12 He de deixar Radio Mallorca
Carrer de San Feliu
La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard
La Rambla. Palma
La Rambla. Palma
Secreto de confesión
L'ordenança del Quart de Banderes em va introduir en un petit despatx, on vaig trobar el capità Zaforteza, acompanyat d'un soldat proveït d'una màquina d'escriure i paper ja col·locat ia punt de reflectir la declaració que, segons sembla, se m'anava a prendre.
No hi ha més remei que abaixar el teló i promoure un parèntesi, per poder sortir un moment de la ficció, de la mateixa manera que un personatge podia sortir d'un escenari, per poder tornar a entrar després i, durant aquest alt al camí, poder manifestar, fora de l'escena, fora de la farsa que, tant el personatge creat per moure's com a protagonista, com l'autor que l'identifica, a causa de la consciència d'un i real de l'altre, no s'ha volgut en cap moment ofendre a credo ni a cap creient i, en aquest cas concret, ha deixat tots els conceptes i apreciacions que, d'acord amb la recerca d'una estètica literària o d'un interès novel·lístic, poden impulsar la ploma, el bolígraf, o la màquina dactilogràfica oa qualsevol dels aparells que serveixen per fixar una idea o una situació encaminada a la consecució d'una bellesa o, simplement d'una gràcia o un cert interès en la descripció, com a únic mòbil d'impressionar el lector, ha estat totalment rebutjat i , per això, tant el personatge com el seu autor, es limitin en aquest cas concret, a donar testimoni complet de la veritat, de tota veritat que insignificant o no, no deixa de ser històrica.
Feta la declaració, tornem a aixecar el teló.
El capità, que segons sembla actuava de jutge, em va posar davant uns documents i va dir:
-¿Vostè coneix això?
-Sí,. eren meus, però jo els vaig entregar al canonge penitenciari de la Catedral perquè fossin destruïts.
-¿Sap que hi ha proves més que suficients per afusellar-lo?
Em va molestar la pregunta i, més encara, el que fes cas omís del que jo li havia contestat, en tirar-me pels nassos aquells paperots i, alçant la veu, característica habitual en ell quan m'enfado, vaig exclamar:
-Ho vaig entregar en acte de confessió!
-Limiteu-vos a contestar i tingueu en compte que, com es posi una mica ximple, el fico al parapet. Digui'm els noms de tots els que assistien a les reunions.
-Només recordo Olmos, Pedro Grau, Durán, Matas, a Coll i potser algun més que no recordi, si bé n'hi ha de tenir. en compte que jo no tenia dret més que a assistir-hi a reumons de poca importància, així que en conec uns pocs i res més.
-Sembla que vostè creu que jo sóc ximple! -em va increpar ja fora de si.
-No, no ho crec, senyor...
-¿Vostè no coneixia un tal Dionísia Pastor?
-És clar que el coneixia. Vostè es refereix al Director de Belles Arts?
-¿D'on el coneixia?
-El veia alguna vegada al Cafè Alhambra en una tertúlia normalment formada per Don Justo Solá Don Victoriano el Capità de la Marina Mercant Don Dadüán Rigo, i altres no menys coneguts...
-No és això el que li pregunto -em va interrompre-la pregunta...
I així, si coneixia aquest, l'altre i el de més enllà. Jo procurava trampejar el temporal com bonament sabia o podia.
En aquell! càrrec específic, sempre deixava anar un dels que sabia morts o, per ser més exacte "matats" per ells o simplement absent de Mallorca. En tot allò que no podia negar o desviar, sempre procurava embolicar-lo o barrejar-lo amb persones que ningú pogués ignorar el seu dretisme a ullranza com, per exemple, Don Justo Solá, que sempre havia pertangut a partits contraris a la República ia altres homes de dretes que acudien a les tertúlies de caràcter polític que tant abundaven al Cafè Alhambra.
Més d'una hora em va tenir assetjant-me a preguntes, però el contingut de la declaració que vaig signar no ajudava càrrecs propis ni aliens. Vaig tenir la sort de poder-me tancar de manera que no hi va haver pregunta que no fos evadida, o almenys defensada. Sabia a qui tenia davant i sabia, a més, que es tractava d'un home de molt mala intenció, però d'intel·lecte deficient i, per tant, jo jugava amb un avantatge relatiu que em permetia defensar-me amb certes possibilitats a favor.
En adonar-se que ni em treia ni em trauria res en efectiu, ni contra mi, ni contra ningú, es va enfadar... Va agafar un enuig colèric i, perdent completament els nervis, em va insultar, amb gran cridòria, anomenant-me antipatriota, heretge , vermell i no sé què més.
No hi ha dubte que de jove havia estat, físicament parlant, un maco mosso de pell blanca i cabells rossos, amb certa tendència a l'obesitat. De trets de fina línia. El que es diu un bell porc de raça blanca i amb mentalitat de cadet de la Gascunya, del cadet que creés Rostand. Així que de jove va ser un perfecte maniquí per exposar un uniforme de segon tinent. Un uniforme de color blau, franges encarnades i espadí de fantasia... I perquè no li faltés més del que és extern, li van imprimir cognoms de rancra noblesa mallorquina acompanyats d'una corona de marquès; però un bon dia, a l'Àfrica, els morets van començar les seves diablures i no va quedar més remei que enviar forces al Protectorat del Marroc... Al nostre marqueset no li va agradar i va dir que no, poc temps després d'haver obtingut el grau de capità, i les estrelles es van esfumar ...
Entrada la República, el marqueset, s'havia convertit en marquès i aquell porquet maco i rotllo s'havia transformat en un obès cerdot de raça fina i encara no m'explico per quina raó va ser el cap de la C.E.D.A. a les Balears, el cap d'aquell partit que acaudilés Gil Robles i que, malgrat haver donat la consigna de "a pels tres-cents", va haver de conformar-se a prendre's, com a màxim, un 103 i, a falta d'un altre de més intel·ligent, el nostre amic va ser diputat a Corts i, com tenia tan poc a dir, dormia al seu escó a cama solta, fins que algun dels seus companys polítics el punxava perquè votés sí o no. Tan somnolent estava gairebé sempre que més d'una vegada va ficar la pota.
Els facciosos que, fent honor a la veritat, n'hi havia de molt valents, el van incloure dins el seu "fasci", però mai el van veure com a militar, ja que per ser capità de carrera era massa vell i per ser de "xuc" era massa senyoret .
La majoria dels de la seva promoció eren tinents coronels i algun coronel i cap oblidava això d'Àfrica.
I va haver de ser aquest, precisament aquest, qui em va trucar a mi antipatriota. Aquest que sent militar professional, va preferir deixar la carrera que anar a defensar l'honor de la pàtria en sòl africà.
