Això depèn de quin dels dos tipus de cucs de llum que viuen a Alemanya es tracti. El gran cuc de llum té un «ideal de bellesa» concret sobre la llum atraient del sexe femení. Tot allò que es diferenciï en color, brillantor, mida i forma del senyal lluminós natural, no és atractiu en absolut per a ell. No se li acudirà, en general, sentir-se atret per una llanterna de butxaca.
El mascle del petit cuc de llum és totalment diferent: la seva opinió és que tot allò que brilla és un cuc de llum femella. Com més gran i més brillant és una llum, més atractiva la troba encara que no tingui la menor semblança amb la llum natural de la seva femella. Sense vacil·lar, aquest nuvi nocturn es posa sobre el focus d'una llanterna, a la flama d'una espelma -en què es crema com una papallona- o una femella d'una espècie diferent i intenta esforçadament, durant hores, i inútilment, aparellar-se.
Aquesta estupidesa, aquesta manca de capacitat de reconèixer la femella de la seva pròpia espècie, la naturalesa tracta de compensar-la amb altres concessions, en aquest cas l'existència d'un nombre de mascles superabundant. Als petits cucs de llum hi ha cinc vegades més mascles que femelles. Amb això es compensen els fracassos i la neciesa dels mascles.
La naturalesa no havia inclòs en els seus càlculs els èxits i les invencions de la nostra civilització tècnica: fanals de carrer, aparadors il·luminats, anuncis de neó, els fars dels automòbils. Als ulls de les cuques de llum mascles tots aquests llums són les seves «doneses», tan atractives per a ells que, textualment, els fan caure en un parany del qual no es poden lliurar. I, mentrestant, les seves veritables femelles esperen brillantment en va entre l'herba.
D'aquesta manera la llum artificial s'ha convertit en un greu perill per a la supervivència de les cuques de llum. I una mica més: en un mitjà d'extermini per a alguns insectes. Qui hauria pogut pensar que la llum artificial comportaria aquests efectes secundaris?
Els homes, éssers que estem desproveïts de tot sentit profètic, intentem intervenir amb violència a l'esdevenir del món, com si fóssim ídols mereixedors de tota obediència. I amb la nostra actuació fem que algunes espècies animals assoleixin un desenvolupament inesperat, mentre que en condemnem altres a la destrucció i l'ocàs.
El que passi una cosa o una altra està determinat per la casualitat o la predestinació, per una autèntica predeterminació biològica, en el sentit que, en el destí d'una espècie animal, ja està determinat des del principi com reaccionarà i evolucionarà davant d'un canvi radical del medi ambient?
Aquestes paraules ens haurien de semblar més ambicioses. En realitat, què ens importa l'estrella de mar, la llagosta de Florida o el cranc pelut?
I no és positiu que els mosquits de la febre groga i l'escarabat de la maduixa puguin ser aniquilats?
Però això no és el que és decisiu. El simple fet que nosaltres, els éssers humans, juguem a ser banya d'abundància o missatgers de l'Apocalipsi sense saber realment què estem fent, el que ens arroguem poders gairebé divins sense posseir la saviesa de Déu, el que un dia puguem arribar a autodestruir-nos sense adonar-nos-en... és una cosa que m'omple d'intranquil·litat!
Els investigadors anglesos han descobert que les larves de l'arna ja no es conformen a atacar la llana i les pells, sinó que han picat fibres artificials com polietilens, poliestirols i niló. La vespa del tipus sphaecidae ha sabut adaptar-se també a les invencions de la civilització.
Mentre que abans construïa els seus nius a la fusta mig podrida, ara escull les caixes de fusta i d'escuma sintètica, dura, per ser més netes i resistents.
El ratolí casolà, que des de fa segles ha adquirit pràctica més que suficient a aprofitar-se dels beneficis que li oferia involuntàriament l'home, s'ha acostumat també a l'ús perfecte dels materials artificials i sintètics. Els tubs de conducció de l'aire condicionat als soterranis s'han convertit en el seu lloc de nidificació preferit. Rosegen l'aïllament de fibra artificial dels tubs i maten dos ocells d'un tir: aconsegueixen material per als seus nius i alhora calor per a aquests. El ratolí casolà ja no ha de passar fred.
Per a la vida a la civilització, que en la fase inicial significa pobresa, l'animal ha de donar mostra d'uns dots especials. Això afecta de manera molt especial el ratolí de les esglésies.
