegs:
Intenten comprendre i explicar els comportaments de les persones i dels animals.
Igualment, de les seves causes i dels seus canvis.
Intenten predir i controlar el comportament.
I donar solucions a problemes pràctics.
- Estudien la psicologia:
Pel coneixement general psicològic.
Per a millorar l’educació.
Per a reduir l’estress.
Per a estimular la tranquil·litat i reduir la violència i agressivitat.
Pel tractament dels trastorns mentals (* Trastorn de la personalitat múltiple – Dona -).
- Uns pensen en la base biològica i estudien el comportament animal.
Per què actuen com ho fan les/els alumnes amb professors/es guapos/es?
Varies raons possibles.
Per violació de les expectatives?
L’humor és conseqüència de violació de les expectatives. Noticia.
- Factors disposicionals (constitucionals): Factors personals implicats en el comportament. Són interns i són característiques i potencials del nostre interior.
Constitució genètica.
Característiques de la personalitat.
Actituds i estats mentals.
- Factors situacionals (ambientals): Agents externs que provenen del medi en el que el comportament té lloc.
Estimuls sensorials.
Recompenses.
Accions dels altres.
El context en la situació: Els vaquers. “París en primavera”.
- P300: resposta del cervell a un estímul inesperat. Experiment: Habitualment es donen noms d’homes i, esporàdicament, noms de dones.
Nivells d’anàlisi: Micro, molecular, molar.
Nivell micro d’anàlisi:
Ones P300
Memòria
Hormones i comportament sexual.
Nivell molecular d’anàlisi:
Velocitat de reacció a un estímul simple.
Llenguatge del cos.
Robert Rosenthal a Harvard:
1 Comunicació no verbal (sense paraules):
1.1 Expressió facial.
1.2 Moviment del cos.
1.3 To de la veu.
1.4 Canals primaris:
1.4.1 Canals redundants
1.4.2 Canals en contradicció.
2 Influència en el tractament d’alcohòlics:
2.1 Veu hostil: no convenç
2.2 Veu amable: convenç.
Nivell molar d’anàlisi: Amples unitats de comportament en condicions complexes.
Nivell cultural i experiències socials: Factors determinents.
Comportament violent
Atracció sexual.
Treball i productivitat.
Interaccions terapèutiques.
Naturalesa dels prejudicis.
- Problemes comportamentals amb grups minoritaris.
- La Psicologia és una ciència.
BIBLIOGRAFIA
FERNANDEZ TRESPALACIOS, J.L.: "Introducción a la Psicologia". UNED. Madrid, 1992.
SAHAKIAN, William: “Història de los sistemas de la Psicologia”. Ed. Tecnos. Madrid, 1982.
BARRIGA, S.: "Psicologia General". Ed. CEAC. Barcelona, 1985.
CAPARROS, Antonio: “Historia de la Psicología”. Ed. CEAC. Barcelona, 1980.
DELAY i PICHOT "Manual de Psicologia". Ed. Masson. Barcelona, 1988.
ECHANO, J. I d’altres: “Filosofia. Hermeneia. 3r. de BUP”. Ed. Vicens Vives. Barcelona, 1992.
BELLOCH, E. i TEJEDOR, C.: “Filosofia. 6º”. Ed. SM. Madrid, 1975.
GARCIA GUTIERREZ, J.M. “Psicologia. Bachillerato”. Ed. Laberinto. Madrid, 1996.
GÜELL, Manel i MUÑOZ, Pep: “Introducció a la Psicologia. Ensenyament Secundari”. Ed. EGA. Bilbao, 1993.
PAPALIA, Diane E. i WENDKOS OLDS, Sally: “Psicologia”. Ed. Mc Graw Hill. Madrid, 1994.
Antoni Ramis Caldentey
Psicòleg Humanista Social
Octubre de 2009
Psicòleg Humanista Social
Octubre de 2009