Un altre cop he de sortir de la farsa, però no serà de la realitat. Sí! La narració no és farsa. Es reprodueix només sota un ambient, novel·lístic, encara que vol ser una fotografia del que va ser, si bé és segur que allò històric, allò real, és més cru, però l'autor em cenyeix de manera que he de restar importància. És potser la por, aquesta gran por que es va arribar a apoderar de tots o de gairebé tots els espanyols. Sigui com sigui, jo, personatge creat per l'autor em pregunto si dins de tota ficció no hauré adquirit una personalitat anímica, com a conseqüència de fugues d'intel·lectes subconscients de l'autor.
El meu creador frena tota mena de situacions emocionals i les frena, precisament, per tres motius principals i, tots tres, culpables del que s'ha anomenat el “legat de pau”: la por, la mentida, el silenci.
Però jo, personatge fictici, irreal, que no existeixo més que sobre el paper, passo sobre l'autor i el que ell no gosa dir ho faig jo: perquè fa temps que, a més de l'aliment literari normal que sustenta la ficció del meu existència, goig d'un sobrealiment que, si bé mai no gosaria subministrar el conscient de l'autor, és proporcionat pel subconscient del mateix.
Tornem, doncs sobre les taules i, amb perdó de l'autor, deixem-nos lliscar pel corrent del temps I acabem el capítol com Déu mana i exigeix.
En sortir d'aquell despatx, vaig tenir la certesa completa que, a més de trobar-me davant d'un imbècil. de "cervell curt", on es dirigia l'assumpte era al Bisbat I per això un canonge, el Penitenciari, m'havia exigit un acte de confessió i perquè aquest fos vàlid demanava el lliurament de documents per ser cremats. Tots van ser units a lexpedient, al sumari.
La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard
16 L'església amb els revoltats
Com més pensava en l'interrogaton, més. em confonia i més m'anava ficant en un marasme d'idees. Em va costar sortir d'aquella anarquia mental, però un cop reposat el cervell i fugida la indignació produïda per la sorpresa d'allò que jo em negava a creure, perquè es vulgui o no, constituïa un manifest trencament del secret de confessió, s'anava confirmant que l'enemic no era aquell fantxo de l'excap de la C.E.D.A... sinó, que era més subtil, amb menys uniforme i en aparença, més piadós.
L'enemic tenia el cap al Palau Episcopal I els seus tentacles arribaven fins a l'última sagristia de llogaret...
L'església no s'havia limitat a estar més o menys compromesa amb ell, sinó que havia pres bàndol actiu i, com a conseqüència, deixava de ser l'església de tots. Els postulats de Sant Pau s'ensorraven, i això, amb el temple, podria ocasionar-li perjudicis molt seriosos; ja que dona vindria que s'avergonyiria de la seva complicitat amb els sublevats...
L'Església catòlica amb els revoltats
Però, mentrestant, en l'àmbit nacional el Vatlcà havia elevat Franco a la categoria de defensor de Déu i, en aquesta roca anomenada Mallorca, el Bisbe Jose Miralles Sbert, no tan sols des del primer moment que l'exèrcit va iniciar l'aixecament , sinó que, a més, beneïa els avions subministrats per Mussolini i que, també sigui dut de pas, part d'ells eren pagats pel banquer Juan i March Ordinas.
I les nacions democràtiques, xerrant, xerrant...
Havíem estat companys a la junta directiva del Club de Regates, a la Federació Balear de Natació i, per si no n'hi hagués prou, al Col·legi Oficial d'Àrbitres de Natació. Era de més edat que jo. Sis o set anys més. Tenia una bona formació i encara que no es pogués considerar un intel·lectual era el que es diu un home il·lustrat. Se les donava de republicà i fins i tot reia amb cert sarcasme d'un periodista del diari vespertí La Ultima Hora que deia ser monàrquic constitucional i parlamentari.
Físicament era un home corpulent, fort i donava la impressió de ser franc... No hi havia reunió a la Federació de Natació o al Col·legi d'Àrbitres en què, si ell assistia, no tan sols portés la contra a tothom, sinó. que a més presumís de sostenir sempre la tesi contrària; i el més bo del cas és que gairebé sempre sortia guanyador. Era un polemista cent per cent.
A mi, la veritat, és que gairebé sempre em resultava simpàtic, ja que, allò que en el fons no era més que cinisme, jo ho considerava un excés de recursos dialèctics acompanyats d'uns personals dots de persuasió.
Admirava la seva manera d'enfocar i rebatre els assumptes per portar la part contrària per la ruta que li convenia.
No ho havia tornat a veure des d'uns dies abans del Moviment, si bé sabia que, segons sembla, havia deixat de ser amic de la democràcia i s'havia convertit en un amant de l'autarquia i ni més ni menys que ocupava un càrrec rellevant dins de la flamant policia política. Era un dels principals caps de Policia de Falange.
Em van explicar moltes gestes d'ell i cap de bona. Em costo molt de creure-les, em resistia, però davant l'evidència les vaig haver d'acceptar. Em feia pena saber que aquell home havia acceptat càrrec de tal envergadura i, a més, pel que es deia, estava a l'alçada del mateix.
No és estrany que, al cap de pocs dies de l'Alçament en assabentar-me del radical canvi esdevingut en aquell home, a qui jo suposo que en jutjar-lo m'havia equivocat, però que això no va impedir la meva gran sorpresa, en saber que va ser un dels homes de confiança del tinent coronel Luis García Ruiz i, a més, de manera provada, va ser un dels principals, juntament amb el cap de Policia de Falange Francisco Barrado Zorrilla, Mateu Torres Bestard, que el mes d'octubre del 1936 va passar a ser governador civil i Luis Zaforteza Villalonga, marques de Verger i, alguns més, entre els quals hi havia algun clergue, dirigien i organitzaven grups d'extrema dreta, que treien gent dels seus propis habitatges o presos de presons o camps de concentració, per abandonar els seus cadàvers en camins oa les portes d'alguns cimentens. Tot això segons les ordres del coronel Emilio Ramos Unamuno. Tot això per tal d'aconseguir una bona neteja. No podia quedar cap demòcrata...
Una tarda, diumenge per ser més exacte, en què havia menjat fora de la Caserna i tornava de tornada a la mateixa, vaig sentir que m'agafaven del braç i, en tornar-me, em vaig trobar amb ell.
Em va semblar un altre home. Anava amb uniforme de Falange. Impecable. Tot de bon tall; camisa blava fosc, pantalons negres i botes de muntar, de canya llarga ben llustrades...
-Hola! Com estàs? - em va dir en to que volia ser amistós -he preguntat per tu diverses vegades.
-Molt bé... i tu?
-Ja veus, noi. Vaig a la Comissaria.
-Jo vaig a la Caserna.