«No compadiu els ratolins de la meva església -va fer broma el nostre rector en una conversa amistosa-, ja que almenys a la casa de Déu no hi ha gats. I el bon Déu s'encarrega d'alimentar-los»
De què viu un pobre ratolí de les esglésies és una cosa que continua sent un autèntic enigma. De les engrunes de pa que alguns fidels s'emporten a l'església i mengen durant el servei religiós? ¡Impossible! De les hòsties?
Generalment estan ben guardades en llocs hermètics i amb clau.
Aquest misteri no va deixar tranquils els etòlegs, que ja han trobat la resposta.
Després que es van instal·lar. cambres infraroges durant la nit a les esglésies s'ha pogut seguir l'activitat nocturna d'aquests rosegadors diminuts.
I s'han descobert coses que demostren la gran habilitat.
Surten dels seus amagatalls lentament i precavidament. Després patrulla cadascun la finestra, el banc o les bigues a la recerca de teles d'aranya que es mengen com si fossin aquell cotó de sucre que els nens compren a les fires.
També aconsegueixen localitzar mosques mortes, un veritable menjar de dia festiu, però que no n'hi ha prou per saciats. Seguidament recorren el terra entre les files dels bancs i es passen hores i hores anant d'una banda a l'altra. És que veritablement hi troben engrunes i restes de menjar?
Un examen més a fons ha demostrat una cosa realment sorprenent: els ratolins es mengen la pols!
De què està compost aquesta pols? El vint per cent, amb la polseta de la roba, és a dir, de fibres tèxtils; el vuitanta per cent restant, de petitíssimes escates de la pell humana. Això és el que busquen els ratolins.
En certa manera han esdevingut antropòfags!
Un dia els ratolins, en una de les seves perilloses escalades, van descobrir que els vidres d'algunes finestres havien estat canviats. La massilla, fresca encara, va desaparèixer als seus estómacs. L'endemà al matí, petites boletes blanques d'excrements van demostrar que els ratolins havien conservat als seus estómacs l'oli de la massilla.
«Els meus ratolins s'alimenten fins i tot de miracles», va comentar el capellà al conèixer els descobriments dels etòlegs.
També limita amb el miracle l'habilitat dels ratolins casolans i rates de la ciutat per lliurar-se del «Warfarin>>, un verí extremadament actiu que, precisament, ha estat desenvolupat per exterminar els rosegadors.
Entre les normes bàsiques de supervivència de les rates s'inclou un estil –alimentari, recent descobert, que es basa en donar satisfacció al gust, aprofitar totes les possibilitats nutritives, però, per altra banda, prendre les necessàries precaucions per no resultar enverinades.
Quan troben alguna cosa nova que podria ser alimentari, només és provat per un individu de tota la fauna rateril. Per gran que sigui la seva gana només mossega un trosset petit que es menja lentament i espera sis hores, aproximadament, per al cas que es presentin dolors d'estómac o qualsevol altre tipus de malestar. Si passa així, l'animal indisposat lleument pel verí fa un senyal olorós amb què comunica a la resta del seu grup el que ha passat: Precaució! Verí! A partir d'aquell moment cap dels altres no tocarà mai una cosa semblant.
El Warfarin és un verí tan actiu contra rates i ratolins que fins i tot la prova més petita causa la mort de l'animal amb tanta rapidesa que no li deixa temps per donar el senyal d'alarma. Tot el grup menja del verí i queda exterminat. Aquest tòxic s'utilitza des de 1950.
El verí fa que els vasos sanguinis rebenten a l'interior del cos, impedeix la coagulació de la sang i, així, accelera la mort per hemorràgia interna.
L'enorme capacitat d'aprenentatge dels animals, els mètodes, els coneixements sobre la mort i la vida, sobre el bé comú de l'espècie, no serveixen de res; i la sorprenent flexibilitat de les seves formes de conducta en un medi ambient en una transformació tan tràgica tampoc els ajuda en aquest cas. Però on la saviesa animal no arriba, la naturalesa es veu obligada a acudir al seu auxili.
El 1960, exactament deu anys després que el verí es va utilitzar per vegada primera, en una casa de labor situada a uns sis quilòmetres de la ciutat anglesa de welshpool, va aparèixer una nova mena de rates totalment immune al "Warfarin". Això es va deure a una mutació genètica del missatge hereditari de la rata que ha donat lloc a aquesta nova raça, que pot ingerir qualsevol quantitat de Warfarin sense que això els causi el menor trastorn. A més, aquesta resistència al verí es transmet a la major part dels seus descendents.
Gairebé simultàniament va passar una cosa semblant a Shropshire, a Escòcia ia Dinamarca. Això semblava indicar que les rates portaven a la seva herència cronosomàtica un mecanisme d'autodefensa que, durant centenars i centenars de mil·lennis, va estar esperant l'oportunitat per fer aquest canvi mutatiu per donar a la rata una resistència al medi ambient enverinat artificialment per l'home contra elles.
Aquest mateix principi de supervivència obra, actualment, en algunes bacteris patògens que s'estan tornant resistents a molts dels nostres medicaments, com ara els antibiòtics. També s'ha immunitzat el mosquit de la malària”; a qui ja no es pot matar amb el DDT ni amb molts dels altres insecticides actuals.
S'ha continuat seguint amb detall el procés d'extensió pel camp d'aquelles rates, capaces de degustar el verí. Cada any el radi de la zona habitada guanya tres quilòmetres, malgrat totes les mesures que s'han pres, que inclouen una zona d'extermini al voltant dels territoris ocupats per la rata immune al verí.
Una altra forma dadaptació a la civilització, aquesta de caràcter diferent, sha comprovat a les cabres semisalvatges del sud d'Aràbia i del Iemen.
Devoren el paper de diaris que es deixa abandonat a les galledes d'escombraries o als carrers dels pobles i ciutats.
El paper està fet de cel·lulosa i, segons se sap, la cel·lulosa no pot ser digerida per cap estómac animal. Això és una cosa que només poden fer alguns bacteris, per exemple, a l'intestí dels termes, que així, indirectament, s'alimenten de la fusta. Segons sembla, les cabres iemenites tenen aquests mateixos bacteris al tub digestiu, que d'aquesta manera es converteix en una mena d'instal·lació seleccionadora d'escombraries vivent.
També una orgullosa au de presa de les nostres latituds, el milà, recorre a les escombraries en benefici seu. No es menja les escombraries, però la utilitza per guarnir el seu niu i, amb aquest objectiu, cada matinada roba molts quilos d'escombraries a la ciutat més propera.
Si enmig d'un bosc ens trobem de cop i volta un munt d'escombraries, és molt possible que, excepcionalment, no hagi estat llançat allà per excursionistes diumenges sinó que sigui un niu, o una part del niu, d'una parella de milans que va caure d'algun arbre. Les mitges de niló com a guarnició dels nius tenen, per desgràcia, els seus desavantatges: molts pollets s'hi han embolicat i van morir asfixiats.
Podria continuar, a plaer, relatant la sèrie d'exemples d'adaptació dels animals a la civilització, referint-me a la petita formiga faraó, un tipus de formiga de només un mil·límetre de longitud que va arribar a Europa portada des de les zones tropicals d'Àsia, que ara ha envaït els hospitals i s'estableix a les més petites esquerdes dels tubs de goma que s'utilitzen per a les transfusions de sang on s'alimenten del pus i les excrecions dels pacients, i que fins al 1972 no va poder ser combatuda amb eficàcia; oa la mosca domèstica, que és incapaç de sobreviure ja fora de les cases, a la natura lliure; o aquesta mena d'eriçó de la Baixa Saxònia que ha après a conviure amb els automòbils a les autopistes. Durant molt de temps aquests eriçons, que creuaven les autopistes, en veure's en perill de «ser agredits» pels automòbils, obeïen el seu instint i formaven la seva bola característica el que, precisament, els convertia en víctima propiciatòria, ja que no podien eludir l'atropellament . Des del 1975 s'ha observat una població d'eriçons els membres dels quals no es defensen de la manera instintiva, sinó que fugen corrent... i sobreviuen!
Vull tancar aquest capítol amb un exemple que no sols és sorprenent, sinó molt ric en conseqüències.
Una gran campanya químico-tècnica, recolzada amb enormes sumes de diners, es realitza des de principis de la dècada dels setanta, pràcticament oculta a les mirades del públic, malgrat que es tracta d'un assumpte que ens interessa a tots: la guerra contra uns animalons que han aconseguit conquerir un nou espai vital en un extraordinari «refugi de la civilització», a les nostres conduccipnes d'aigua potable.
La major part de les persones creiem que les canonades per a la distribució d'aigua potable a les ciutats del món civilitzat estan lliures de gèrmens i de tot tipus d'animals, gràcies a les perfectes instal·lacions de filtratge i depuració, així com l'addició de clor. Quin greu error!
En primer lloc esmentem tres dels majors organismes que hi habiten: la sangonera del fang; l'assetjament, que a les canonades s'alimenta de els bacteris fèrrics i que, degut a. el pla del seu cos, pot subjectar-se i resistir fins i tot a les sortides daigua a gran pressió; i, finalment, el potnatoceros triquetar, un mol·lusc que pot arribar a mesurar fins a dos centímetres.
Les minúscules larves d'aquest mol·lusc, que no es poden detectar a simple vista, aconsegueixen travessar els filtres i les estacions de sedimentació dels canals i arribar fins a les grans conduccions de les ciutats, es refermen a qualsevol lloc, amb els seus bissos filamentosos semblants a els del musclo comú, i s'alimenten de les criatures unicel·lulars que arriben al seu abast.
Fins aleshores, podem dir-ho així, està treballant en benefici nostre, ja que filtra i depura l'aigua, com a complement dels aparells utilitzats a aquest efecte. Però el panorama canvia completament quan arriba el període de la reproducció i aquesta adquireix dimensions gegantines. Un sol espècimen pot pondre fins a un milió d'ous. A les ribes dels llacs s'han descobert colònies on s'expliquen fins a deu mil exemplars per metre quadrat. A les canonades, aquests mol·luscs donen lloc a freqüents embussos.
Els animals moren, es descomponen i, per l'aixeta, només surt un brou de cultiu pudent.
Veiem, doncs, que aquest mol·lusc és una criatura perfecta pel que fa a la seva capacitat d'adaptació a la vida moderna i, a la nostra civilització, va aconseguir viure molt millor que abans. Originalment vivia a les aigües del nord d'Alemanya fins que, enganxat a les quilles dels vaixells fluvials de turisme i, també, transportat per terra pels viatgers d'aquests vaixells, va envair els llacs del sud d'Alemanya, així com els de Suïssa i Àustria. Al llac Constança s'ha multiplicat de manera encara més gran que en el seu temps ho fessin els conills a Austràlia. Els pessimistes van pensar que en comptes de llac aviat tindríem al seu lloc una muntanya de petxines de mida alpí.
Mentre els especialistes dels serveis de subministrament d'aigua i les autoritats municipals i comunals, químics i altres científics continuen esdevenint els cervells a la recerca d'un verí (inofensiu totalment per a l'home!) que pugui posar fi a aquest perill, la natura ha intervingut pel vostre compte per posar ordre en l'assumpte.
Els ànecs i les fúliques negres van descobrir aquests bancs de mol·luscs que creixien de manera tan desmesurada a les aigües poc profundes properes a les ribes i hi van trobar una font alimentària ideal. D'aquesta manera, mentre que abans només solien habitar al llac Constanza uns 6.000 ànecs silvestres, el 1976 ja en van ser 64.000. Altres tipus de palmípedes van passar de 13.000 a 50.000. En comptes de 20.000 fúliques negres, com abans, el 1977 se'n van comptar 80.000. Totes aquestes aus es van alimentar exclusivament d'aquests mol·luscs. Amb això el perill va ser contingut.
Com les aus naturals del llac van aconseguir atraure tan ràpidament, i en tant nombre, els seus congèneres d'altres llocs és una cosa que continua sent un misteri per a l'home. Però la realitat que va passar així és tan evident que no pot ser negada.
Es pot donar un exemple més bonic de com la natura, on encara roman intacta, pels seus propis mitjans restableix un equilibri harmònic que està en trànsit de ser alterat?
Comparem aquesta solució natural del perill que van crear aquests mol·luscs, de manera que hauria passat si l'home hagués imposat una solució basada en l'ús de verins químics per arribar a l'extermini d'aquests animals. Després de la solució natural, la vida segueix, sana, natural, vibrant de força; en l'altre cas ens trobaríem amb un món sense mol·luscs, sense aus, sense altres animals; un món on, a més curt o més llarg termini, la humanitat acabarà per destruir-se a si mateixa. La ideologia de la càmera de gas, que es va provar a Auschwitz i que avui se segueix assajant al món animal, ens amenaça a tots.
Amb raó tots ens debatem en el temor d'una catàstrofe del nostre món artificial, de la destrucció de l'existència humana a la Terra. Però també nosaltres, els éssers humans, podem aprendre la nostra fórmula de supervivència... de la vida a la natura...!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada