La Guerra civil a Mallorca: 21 a 30: Canvi de Pavelló. Els afusellaments

La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard: 21 a 30:

21: Canvi de pavelló. Els afusellaments
22: Les dretes no perdonen
23: Les tortures
24: L'alegria de viure
25: Camps de concentració. Unitats de treballadors
26: Unitat de treballadors de Cap Gros
27: A treballar amb el capità d'enginyers
28: Amor a la natura
29: Pas lleuger!
30: Condicions de vida

La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard

21: Canvi de pavelló. Els afusellaments

Fortin d'Illetes

Poc temps vaig estar en aquella nau coneguda per "Pavelló Gran", ja que al Fort hi havia molta mobilitat. A mesura que s'entrava també s'anava sortint...

Cada dia es prenien declaracions. Cada dia se celebraven consells de guerra” i, com a conseqüència, cada dia hi havia afusellaments.

Els condemnats a penes inferiors a la de mort eren traslladats a altres presons, en règim de penal; així és que, bé per un motiu o bé per un altre, la gent sortia i els que quedaven s'anaven acomodant, ocupant "millors" llocs, en aquells indecents i bruts "forats", situats a nivell molt més baix que el normal del terra .

Per aquest motiu vaig poder canviar-me des d'aquell "Pavelló Gran" a un altre de més petit, que estava constituït per diverses habitacions, formant una mena de caseta que, en temps normal, havia d'haver servit d'acomodament als comandaments inferiors de la bateria. Em va venir molt bé, ja que cada dia estava pitjor de salut. Patia asma bronquial i en aquell recinte, amb més de cent homes, probablement m'hauria mort. Així, almenys, ho estimaven els meus companys i ells mateixos es van cuidar d'aprofitar la primera “baixa” per canviar-me. No per això l'asma em va deixar, però vaig trobar un cert alleugeriment...

La veritat és que vaig deixar aquell lloc amb pena. Allà havia fet bons amics. Allí vaig saber què era ser home, ja que allà vaig conèixer molts homes. Homes que sabien patir amb tot estoïcisme, amb tota dignitat. Homes que podien arribar a trencar-se, però mai a doblegar-se...

El més normal hauria estat que entre tantes adversitats i misèries hi hagués hagut un total defalliment. Doncs no! La gent era allà, al peu del canó. On han de ser els homes...

Patien, físicament i moralment, totes les penalitats, però cantaven. Morien i cantaven...

Encara em sembla sentir Santandreu, la veu del qual de baríton es caracteritzava per una cadència tan especial que fins als de dalt moltes vegades, d'amagat, treien el cap per sentir-lo. També, entre harmoniosos sons i floritures musicals, estaven centrades les notes d'un tenorí pertanyent al Cos de Carabiners...

Cadascú era conscient del seu propi perill. Cadascú sabia que podia no passar de demà i ho acceptava amb dignitat.

Vaig veure flaquejar pocs i morir molts. Vaig arribar a sentir i admirar tots aquells nois que, amb un viva a la boca, sabien morir drets.

Normalment, a la tarda, en fer-se fosc, es deia els condemnats a mort per a "entrats" en capella i l'endemà, a primera hora, afusellar-los.

Illetes: Afusellament individual (real)

Els afusellaments poques vegades eren individuals. Se celebraven en massa, així és que arribaven d'altres llocs i amb un mateix escamot d'execució s'aprofitava al màxim el "treball".

En aclarir el dia se sentien crits de Visca la República! Visca la Democràcia! Visca el Socialisme... I, gairebé al moment, una detonació tancada de fuselleria.

En aquell "Pavelló Gran", malgrat haver-hi més de cent homes, no se sentia el murmuri d'una mosca. Quedava paralitzada fins a la respiració dels seus ocupants i la majoria d'ells, explicava "in ment":

-Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou...

-Nou. Han afusellat a nou. Canalles! -va exclamar Pedrito Gascón, jove mariner, de cara aninyada i port pastoril.

Nou havien estat afusellats aquella matinada al Fort...

Després vaig saber que guardaven aquell gran silenci per poder explicar els trets de gràcia disparats per l'oficial que manava el gran grup. Cada tir pertanyia a un caigut, tret d'algun cas especial, que disparava dues vegades sobre la mateixa persona.

I a la matinada següent i a l'altra i a l'altra...

-Un, dos, tres...

Recordo dies de fins a catorze.

I, malgrat els fusells, no havia sentit en tota la meva vida, tants vives a la llibertat, com vaig arribar a sentir en aquelles tràgiques matinades al Fort d'Illetes.

I després dels vives, les detonacions i els trets de gràcia, el silenci envaïa tot l'ambient. Aquells homes callaven, callaven... I aquell silenci s'enregistrava en l'esperit amb tota la força d'una oració, d'una oració que reivindicés justícia...

Passats aquells moments, la vida, de mica en mica, tornava a renéixer i es passava a un altre dia... I així, uns entrant en aquell forat i altres sortint cap a l'eternitat, el món no deixava de fer voltes.

Em vaig instal·lar en aquell quartet on, una vegada estirades les màrfegues, amb prou feines hi cabien cinc homes i, si es volia tancar o obrir la porta, no quedava més remei que, el que es trobava lindant a la mateixa, s'aixequés i plegués la màrfega.

L'habitació, on vaig tenir la sort d'obtenir un tros de terra o de paviment, just per a l'espai que ocupava una simple i petita màrfega amb una mica de palla a dins, formava part del primer cos construït davant de l'entrada al fossat i era conegut, entre els presos, pel "Pavelló des Senyors" i estava compost per un zaguán d'entrada i habitacions als costats del mateix.

Entre elles una petita habitació que havia servit de cuina i on, de maçoneria, existien uns fogons i un armari rebost.

Em van dir que en aquest pavelló els primers mesos hi havia hagut un excés de mobilitat, ja que, al principi havia estat ocupat per suboficials, dels quals no havien volgut sumar-se als revoltats i, tots ells, van ser jutjats pel delicte de “rebel·lió " i alguns, molt pocs i amb més sort, per "ajuda la rebel·lió". Per això sortien molts a la pareda.

No cal dir que els revoltats havien passat a ser els "lleials" i amb tota la "legitimitat" de la força de les armes expedientaven, processaven i condemnaven els nous "rebels". Trist i real paradoxa, en què es va arribar a l'extrem d'involucrar el mateix Déu, a força de buscar-li la raó i el dret que legitimés l'aixecament.

Aquí, a Mallorca, la veritat és que, de fet, per la força de la bota, el comandament il·legal va passar a comandament legal en el moment en què un oficial de l'exèrcit, acompanyat de tres més, pistola a la mà, va entrar a el despatx del governador civil i va exclamar:

-Senyor Governador, tinc ordre d'aturar-lo. Resigneu doncs el comandament.

-Vostès, senyors, són testimonis que no resigno el comandament. M'és arrencat per la violència.

Govern Civil. Palma (segon edifici)

Aquell poeta que, fins feia molt poc havia estat a la figuera, posava per testimonis els senyors que l'acompanyaven, en aquells moments, al seu despatx, i entre els que hi havia l'advocat José Feliu, que va ser condemnat a mort i després moltes vicissituds va arribar a salvar la pell; a l'obrer socialista i president de la Diputació Jaume García, condemnat també a mort i executat; el catedràtic Luis Ferbal, Ferrer i diversos més que van anar a engrandir la llista de les presons i parapets.

Tot el que va venir després, va ser a partir de la base que els lleials van passar a ser els colpistes frustrats i, com a tals, “rebels”, havien de ser jutjats. Em vaig cansar de llegir càrrecs i més càrrecs. En definitiva tots es resumien a "rebel·lió" o "ajuda a la rebel·lió" i, tots ells s'adornaven amb agreujants, entre les quals figuraven algunes de molt curioses, com la d'assidu lector de Solidaritat Obrera, El Socialista, o, algun altre , titllat més o menys de republicà.

El mer fet de ser amic o parent de segons qui, exigia una successió, diguem-ne així, d'"actes de retractació".

No es va promulgar, és clar!, cap llei que obligués a negar el germà, el simple parent o amic; però a la pràctica, i obeint a una llei intuïtiva i no escrita, era molt corrent manifestar públicament que el germà, el parent o l'amic, havia resultat ser l'ovella negra de la família i, amb les seves idees comunistes i atees, no n'hi havia fet res més que donar disgustos a familiars i amics.

No era, doncs, estrany que els informes sempre fossin perjudicials. El que podia parlar bé, per por que es pogués creure que defensava un "vermell", en el millor dels casos, es limitava a no saber, a ignorar, a no conèixer... Altres, per la simple raó de saber que el que era objecte d'informe estava detingut, fins i tot de manera inconscient prejutjava i contestava que sí, que havia de ser persona d'"idees avançades". Quants i quants afusellaments, Déu meu!, per idees avançades. Contra aquests informes no es podia lluitar. Els donava la Guàrdia Civil o la Policia governativa com a fets provats i sense antecedents ni cap procedència. Qualsevol calúmnia quedava esculpida com a fet provat. Ja no hi havia qui ho esborrés...

A més es demanaven informes a la Cúria i, d'"aquí et vull veure escopeta", el capellà "tenia la paella pel mànec" i, en aquesta terra mallorquina, tan devota i tan santa, hi va haver una mica de bo i molt de dolent.

-No assisteix a missa -pensava el capellà- Que cremi!

I l'informe “cremava”.

Segons la mentalitat dels nous dirigents del nou ordre, era lògic que aquells sergents i brigades que no havien volgut secundar la rebel·lia fossin empresonats, sumariats i sotmesos a judicis d'improvisats consells de guerra. Per força hi va haver molta mobilitat.

Moltes entrades i sortides al Fort i, en especial, en aquell “pavelló”.

Fort militar d'Illetes. Pavelló.

El motiu d'haver batejat amb el nom "des senyors" va ser, precisament, no haver-hi, en un principi, instal·lat cap soldat ras i si bé, a poc a poc, van anar entrant, excepte casos molt aïllats, eren homes d'estudis o al menys gent il·lustrada; així és que en una de les habitacions s'havien agrupat els mestres d'escola Juan Petro, Ángel Soler, Juan Tur, Jaime Verd i algun altre que no recordo.

A la meva habitació em vaig trobar amb un brigada de cavalleria, de complement, que va resultar ser el secretari de l'Ajuntament d'Esporlas, anomenat Francisco Bauzá i un sergent del Cos d'Assalt, cognom Pompeu, que va ser poc després condemnat a mort i afusellat. Allà vaig estar sota una finestra i, gràcies a ella, la meva asma va trobar una mica d'oxigen... A la meva dreta tenia el meu bon amic, Paco Mulet, ia la meva esquerra l'advocat Eduardo López Bermejo.

A l'habitació del costat, paret per paret, hi havia dos sergents de carrabiners... Un d'ells: Raval. Tota una tragèdia...

I des d'aquell "Pavelló des Senyors", dia a dia, hora a hora, vaig poder contemplar el desenvolupament callat, totalment estoic d'un continu drama...

La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard

22: Les dretes no perdonen

Somrient em va dir:

-M'afusellaran. No tinc escapatòria.

-¿Vostè creu?...

-No és que ho cregui. Estic segur. A mi no em perdonen.

-Vostè té molts punts de defensa.

-Els tinc davant Déu i la moral, però davant d'aquests, que jutgen en nom de Déu i de la Pàtria, l'únic que tinc és un passaport per a l'altre món.

Es va quedar pensatiu uns moments curts i va afegir:

-Vostè oblida que jo no només no em vaig sumar a la revolta, sinó que a Pollença, durant unes hores, vaig assumir el comandament en nom del Govern. Les dretes no perdonen i els facciosos menys.

-Però...

-No busqui cinc peus al gat. No comprèn que aquesta “gent” és així? No perdonen. Invoquen Déu, però no creuen en ell... No hi ha dubte que m'afusellaran. Si no ho fessin deixarien de ser els qui són ...

Ho deia com si parlés d'un altre. Amb tota tranquil·litat.

Sense immutar-se, com els herois de les tragèdies hel·lenes.

Fort, esportiu... D'uns trenta anys. L'educació i el port eren més propis d'un oficial de carrera que d'un sergent.

Fill d'un comandant de carrabiners, va quedar orfe molt jove i la pensió era més que insuficient perquè la mare pogués fer front a l'educació i dos germans més joves. Total que com a fill de Cos, va entrar al Col·legi de l'Escorial i va sortir cap. Al cap de pocs anys va pujar a sergent. Els seus dos germans, gràcies a ell, van ser militars de carrera.

Encara que fos sergent, al fons, la majoria d'oficials i caps el tenien en gran estima; ja que, a banda de ser el fill del comandant Arrabal i haver tingut la desgràcia d'haver perdut el seu pare, sent gairebé un nen, ningú no podia negar que, a més d'aquestes circumstància de caràcter familiar, no s'hagués guanyat l'estimació dels més baixos als més alts en graduació per anteposar, precisament, el deure abans de res i fins i tot en contra de les seves pròpies conveniències.

Confiava que, abans dels quaranta anys, seria tinent i, al Cos de Carabiners, encara que de més edat que la majoria, no estava del tot malament, i encara més si es té en compte que, culturalment parlant, era el que es diu un home il·lustrat.

A mi em va causar un gran impacte. Vaig sentir per aquell home, respecte i admiració. Era el que es diu un lleial, un veritable lleial, no pas per haver escollit una postura, bé per conveniència o bé per ideologia política. No! Simplement, perquè ell, per mentalitat, per sentit del deure, no podia ser un revoltat.

Una tarda, reunits com de costum, en aquell quartet que anomenàvem "cuina" i que el sergent Arrabal compartia amb un altre sergent, em vaig convèncer de l'alt concepte que ell tenia de la lleialtat, que segons la seva pròpia definició, era una relació harmònica amb el honor i el deure.

-Quan em van trucar des de la Comandància de Palma dient-me que l'exèrcit s'havia revoltat i que, com a sergent del poble de Pollença, assumís el comandament, vaig contestar que el prenia perquè l'oficial i suboficials d'Aviació de la Base d'Hidros, havien sortit per a Barcelona.

Base de Hidros. Port de Pollença

-Confiem en vostè -em van contestar des de Palma.

-Poden confiar. Defensaré els interessos del Govern de la República, els vaig cridar en to afirmatiu.

-Arrabal! Què diu?

-El que sent. Jo no sóc un facciós com vostès, els vaig replicar i vaig penjar el telèfon.

I després d'una curta pausa, com si volgués sortir d'un malson va afegir:

Jo no sóc polític... Sóc militar, el més insignificant de la família de militars. El meu deure és estar amb el poder legalment constituït, m'agradi o no m'agradi.

Tenia com a defensor un tinent jove del mateix Cos. Un tal Quílez, home intel·ligent i amb molta fama en qüestions de dret militar... Cada moment anava al Fort per parlar amb ell. Feia tot allò humanament per salvar-lo.

Va venir el dia de la vista. El dia del Consell de Guerra i Raval va ser condemnat a mort...

Vaig saber que dels dos germans de Raval no en quedava cap. El tinent de Regulars havia mort a les primeres escaramusses, al costat dels revoltats. L'altre, tinent de Guàrdies d'Assalt, havia sucumbit en defensa del poder constituït legalment.

Antoñita, la jove i bella dona del sergent Arrabal, en una de les seves cartes, deia que només veia sang, grans bassals de sang vessada...

Tenia raó, ja que pel pont aeri que tingués Hitler sobre l'estret de Gibraltar, es veuria sobre la Península desolació i horror, sota les notes del "Visca la Mort" en passar, per obra i gràcia de la tècnica, que per primera vegada assagés la "Lutwaffe" perquè Goering pogués seguir justificant el poder del paganisme nazi...

Mesos i més mesos va estar Raval condemnat a mort.

Els que el tractàvem cada dia, vam creure que ja no el matarien... Cada dia vèiem l'execució més lluny.

No obstant seguien les execucions i companys que havien assistit, força després, davant consells de guerra, ja havien estat...

Jo, per part meva, creia que s'estava tramitant l'indult i pel temps que hi havia, almenys havia estat atesa la petició. Això volia dir que la "cosa" no estava malament, ja que el perill sempre era que es coneguessin els indults una vegada passats per les armes.

Haver passat tant de temps i no haver estat afusellat em feia creure que, almenys, havia estat paralitzada l'execució...

Tot i viure en aquell clima de mort i despertar-me moltes matinades en aclarir el dia, bé somiant amb detonacions de fuselleria o bé pel tret real i uníson dels components d'un escamot d'execució, no m'havia fet a la idea que aquell home ple de vida pogués d'un moment a l'altre convertir-se en “res”...

Em vaig preguntar una i mil vegades si era possible deixar d'existir-hi.

Acabar al no-res. Deixar de ser...

Un dia, després de molts mesos, cap al tard, va pujar a dalt. Anava uniforme. Impecablement vestit...

El personatge que narra, que pensa i que sent s'ha quedat a la fossa, a baix, en aquell forat rectangular...

El que passa a dalt surt del seu abast. Ell roman a baix, pres dels revoltats... Però, en donar satisfacció al sentiment d'una ficció, que en prendre cos, ha entrat en una d'aquelles petites històries que constitueixen una part de la tragèdia, de la nostra tragèdia, l'autor deixa per un moment el personatge narrador i, filtrant-se per porta i murs, va després del sergent Arrabal...

A dalt, a l'esplanada del Fort, l'esperen el Tinent Coronel que va actuar de jutge, durant tota la tramitació del sumari i el defensor, tinent Quílez, juntament amb l'oficial de guàrdia.

Arriba el sergent Arrabal i el tinent Quílez, emocionat l'abraça. L'oficial, de guàrdia al Fort, els indica el camí. Entren en una habitació on Raval ha de passar la nit.

D'això se'n diu entrar en capella.

El tinent Quílez li comunica que no trigarà a arribar Antoñita, la seva jove i bella dona, probablement acompanyada de la mare del condemnat, perquè s'ha aconseguit un permís especial perquè passin amb ell la nit.

Mentre parlen de certs detalls, el tinent coronel, jutge de causes, es fica la mà a la butxaca i treu una caixa de tabac ros i els ofereix una cigarreta. Cap dels dos, jutge i defensor, aconsegueixen centrar l'encenedor d'un i els llumins de l'altre. Els falta pols...

Raval, amb molta calma i tranquil·litat, treu un encenedor de plata amb inicials d'or, que un dia, sent nuvis, li regalés Antoñita.

-Enceneu. Aquest no tremola -els diu alhora que els ofereix llum.

La lumbre de Raval serveix per encendre'ls la cigarreta i, alhora, per dissimular l'estat de nerviosisme en què es troben; doncs, en el fons, de manera més o menys subconscient, admiren l'home que sap mantenir-se amb tota la dignitat, pròpia del que ha sabut, encara perdent, complir un deure.

Els quedaria marcada la seguretat d'aquell encenedor de plata i d'or inicials que una bella noia regalés a l'home escollit per marit... Per anys que visquessin no ho podrien oblidar. En consciència, s'odiaven a ells mateixos.

En aquell moment, acompanyades de l'oficial guàrdia van entrar dues senyores: la mare i la dona.

La primera, vídua del comandant Arrabal i la segona, futura vídua del sergent Arrabal. .

Tinent i Tinent Coronel van sortir fora. nNecessitaven aire. L'ambient els asfixiava. Almenys ho creien així.

Van fer una passejada pel recinte del Fort, sota un cel estrellat, preciós...

- No sé què donaria per no haver conegut aquest home. El seu tremp és humiliant... Mai, de vegades que li vaig prendre declaració, va tenir una paraula de súplica. Sempre tan arrogant. Arrogància ratlla al cinisme.

-Aquesta arrogància l'haurà pagat molt cara -va contestar el tinent Quílez, baixet, com si parlés amb ell mateix.

-Jo, particularment, l'hauria indultat, però cal convenir que és un vermell i que no tan sols no hem de sumar-se al Moviment, sinó que va ordenar l'ocupació de les armes. Així és que estarà ben afusellat i Quílez no va contestar. S'adonava perfectament que el Tinent Coronel, l'únic que feia era justificar un assassinat més o menys legal, tot i haver invertit els conceptes dels qui eren els lleials i els...

L'airet de la nit els aclaria el cap. I el jove tinent cada vegada seguia preguntant-se amb més intensitat per què l'home pensa més tant a matar, si va ser creat a imatge i semblança de Déu i va ser, precisament, Déu qui a la Muntanya Sinaí li lliuro un Decalogo en què deia: no mataràs...

i mentre ell, el tinent Quílez, seguia pensant el Tinent Coronel continuava xerrant, xerrant...

L'endemà, al clarejar, es va sentir la forta I gairebé familiar descarrega...

Només es va poder explicar un tret de gràcia.

Va ser una matinada de poca feina.

Poc després el sol il·luminaria el naixement d'un dia plàcid, tranquil...

La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard

23: Les tortures

Una tarda, en fer-se fosc, van baixar diversos homes. Pocs, siss o set, i els van anar repartint en diferents dependències, ja que, en realitat, tota la fossa estava més que saturada. En estendre les màrfegues, no tots els gaudien en única propietat, pel fet que alguns havien de compartir-ho amb un altre company, no quedava ni un pam de paviment lliure. Pràcticament estava tan atapeït que gairebé ens podíem comparar amb sardines en llauna. Faltava espai vital per allotjar tant home, però havia de ficar-los en algun lloc i com, en definitiva, tots eren vermells millor si es morien, com a conseqüència de les males condicions regnants en aquell fossat; ja que així se'ls estalviava la feina de matar els uns i de tenir cura de la manutenció dels altres.

Al nostre pavelló, al "des senyors" van deixar un sergent, d'enginyers. Feia pena. Portava la cara feta un fàstic.

Tortures

Havien sotmès dos o tres "hàbils interrogatoris" i la seva cara s'assemblava més a una grotesca careta de carnaval que a un rostre humà.

L'endemà vaig saber que es deia Andrés Bauzá Ginard i que l'havien acusat d'intervenir en un "complot al Camp d'Aviació on estava destinat".

Segons es va saber, tot es fonamentava en la suposició que, ell i altres, volien robar un avió per passar-se a la zona republicana; si bé, de tots els detinguts, no n'hi havia cap que tingués la més remota idea de com es maneja un aparell aeri; Almenys així ho van afirmar. Potser tingueren raó. La "xivatada" va venir del S.I.M. Els tenia la vista a sobre, pel fet que els tres o quatre soldats i els dos caporals que normalment es reunien en un bar oa la cantina amb un sergent, sense més interès que passar el temps, bé ells o els seus pares, tenien antecedents de caràcter republicà o socialista. Potser ni tan sols ho sabien els uns dels altres, i més tenint en compte que, incloent el sergent Bauza eren mobilitzats i, a més, de diferents localitats de l'Illa. Només un era de Palma, el ros Ginard. El sergent com a tal mobilitzat per haver trucat la seva cinquena, no era professional. Quan va realitzar el servei militar va ser caporal i en presentar-se, com a conseqüència de l'alçament, li van lliurar uns galons de sargende tants galons que van repartir a la majoria dels que havien estat caporals. No és estrany, doncs, que es trobarien entre aquells nois, malgrat la diferència només producte d'uns galons, ja que a la vida civil eren afins en tots els aspectes. Com a denominador comú portaven el signe de ser obrers, d'ofici diferent però obrers.

Pobre sergent Bauzá... El van deixar en estat deplorable. Els cops rebuts, no tan sols li havien produït gran quantitat de "morats" i inflors, sinó que, a més, per si no n'hi hagués prou, li havien saltat dues dents.

Li van deixar uns dies... Pocs, molt pocs i, sense haver presentat abans la pantomima d'un sumaríssim Consell de Guerra, el van afusellar.

Però durant aquells pocs dies que va estar en aquella habitació mugrienta va dir que va ser interrogat per l'alferes Ferrer de Sant Jordi i lliurat al cap de Policia de Falange Francisco Barrado Zorrilla que acompanyat del seu grup d'exaltats dretans, el van traslladar, juntament amb els altres detinguts , a la Comissaria de Policia de Falange, al carrer de La Missió, a Palma, on els van tenir un munt de dies tancats i molts sense menjar ia més interrogant-los, amb els corresponents bufets i fins i tot emprant aparells per torturar-los i divertir-se amb algun d'ells i, en especial, amb el sergent Bauzá que abans de lliurar-lo a Illetes ho van deixar fet un picot.

Total, per després afusellar-lo...

No vaig arribar a saber el parador de tots els altres, però suposo que van seguir un camí semblant.

La veritat és que no m'hi vaig interessar i, per ser més exacte encara, he de confessar que havia arribat a un extrem tal que procurava no assabentar-me del que passava; doncs, per una banda, creia que cal viure i m'horroritzava pensar en la mort; però, de l'altra, sentia el vertigen d'un suïcida...

Tot el meu ésser, en despertar els crits dels vives, les particulars creences de cadascú o les detonacions dels escamots d'execució, tremolava de por... I aquesta por atroç m'empenyia a desitjar la mort per fugir de la mort . Havia arribat el moment en què estava assegut, físicament i intel·lectualment, en la línia divisòria entre l'ésser i el no ésser i sentia una cosa pitjor que viure o morir; la por psíquica, gravada al mateix intel·lecte, a deixar de ser. La por de deixar de ser ens pensant i el que empitjora encara, no poder comprendre, ni entendre, quant a mi, a la meva persona, deixar de ser...

La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard

24: L'alegria de viure

Quan m'adonava que alguns dels meus companys sentien i patien per les meves males nits, pels meus continuats i, cada dia, pitjors atacs d'asma, tornava a creure que la vida és bella, i tornava a viure, a comprendre l'alegria de viure i, malgrat les meves xacres físiques, tornava a sentir amb tota la intensitat que proporciona la vida. Sentia compassió de tots aquells que, d'una manera o altra, amb les armes o amb la perfídia, van començar una revolta en què havien tingut per norma, l'ús dels diversos procediments encaminats a l'eliminació dels enemics... Per aquells que havien llançat un document intentant justificar el llançament, malgrat utilitzar la mitra i fins i tot per aquells desgraciats als quals, bé en nom de la democràcia -com l'anglès Chamberlain- o fins i tot en nom del socialisme -com el francès León Blum-, la por els feia inclinar-se davant d'un Hitler o davant d'un pallasso italià i no se n'adonaven, tal era el seu pànic, que en ajudar a enfonsar Espanya, enfonsaven les seves pròpies nacions.

Tot i la meva falta de llibertat física i de les meves xacres asmàtiques, sentia l'alegria del viure... L'alegria de l'home, per què no dir-ho?, que se sent superior. L'alegria de l'home que no sap ni vol saber claudicacions i menys traïcions.

Potser aquest era el miracle de tots aquells homes que tenia al meu voltant. El miracle que, encara morint, cantessin a la vida. Al seu ideal...

Encara me'n recordo d'aquell noi jove, molt jove que, com rapsoda, va passar pel Fort recitant versos de García Lorca, de Machado, d'Alberti... D'aquell noi, Luis Matas Valenzuela, que amb el temps arribés a insigne penalista del fòrum mallorquí.

Encara passa, en viu record, aquell obrer metal·lúrgic, N¡colas Company amb els seus judicis d'aclaparadora lògica, i no diguem de la catxa del sergent. Més, així com de la simpatia del jove sergent Bernat i de tants i tants que, estrictament, sense perdre l'aplom, vivien els uns i morien els altres...

I, encara recordo aquell matí, prop del migdia, en què van aparèixer un tinent coronel, un tement farmacèutic, dos o tres tinents de la improvisada Escola de Guerra de la República i diversos soldats de l'exèrcit lleial, procedents dels mercants Jaume II i J.J. Sister, capturats en ruta de Barcelona a Maó, oficialment per umdades de la flota "nacionalista"; però, de fet, els que havien efectuat la detenció eren els vaixells de guerra de les patrulles de l'eix Berlín-Roma i, per a més escarni, els que els havien conduït presoners al Port de Palma.

- Aquests "macarrons" ens han agafat davant les pròpies barbes dels vaixells anglesos i francesos -va comentar un dels soldats capturats.

-Són força més canalles els anglesos, amb la seva capa de demòcrates, que tots els feixistes junts- es va queixar un dels tinents.

-I no parlem de León Blum, amb tota la seva disfressa de socialista. Aquest sí que ens ha deixat bé a l'estacada –va contestar l'altre.

Van ser repartits en diferents compartiments i el Tinent Coronel i Tinent farmacèutic van venir a "caure" al nostre. Hi havia, dins l'obertura, dos o tres llocs buits i el mateix capità del Fort, els va acompanyar al seu nou allotjament i, fent honor a la veritat, cal convenir que s'hi dirigia, especialment al tinent coronel, amb el màxim respecte.

-Lamento, el meu comandant, no poder-lo allotjar millor -li deia el Capità del Fort.

-Tinent coronel- li va respondre alhora que li assenyalava les insígnies brodades dins l'àrea que limitava la bocamàniga.

-Sí, el meu comandant.

Jo que ho veia i ho sentia, no podia comprendre que en digués comandant, si era tinent coronel. Després vaig saber que només respectaven als contraris les feines que es gaudien fins al 18 de juliol del 36. Per això, dins d'aquell diàleg respectuós, es pogués presenciar la victòria moral del vençut sobre el vencedor. Del lleial convertit en facciós sobre el revoltat convertit en lleial.

-Vostè, amic meu, abans de l'alçament, de la revolta, no era més que un tinent i, no obstant, per la llei de la hidalguia que caracteritza els lleials, jo que porto més anys de serveis que els que tinc d'edat i que estic en possessió de la creu del patiment per la Pàtria, jo que no faig servir en mi passador més que condecoracions amb distintiu vermell, li he donat a vostè el títol de capità. Quantes vegades heu estat en campanya, quan veritablement defensíem l'honor d'Espanya? Amb seguretat, cap.

Doncs, a què ve tanta fanfàrria?

-A les seves ordres -va contestar el capità del Fort i es va anar rondinant.

Al fons era una bona persona. De força i bons sentiments, però era un facciós i li ho havia recordat un home que al seu pit podia lluir tres condecoracions amb distintiu vermell.

De seguida d'haver-se anat el capità del Fort i els seus acompanyants, un caporal i dos artillers, tots tres amb baioneta calada, alguns dels "llogaters" del "pavelló", oferim la nostra modesta i pobra ajuda a aquell home pel que sembla senzill i planer, però ple de dignitat.

Vam parlar amb ell i amb el tinent apotecari i vam saber de les grans matances a Badajoz, on fins i tot davant l'altar es va fer córrer sang i més sang... Així com de la gran ajuda que prestava el clergat als rebels, especialment el alt clergat, l'espanyol i el romà.

-La guerra -va dir- no es pot guanyar mai. Només cal dir-los que hem estat capturats amb la complicitat dels vaixells anglesos i francesos encarregats del control de la no intervenció i, a més, als fronts de la península hi ha veritables cossos d'exèrcit alemanys i italians, amb els seus comandaments i material corresponents. Estats majors italians i, especialment, alemanys que assagen i proven tota mena d'armaments i tota mena de tècniques. Hem estat envaïts... -i, després d'una breu pausa, va continuar: -Tant Anglaterra com França tenen por de Hitler i no dubten a sacrificar-nos; però, així i tot, aquests canalles de feixistes tenen amb nosaltres un mal os que rosegar i això que estem sols i gairebé no tenim material.

-Per la frontera francesa no hi podem passar res. Els duaners i altres forces gal·les ho impedeixen. Per la frontera portuguesa, menys. Hi ha el pocavergonya d'Oliveira Salazar i, pel mar, l'únic que podria passar, és capturat pels navilis alemanys i italians -va contestar el tinent farmacèutic i va afegir: -No obstant, se'ls subministra de tot, a més de tota mena de materials inclosos tancs, avions etc. els entren cossos d'exèrcit sencers.

I per si no n'hi hagués prou –va afegir el tinent coronel–: llancen a la legió i als moros amb l'ordre d'arrasar ciutats i pobles, recollint el màxim botí. A tota localitat que oposa resistència cal matar els seus habitants. És la darrera manera d'acabar amb els vermells. Així pensen I així actuen... Què podem fer?

- Poca cosa -va exclamar un dels mestres d'escola-, mirar de salvar la pell i mirar de sortir cap a Amèrica. No sé d'on he tret que Mèxic és amb nosaltres i potser allà podríem intentar residir...

En efecte. Vaig poder comprovar que les mateixes bestialitats que es cometien a Mallorca, es cometien també a qualsevol altre lloc o lloc que estiguessin els rebels. L'esperit sàdic, cruel, que presidia era el mateix.

M'havia costat treballar arribar a creure-ho, però havia tingut infinitat d'ocasions per arribar a la conclusió que a la dreta, a la "gent d'ordre", cal anar-hi amb molt de compte, ja que si més no es pensa, resulta que mossega...

I davant d'aquests homes, davant d'aquests temples i, malgrat les meves nits d'insomni, d'asma i de por, sentia l'alegria de viure, tot i haver comptat el nombre de trets, després d'una descàrrega produïda les primeres hores del dia, per un escamot d'execució.

Al Pavelló des senyors no em trobava del tot malament. No hi ha dubte que era el millor, ja que aplegava millors condicions de construcció i, per tant, d'habitabilitat; però la veritat és que, malgrat les seves millors condicions, jo hauria preferit seguir al “Pavelló gran”. M'agradava el seu ambient popular, el seu aire simpàtic, si bé cal reconèixer que hi havia tanta gent que la seva atmosfera estava tan corrompuda, que es feia impossible respirar per a un asmàtic com jo. Però m'agradava passar una estona amb aquells nois que considerava els meus amics.

Sempre hi havia alguna cosa a comentar... Sempre corria algun "bullo" que, tot i ser increïble enganyava els uns i feia somiar els altres.

No vaig arribar a conèixer l'afiliació política de cadascú, però sí de molts i vaig comprovar l'existència de casos tan curiosos que només havent estat en aquella fossa es poden creure.

També resultaria difícil poder arribar al convenciment de felicitar tots aquells que havien estat condemnats a penes inferiors a la mort. Fins i tot els condemnats a trenta anys de reclusió acceptaven les felicitacions amb entusiàstic content. Estaven tan en voga les penes de mort que, pel sol fet de salvar la “pell”, ja se sentia un, si no feliç, almenys satisfet.

Cal convenir que hi havia penes inferiors a la de mort i fins i tot a la de trenta anys. Si bé eren poques pel fet que reunir tot un engranatge per formar Consells de Guerra per a l'obtenció de penes petites no valia la pena. Els precursors del que anys després s'ha anomenat “productivitat” havien de donar un rendiment òptim. Per això, per demostrar-ho, el tant per cent de les sentències de mort fos tan elevat; així és que, el que tenia la sort que no li toqués aquest tipus de “loteria” era efusivament felicitat.

El drama era el mateix a tots els compartiments del fossat. A totes les seves dependències es patien les mateixes iniquitats... Però en aquell anomenat "Pavelló Gran" se sentien potser d'una altra forma, a causa de la calor ambiental formada per un món únic, tan únic que se sortia per complet de la normal òrbita. Allí se sostenia una especial mentalitat de resistència i la gent s'agrupava i, encara sense deixar les seves particulars individualitats, formava un sol cos.

Formes de ser i agrupacions dispars convivien en harmonia i, els uns i els altres, es toleraven i es respectaven. Per això arribessin a pensar que a il·lustrats ia analfabets els unia un denominador comú i potser aquest fos trobar-se davant la mort... Allà treballaven. Allí llegien i allà hi havia qui feia classes d'aquest o aquell idioma i qui estudiava, tot i sabent que la seva meta seria l'enfrontament amb un grup d'execució. Hi havia fins a qui escrivia versos i molts, una gran majoria, construïen baratetes i objectes de ràfia.

Cada vegada que em “colava” en aquell “pavelló” passava una estona amb Baltasar Marqués i Perico Ferrer. Mai no m'havien parlat de si mateixos. Desconeixia el motiu particular de la seva detenció i la curiositat va fer que, aprofitant la primera oportunitat, els ho preguntés.

Resultava que tots dos s'havien conegut a la Caserna del Carme, seu de la infanteria de Palma. Perico era caporal i Baltasar soldat. La companyia a què pertanyien cobria la Guàrdia de la improvisada presó de Can Mir.

Una tarda, en fer-se fosc, estant un de cap de guàrdia i l'altre de sentinella, no se'ls va acudir altra cosa que "camuflar" a una jove dona a base de col·locar-li un tabard, una gorra i un fusell i introduir-la a la presó, perquè pogués entrevistar-se amb un dels presos... Tot va sortir a demanar de boca.

L'operació no tan sols es va repetir, sinó que tots dos, de comú acord, cada vegada que estaven de guàrdia, cosa que passava molt sovint, pel fet que van arribar a l'extrem d'anar voluntaris, passaven cartes, paquets, encàrrecs verbals i feien tota mena de "contraban" a favor dels presos, la seva forma de comportar-se era totalment esportiva, sense cap mena d'esperit de lucre. Simplement per humanitat i pel sentiment emotiu que conté tot joc perillós. Perico Ferrer, porter del Constància d'Inca...

Esportista que havia après a parar pilotes per evitar gols, s'entretenia a fer-los a la porteria d'aquella improvisada presó, no introduint pilotes, però sí tot el que ell estimava que podia afavorir a quin importa.

Li feia la impressió que de porter passava a davanter i, com que no ho feia malament, estava satisfet de si mateix. Ell i Baltasar Marqués, per esportistes i per sentimentals van anar a parar amb els seus ossos al Fort d'Illetes, i molta sort van tenir que no els afusellessin. Van estar a punt.

Contar la vida que es desenvolupava en aquell fossat, encara que no fos més que en els casos excel·lents, a més de ser interminable, seria totalment cansat; seria simplement, la narració d'una sèrie de drames...

El drama de cadascú havia esdevingut drama col·lectiu. Es va forjar una mentalitat. Una mentalitat que es caracteritzava per l'estoïcisme, com a conseqüència del contagi, de l'exemple dels dos primers que van saber morir amb tota dignitat... I en caure, només físicament, encara que surés una gran tensió, es va produir un ambient de total calma, d'aparent tranquil·litat...

Després de viure aquelles hores de gran intensitat, molt supenor al que pot aguantar el cos humà, ja no poden quedar a l'ànima més que les ràfegues fosques d'apagades estrelles. Els afusellaments del sergent Pompeu, casat en article mortis, del sergent Pulido, de Más, aquell noi de Campos, de Raval i de tants i tants altres que, només una llàgrima i un prec, un curt prec, per a cadascun d'ells, representaria un riu de líquid i una eternitat de creació.

Aquest era el quadre: un fort oli en alguns moments una aquarel·la plàcida en altres... Un sentiment d'odi davant l'abús de poder, de força bruta. Un sentiment de compassió davant d'aquells que sembraven el terror, davant d'aquells que imposen la llei del fort, i jo, fastiguejat d'aquell indecent Fort, on els diumenges i festes, obligaven tots els presos a sentir missa, custodiats per sentinelles amb baioneta calada, pensava en aquell Jesús de Natzaret, en aquell dia en què també uns sacerdots, dipositaris de la llei que lliurés Moisès, trencant el principal precepte del Decalogo, demanaven i van aconseguir una de les morts més atroces i baixet, molt baixet, mirant a l'oficiant aixecant el calze al mateix temps que les baionetes que ens apuntaven, repetien una vegada i una altra: Senyor, Senyor, feu que els que van matar ahir i els que mataran, descansin en pau. Acull-los al teu si...

La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard

25: Camps de concentració. Unitats de treballadors

Un matí de setembre, van trucar a cinquanta o seixanta presos. Tots en edats corresponents a les cinquenes mobilitzades. L'oficial de guàrdia els va comunicar que recollissin tots els seus "trastos" i estiguessin preparats. S'armà un gran enrenou. Es van fer tota mena de comentaris i cabales... Tots els inclosos pertanyien al grup dels anomenats governatius. No van trucar a cap processat.

Treballs forçats per als presos

Jo no estava processat i, tot i estar dins de les cinquenes més joves, diguem-ho així de les mobilitzades, no em van trucar i, no obstant, van trucar a un altre que em guanyava de dos o tres anys d'edat i "fet-hi assumpte i amb el càrrec "base" igual al meu, ja que, també era maçó, el que em va intranquil·litzar. ..

Al migdia van començar a trucar-los i van anar pujant a dalt. Es va dir que els traslladaven a un camp de concentració. Una modalitat nova, copiada d'Alemanya, que anomenaven Unitat de Treballadors.

Van passar dos dies i més dies de desassossec...

A la nit, quan el somni em rendia, somiava i, dins de l'agitació produïda per la por impregnada al meu subconscient, se m'apareixia una dona bella, molt bella, pàl·lida, molt pàl·lida, com la mort... S'asseia a el meu costat i em mirava fixament, amb ulls plens de profunditat... Ulls que em feien sentir un terrible vertigen cap a l'abisme...

En tot el meu ésser es produïa, entre la gran por i els desitjos més forts de viure, una relació totalment desfasada i l'angle o diferència de la qual em conduïa cap al dolç equilibri d'agafar-me a la bella, de pell pàl·lida i profunda mirada, apareguda a els meus somnis perquè, amb el gaudi de la seva companyia, m'evités morir en solitud o, per contra, m'acompanyés a la il·lusió, a l'agradable il·lusió de viure...

I aquella bella dona, de mirada profunda, no va voler acompanyar-me a traspassar la frontera entre allò humà i allò diví... Aquella, la bella dels meus somnis, va voler acompanyar-me pel camí del viure...

I vaig tornar a sentir l'afecte d'una mare. La mare de totes les mares. La mare de Déu.

Al cap de poc temps, un mes aproximadament, al costat d'uns vint més, vaig ser cridat a primera hora del matí i, després dels tràmits de rigor, ens "van ficar" en camions de càrrega, de manera similar a l'empleada en el transport de bestiar ...

No vam saber on ens portaven fins a arribar a la destinació.

Ni més ni menys que a l'altre extrem de l'illa, passat el Mal Pas, a Alcúdia.

Allà ens vam trobar amb un campament a mig fer i allà vaig tornar a reunir-me amb aquells que el mes anterior havien tret del Fort d'Illetes, més no pocs procedents del Fort d'Enderrocat i, entre els quals, hi havia un professor de l'Escola Professional de Comerç, Luis Stengel Boscá amb qui, a més d'haver estat condeixeble meu, m'unia una bona amistat.

En veure'm, va venir cap a mi i em va abraçar.

-Com estàs? Com et trobes? Eduardo m'ha dit que a Illetes tenies molts atacs d'asma -em va mirar somrient- i agafant-me per les espatlles va exclamar. Qui havia de dir que ens tornaríem a trobar en un lloc com aquest?

-I tu, com estàs? ...

-Ja veus, fet un fàstic -i posant-se molt seriós, amb cara de plorar per dins, va continuar- Aquests canalles van matar el meu germà Pepe. Tu coneixies Pepe? Oi que era bo? ...

No vaig poder contestar-lo. Se'm va posar un nus a la gola i em vaig quedar mut. Jo no sabia que s'haguessin carregat Pepe Stengel. Vaig trigar força a reaccionar... Al meu cap s'havien acumulat moltes més coses de les que cabien.

En aquell mateix moment va venir un, va venir un altre i un altre...

Tots d'edat similar a la meva. A tots coneixia; però entre ells n'hi havia un amb qui, malgrat portar anys sense saber-ne, em vaig abraçar com ho hauria fet amb un germà.

Es tractava de Miguel Vicens Rigo. Havíem tingut el mateix mestre de primeres lletres i, de nens, havíem jugat plegats. Després, ja joves, cadascú havia pres el seu propi camí, però aquella amistat de la infantesa havia perdurat amb una bona estimació de gent gran. Així és que en trobar-nos en aquell camp de concentració, vaig tenir la sensació d'estar protegit. Vaig tenir la sensació de tenir al meu costat un germà gran o, si més no, un germà més fort. Així va ser.

En aquell camp de concentració, a la Unitat de Treballadors de Cap Gros, com l'anomenaven oficialment, entre una tarda d'octubre. Tarda sense sol, de gris fosc, molt fosc...

La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard

26: Unitat de treballadors de Cap Gros

En una esplanada, entre el camí que anava del Mal Pas al santuari de la Victòria, havien instal·lat un enorme barracó fabricat amb taules de fusta. Barracó que serviria per a la instal·lació d'un sistema semblant als adoptats als camps de concentració alemanys.

El terreny havia hagut de ser posat en condicions.

S'havia procedit a l'extracció d'algunes roques per tal que el pis quedés el més pla possible; netejant-se alhora, d'arbustos, herbes, etc. En un dels extrems s'havia construït una mena de barraca destinada a cuina ia l'entrada del camp, es traçava un cobert perquè servís de menjador, un cop tancat el recinte a base de filferro d'arç.

Cap Gros. Alcudia. Mallorca

Aquells nois que el mes anterior sortien del Fort d'Illetes, la majoria i uns quants del Fort d'Enderrocat, havien treballat fort i en males condicions.

En adonar-me del que havien fet, vaig donar gràcies a Déu d'haver trigat un mes i mig a arribar al racó aquell, acaronat per les aigües que descansaven a la Badia de Pollença.

Tot i que faltava per poder-lo donar per acabat, el més dur ja s'havia dut a terme.

De seguida em vaig adonar que el perill de ser processat i de ser conduït davant d'un Consell de Guerra havia passat; però ens enfrontàvem amb un altre, més ben dit, amb altres perills que ens convertien en números vulgars dins d'un sistema modern d'esclavatge. Sistema que era còpia exacta de l'empleat pels nazis alemanys i per això s'havien cuidat d'escollir el personal, que constituïa la guàrdia, idoni ia to amb allò previst: un tinent de la Guàrdia Civil, cap del Camp, a qui no vèiem gairebé mai i diversos sergents, cap d'ells era bo, ajudats per alguns caporals, també com a pitjor, i un munt de soldats.

Tots aquells sergents, caporals i fins i tot soldats semblaven haver nascut per a carcellers, excepte el caporal furriel, que era un rústic de la Pobla, analfabet total, al que identificaven pel sobrenom d'Es Chatillo. No vaig arribar a conèixer-ne el nom.

Allí, l'hora era solar. A l'octubre, a dos quarts de cinc aproximadament, era de nit. No hi havia llum elèctrica.

Dins del barracó es penjava un vell llum de carbur. El ranxo es repartia fora, al ras. Només al costat de la perola es col·locava un llum d'oli i el cap sostenia un altre fanal, també d'oli, amb la mà... Espectacle dantesc...

En aquella meva primera nit, ens van donar un plat de mongetes i un tros de pa quarterer que vulgarment s'ha anomenat "xusco". La tercera part d'una peça i res més.

El sergent Viver, que era un fanàtic clerical que lluïa una insígnia carlina, ens va dir que nosaltres havíem arribat abans que la “intendència” i, per tant, encara havíem de donar gràcies per no haver-nos deixat sense sopar. Total que aquell dia, tant jo com els meus companys, no havíem provat més que unes mongetes bullides amb aigua i una mica de sal, acompanyades d'un trosset de pa, ja que al sortir del Fort d'Illetes, era d'hora per dinar i en arribar al camp de concentració de Cap Gros ja era massa tard. Quant al sopar, no havia arribat la consignació i, el bo del cas, és que devia trigar força dies a arribar, ja que la veritat és que en aquells llocs el menjar estava molt escassa.

Al quart d'hora aproximadament d'haver buidat el cullerot a l'últim "plat", van tocar un vàter. No dic que fos un vàter florejat, però sí una cosa que almenys alegrava les orelles. Vam entrar al barracó i el sergent de guàrdia ens va llançar una al·locució adreçada especialment als "nous" i ens va fer saber que havíem de treballar de ferm a la carretera que s'estava construint des del Mal Pas a la Victòria, per continuar fent la volta per es Cap des Pinar per enllaçar amb Aucanada.

-Aquesta és la forma -va dir amb molt èmfasi- l'única manera que us surtin els diables vermells. Els diables comunistes que tots vosaltres porteu a l'ànima i el que no compleixi amb el màxim zel aquesta penitència, serà retornat per ser afusellat per obstrucció al bon desenvolupament de la Pàtria.

Aquell home, barber de professió i sergent dels anomenats provisionals, va fer una pausa, va respirar profund com volent agafar impuls i va continuar:

Les primeres ordres són que cal educar-vos; però, també les ordres són l'ús de la pistola metralladora davant de qualsevol acte sospitós o que es pugui interpretar com a rebel·lia -es va aturar un altre moment i, en to més afectuós, gairebé paternalista va continuar:

-Ja veieu la bona disposició de la nostra Croada que, malgrat consignació per als que han arribat avui, han estat atesos i s'han pogut alimentar molt bé. Trenquen files!

Tot i haver passat per Illetes, malgrat tots els afusellaments i malgrat la por, del pànic a deixar de ser, no havia experimentat mai un sentiment tan profund de rebel·lia i jo, home que no pot veure sang, que fuig de l'odi , home que per naturalesa, per educació i per convicció no creu més que en sentiment, si de cas de l'odi a l'odi que, en definitiva, és la defensa de l'amor, si en aquell moment hagués tingut al meu abast una d'aquelles pistoles metralladores, l'hagués descarregat sobre aquell cínic i presumit idiota...

En aquell barracó hi havia uns llits de tres pisos, formant cabines. A mi em van assignar un dels de baix. Per condescendència del que tenia el de dalt, em va ser canviat ja que, a causa del meu estat de salut, em venia més que just romandre a l'alt, doncs tant el del mig com el de baix resultaven tan oprimits que per a un asmàtic eren fatals.

Al cap de poca estona va entrar un cap de guàrdia. Un_ tal Bennasar, germà, segons sembla, del que fos artista pintor Dionisio Bennasar,

-¡A dormir! -va cridar- i vostè ben despert -va afegir- dirigint-se al pres que muntava el primer torn d'Imaginaria i se'n va anar.

Estava tot organitzat militarment. A la nit hi havia torn d'imaginària, igual que a qualsevol caserna.

Oficialment érem soldats treballadors, organitzats a base de cossos disciplinaris...

I en aquell camp s'allotjava una de tantes companyies pertanyents a un Batalló de Treballadors...

A dos quarts de cinc del matí em va despertar el toc de diana. En segmda es va armar un gran "jaleo". La gent s'aixecava i es vestia ràpidament.

-A formar! A formar! -va cridar un cap des de la porta del barracó.

Tots vam anar sortint de pressa, corrent...

-Vinga, ràpids! A formar! -va ordenar el sergent.

Cent i escaig d'homes, en posició de ferms, formats en fila de tres en aquella esplanada, al ple ras, en què s'havia fixat un pal i es va procedir a hissar la bandera, mentre dirigits pel sergent entonàvem el Cara Sol. Espectacle curiós aquest d'hissar la bandera. Al matí, a primeríssima hora, gairebé de matinada, el primer treball consistia a formar davant del pal i mentre un caporal hissava la bandera, el sergent dirigia el "cant". Hi havia sergents a qui els donava per l'himne falangista i altres, com el sergent Viver, per Oriamendi, dels carlins.

Tant si era un himne com un altre, calia cantar-lo amb entusiasme i amb "patriotisme".

-Més fort, més fort! -exclamava el sergent.

-S'ha de posar més entusiasme! -repetia contínuament.

I, a força de castigar durament, es va arribar a entonar bé els dos himnes. I per al que volia seguir vivint aprendre lletra i música era tan necessari com respirar.

Un cop Hissada la bandera, es trencaven files ia esmorzar.

Indecents esmorzars. Normalment estaven formats per un cullerot d'un líquid grisenc al qual, amb tot cinisme, li deien cafè amb llet i no havia vist ni una cosa ni l'altra. Era una grotesca imitació, però estava calenta i dolcificava la gola. No es repartia res més, així és que molts la nit anterior guardaven una mica de pa i el mullaven. Aquelles "sopes" van arribar a agradar-me.

A dos quarts de set, normalment, se sortia en formació cap a la carretera i, un cop allà, ens anaven repartint d'acord amb els diferents talls.

La vigilància era absoluta i tant el sergent que ens acompanyava, com els caps i els soldats d'escorta anaven tots armats a base de pistola metralladora i fusells.

A mi em "van ficar", juntament amb tres més, a picar pedra i machaqué poca, però em vaig fer moltes butllofes...

Va ser un dels dies més llargs. Vaig tenir temps sobrat per aprendre la importància que tenen les feines manuals, la importància de les feines sense importància i, des d'aquell dia, sento gran respecte davant el més insignificant treball manual.

En arribar al Campament em van trucar per comunicar-me que l'endemà no aniria a la carretera. El capità que dirigia m'havia reclamat. Hi havia d'anar a treballar amb ell.

- Segons sembla vostè té molta influència -em va dir amb certa ironia el sergent Viver.

La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard

27: A treballar amb el capità d'enginyers

Aquella nit, la segona que passava al camp de concentració de Cap Gros, em preguntava constantment el motiu, perquè jo, precisament jo, m'havia de presentar davant el capità d'Enginyers que dirigia la carretera, on treballaven de sol a sol els famèlics presos a qui s'havien posat el segell oficial de soldats afectes a Unitats de Treballadors.

Aquella nit vaig tenir un fort atac d'asma. Creient que no podia seguir dins del barracó, diversos companys em van treure fora, al ras, sense tenir en compte que era pitjor el remei que la malaltia, ja que m'enfrontava amb el fred i la humitat. Per poc em maten.

Gràcies a Miguel Vicens que, abans d'aturar-lo, exercia de practicant militar, no se'm va agreujar la bronquitis en barrejar-se amb una pulmonia o alguna cosa per l'estil. Em va injectar adrenalina ia poc a poc la dispnea va començar a cedir i al quart d'hora ja em vaig poder estendre sobre el camastre i respirar amb certa normalitat...

No queda més remei que convenir que els que havíem anat a parar al Camp de Cap Gros, havíem tingut molta sort en poder comptar amb un company com Miguel Vicens. Per a nosaltres i, especialment per a mi, va ser una cosa excepcional. En realitat, vam ser molts els que gràcies a ell vam poder continuar vivint.

Algunos campos de concentración y trabajo: 12: Cap Gros

Com és de suposar, els metges de "veritat", els metges, metges, estaven escassos, pel fet que els joves tots eren militars i estaven escampats per aquí i per allà. Només els hospitals de sang que atenien en primera intervenció els ferits evacuats dels fronts necessitaven molts més dels disponibles. Els vells atenien la població civil i, malgrat tot, molts intervenien d'acord amb les seves especialitats, en hospitals i clíniques militars i civils més o menys militaritzades. No és estrany, doncs, que els camps de concentració estiguéssim deixats de la mà de Déu.

En aquella zona, a més del Campament de presos, hi havia a la part del Mal Pas, una companyia de sapadors i, a la part de la Victòria, una bateria d'artilleria de costa. Normalment aquestes dues unitats estaven ateses per un noi jove, estudiant de medicina, crec que d'últim any i, per ser, anomenem-li el titular de la zona, algunes vegades passava visita al nostre campament. Miguel Vicens l'acompanyava i li donava les "novetats" i sempre, gairebé sense veure el pacient, considerava que el tractament del practicant era adequat. Les seves visites eren, per tant, totalment protocol·làries i no per ajudar els malalts, sinó simplement deixar constància d'una acta de presència.

I Miguel Vicens, pres igual que els altres, posava tots els seus pocs coneixements i la seva enorme voluntat, per aconseguir l'alleujament dels seus companys... Curava des de les butllofes i tripes infectades, produïdes pels durs treballs de carretera, a diarrees i infeccions intestinals, com a conseqüència de l'abús de llegums secs i de les males condicions de certs aliments. Era el que abundava, ja que per a les úlceres d'estómac, com per a les afeccions de fetge, no importava cap prescripció, pel fet que es curaven soles. Es curaven a canvi de depauperar l'individu i la manca de greixos, de vitamines i la manca de proteïnes, feia que un simple refredat sobre aquells éssers anèmics degenerés en una cosa pitjor, ja que es trobava sense defenses. I Miguel Vicens que tenia afició, humanitat, molta humanitat i uns coneixements, encara que grollers, força pràctics, sabia que la tuberculosi començava a prendre posicions i que, amb el temps, acabaria per abatre molts d'aquells nois i, principalment, els que semblaven torres inexpugnables.

I jo, home que no gaudia de salut, vaig tenir la sort, la gran sort de trobar-me amb aquell noi que coneixia de nen i que, a la pràctica era el "metge" en aquell lloc... En aquell lloc on tot faltava...

Però per sobre de tot i, tot i tenir en compte el flagell d'aquella malaltia asmàtica, unida a unes condicions de vida pèssimes, prevalia, pel que fa a la meva particular persona, la sort d'haver trobat Miguel Vicens, que ja significava molt, i el curiós del cas, va ser que el Capità d'Enginyers que traçava i dirigia la carretera, antic conegut meu, també en saber que era al campament de Presoners, m'hauria escollit com a col·laborador seu. Això em va eximir de les grans matinades i, almenys, em va proporcionar la realització d'un treball arrecerat de la intempèrie, alhora que viure unes hores de més dignitat.

No vaig trigar gaires dies a fer-me càrrec de la meva nova "ocupació" i, quan em vaig adonar, vaig estar entre un munt de plànols, passant hores i més hores traçant perfils longitudinals i transversals. Dibuixant i calculant desmunts i terraplens.

Algun dia en comptes d'anar a dinar al campament, per ordre del capità, ho feia al Destacament d'Enginyers i, en menjar bé, substanciós almenys, recordava el refrany popular de “qui dia passa l'any empeny”.

Aprofitava, per tant, totes les ocasions que podia, ja que evitava l'enfrontament amb l'anèmia, la maleïda anèmia, que a poc a poc s'anava apoderant, de moment dels febles i, amb el temps, dels forts.

I, davant la meva especial situació, agraïa al Totpoderós, al Gran Arquitecte de l'Univers, haver-me permès romandre al lloc que correspon als que, a falta de poder lluitar a les files de la República, tant per origen com per temperament, com per lleialtat a principis i creences, no podia admetre despotisme de cap mena i no obstant, anava conservant no tan sols la vida, sinó que, a més, m'anava mantenint, preservant de qualsevol anèmia perniciosa o fins i tot d'una tuberculosi...

En el fons del meu ésser em sentia un escollit de Déu i donava gràcies, moltes gràcies...

Serien dos quarts de nou del matí quan, acompanyat per un caporal i dos soldats, proveïts de les corresponents pistoles i metralladores, vaig arribar al xalet on estava instal·lat el destacament de sapadors del Cos d'Enginyers. Un sergent es va fer càrrec de mi i em va acompanyar a la dependència del capità.

-Entra -em va dir- com et trobes?

-Bé el meu capità -li vaig contestar.

Pot anar-se'n -va ordenar el sergent i dirigint-se una altra vegada a

mi, em va interpel·lar:

-Bé. Deixa't de complerts. Aquí, en aquest despatx, som dos amics. Deixa d'estar ferms i asseu-te. Vinga, asseu-te i oblida que sóc capità i tu... es va adonar i es va aturar, però de seguida va reaccionar i va continuar -Sí i ​​sí! Quina caram! Tu ets el meu amic. Tot independentment dels qui en sortir d'aquesta habitació, però aquí hem de treballar com allò que som, com dos amics.

Em va dir que Valentín Prada, un dels nostres rivals en natació, li va dir que m'havia vist a la carretera picant pedra i que, entre tots dos, m'havien convingut ajudar.

-Pots tenir un bon auxiliar -li havia dit l'antic nedador del Corb Marí, interromput a l'estudiant universitari i cap d'Enginyers actual.

I així seguim xerrant uns minuts més. Pocs, molt pocs, ja que aquell capità, ascendit recentment com a conseqüència de la guerra, era home de poques paraules.

Tot el que havia de dir ja ho havia dit. Jo em vaig adonar perfectament i li vaig donar ocasió per deixar la conversa i entrar en matèria de treball.

L'home es va animar i em va anar explicant una sèrie de qüestions relacionades amb la carretera que s'estava construint i, a la vista de diversos plànols, no vaig trigar a posar-me al corrent de quina seria la meva feina. En síntesi, es tractava de modificar certs trams d'un camí de carro i convertir-lo en carretera. Dur a terme la refosa pràctica d'una sèrie de projectes, per aconseguir l'enllaç del Mal Pas pel Cap Gros, la Victòria i el Cap d'es Pinar, arribant a l'altre vessant de la Badia de Pollença per Aucanada.

La meva nova feina no em va disgustar. A més d'un entreteniment, em feia ocasió de practicar la delineació i fins i tot una mica de càlcul.

El meu contacte diari amb un dels sergents d'Enginyers, afecte al Destacament de Sabadores del Mal Pas, com a conseqüència de ser el que anava prenent les dades sobre el terreny, em va proporcionar una certa independència i, alhora, m'assegurava, si no un benestar absolut, sí una sèrie de millores en el meu estat de salut, ja que, bé de les farmàcies d'Alcúdia o de sa Pobla, i sempre amb càrrec al Destacament, em proporcionava, amb la conformitat del capità, algun medicament i, a especial, injectables d'adrenalina.

A més del treball de gabinet, d'oficina tècnica, anava alguns matins, amb aquest sergent i fins i tot de tarda amb el capità, a prendre rasants i altres dades sobre el terreny. Això comportava que no m'aixequés al toc de diana. Romania al camastre fins a les vuit del matí aproximadament... I sol, sense acompanyament de cap classe, sortia del Campament en direcció al xalet que, requisat a la família Qués, servia per a allotjament del Destacament de Zapadores.

Recorria caminant, sense pressa, poc més d'un quilòmetre i només, sense més companyia que l'arbrat que, a un costat del camí es feia petons amb el firmament i, de l'altra, apareixia descansant, totalment adormit, sobre les aigües de la Badia de Pollença...

Més o menys a mig camí ia la vista del mateix, s'aixecava un gran pi. Sens dubte el més robust, el més gruixut, el més frondós, de tota la regió... Jo agradava de parar-me uns moments recolzant-m'hi...

Admiraba el descomunal coloso conocido por el "Pi de sa Senyora" y, debajo de su ramaje, sentía las poéticas notas de un paisaje lleno de vigorosos colores, en donde la bucólica lírica hacía vivir el frescor de un inmortal perfume que invitaba al amor en contra de los implacables odios que, a base de la gran cantidad de sangre derramada, se iba convirtiendo en dura roca .. Su hechizo me embriagaba de tal manera que me olvidaba de la ira producida por la injusticia y ya no oía, en el interior de mi alma, el castigo funerario, ni el azote de un continuado calvario.

Sota aquell pi, el "Pi de sa Senyora" vaig arribar a plorar i la calor d'aquelles llàgrimes, em feia sentir la immensa alegria de viure i sota aquell gran arbre, el que estava davant, a l'altre vessant, vaig comprendre que hi hagués hagut un poeta, un home de sensibilitat exquisida, que l'estimés per ser més fort que l'olivera, més poderós que el roure i més vell que el taronger... El Pi de sa Senyora igual que el Pi de Formentor ", que cantés Costa i Llobera, també conservés a les fulles l'eterna primavera....

Aquests moments de descans que conduïa cap al Mal Pas, així com l'enfrontament amb aquells papers, on es conjugaven plànols i càlculs, em permetien sentir la rapsòdia del color per entrar a la poesia de les línies i de les xifres... Però , en pensar en aquells infeliços i depauperats companys meus, s'apoderava de tot el meu ésser una gran malenconia... Un desassossec que acabava amb mi i em produïa diarrees. Moltes diarrees... Quin fàstic! ...

A darrers del mes de desembre de 1937, es van començar a donar alguns permisos per visitar presoners. Si bé aquests estaven, segons sembla, força restringits, els diumenges estaven força concorreguts. Cada setmana va anar augmentant el . nombre de visitants, ja que, fins als que no havien obtingut permís de les autoritats competents en aquests quefers, entendrien el cor del sergent de guàrdia i aquest, mitjançant "allò que", segons el refrany, "fa ballar el gos", ho concedia.

Gairebé tots els visitants arribaven amb el paquet.

Normalment altament embotits, alguna coca de verdura i fins i tot alguna empanada de carn. Molts a costa de molts sacrificis. Els visitants sabien que el menjar nom abundava i s'afanyaven a esmorteir la gana del fill, del germà, del nuvi i en alguns casos del marit...

Jo ja m'havia oblidat d'infinitat de coses i el peix havia quedat tan enrere que ja ni sabia si existia.

En vaig tornar a saber, quan vaig tenir ocasió d'enfrontar-me amb més tallades de simple en escabetx que una tia de Miguel Vicens, casada amb un patró de pesca, preparés per al seu nebot. Que ric que estava!

Es va arribar, per part dels comandaments del Camp, a permetre que els presoners que tenien visita poguessin menjar i passar gairebé tot el dia amb els seus familiars... Allò, tot camp i arbrat, semblava una romeria.

Al Camp, els diumenges, no menjaven més que uns quants presos, ja que fins i tot molts dels que. no havien rebut visita, s'adherien als qui la rebien. Es donaven tota mena de facilitats. La qüestió era aconseguir que tota la consignació que es tenia per al ranxo quedés íntegra, sense minvament, a fi d'engruixir les particulars butxaques dels comandaments i, entre allò que s'estalviava de l'íntegre consignat i allò que es deixava de gastar els diumenges , havia sergent que vivia millor que el més encopetat dels generals, amb l'avantatge que tot els explicava igual que si estiguessin en campanya, igual que si estiguessin a les trinxeres davant de l'enemic. En efecte, estaven davant de l'enemic, però davant d'un enemic desarmat i...

I encara calia agrair el seu comportament, ja que gràcies a ells, es podia veure el fill, el germà, el nuvi, i fins i tot el marit...

Jo no vaig rebre cap visita durant tot el temps que vaig estar a Cap Gros. No vaig ser lúnic. N'hi va haver uns quants, molt pocs que tampoc les van rebre. Tots ells pertanyien a la classe mitjana, a aquesta classe mitjana que havia estat la sustentació de la dreta espanyola. D'aquesta classe mitjana sempre curta de mitjans i estreta de principis... Jo la coneixia molt bé i la vaig menysprear tota la vida.

-Ha sortit al republicanot del seu avi- deien les curses primeres de la meva mare.

-S'assembla a l'altre Jaume... -es referien a un nebot del meu avi, que tenia el seu mateix nom i que, com el seu oncle, també feia olor de liberalot.

-Diuen que és lliurepensador -afirmava un altre dels parents que creia que el senyoriu i les bones formes consistien a estar subscrit a l'ABC, i dir-se monàrquic, fer servir camisa de seda i tenir una estimada més o menys barata...

Tant per a mi, com per als altres pertanyents, encara a contracor, a aquesta genuïna i especial classe mitjana mallorquina, el normal era que no tinguéssim visites, excepte aquells que tinguessin mare i fins i tot pare... Jo no tenia ni a una ni a un altre. La meva sort, la meva enorme sort feia que, tant ella com ell, però en particular ella, estigués al meu costat, com a àngel de la guarda, cada dia ia tota hora... I, una vegada més, en tocar amb els peus a terra, vaig comprovar que la gent del poble, la considerada de baix, està familiaritzada amb l'amor, amb la humanitat, amb els bons sentiments...

D'aquí que fossin els de baix els que saciessin la meva gana i, sense adonar-me'n, vaig arribar a tenir "família" i amics a diversos pobles de l'illa... I va venir el moment en què vaig arribar a sentir enveja d'aquells nois obrers manuals uns i camperols els altres... Nois que, si bé tenien poques lletres, tenien tremp i, en especial, el que jo admirava era el sentit d'unitat, el sentit de classe que feia que mai no es trobessin sols. Davant aquella mentalitat no em va estranyar que, malgrat tots els despotismes i fins i tot de les desviacions del veritable sentit del Cristianisme, a poc a poc, però amb pas ferm, el socialisme s'anés apoderant de la humanitat, encara adoptant diferents noms, però, al fons, amb un esperit nascut d'idèntics principis.

Aquells homes senzills, humils, sense adonar-se'n em van ensenyar i em van fer aprendre i assimilar tota una filosofia. Una nova concepció del dret natural que es començava a projectar sobre la base d'un futur món del treball i vaig comprendre que, més tard o més d'hora, per la seva racionalitat, tots, d'acord amb els coneixements o les facultats de cadascú, quedaríem integrats en la nova societat. Això, per tant, provocaria canvis que donarien, com a resultat, la desaparició de vetustes castes.

Vaig comprendre que la revolució industrial estava en marxa i que, malgrat tots els esforços en contra, les classes obreres espanyoles, encara tenint en compte tots els impediments provocats pel feixisme o pel nazisme, doclines que intentaven reivindicar legalment un nou absolutisme, anirien deixant el seu analfabetisme, encara que molt a poc a poc, i formarien les seves elits. El món del treball comptaria amb les seves bases científiques, tècniques i jurídiques.

En comprendre i veure clar aquest Estat de Dret, em vaig horroritzar; doncs vaig veure que, per arribar-hi, calia abocar encara molta sang, molta...

I me'n vaig recordar d'aquell professor que explicava les seves lliçons a la càtedra d'Economia Política i Estadística, a la nostra escola de Comerç, quan afirmava que entre les diverses filosofies, la socialista constituïa la base d'un estat polític gairebé perfecte o, si més no, el que més s'acosta, tenint en compte les imperfeccions constituïdes per la matèria humana; però, afegia, el pitjor és que per arribar a un Estat socialista es necessiten molts anys, tants que no n'hi ha prou amb una...

I a base de retrocedir, fulles i més fulles al llibre del temps, em vaig entretenir a analitzar l'evolució de la humanitat, des del feudalisme de forca i ganivet, fins als nostres dies i vaig arribar al convenciment que, una vegada iniciada la formació i el creixement de la indústria tecnificada, ja no podria prosperar cap “neofeudalisme”, hauria de ser distribuïda equitativament, d'acord amb cànons dimanants de raons directament proporcionals a les necessitats dels individus.

I com un nen entremaliat que ha jugat una mala passada als seus superiors, vaig sentir el riure que treia el cap als meus llavis; ja que, en el més recòndit del meu ésser sabia que les baionetes l'únic que aconseguirien seria frenar l'allau del progrés, però que, amb el temps, no hi hauria qui pogués evitar les reivindicacions que imposaria la classe obrera per molta sang que s'aboqués . Aquells homes moririen afusellats o tísics, però darrere d'ells en vindrien d'altres... i d'altres...

Alguns matins prendria dades sobre el terreny, bé sol o amb el Sergent d'Enginyers que ajudava el Capità i recorria tots aquells paratges.

Algunes vegades agradava arribar fins a La Victòria i, des d'allà, contemplar la Badia de Pollença. Al davant, ben al davant, es veia incrustada a la verda arpa blanca i gairebé rectangular que, uns anys abans, incrustara Adan Dhiel, perquè el turisme internacional pogués delectar-se descansant sobre la sorra, la blanca sorra i sentir la calor dels raigs del sol, com a petons balsàmics de la posseïda carícia d'un suau moviment al contacte del cos i aigua, sota el murmuri musical de l'anar i venir del líquid element, en morir sobre el litoral, sobre la platja de Formentor.

Gustava d'asseure'm sobre aquelles pedres, format de prop, a l'entrada de la petita placeta on s'asseia l'Ermita de la Victòria... Quina placidesa! Quina tranquil·litat.

La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard

28: Amor a la natura

Des d'allà vaig començar a sentir un amor profund cap a tots els arbres. Vaig comprendre el misteri i vaig estimar aquell lloc, aquell paisatge, on la fresca verdor del brancatge sostenint la llum daurada dels dies de sol, en contrast amb els colors més dispars que s'anaven combinant sobre les aigües de la Badia; donava, com a resultat, un equilibri, un sentit harmònic i, davant tant de color, davant de tanta bellesa, vaig saber el que falta a l'home i, alhora, vaig saber el que sobra l'home. L'ambició li sobra i la caritat i la humilitat li falten...

I davant d'aquell quadre, on la llum i el color es manifestaven amb tota la intensitat de la seva força em vaig sentir tan humil, tan poca cosa, que vaig començar a creure que la sublimitat de l'home està, precisament, en la senzillesa, en la falta d'ostentació, en la manca d'ostentació i artifici... Vaig arribar al ple convenciment que l'home desposseït de tot sentiment d'orgull, de vanitat i d'ambició és el que s'assembla a l'ideal concebut a imatge i semblança del seu creador. vaig acordar, una vegada i una altra, de l'arrel hàbit de Francesc d'Assís que, amb tots els seus sargits i pedaços, també radiava molta llum, molt de color...

Cada cop que tenia ocasió d'enfrontar la meva ànima amb aquells, em sentia més unit al creador, més protegit, menys sol... El mar, el cel i el trinar dels ocells em defensaven de les meves fosques soledats i, allà, en franca camaraderia amb la natura, vaig començar a saber que, encara pitjor que

la gana i la brutícia és la solitud d'un entre molts i, tanmateix, entre aquells arbres, sota el cel lluminós, en contemplar la infinita gamma de colors que, constantment es produïen, fantasmagòricament brincando, en reposar sobre el líquid contingut, a l'enorme paleta que constituïa la Badia de Pollença, vaig arribar a sentir, entre el meu humà cor i l'esperit diví del creat, una

compressió tan harmònica, que produïa, amb eterna fusió, la impossibilitat, tant a la vida com a la mort, de

trobar-me només...

Jo estimava aquell lloc tot pau, tot amor i, en aquells moments d'èxtasis contemplatius i de la franca confessió amb la natura, vaig arribar a sentir compassió per aquells homes, per aquells grups que, tot menyspreant dots excel·lents, posaven, per sobre de tots els drets

dels altres, la seva particular ambició i el seu orgull de casta; i, si bé estàvem en moments d'exaltació d'uns homes i d'uns grups, sabia que, tot i tocar a Europa la majoria de cornetes, tot era impur, totalment fals; ja que l'evolució del pensament és molt difícil de parar, ja que és consubstancial a la realització home i natura i que, com a conseqüència, l'individu va arribar a descobrir l'harmonia secreta entre ell i el seu Creador i es va convèncer del dret que l'assisteix de la seva individual i col·lectiva llibertat.

Jo estimava aquell lloc tota pau, tot amor...

El protagonista ha arribat a viure tan intensament i l'autor a força de deixar anar la ploma, de deixar-la córrer sola, s'ha adonat que, a la narració, la ficció, queda empetitida, dominada per la realitat d'uns temps totalment en els que l'egoisme reaccionari d'uns grups minoritaris, aprofitant el corrent totalitari que intentava assolar Europa, en defensa d'interessos bastards i de casta, van albergar barracons i altres instal·lacions envoltades de filferro i als que, oficialment i amb tot cinisme, van anomenar Unitats de Treballadors en comptes de Camps de Concentració de Presoners sotmesos a treballs forçats. Per això l'autor torna a interrompre una altra vegada el personatge, el protagonista i, encara que no sigui més que per breus moments, provoqui un alt en la narració, precisament, per estimar que, el que parla sempre en primera persona i, sobre el que gira tota la ficció, no pot entrar en certs detalls i, encara menys, en els de caràcter personal...

En els meus somnis d'autor, en esquematitzar la fusteria literària, la infraestructura d'una ficció ubicada, en un dels trossos del solar que va servir per a l'aixecament que, en fracassar, acabaria en una guerra fraticida i contemplar el protagonista, l'ens fugit, cavalcant sobre lliure ploma, per estimar, des del principi, que en tot art figuratiu la ficció com més s'identifica amb la realitat més estètica resulta, he sentit l'èxtasi davant les diverses tonalitats cromàtiques, davant el seu amor pel paisatge i, a la vegada, el seu delit davant la música produïda pel trinar dels ocells .. .

Però havia de baixar... Trepitjar una altra vegada terra ferma i, per desgràcia terra baixa, molt baixa. La que els agrada als homes...

A dalt de tot de la Victòria obtenia oxigen espiritual. Ho necessitava, ja que, encara que alimentat el físic a base d'injectables d'adrenalina, alguns fàrmacs i respirar el fum de papers antiasmàtics de combustió sense flama tot això no n'hi havia prou per viure. Necessitava una mica superior més elevat...

Pel camí, molt abans d'arribar al primer tall, em va envair una arrabassadora sensació de triomf en recordar que l'home havia nascut lliure. El Creador li havia donat la llibertat total. No era lícit per tant, que un altre home amb menys primícies que el Summe Hacedor se la arrabés; ja que, l'home que a més del físic, cos i matèria, és també intel·lecte, raciocini, en síntesi, esperit no pot de cap manera ni sota cap pretext deixar-se arrabassar per un altre home, el preat privilegi de la llibertat que va ser concedida per gràcia de Natura...

Tots aquests pensaments i molts més anaven a la meva ment, però la pau interior que sentia aquell noi, protagonista de ficció, d'acord per impuls del color, de la llum robada, extreta del paisatge que havia emmagatzemat a dins i que, a la vegada, fos el resultat de la seva identificació amb la natura, si bé no n'hi havia prou per acostumar-ho a totes aquelles penalitats, li permetia aconseguir control, una autoeducació per arribar a estar cada dia menys només, més acompanyat de si mateix, assistit pels seus propis pensaments ia poc a poc anava convertint-se en una mena de monjo del lliure pensament...

Potser els motius que van impulsar l'autor a crear un personatge físicament malaltís fos la sinceritat, l'honradesa d'acostar-se més a les realitats viscudes aquells anys i que havien quedat en el seu subconscient. Un cop creat, fet home, més que una raó literària va resultar ser un ens viu, responent al seu metabolisme particular i, com a conseqüència, a un estat psíquic d'acord amb

la realitat de cada moment. I així va ser, ja que de tots és sabut que, gairebé sempre la manca de salut engendra sensibilitats superiors a les normals i, com a conseqüència, va desencadenar forces per evadir-se, no tan sols del terror que s'estava apoderant del seu ésser, sinó de la por a una època despòtica que probablement privaria durant molts anys el gaudi de les llibertats més elementals.

En aquell camp de concentració tot dret fonamental estava condemnat com si fos un privilegi especial i absurd. En aquell camp de concentració no tan sols es matava de gana els individus, sinó que alhora, se n'atropellava la dignitat humana.

El fet, per tant, que el personatge, el protagonista, entrés i sortís només, sense guardians i sense escorta de cap classe, els asseia dolentíssimament als sergents, que en el fons eren gent sense principis i amb aguditzat esperit carceller. El capità, director de la Carretera, havia donat ordre que ningú no l'escortés. Aquesta és la diferència existent entre els qui, encara pertanyents al mateix credo polític, són persones, i les que són rufianes.

Personalment, el nostre personatge no podia queixar-se, però sentia a la seva carn l'enviliment, la falta de decòrum i l'hàbit d'aquella inhumana rutina...

Per això l'autor, volent escriure una ficció, centrada enmig de la riuada que va convulsionar aquesta, la nostra Mallorca, en adonar-se que havia donat a llum un personatge que, gairebé al mateix moment de sortir de la ploma ja se li anava de la mà, l'hagi deixat córrer al seu lliure arbitri, perquè aquest, en contra de tots els perjudicis, temors i censures, pogués vestir-se amb la roba de la realitat...

Realitat imposada al personatge, pel fet que, com a mitjà d'expressió dins la farsa, necessàriament hagués hagut de ser parit com a fidel exponent de veritats que, per imperi de la necessitat històrica, han de ser narrades... Realitat que desborda totes les més esgarrifosos ficcions de compostes i imaginades tragèdies.

Personatge de ficció. Sí!... però també personatge constituït, en essència, per tota la potencialitat vital que l'obliga a descriure, dins de la narració, la veritat i res més que la veritat...

La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard

29: Pas lleuger!

En tot allò que arribava al Campament s'exercia una rigorosa censura. Les cartes es lliuraven obertes i, quan es feia referència a l'enviament d'algun paquet que, a més de roba, contenia alguns diners o menjars, no es...

Sempre faltaven paquets...

Com a conseqüència, els presos aprofitaven totes les ocasions que podien per fer arribar els seus familiars, la conveniència que no els manessin més que roba neta i, si és possible, vella; ja que allà tot allò bo desapareixia i no diguem si es tractava d'alguna cosa comestible, tabac o diners...

No sé com va arribar a Palma, a orelles de la Superioritat, però el resultat va ser que es va ordenar una enquesta. Una enquesta tan especial que és digna de ser narrada. I tal com ho vaig veure ho explico:

Una tarda, poc després de les tres, no sé de quin dia festiu, van cridar a formar...

Presos en formació

Un cop formats al mig de l'esplanada, sota els raigs radiants de sol, van passar a punt. El practicant, com de costum, va justificar els malalts que havien quedat al llit. A mi, a Company ia dos o tres, dels serveis de cuina, ens van exceptuar.

- Vinga, surtin. Vinga, ràpids!- va ordenar aquell tipus de rostre demacrat i cos escanyolit amb galons de sergent.

El vaig contemplar des del barracó. Allò m'olorava malament.

- Qui de vosaltres -els va interpel·lar aquella feble miniatura de sergent- diu que el menjar és dolent? Vinga digueu-ho!

Tots callaven i tret del piar d'algun dels ocells, a tot el Campament, no se sentia ni el xiuxiueig de l'aire.

-Vinga, o és que cap de vosaltres té collons per sostenir totes les mentides i falsedats que s'han fet córrer? ·Aquest és el pagament que doneu per no haver-vos afusellat?

Aquest és el vostre agraïment? Està vist que sou uns rojos, uns bandits i uns fills de puta... -Va agafar alè i va continuar- Us dono mig minut perquè el responsable, el que ha promogut les queixes, surti de la fila i confessi el seu pecat.

Cap es va moure. Tots ferms, impassibles...

-Companyia! Fermes! Tornada a la dreta! Art! -va donar instruccions a un dels caporals- En marxa! Pas lleuger! Art!

I així va començar la cosa... Jo observava des de la finestra que tenia a l'alçada del llit.

I va passar un quart d'hora...

-Més lleuger! més ràpids! -cridava.

I va passar mitja hora... Va caure estès, el presoner, Francisco Sánchez...

-Vinga! Ràpids! -prosseguia cridant aquella escanyolida bestiola.

I així van anar caient altres i altres...

I va passar una hora més i va anar augmentant el nombre de línies. Ningú se'n preocupava. Allà jeien, estesos a terra...

I els altres seguien i seguien fins que queien.

-Alt! -va ordenar el tipus de rostre demacrat.

Els que quedaven drets es van aturar. Ell els miro somrient. Aquell quadre constituïa per a ell, el màxim de fehcitat. El triomf d'un do ningú que, en aquells moments tenia un munt d'homes estesos, físicament i moralment, als peus...

-Tancat l'expedient. Trenquen files! -va cridar i se'n va anar més inflat que un paó brincando amb una pistola del nou llarg.

Els dos caps seguien empunyant, a punt de fer foc, la pistola metralladora.

I jo, des d'aquella finestra, mig petrificat, vaig observar el tinent de la Guàrdia Civil, cap del Campament, que gairebé mai no apareixia enlloc; com a bon "xosquer de lluents estrelles d'oficial, va salvar els "beneficis" de la consignació per al manteniment del camp de concentració, tot ho tenia confiat a la brutalitat dels sergents nascuts i fets a to amb la màfia revoltada... Sí !, el vaig contemplar i, em vaig adonar perfecte de l'alegria que li donava veure aquell sergent (Palou de cognom) dirigir, pistola en mà i en nom de Déu i de la Pàtria, a sang freda, les brutalitats que es cometien en aquell camp de concentració. Aquell botxí, amb galons de sergent del Gloriós Exèrcit, defensor d'un Déu de fang i d'una pàtria martellejada i partida en dos, havia aconseguit unes hores de felicitat del seu tinent... Un d'amagat i l'altre donant la cara, havien estat davant de l'enemic... Segons ells, els dos "patriotes", es mereixien una medalla amb distintiu vermell.

I jo, davant aquell espectacle, vaig quedar estès al meu camastre i vaig plorar... Em va embargar un sentiment de ferotge ràbia, no contra aquells diables, detritus d'una naturalesa putrefacta, sinó contra una mentalitat que s'anava estenent de manera que ens deixaria dividits, separats durant molts anys. Reneixien una altra vegada les dues Espanyes i vaig sentir odi, molt odi a la necessitat de sentir...

Vaig plorar i, en cadascuna de les meves llàgrimes, vaig experimentar, com pogués sentir Crist-Home, el dolor de cadascun d'aquells éssers, caiguts, humiliats. D'aquells éssers que, vençuts físicament per l'inhumà càstig, n'era un de tants d'exponents d'una Mallorca dividida en dos grups irreconciliables

La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard

30: Condicions de vida

Tot i que les meves condicions de vida fossin millors que la de la majoria dels meus companys, cada dia el meu estat de salut era pitjor. L'asma m'atacava més i més... Aquell hivern del 38 va ser fatal. Les condicions d'habitabilitat al campament eren pèssimes. Totalment nocives per a la salut.

Només cal dir que l'aigua potable havíem d'anar a buscar-la a uns dos quilòmetres lluny i, així i tot, normalment era molt tèrbola.

Entre els presos hi havia alguns paletes d'ofici i, pel compte que tenia als nostres carcellers, d'una banda i de l'altra, l'ascendent que jo tenia sobre el capltà, director de les obres, en la construcció de la carretera, van poder obtenir els materials necessaris per a la construcció d'un recipient en forma d'estany on, mitjançant unes peces de marès, es va poder aconseguir un filtre excel·lent; però, tot i així, l'aigua de què disposem no aconseguia més que per beure i cuinar.

Jo particularment, vaig estar més de quatre vegades sense rentar-me la cara i encara sort que tenia ocasió de poder aprofitar algun moment que, bé sol o amb Isern, pujava a "La Victoria" I, a més d'omplir dues o tres gerres per als presos que treballaven als diferents talls de la carretera, procedia a rentar-me la cara, les mans i fins a algunes vegades els peus...

Cada vegada que pensava com s'omplia el dipòsit del campament, em sentia pres de la màxima indignació, ja que el tràfec s'efectuava mitjançant uns grans peroles de dues nanses, traslladades a base de dues per envàs. Només es disposava de quatre d'aquests estris.

El tràfec, per tant, resultava molt lent i pesat si, a més, es té en compte que el grup d'homes que realitzava el molest treball, anava escortat per un caporal i dos soldats armats fins a les dents, és més que compressible que el espectacle, vist des de qualsevol angle, resultés totalment denigrant.

La barbàrie que imperava en les més urgents condicions de vida, a mesura que es procedia a la seva anàlisi, resultava horripilant, perquè no tenia. d'allò més essencial; ja que, a mesura que anava transcornint el temps, un altre problema, molt superior encara era el d'expelir els excrements, les immundícies de tanta gent.

Al principi s'evacuava darrere de qualsevol arbust dels situats a la part posterior del barracó, però la població penal estava integrada per més de cent homes i, com és natural, al cap de poc temps, la pudor era tan gran que tota aquella zona s'havia convertit en un lloc, a més de mal olor, totalment insà. La descomposició de tanta substància orgànica amb perill d'alguna epidèmia. Almenys així ho va manifestar l?estudiant de medicina, habilitat de metge.

Tant el tinent com els sergents i, en especial, aquests últims que, en resum, eren els que havien de conviure i caminar pels mateixos llocs que els presos, es van espantar davant d'aquell perill...

No sé a qui se li acudiria aquell sistema de latrina comuna. La veritat és que tenia gràcia i originalitat. Si hagués tingut una màquina fotogràfica s'hauria pogut aconseguir un retrat en què apareguessin una dotzena de culs en bateria.

A l'extrem del campament, entre el mar i el barracó ia una vintena de metres del mateix, es produïa un desnivell d'uns tres o quatre metres i, a base de bec, es va posar en condicions per col·locar dos troncs d'arbre, subjectes a els seus extrems amb un llarg d'uns tres metres, distanciats un de l'altre uns vint-i-cinc centímetres, formant seient, de manera que el cul quedés a l'aire lliure, de manera que, en expel·lir les immundícies, anessin a caure a baix. Li van afegir dos troncs més formant suport a efectes de seguretat. En resum, amb quatre troncs queda construït un sofà, en esquelet, sense entapissar. Cada setmana es llançaven dues o tres vegades, algunes cabassos de terra i tota aquella porqueria quedava sepultada...

La primera vegada que em vaig asseure en aquella latrina, vaig sentir l'empenta d'un aire fred, que em va contreure el recte i vaig estar-hi sis o set dies sense poder evacuar; però ja teníem un "cagadero" higiènic i probablement únic.

Me'n recordo d'una nit en què, a causa de les males condicions d'aquelles bazòfies de potatges, hi va haver un estat diarreic col·lectiu i la gent anava del barracó a la latrina, formant cua per cobrir, a mesura que anava acabant, les vacants que es produïen .

-Vinga, cabrons, afanyeu-vos... No puc contenir la merda... -exclamava un mestre d'escola anomenat Antonio Ramón.

-Seieu i que la seva "senyoria" tregui tot el verí que aquests feixistes ens han ficat al cos -li va contestar un sabater de Llucmajor.

Ai! Ai!... Quin dolor!... -cridava un altre dels evacuants. I així els uns i els altres...

Jo, en aquest aspecte, encara ho passava pitjor; diarrees com els altres i asma, molta asma, per particular afegiment.

I, malgrat diarrees i infeccions i fins i tot d'una vaga ombra de tuberculosi rondant per la zona, així com la regressió substancial de tot un sistema social, imposada per la mediocritat de cervells moguts per un complex d'inferioritat intel·lectual, explotaven una i altra cop espurnes d'humor pròpies de la joventut, impulsats per l'esperit de viure, per una necessitat patològica de subsistir que, en resum, representa la por de la mort, en deixar de ser.

Totes aquelles baixeses humanes, aquella merda que deia constantment Guillem Rosselló, no van aconseguir trencar la nostra consciència històrica de saber, uns per il·lustrats i els altres per instint, que representàvem a Mallorca un dels pocs bastions, almenys en consciència, del pensament lliure, en contra i enmig d'aquell retrocés a la barbàrie. Nosaltres els que quedéssim lliures vius tindríem l'obligació de narrar, de transcriure, de donar fe als nostres fills i fins i tot als nostres néts de la veritat històrica...