-Doncs si vas a la Rambla, fem gairebé el mateix camí
I seguim Borne a dalt. Jo no sabia com desempallegar-me'n, així és que en arribar a Sa Font de ses Tortugues, vaig intentar deixar-lo amb l'excusa de prendre el carrer de la Unió, però ell em va fer prendre el de Sant Jaume. Em va ser difícil negar-me ja que a la pràctica, tant feia agafar un carrer com l'altre. Totes dues anaven bé. Potser el camí que m'indiqués encara fos més curt que el que jo volia seguir.
En fi, ell anava a la plaça de Santa Magdalena i jo a dues passes i així ens acompanyem mútuament...
-Fa uns dies vaig preguntar a Eusebio Minguell i em vaig alegrar en saber que estaves incorporat. Doncs tu eres republicà, no?
- Bé, tots ho érem -li vaig contestar per dir alguna cosa.
- Sí, és veritat, però jo sé quins eren uns i quins eren els altres, però no tinguis por -i en to paternalista, va afegir:
- No et passarà res.
Em vaig adonar perfectament de l'amenaça i, alhora, del paternalisme de la frase, però també em va quedar gravat el to cínic de veu que feia servir per fer-me saber que ell era una autoritat en el nou ordre i jo un provat contrari.
Amb tota la seva amabilitat havia deixat asseguda la separació de les dues races polítiques i, amb tota franquesa, he de confessar que vaig sentir por, molta por, a l'extrem que crec que la samarreta no em tocava la pell...
Quan vam arribar a la plaça de Santa Magdalena, vaig voler deixar-lo per seguir cap a la Rambla, però ell em va retenir sobre la vorera, a la mateixa porta de la Comissaria uns minuts més. Minuts que em van semblar hores...
Per fi el vaig deixar.
En arribar a la Rambla vaig seguir el carrer del Carme i en un dels cafetins, en contra del meu costum, vaig prendre una copa doble de conyac. Tenia que entrar en reacció. M'havia de desfer d'aquella suor freda que s'havia apoderat de tot el meu cos.
No vaig trigar a refer-me del "esglai", però així i tot no podia apartar del meu pensament aquell home que, uns mesos abans, era el més obert, el més liberalot i, no obstant, s'havia convertit en un dels matons oficiosos de la "Nova España" en la seva qualitat d'esgrimidor professional de l'enorme fuet que mantingués a la nostra bella illa nits i més nits sota el mantell horripilant de l'assassinat.
I vaig continuar sentint por, molta por... però no era ja una por física. No era el temor de perdre la vida No! Era una por molt més profunda, molt més intensa...
Estic per dir que era por del buit. La por a la pèrdua de tots els valors humans; doncs, en el fons, el cas d'aquell home, simpàtic i liberalot, que s'havia convertit en repugnant bèstia, no era, ni de bon tros, l'únic...
I, davant aquella bogeria, vaig arribar a sentir tanta por del no-res que em va anar envaint un profund sentiment de compassió cap al Summe Hacedor, ja que de poc havia servit que el Millor morís a la creu per al perdó dels pecats... Es tornava a pecar i, en nom de Déu, sobre la bella illa s'aixecava una absurda mentalitat que impulsava a perseguir, sense treva ni caserna, tot allò que, per consigna, s'havia tintat i batejat i que a força de sang, havia aconseguit que la democràcia illenca quedés totalment marcada.
Van passar els anys i aquell ens que ja havia passat la frontera del racional per convertir-se en un vulgar instint de bestiola, totalment embrutida, per l'hàbit adquirit per tant abocament de sang, va deixar el celibat i va anar a contraure matrimoni, ni més ni menys que amb una filla de Miguel Óleo Sureda, conegut republicà d'Artá, assassinat traïdorament pels revoltats.
No sé si aquest matrimoni engendraria algun fill.
Si fos així, res d'estrany tindria que l'instint del pare fos heretat pel fill i empleat no com a venjança, sinó com a acte de plena justícia, en defensa de l'avi.
Estrany producte conjugat per una doble personalitat, alhora i alhora, d'assassí i justicier.
Sota aquest mantell, aquest envoltant blau, blau fosc i no el celest dels dies nítids, s'anaven dibuixant grotesques figures de fills i néts d'assassins i assassinats...
Trista sort d'aquell a qui tocaven, al mateix temps i sobre les seves úniques espatlles, les dues herències...
La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard
17 Unes notes autobiogràfiques
L'autor havia traçat a priori un ordre, per després vestir i decorar la simple estructura amb el rodatge, adequat a cada situació; totalment identificat amb la ficció I sentint a la perfecció cada un dels diferents moments desborda tot el previst i, com a conseqüència, cada dia s'endinsa més en la petita història. En aquesta història que, a banda de la particular mentalitat de cadascú, constitueix segons el cas situacions de drama, comèdia i moltes vegades un sainet total. Però ja que el personatge parla sempre en primera persona, és missió de l'autor presentar-lo amb la suficient descripció per tal que ellector, al qual també cal tenir en compte, conegui a qui, s temor a equivocació, es pot anomenar " enteficció" ; ja que, malgrat haver nascut de la imaginació, ha cobrat carta de naturalesa en haver crescut i haver-se format dins de la pròpia rebel·lió de la ploma, d'una ploma que al contacte, al simple frec a deslliscar sobre el paper , se sent més lliure, més incontrolada...
Josep Pons, soldat
L'esperit del que va començar per una simple ficció ha pres estat real, i com a la marioneta de la faula confeccionada de drap i serradures, el dard llançat per un nen, en travessar-la, va quedar tenyit de sang.
Però, si realment el personatge sent, l'autor pensa i sap que el responsable de la trama i, precisament, per aquest motiu té l'obligació de donar a conèixer aquest personatge central que, pel fet de ser el narrador, ni s'ha de ni pot autoretratar .
Suspesa la farsa, parla l'autor:
El dia 12 d'abril del 1931 feia 18 anys. El mateix dia se celebraven les eleccions municipals que van donar el triomf a la conjunció republicanosocialista.
Aquell jovenet, recorria un col·legi electoral i un altre, sota la pluja d'aquella tarda grisa, a la recerca de notícies... No li interessava els que poguessin ser els nous regidors l'únic que l'absorbia era comprovar si les urnes apreciarien el perjuri d'un rei i, com a resultat, posarien de
manifesto la caiguda de la corona i l'esfondrament del sistema, ja que, de moment, era l'únic que importava a la seva manera de ser i pensar.
Fill de família de classe mitjana i educat entre republicans, havia conegut des de molt jove homes com el senyor Francisco Villalonga, el senyor Antonio Pou i el senyor Francisco Julia que, en l'adveniment de la Segona República, van ocupar els càrrecs d'alcalde de Palma, el primer , governador Civil de Balears, el segon i president de la Diputació de la província el tercer.
De petit, portat de la mà del seu avi, havia jugat a la rebotiga d'antiguitats del carrer de Conqueridor, propietat del senyor Francisco Villalonga o s'havia entretempat amb les corbates de paper que li confeccionés el Pancho Blanes, al bufet de la plaça de Cort i, ja de gran, agradava de les tertúlies a les quals no faltaven gairebé mai el senyor Fernando Pou, l'advocat de blanca testa I el metge el senyor Bernardo Obrador i, de tants i tants altres que, primer a la semiclandestinitat, formaven els quadres del republicanisme genèric sense distmcio de matlces, del carrer de Sans i després, ja assegudes les conviccions pròpies dels seus particulars idearis, passaran a formar i engrossir els partits que havien de sostenir el Joc polític de la República.
Per una quantitat de circumstàncies que convergeixen en el pensament de l'autor, l'estat de la situació política existent entre els anys 28 i 29 del segle que no ha acabat gaire per donar pas a l'actual 2000, ens porta indefectiblement al fet que el personatge, eix de la narració, encara que gairebé un nen d'edat, sentís la necessitat d'un canvi, no de govern, sinó de règim i, més, si tenim en compte que en aquells moments s'estava organitzant la F.U.E amb què ja s'havia posat en contacte i, a més, tant allò econòmic com allò administratiu, el portaven a entrar de ple en el dret polític, no com a assignatura escrita i necessària dins de les especialitats que en aquell moment estava cursant, sinó com a dret del dret i, com a conseqüència, a totes les llibertats que per dret natural pugui concedir a l'individu com a ésser racional i, per tant, amb tota la llibertat de pensar i obrar.
D'aquí que cregués que havia d'organitzar-se per a la defensa de les llibertats, en termes generals, sense que pertànyer a una agrupació estudiantil, com a classe, en aquest cas la F.U.E, fos obstacle perquè cadascun dels seus components poguessin pertànyer a partits contraris a la Dictadura la qual cosa, en definitiva, era anar en contra de la corona, ja que el règim, acaudillat pel senyor Miguel Primo de Rivera, no hagués estat possible sense la complicitat del rei. El senyor Juan Serna Navarro, en aquell moment advocat local de l'Audiència de Palma, li va explicar un dia i un altre tot el que fa referència al cèlebre Expedient Picasso, expedient incoat per dilucidar els negocis "africanistes" i que comprometien molta gent important...
I aquell noi, llargarut i esquinçat que de tan tímid queia en una aparent estupidesa, va anar formant-se sense complexos de castes, ni temors de cap tipus fanàtic. El seu liberalisme era tan gran que sempre dubtava de les seves pròpies conviccions. Mai va sostenir cap tesi com a veritat absoluta.
Sempre ho feia d'acord amb el que ell creia la seva veritat, sobre el que ell creia ser un punt merament personal i subjectiu. Així estava disposat a rectificar en qualsevol moment. Aquest és el defecte del liberalisme i ell ho sàvia per herència i pel mitjà en què s'havia desenvolupat, havia après que una tesi o simplement, un punt de vista substancialment equivocadament, pot comportar perjudicis o molèsties a persones o comunitats. Igual que també havia après, no a odiar, però sí a repudiar l'absolutisme vingués d'on vingués. Estimava la llibertat i si estimava la llibertat, quedava obligat a donar-la als altres fossin els qui fossin o tinguessin les creences que tinguessin.
Aquell: noi llargarut, esquinçat i excessivament timido, reunia totes les condicions perquè la fera totalitària li mossegués i. li mossegués fort, ja que era aficionat a la política sense ser polític. No podia ser-ho, ja que era un teoritzant, un somiador...
I un poeta que somiava una Espanya que canviés la taverna embrutida dels uns, els fanatismes miraclers dels altres I el cacic de cada villorrio per escoles, per moltes escoles, necessàriament li haurien de penjar un cartell, un segell de destructor de la societat.
I a un noi que cregués possible l'engendrament de molts paidòlegs perquè, des dels tendres fonaments de la infància, es pogués construir, d'acord amb les depurades tècniques pedagògiques, una societat harmònica amb si mateix, per força se li havia de considerar un dinamiter .
I el lector, que també té veu i vot, ja que si compra llibres, a part del delit o entreteniment que li puguin proporcionar, en aquest cas concret, l'ha de servir per assabentar-se de la tragèdia que va ser representada sobre l'escenà d'aquest teatre, d'aquest gran guinyol anomenat Mallorca, comprendrà perfectament que l'autor s'hagi vist precisat a donar a conèixer la "psiquis" del personatge, d'aquell noi llargarut, esquinçat i excessivament tlumit, diguem-ne eix de la tragèdia, per ser el narrador i, alhora , part de la mateixa; cosa que obliga, l'autor, a sortir-se de les limitacions i cavalcar sobre la ploma fugida després de la recerca de sentiments perduts.
Cada dia se sentia més el clima de guerra. Ja eren molts els que havien estat embarcats per a la península. En aquells mesos de febrer i març de 1937 l'ambient havia canviat, almenys a la Caserna de la Rambla, ja que cada dia hi havia més "màniga ampla" pel que fa als permisos.
Tots els que estaven lliures de servei es passaven la vida al carrer i fins i tot jo em sentia menys aclaparat, encara que no ignorava que existia el S.I.M i, amb tota seguretat, sabia que em vigilaven...
Un diumenge a la tarda vaig entrar al Trocadero. Sala de festes que mancomunadament i alhora amb la instal·lada a la plaça de Gomila, del Terreny, anomenada Titos, seria la de més categoria i, com a tal, molt cara. Freqüentada normalment per una "elit" social, l'anomenada "bona" societat i, encara que es colava alguna "fulana", sempre era de cert rang i amb influències de qualitat. Les senyores que s'asseien en una taula, més o menys contigua a la seva, la toleraven, cosa que no haurien fet a El Circulo Mallorquín, posem per exemple...
El local era ple d'uniformes. Militars professionals molt pocs. Alguns italians amb uniforme de la Legió i els altres, la majoria, mobilitzats i gairebé tots coneguts i fins i tot alguns amics. Gairebé tots procedents de nivells i capes semblants, cosa que feia que, malgrat la diferència de graduació militar, estiguessin en franca confraternització.
Em vaig asseure al bar i vaig demanar un conyac amb soda.
Al cap de poca estona em vaig fixar que aquella no estava amb el nuvi, ja que l'havien destinat al batalló de guarnició a Campos. Per consolar-se, molt agafada, ballava amb un italià amb uniforme de tinent de la Legió.
La meva estranyesa va ser més gran en veure aquella altra abraçar-se, en un racó, amb un altre legionari, aviador dels que ensinistrés Balbo, mentre el marit feia uns mesos que estava pres a Can Mir.
Vaig mirar una vegada i una altra a uns i altres i, entre totes aquelles dones, la majoria conegudes i oficialment decents, em vaig adonar perfectament que estàvem en guerra i, com a conseqüència d'aquell absurd aixecament, no tan sols s'havien posat en joc tots els valors morals i fins i tot religiosos de la nostra civilització, sinó que s'estaven destruint. Tot s'esfondrava i, el pitjor del cas, és que els que estiraven les columnes d'aquesta civilització, eren els mateixos que deien haver-se aixecat per salvar-la...
Assegut al meu tamboret, vaig tornar l'esquena a la petita pista de ball i em vaig recolzar sobre la "barra" del bar i vaig anar bevent, a petits glops, el conyac amb soda.
La música sonava suau, melòdica...
Per un moment vaig tancar els ulls i vaig retrocedir uns mesos.
La VIda és bella... –em vaig dir a mi mateix.
De sobte, vaig obrir els ulls...
Em vaig aixecar i me'n vaig anar.
Aquella nit vaig trigar molt a agafar el son. No era ni l'olor de peus suats ni les ventositats gàstriques que impregnaven aquella nau anomenada dormitori, cosa que impedia. No! Res d'això ja estava acostumat...
La veritat és que, per més que ho pensava, no podia comprendre que una noia de bona família, devota i de missa diària, pel mer fet de tenir el nuvi fora de Palma, hagués de besuquejar-se i deixar-se sobar per un altre, per molt itahano i aposto que fos, i menys encara podia comprendre que una altra, per a més escarni casada, aprofités la detencion del marit, per vermell, per entendre-les amb un altre "pasta achuta".
Jo coneixia totes dues i sabia que s'havien educat en col·legs de monges de postí. Educació mística i cara.
I és que la revolta va tenir la gràcia de treure a flor de pell, d'homes i de dones, cada cosa que cadascú porta a dins.
La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard
18 Me detenen i em porten a la presó del fortí d'Illetes
Serien a prop de les onze del matí, quan em va trucar el sergent Cerdà i em va fer entrar en aquell quartet, contigu al dormitori de la Companyia, que ocupava el subaltern que estava de setmana.
Vaig tenir la sensació que passava alguna cosa anormal. Vaig haver de ser jo qui li preguntés el motiu de la trucada. Em va mirar i no va contestar. Va obrir un calaix de la taula i el va tornar a tancar. Va mirar una sèrie de papers que hi havia. Total, que em vaig adonar perfectament que volia dir-me alguna cosa i no sabia com.
Li havia conegut de cap i sabia que, amb molt poca anterioritat a l'aixecament militar, havia assegut plaça de voluntari, amb la intenció de seguir i fer carrera a l'exèrcit . Era, per tant, un sergent professional.
Era una mica més jove que jo. No gaire, però més jove i, malgrat la diferència de mentalitat, més que no pas de concepte de jerarquia dominant d'uns galons, d'una banda i de cultura de l'altra, ens havíem fet amics i, com a tals, salvant les distàncies imposades per certs prejudicis caserners, ens atuàvem...
- Però, Joan -li vaig preguntar- Què et passa? Per què m'has trucat?
-Mira -em va contestar, mig tartamudejant- hi ha ordre de conduir-te a Illetes. El tinent Martí m'ha endossat el "mort" i jo... Bé Què t'he de dir?
En efecte, aquell pobre noi amb galons nous de flamant sergent, estava tan afligit que, amb tota sinceritat, em va fer llàstima, veritable llàstima... vaig haver de ser jo, precisament, qui sortís fora i agafés dos soldats i un caporal i els pregara que es posessin el corretge i no s'oblidessin dels mosquetons. M'havien de portar detingut al Fort d'Illetes.
Vaig tornar a entrar en aquella habitació, destinada al sergent de setmana, per dir que el caporal i els dos soldats estaven preparats. El meu amic, el sergent, ja refet, almenys en aparença, una vegada que va haver lliurat uns papers i donades les instruccions al cap, em va agafar amigablement del braç i va baixar les escales amb mi. Ja al pati, es va adonar que jo no portava cap peça d'abric i es va treure el seu propi tabard i me'l va lliurar.
-Presa -em va dir-. Les nits encara són fredes.
A la porta de la caserna. Abans d'entrar-hi, em vaig tornar i vaig poder adonar-me que, el sergent de setmana i el tinent Martí, de Majoria, m'estaven contemplant amb la mateixa cara que, probablement, posaria qualsevol bona persona que veiés ofegar-se un bon amic i no poguessin fer res, absolutament res per salvar-lo.
Mai he oblidat ni un ni l'altre.
Vaig sentir veritable respecte per aquell sentiment d'amistat.
Carrer Joan Miró. Palma
El caporal que manava la guàrdia o escorta que em portava detingut al Fort d'Illetes, va pregar al xofer que s'aturés al Terreny i allà a la plaça de Gomila, vam baixar i, a l'umco cafe existent en aquells dies, em van convidar a prendre un refrigeri i, a més, per si no n'hi hagués prou, cadascun em va lliurar tots els diners que duia a sobre. En total em van donar 17 pessetes. Per a aquells quatre nois, el caporal, dos soldats i el xofer també soldat, representava un dmeral, ja que un panet valia una "gossa grossa" i cada pesseta en tenia deu. Es podia menjar un cobert complet a base de llagosta a "toute i plait" per quatre o cmco pessetes.
Quins bons nois! Llàstima que no recordi els seus noms. Els vaig oblidar, no perquè no em volgués acordar, sinó, simplement, perquè vaig oblidar els noms; però allò que no podia oblidar, encara que m'entestés, seria l'acció, el fet... Aquelles cares joves emanaven bondat, una bondat tosca i primitiva pròpia dels fills del poble, si es volgués, però que mai, per anys que passessin , podran caure en l'oblit.
Semblava que el conductor de l'automòbil no tenia pressa. Conduïa lentament, a marxa moderada...
En passar per la Portassa vaig recordar el Club de Natació Corb Marí i vam parlar d'alguns dels seus components i dels seus nedadors. El que feia de xofer va dir que em coneixia abans de l'aixecament i va dir, a més, que havia llegit algunes de les meves cròniques al Correu de Maallorca ia Mallorca Esportiva. Els altres callaven i jo el sentia complagut doncs, en el fons de la meva ànima, li agraïa que endarrerís l'arribada, alhora que intentava "matar" aquella! la tristesa que flotava a l'ambient, ja que tant el com els dos soldats , semblaven estar espantats i, encara que jo els havia escollit per a aquell servei, estava segur que se sentien responsables pel simple fet d'acompanyar-me i veure's obligats a empunar, encara que no fos més que oficialment, una arma contra un campanyer que, si bé havien conegut a la Caserna pocs mesos abans, ho consideraven un amic. Cap dels tres no era ni mitjanament il·lustrat. Pertanyien a la gent del poble.
Treballadors tots tres, tots tres de la terra i, a gairebé tota la gent, no per sabuda, sinó per un instint, li és familiar el sentiment de justícia. La gent del poble i, especialment la que està en contacte amb la terra, no s'equivoca mai; però la gent del poble és massa i la massa, malauradament, sempre sucumbeix. Trist sinó...
El sol brillava amb tota l'esplendor d'un dia de març, un 19 de març, per ser més exacte. El dia creixia I. érem a la porta de la primavera. Temps meravellós per començar amb tota la llibertat dels ocells...
Con todo el esplendor, con toda la luz y con toda la alegría que proporciona el sentir cerca, muy cerca la pimavera metido en coche iba pasando por Can Barbara, Porto PI, Cala Majar, Sant Agustí, Cas Catala, Illetes, perdía la libertad y la perdía por haber querido demasiado a la libertad.
La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard
19 Arribem a Illetes
Després de passar el ponteta llevadís del Fort d'Illetes i entrar en una petita habitació, mig oficina, mig magatzem, vaig topar amb un vell tinent de l'escala de reserva, una mica conegut, de la meva família.
Conegut, simplement, per raons de veïnatge. Vivia al mateix carrer. Crec que es deia Miralles i tenia obligació de ser home de dreta...
És clar! Ell era un militar, un senyor d'estrelles, "un cavaller". Per alguna cosa li havia de servir haver menjat tantes mongetes.
-Hola! -va exclamar, amb cara de satisfacció en veure'm- Què fas tu, per aquí? A qui porteu?...
-A mi, em porten aquests -i li vaig assenyalar al capdavant i els dos soldats -A mi, li vaig repetir.
Ell es va fixar en el detall dels corretges i dels mosquetons.
Jo anava d'umforme, però sense armament de cap mena, ni tan sols el cinyell de reglament.
-Cap de guàrdia! -va exclamar -emporta't a aquest baix.
Estaríem frescos va murmurar entre dents i va afegir - Aquí no hi ha mfluències i menys per als roixos.
I després d'aquesta rebuda "vaig aterrar" als fossats del Fort d'Illetes, aquell 19 de març, festivitat de Sant Josep...
Fort militar d'Illetes. Palma
Un cop abaixat el pendent i sentir el grinyol del reixat de ferro en obrir-se, em vaig desitjar a mi mateix, com si fos un altre, un estrany, molta sort. La necessitava. Havia entrat en aquella ratera i no sabia quan sortiria ni com sortiria.
En aquells fossats, s'allotjava una immensa població, proscrita pels revoltats, distribuïda en diferents compartiments.
Uns edificats a la part central d'aquell forat, formant rectangle i, els altres, als laterals del mateix, construïts a base de grans forats.
El caporal es va encarregar de custodiar-me, juntament amb els artillers proveïts dels seus corresponents fusells, amb baioneta calada, em va introduir a l'anomenat "Pavelló Gran"... S'allotjaven molts homes en aquella nau. Més de cent, molts més...
Encara sort que aquest pavelló gaudia de moltes obertures, si no fos així no s'hauria pogut aguantar l'atmosfera, produïda per la falta absoluta de la més elemental higiene... Allà es veien homes tirats sobre brutes màrfegues de palla.
Tot l'ambient era mal olent, ja que la manca de sol, la proximitat del mar i estar "ficats" quatre o cinc metres sota el nivell de terra, portava amb si una gran humitat que, associada a totes les "debilitats" d'aquells éssers mancats de tot allò essencial, havia arribat a característiques d'inhabitabilitat insospitades.
Algunes vegades havien de passar hores i més hores per poder arribar als vàters. Només cal dir que aquests eren fora, en un "pavelló" contigu i s'havia de sortir per tant al carreró descobert i calia demanar permís al sentinella que feia la guàrdia sobre els fossats, quatre o cinc metres més alt. Des d'allà ho dominava tot. I quan, des de la porta, es deia:
-Sentinella! Puc anar al vàter?
Algunes vegades contestava:
-Sí, hi vaji!
Altres, per contra:
-No!...
I, en aquest cas, s'havien de fer moltes combinacions, i més si es té en compte que el poc que es menjava era a base de mongetes, una mica de cigrons i una mica de llenties. Tot llegums secs i algunes vegades passats... No cal dir que, normalment, no se sabia si el que pessigollejava pel baix ventre era ventós o diarreic...
Encara recordo que un català, cognom Elipe o una cosa semblant, en treure el cap a la porta del "pavelló" i demanar al sentinella permís per sortir a evacuar, es va produir una escena de poques paraules i l'última la va dir el fusell.
-Sentinella! Puc sortir al vàter? .
-No! -va contestar, el mancebo de guàrdia...
I, gairebé al mateix moment, se sent una altra veu, metàl·lica, sorollosa:
-Pum!!! .
I la bala va anar a incrustar-se al turmell d'aquell pobre desgraciat...
Als de dalt, excepte rares excepcions, entre elles el capità del Fort, aquestes escenes els divertien molt. La carronya de baix necessitava ser eliminada.
-¿A sant de què hem de conservar aquesta xusma? -deia el tinent Miralles.
I a sobre atendre la seva manutenció -deien altres.
I allà, en aquells fossats, havia caigut jo.
Al moment d'haver-hi entrat ja vaig tenir al meu voltant un munt de gent. La majoria amb barba crescuda descuidada... Bruts. Amb aquesta brutícia impregnada pel temps. Amb aquesta brutícia que només s'aconsegueix a base d'un dia i altre de no rentar-se. Manca total d'aigua i de sabó.
Tot eren preguntes. No els sabia contestar. Les úniques notícies que els podia donar no els haurien agradat. Valia més callar.
Per fi va venir cap a mi un noi de Palma, del Raval de Santa Catalina. L'única cara que em va ser familiar, si bé no el coneixia res més que de vista. Gairebé tots eren mallorquins, però la majoria eren oriünds d'altres localitats de l'illa, cosa que influïa perquè jo no en conegués cap.
Aquest noi, obrer manual i estudiant alhora, em va proporcionar un relatiu bon lloc, ja que el cap carceller em va deixar a la porta de la nau i suposo que va pensar:
"Aquí va això i compon-te-les com puguis".
Em vaig fer amb una màrfega que no tenia amo, perquè la que ho havia tingut últimament, em van dir que ho havien afusellat aquella última matinada i gràcies a aquest "incident" habitual pel que sembla, al Fort d'Illetes jo tenia on tombar-me, si bé vaig arribar a tenir una calla a cadascun dels meus malucs. Pràcticament dormia sobre empedrat.
A la nit m'havia de protegir amb alguna cosa i si bé m'havien entregat una vella i bruta manta quarterera, aquesta no n'hi havia prou per res però vaig tenir sort que un simpàtic noi que va resultar ser el popular porter del "Constància" d'Inca, Perico Ferrer, em prestés un abric de paisà, que en els seus bons temps degué ser de gran qualitat, ja que, tot i veure's molt usat, era d'un drap molt amable i molt calent. Em va fer un gran servei.
La veritat és que jo no sortia de la meva sorpresa, ja que mai no hauria cregut que gairebé tots aquells homes vilment atropellats i humiliats al màxim, poguessin sostenir-se dins una moral tan elevada. Cal tenir en compte que. la majoria eren joves, molt joves.
Oscil·laven entre els 18 i els 26 anys, excepte uns quants de complement i la cinquantena de carrabiners que, com a força armada mercenària, eren professionals i, com a tals, eren homes fets i drets; però, malgrat la joventut dels uns, la majoria, i la humilitat com a classe, dels altres, vaig poder adonar-me perfecte que existia en cadascun una consciència, un sentiment d'equitat i de justícia que els distaciava de la resta de la població i, tot i haver-hi alguns pocs homes d'estudis o de professions més o menys intel·lectuals, els que quedaven, que eren enorme majoria, constituïen la flor i nata dels habitants de l'Illa. D'aquí que en observar-ho, un dia i un altre dia, comprengués que al carrer no havia quedat, en termes generals, cap dels valors que distingeixen l'ésser racional de l'irracional. Al carrer no quedava més que la matèria adequada perquè els uns, els menys, poguessin construir un sistema de pau repressiva i els altres, els més, laboressin en pro d'una pau passiva. En síntesi: fuet i por, el poc digne que quedava a l'Illa, era a les presons i, al fort d'Illetes, a sobre, l'havien fet fora, tirat en un femer humà, a quatre o cinc metres sota el nivell del terra.
Però, tot i així, vaig sentir, malgrat posar-me la pell de gallina de tanta por, la satisfacció d'estar entre els meus.
Una mica abans de les vuit del vespre van tocar a ranxo.
Sortim al carreró descobert i allà, en cua índia, un darrere l'altre, i enllaçant amb els companys d'altres pavellons, anàvem passant fins arribar a una enorme perola, on amb un cullerot, que alhora servia de mesura , ens van donar una mala sopa de llenties i fideus. .
Encara que no tenia gana, vaig intentar tastar aquell beuratge, però en ficar la cullera al vell plat d'alumini, ple d'abonyegades, que m'havia tocat en sort, em va estremir el garric produït pel frec de la mateixa amb el fons de l'indecent envàs ; però molt més em va molestar el cruixir d'una substància terrosa que grinyolava entre les dents...
-Això és degut -em va explicar un mestre d'escola, baixet i simpàtic, cognom Buades- perquè. els sacs de llegums secs vénen carregats de pedres i terra i, sense procedir a la neteja o decantat d'elements estranys, els tiren a la perola ia coure; pots comprendre -va afegir, en to burleta- que per engreixar els de dalt cal que els de baix tinguin una bona ració, encara que sigui a base d'aigua, molta porqueria i poques, poquíssimes "mongetes".
No podia adormir-me... Pensaments i records afluïen al meu cap en desordenat atropellament... Recordava la meva infantesa.
Les manyagues de la meva mare. Els afanys d'aquella dona, d'aquella dona dolça que va ser la meva mare. D'aquella dona que va morir jove, potser per deixar una estela de lozania a la memòria de tots. Em sentia adormit sobre la falda.
Jo havia estimat molt la meva mare. La seva mort em va deixar aclaparat. Em vaig aferrar. més i més el meu pare. Ell, pocs anys després i jove també no la va poder sobreviure i se'n va anar...
A poc a poc malgrat l'ambient mal olor i d'aquella màrfega que, de cap manera, em col·loqués com em col·loqués, em preservés de la duresa del terra em vaig quedar mig adormit...
De sobte em vaig despertar, doncs davant meu tenia un caporal de la guàrdia que m'empenyia amb el peu i m'enfocava una lmterna elèctrica.
-Com et dius? -em va preguntar.
-No, no és. aquest -va interrompre el tinent que va resultar ser Miralles, el mateix que m'havia rebut quan la meva entrada al Fort
- Aquí el tenim.
-Fill de puta! -va exclamar un noi a dues passes més o menys de mi.
-Va, aixeca't -li va dir el tinent.
-Chusquero, indecent!- Li va tornar a replicar
-Mira que!... -va amenaçar el tinent.
-¿Què és el que he de veure? De tota manera m'afusellareu... Canalles!... I tu tinent, ets un fill de puta i a més un assassí. Si, un assassí!...
El cap intervingué. La seva intervenció va ser donar-li dos cops amb la culata del fusell, deixant-lo mig atordit. Mig desmaiat el van lligar de mans. Li van llançar una gerra d'aigua sobre el cap i se'l van emportar.
Els valents eren un tinent un caporal i quatre artillers.
No cal dir que anaven armats fins a les dents.
Durant la resta de la nit no vaig poder dormir.
L'endemà al matí vaig saber qui era aquell noi.
Vaig saber que es tractava d'un obrer manual que, a més amb la seva assistència a l'escola una o dues hores a la nit, estava afiliat al Partit Socialista i, ni una cosa ni l'altra podien perdonar-se'l els cacics de Campos de Puerto.
Juan Mas va ser afusellat aquella matinada del dia 20 de març, següent al de Sant Josep...
Yo, por mi parte, aún no llevaba veinticuatro horas en aquel gran agujero y ya estaba convencido de que difícilmente moriría en la cama, probablemente moriría asesinado por aquellos bestias. Lo sentía, pero aún me encontraba joven y amaba la vida.
Volvía a pensar en mi madre. ¡Sí!, volví a pensar y a soñar con ella y comprendí que había abandonado este mundo, joven y bella, para, con toda su lozanía, poder velar, con la gran fuerza que da el permanecer eternamente arriba, por mí... Ella como madre y madre mía, ya intuía que yo había nacido libre y como tal sería un amante, un fiel amante de la Diosa Libertad y, como todas las armas invisibles del más allá, me protegería. Éste sería su milagro.
Y yo no invoqué ni a Dios ni a los Santos; mi rezo fue:
-Madre, mádre mía ...
Després d'una nit d'angoixa, la primera passada al Fort d'Illetes, vaig començar a sospitar que no estaria gaire temps a veure cares conegudes. En efecte, aquell expedient, sumari o com se'l vulgui anomenar, que tractés el comandant Garau, encara després d'una sèrie d'incidents de tota mena i, entre ells la intervenció del capità Zaforteza que va fer tot allò humanament possible, d'acord amb el abast dels seus pocs llums, per ressuscitar-ho en pro del seu personal lluïment, necessàriament havia de donar el seu fruit
Encara i malgrat no haver trobat, sumàriament parlant, segons manifestació del mateix comandant Garau, gens punible, la “cosa” s'havia complicat, bé per ordres de dalt o, simplement, per la pressió que havia exercit aquest capità Zaforteza, per a qui , en el fons, el triomf estava en raó directament proporcional a l'èxit de la realització efectiva de les ordres i consignes del clericalisme oficial que regia i controlava en aquelles dates els actes que, segons l'inquisitorial criteri del clergat mallorquí, podien satisfer o molestar un déu de fang que, en nom del Totpoderós, s'havia aixecat als altars dels temples insulars i que no sempre estava d'acord amb els ensurts postulats de l'única i eterna Divinitat.
Vaig recordar que a darrers d'agost o principis de setembre del 36 vaig ser cridat per un jutge, instructor militar, i aquest va resultar ser precisament el comandant Garau. Tant ell com el secretari de causes a les seves ordres i que, dit sigui de pas, encara que vistés uniforme de soldat "ras" era un jove de la bona societat de Palma, flamant advocat, pel que sembla intel·ligent i, a més, futur gendre de l'instructor militar que m'havia citat a declarar. Em van tranquil·litzar fent molt èmfasi que es mirés des de qualsevol prisma, s'havia de partir de la base que, amb anterioritat al 18 de juliol de 1936, no hi havia llei a Espanya que prohibís pertànyer a aquest oa aquell partit polític o confessió de caràcter religiós, cultural o esportiu.
Tant el criteri del jutge com del secretari era contundent. Admetien l'aixecament, però no la caça d'aquells l'únic "delicte" dels quals era haver viscut dins l'ordre constitucional. D'un ordre que en tot moment havia sortit de les urnes...
Sé, i em consta, que van proposar el sobreseïment.
La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard
20 Cap al consell de guerra
No em vaig equivocar. Aquell mateix matí "van caure" al "forat" l'advocat i funcionari municipal Eduardo López Bermejo, el simpàtic amic Francisco Mulet Alcover, cap del negociat de l'Ajuntament de Palma i més tard l'entranyable Jaime Oliver, seguit de Miguel Porcel, marí de guerra que, per la seva graduació, pocs dies després va ser traslladat des del Fort d'Illetes a altres dependències ubicades al centre de la capital. exactament a la Missió, i que havien estat destinades per a presó de caps i oficials, ja que a Illetes no hi havia més que suboficials, classes i tropa.
Dies després vaig saber que es trobaven detinguts en presons civils l'industrial Nilo Salas, el comerciant Moreiras el farmacèutic José Tarongí i el metge Antonio Meneu i algun altre... Total que d'aquella "penya" liberal defensora dels postulats democràtics més depurats d'aquella elit, anomenada Maçoneria, on cabien tots els credos polítics i religiosos formada per cinquanta-tants homes de bona voluntat, en quedaven només una dotzena mal comptada. Només un, el professor normal José M. Olmos, havia estat executat, com a conseqüència d'un de tants "consells de guerra" legitimats per l'únic "dret" de la força dels revoltats contra la legitimitat del poder constituït per la gràcia de les urnes i que, en definitiva, representa la Gràcia de Déu.
Tots els altres havien estat cosits a trets i abandonats els seus cossos martiritzats, durant una i altra matinada, pels nostres camins i pels nostres cementiris.
Vaig tenir el pressentiment que seríem processats i que, a la farsa d'algun consell de guerra, ens tocaria el paper de reu, bé per separat o bé col·lectivament; però que, d'alguna manera, ens asseuríem a la banqueta i, qui sap si del seient dur, passaríem davant d'un pilot d'execució i l'Eternitat.
Vaig fer un examen de consciència. Volia estar preparat per morir. Volia que la mort no m'espantés i, per donar-me ànim, em deia a mi mateix que, pel sol fet de néixer, s'està condemnat a morir... Em vaig repetir, una i mil vegades, hi ha qui viu molt i hi ha qui viu poc ia mi, probablement, em tocava morir jove.
Havia viscut poc, molt poc i, tanmateix, havia pres afecte a la vida. M'havia semblat bella, encara que allò fos un infern. Potser un somni dolent... Havia de despertar per fugir d'aquell malson; però per evadir-me d'aquell mal somni, vaig sentir la humana necessitat de somiar per oblidar-me del present i, alhora, del futur...
Retrocedir el destí, el meu destí i tornar, no sé si adormit o despert, a somiar...
Aquell retrocés que em tornava a la vida, a la incògnita entre el temps i l'espai i la veritat i la mentida, com aboca que convergeix, formant punt comú, allò material amb allò espiritual, apareixia igual que un dia de carnaval, una màscara, una il·lusió...
I jo somiava, somiava amb ella...
No hi ha dubte que la il·lusió sempre té nom de dona. Etèrea com a tal ideal, però sempre dona i, aquella il·lusió, hauria pogut ser la música produïda per una faldilla de seda que, en moure's crugia melòdicament, deixant una nota de dolçor o d'incertesa...
Aquella il·lusió que, dins de la immaterial idealització, apareixia com una deessa de drap, constituïa en essència en esperit, la representació de la universal mentida i jo somiava, somiava amb aquella esvelta figura coberta tota de negre. Només darrere dels forats de la màscara, d'aquells dos puntets que, pel que sembla no eren de drap, vaig poder contemplar uns ulls vellutats, de mirada suau... Havia de ser una dona bella, tan bella com la vida, la pròpia vida. ..
No sé si somiava o estava despert, però sentia la seva veu, la seva armososa veu... Aquella veu que sonava a bufa diví.
Aquella veu que, unida a l'esvelta tapada, incitava a trencar el malefici de la farsa o de la realitat...
I mentre somiava amb aquell, el meu ideal, ho vaig veure, i ho vaig veure clarament; ja que el cruixir d'aquella faldilla de seda, de seda natural, que en caminar i, més encara, en afanyar el pas, em feia sentir i tornar a viure un pretèrit, un feliç passat...
Només havia quedat una figura, més que una figura un sentiment tan idealitzat, tan bell, que en despertar vaig poder veure que, després de la màscara de negre de negre ras, en desprendre's, apareixia una bella faç d'esgarrifosa blancor que, encara sense jo tocar-la , em feia sentir que estava freda, molt freda i rigida com el marbre...
De sobte em vaig fixar a la mà dreta. Sostenia una dalla...
Vaig llançar un crit.
Un company em va agafar el canell. Al cap de poc temps el vaig sentir dir:
-Crec que té febre.
Sansó té un tub de piramidó. Li demanaré unes tauletes -va dir l'altre.
-De totes maneres ell no les necessitarà. L'afusellaran- va dir no sé qui.
Al cap d'uns dies, un secretari de causes, en un moment que havia pujat a emplenar unes diligències de pur tràmit, es va acostar a mi i, malgrat les prohibicions absolutes que regien al Fort, en veu baixa em va dir que de moment tots els que teníem relació amb la maçoneria depeníem de Burgos, cosa que volia dir que s'havia allunyat el perill.
Consell de guerra sumarissim franquista
-La causa ha estat paralitzada. No hi haurà, de moment, processaments. Els que esteu ficats en aquest assumpte, podeu estar tranquils.
I se'n va anar ràpidament sense esperar contestació.
Veritat o mentida. Somni o realitat, se'm va treure un enorme pes de sobre.
Aquella mateixa nit Sansó, el propietari d'un tub de piramidó, va entrar en capella...
A la matinada següent el van afusellar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada