dilluns, 16 de febrer del 2026

PPE: Vicente Chulià Campos, metge anestesista i innovador

PPE: Vicente Chulià Campos, metge anestesista i innovador 

Avui que sofrim la dolentia i ignorancia de tantes persones negatives molt conegudes (extraordinàries) (PNE) volem rescatar, per al nostre modelatge i ànim, persones positives, també extraordinàries (PPE), de les que gaudir del seu exemple les seves ensenyances. 

Poc temps després de que jo penjàs, a l’Arc Mediterrani, l’escrit: 

"Bernat Gayà Miquel, metge, amic" el 27 de juliol de 2024 (el darrer escrit d’en Bernat havia estat del 13 de juny, dia de sant Antoni dels albercocs), el 24 de setembre, vaig rebre un correu electrònic de l’amic Armando Chulià que, entre altres coses deia: 

“Benvolgut i estimat amic, es una grata sorpresa saber de tu, fa molt que no hi passeig per el meu estimat Portocolom i ho trob a faltar, he fullejat el teu blog i m'ha duit bons records, gràcies.

He llegit l'entrada del teu amic Bernat i et vull fer arribar uns escrits d'un metge que va ser un fora de sèrie, món Pare”,

al que adjuntava una sèrie d’enllaços d’escrits, alguns del propi Armando, que feien referència al seu pare, Dr. Vicente Chulià Campos, metge anestesista i innovador, la qual cosa, la innovació, resultava un paral·lelisme amb al meu amic el Dr. Bernat Gayà Miquel que se va especialitzar amb “cirugia mínimament invasiva” a París i, posteriorment, va ser l’introductor d’aquesta tècnica quirúrgica (molt més eficaç, menys dolorosa i amb menys problemes que la cirurgia clàssica, en tots els casos en que es pot aplicar) a les Illes Canàries. I que igualment va fer les conferències inaugural i de clausura del darrer Congrés de metges de Las Palmas abans del seu adeu definitiu. 

Aquests escrits que me va passar Armando, Vikipedia inclosa, me mostren una persona molt humana i humanista, molt altruista, bon educador del seus fills i sobretot molt professional i gran treballador, amb la qual cosa va aconseguir uns nous coneixements de la medicina d’urgències, emergències, i catàstrofes, innovacions que va oferir i se varen aplicar per tot arreu, i que segueixen aplicant-se avui en dia, molt interessat en donar tot això, i donar-se ell mateix, a la salut de tothom, a la sanitat pública. 

El Dr. Vicente Chulià Campos va néixer a València, el 31 de juliol de 1936, tot just iniciada la guerra incivil espanyola, ciutat on va passar la major part de la seva vida infantil, juvenil i adulta. Hi va fer els seus estudis primaris, de batxillerat i universitaris; així com hi va desenvolupar la seva vida professional de metge anestesista i de catedràtic a la Universitat de València. Tot i que també als Hospitals de Vaugirard, Creteil i Necker de París i al Jackson Memorial de Miami.

Va obtenir els graus de llicenciat i doctor en medicina per la Facultat de Medicina de la Universitat de València.

Es va especialitzar en anestesiologia, reanimació i terapèutica del dolor; 

És un dels pioners de l'emergentologia espanyola, desenvolupant i introduint múltiples tècniques de l'especialitat i escrivint tractats pels quals va assolir fama internacional;

Introdueix millores en serveis mèdics (assistencials, docents i de recerca), molts d'ells amb estàndards europeus no habituals a Espanya a la dècada dels 1970; 

Va ser precursor en el tractament de malalts de tètanus; i ideòleg de l'abordatge dels traumatismes toràcics; 

Creador a València de la primera escola professional d'anestèsia i reanimació, segona a nivell estatal; 

Primer catedràtic d'anestesiologia i de reanimació de la Universitat de València, tercer de l'estat; 

Pioner de la medicina d'urgències i emergències; 

Va establir els fonaments de la ventilació artificial en anestesiologia, creant el primer laboratori experimental de ventilació artificial, que juntament amb Temel, van obtenir una gran repercussió a nivell nacional i internacional i van ser guardonats amb el premi Pagés el 1982; Redactor del pla d'emergències per a inundacions a la Comunitat Valenciana; 

Va introduir la moderna concepció de l'assistència a les urgències i emergències, preludi de la medicina extrahospitalària: «estabilitzar abans de traslladar»; 

Va ser pioner en la medicina de catàstrofes i en el seu ensenyament mitjançant simulacres i es va convertir en un referent internacional; 

Va ser promotor del primer simulacre aeroportuari (Manises 1987). Primer simulacre en una instal·lació química amb múltiples persones afectades; Primer simulacre d'accident al metro (València 1989); va integrar aquests simulacres a l'ensenyament universitari; 

Coordina els diferents agents i institucions que intervenen en la simulació d'una emergència; 

Fou precursor de l'organització sanitària de grans esdeveniments esportius, imitada internacionalment; 

Va ser Inductor, ideòleg i creador de la medicalització de les ambulàncies i, amb això, la creació del SAMU i de la medicalització de l'helicòpter de la DGT, que tantes vides han salvat, un projecte que, al seu dia, li va costar una gran quantitat de temps i dedicació.

El 1967 obté el lloc mèdic d’adjunt d'anestèsia i reanimació de l'Hospital General Universitari de València.

El 1968 ocupa el lloc de metge especialista de la Seguretat Social de l’Hospital de València. 

El 1972 és cap del Servei d'Anestèsia i Reanimació de l'Hospital Clínic de València. 

El 1974 va ocupar la càtedra d'anestesiologia i reanimació per la Facultat de Medicina de València, sent el primer d'aquesta especialitat a la seua facultat i el tercer d'Espanya.

Es va casar amb Pilar Blanco Devis. El matrimoni tingué set fills, quatre dones i tres homes: Maria José, Pilar, Immaculada, Vicente, Armando, Esteban y Estefania. El matrimoni estava molt unit, i la família, tots nou, també. El seu fill ens conta que el seu pare, el Dr. Vicente Chulià, als seus fills, els ensenyava coneixements, i els hi inculcava valors socials, “cal lluitar per una societat justa”, i que era per a tots ells un model a seguir. Quan va morir, Armando deia que “li havia desaparegut la Polar”. 

Vinaròs, 23 d'abril de 1995, 
un fatal accident de cotxe, a l’autopista A7, a prop de Vinaròs el va deixar ferit a l’interior del cotxe i, ironies de la vida, els protocols, per ell habilitats i que havien salvat tantes vides i en varen seguir, i segueixen, salvant, “abans de dur l’accidentat a l’hospital s’ha de dur l’hospital (Ambulància del SAMU, o helicòpter medicalitzat) a l’accidentat i, una vegada, estabilitzat, llevors, sí, dur-lo a l’hospital”, no li varen aplicar a ell, i va morir, deixant un gran buit a la família i als mons de la medicina i de la docència universitària a la Universitat de València. Però la seva personalitat exemplar segueix vivint en el record i en les innovacions que ell va investigar i legar a tothom.. 

Entre els escrits que m’ha proporcionat el seu fill Armando, reproduïm un del mateix Armando, que va publicar, en un periòdic de València, l’any següent de la seva mort, titulat: “Un any després”: 


Un any després

Un any després de la teva última lliçó, en la qual et poses tu com a víctima, aquesta la teva societat en la qual tu creixes i defenses, et va fallar (tu, que havent participat en la creació de protocols d'actuació immediata en cas d'accident a l'autopista A7, estigueu dues hores en ella; tu, que sent el pare de la creació dels helicòpters sanitaris de la DGT i estant informats per la teua família del greu accident que t'havia ocorregut no només no es van mobilitzar ells sinó que tampoc van mobilitzar una ambulància del SAMU, servei del qual tu, que va ser pioner en la posada en marxa a nivell nacional,  per a més inri, portaves la teva maleta. Aquesta de la qual no et separes al llarg de la teva vida i que haguessin emprat per salvar tantes vides a la carretera; no va venir en dues hores un metge que pogués estabilitzar-te, que era el que li demanaves a la teva inseparable companya de vivències, la teva esposa, que davant la falta de tots aquests mitjans t'autodiagnostiques una lesió de la qual tu eres una eminència mundial amb l'única esperança de salvar la teva vida. Dir-te que per aquí tot segueix igual, encara no t'han reconegut aquest dret que es recull a la nostra Constitució, que una jutgessa havia dictat sentència favorable i inapel·lable i que va crear jurisprudència. Aquesta sèrie d'indivldus àvids de poder que et van estar violant reiteradament els teus drets durant els últims cinc anys, continuen sense càstig. 

He après moltes coses, que m'hagués agradat aprendre de tu, professor, i estic aprenent d'alumnes teus. Però del que si em deixes constància és del que cal lluitar per una societat justa, posar el teu granet de sorra. I predicar amb l'exemple. I del que pots estar orgullós és de la teva feina; segueix i seguirà donant el seu fruit. 

Cuida de la teva família, de tots els que et volen, perquè si hi ha un cel, sabem a ciència certa que hi ets. El teu fill que va perdre la seva estrella polar. 

Armando Chulià Campos. València


Altres escrits sobre el Dr i Professor Vicente Chulià: 

Vicente Chulià Campos. Wikipedia 

¿Fue heroe sin capa?. Armando Chulià a Menéame 

El tiempo ha demostrado que tenia razón. Armando Chulià a ValenciaPlaza  En el 25 aniversari de la seva mort. 

El hombre que cambió el mundo de la emergència. Armando Chulià a Levante


L'any passat, 2025, es va complir el 30 aniversari de la seva mort. 

Enguany, 2026, es complirà el 90 aniversari del seu neixement. 



diumenge, 8 de febrer del 2026

Mallorca Natural 28: S'Espalmador i Barbaria. Formentera / 29: Ses Feixes (últim)

 S'Espalmador  



S'Espalmador de Formentera és l'illot més gran des Freus, a la reserva natural de ses Salines d'Eivissa i Formentera–es Freus. Al centre de l'illa hi ha una bassa salabrosa, a prop d'un casament habitat antigament, perquè a l'illa s'hi conreaven vinyes i figueres.

L'illa un poc més de 2 km de llarg per 1 Km d'ample, i al punt més elevat, només 22 metres, hi ha la torre de sa Guardiola (segle XVIII). A l'illa hi ha savinar, romaní, mata, joncs, salicornars i alls silvestres. Els ocells aquàtics com el virot, la baldritja, el mascarell i la gavina d'Audouin són observables des de la costa. Les platges de s'Espalmador són d'arena fina i blanca. Hi abunden les sargantanes.



Barbaria   



Barbaria, a Formentera, és avui una mola desolada, resseca i pedregosa que culmina en el cap del mateix nom, on hi ha un far i una vella torre de defensa, la torre des Garroveret. Aquí hi havia fa un segle un bosc dens, el pla del Rei, que va desaparèixer per l'abús dels carboners en les primeres dècades del segle XX. El paisatge és corprenedor, obert al mar, nu. Només hi neixen coixinets i romanins eixuts, recers de sargantanes. Des dels caires dels espadats de vegades es veuen dofins i mulars en el mar blau intens. Barbaria és la terra més meridional de les Balears. S'hi han trobat jaciments prehistòrics de fa quatre mil anys. 



Mallorca Natural 29 (últim): Ses Feixes. Eivissa 


Ses Feixes  



Ses Feixes eivissenques tenen, a més d'una importància naturalística, un gran interès cultural. Són restes d'antigues parcel·les de conreu guanyades a la zona humida litoraI de la Vila d'Eivissa i de Talamanca, avui molt urbanitzades. Els conreus de ses Feixes se sostenien mitjançant un curiós i complex sistema de drenatges i rec enterrat, propi només d'Eivissa i que havia de refer-se periòdicament. Els portals de pedra i argamassa, amb barrots de savina, són etnològicament singulars, emblanquinats.

Rasclons, polles d'aigua i fotges resisteixen tenaçment en els darrers bassiots enrevoltats de joncs, boves i canyissars S'hi arreceren busquerets, boscartes, rossinyols bords i ullets de bou





El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 16 (últim)

El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 16 (últim)

Finalment va venir un contra el propi cap del peix i el vell es va adonar que havia acabat. Va llençar un cop amb la canya al capdavant del tauró on les mandíbules estaven arrestades al resistent cap del peix, que no cedia.

Tir un o dos cops més. Va sentir trencar-se la barra i va carregar el tauró amb el cap trencat. Ho va sentir penetrar i sabent que era agut ho va empènyer de nou. El tauró el va deixar anar i va sortir rolant. Va ser l'últim de la manada que va venir a dinar. No quedava res més que menjar. Ara el vell amb prou feines podia respirar i sentia un estrany sabor a la boca. Era dolç i com a coure i per un moment va tenir por. Però no era gaire abundant.

Va escopir al mar i va dir:

–Comen-se això, galans. I somiïn que han matat un home.

Ara sabia que estava fermament derrotat i sense remei i va tornar a popa i va trobar que el cap trencat de la canya encaixava força bé al cap del timó per poder governar.

Es va ajustar el sac a les espatlles i va posar el pot sobre la derrota. Va navegar ara lleugerament i no tenia pensaments ni sentiments de cap mena. Ara estava més enllà de tot i va governar el pot per arribar a port el millor i més intel·ligentment possible. De nit els taurons ataquen les carronyes com es pogués recollir engrunes d'una taula. El vell no els feia cas. No feia cas de res, tret del govern del pot. Només notava que bé i lleugerament que navegava el pot ara que no portava un gran pes amarrat al costat.

"Un bon pot -va pensar-. Sòlid i sense cap desperfecte, excepte la canya. I aquesta és fàcil de substituir."

Podia percebre que ara era dins del corrent i veia els llums de les colònies de la platja i al llarg de la riba. Ara sabia on era i que arribaria sense cap dificultat.

"El vent és el nostre amic, de totes maneres -va pensar-. Després va afegir: A vegades. I el gran mar amb els nostres amics i enemics. I el llit -va pensar-. El llit és la meva amiga. El llit i res més -va pensar-. El llit serà una gran cosa. No és tan dolenta la derrota -va pensar-t'ho", mai vaig pensar, fos tan fàcil. va pensar.

–Res –va dir en veu alta–. Em vaig allunyar massa.

Quan va entrar al portet els llums de la Terrassa estaven apagats i es va adonar que tothom estava ficat al llit. La brisa s'havia anat aixecant gradualment i ara bufava amb força. No obstant això, hi havia tranquil·litat al port i va posar proa cap a la platja de grava sota les roques. No hi havia ningú que el pogués ajudar, de manera que va endinsar el pot tot el possible a la platja. Després va baixar i el va amarrar a una roca.

Va treure el pal de la carlinga i va enrotllar la vela i la va lligar. Després es va posar el pal a l'espatlla i va començar a pujar. Va ser llavors quan es va adonar de la profunditat del cansament. Es va aturar un moment i va mirar enrere i al reflex de la llum del carrer va veure la gran cua del peix aixecada darrere de la popa del pot. Va veure la blanca línia nua de la seva espinada i la fosca massa del cap amb el sortint bec i tota la nuesa entre els extrems.

Va començar a pujar novament i al cim va caure i va romandre algun temps estès, amb el pal travessat sobre la seva espatlla. Va intentar aixecar-se. Però era massa difícil i va romandre allà assegut amb el pal a l'espatlla, mirant al camí. Un gat va passar indiferent per l'altra banda i el vell el va seguir amb la mirada. Després va continuar mirant simplement el camí.

Finalment va deixar anar el pal i es va posar dret. Va recollir el pal i se'l va tirar a l'espatlla i va marxar cap amunt. Va haver de seure cinc vegades abans d'arribar a la cabana.

Dins la barraca va inclinar el pal contra la paret. A la foscor va trobar una ampolla d'aigua i va agafar un glop. Després es va ficar al llit. Es va tirar la flassada sobre les espatlles i després sobre l'esquena i les cames i va dormir de cap per avall sobre els diaris, amb els braços per fora, al llarg del cos, i els palmells cap amunt.

Estava adormit quan el noi va treure el cap al matí. El vent bufava tan fort que els pots de l'alt no es farien a la mar i el noi havia dormit fins tard. Després va venir a la barraca del vell com havia fet cada matí. El noi va veure que el vell respirava i després va veure les mans i va començar a plorar. Va sortir molt calladament a buscar una mica de cafè i no va deixar de plorar a tot el camí.

Molts pescadors estaven al voltant del pot mirant el que portava amarrat al costat, i un estava ficat a l'aigua, amb els pantalons remangats, mesurant l'esquelet amb un tram de llinya.

El noi no va baixar a la riba. Ja hi havia estat i un dels pescadors cuidava el pot al seu lloc.

–¿Com està el vell? –va cridar un dels pescadors.

–Dormint –va respondre cridant el noi. No li feia res que el veiessin plorar–. Que ningú no el molesti.

–Tenia divuit peus del nas a la cua –va cridar el pescador que l'estava mesurant.

–Ho crec –va dir el noi.

Va entrar a la Terrassa i va demanar una llauna de cafè.

–Escalfa i amb força llet i sucre.

–¿Una cosa més?

–No. Després veuré què pot menjar.

–Aquest sí que era un peix! –va dir el propietari–. Mai n'hi ha hagut un d'igual.

També els dos que vostès van agafar ahir eren bons.

–Al diable amb ells! –va dir el noi i va tornar a plorar.

–Vols un glop d'alguna cosa? –va preguntar el propietari,

–No –va dir el noi–. Digueu-los que no es preocupin per Santiago. Torno de seguida

–Digues-li que ho sento molt.

–Gràcies –va dir el noi.

El noi va portar la llauna de cafè calent a la cabanya del vell i es va asseure al seu costat fins que es va despertar. Un cop va semblar que es despertaria. Però havia tornat a caure en el seu somni profund i el xicot havia anat a l'altra banda del camí a buscar llenya per escalfar el cafè.

Finalment el vell es va despertar.

–No s'aixequi –va dir el noi–. Preneu-vos això –li va fer una mica de cafè en un got.

El vell va agafar el got i va beure el cafè.

–Em van derrotar, Manolín –va dir–. Em van derrotar de debò.

–No. Ell no. Ell no ho va derrotar.

–No. Veritablement. Va ser després.

–Perico està cuidant el pot i l'aparell. Què farà amb el cap?

–Que Perico la talli per fer-la servir a les nanses.

–¿I l'espasa?

–Pots guardar-te-la si la vols.

–Sí, la vull –va dir el noi–. Ara hem de fer plans per a la resta.

–¿M'han estat buscant?

–Per descomptat. Amb els guardacostes i amb aeroplans.

–El mar és molt gran i un pot és petit i difícil de veure –va dir el vell. Va notar que era agradable tenir algú amb qui parlar en comptes de parlar només amb si mateix i amb el mar–. T'he trobat a faltar –va dir–. Què han peix?

–Un el primer dia. Un el segon i dos el tercer.

–Molt bo.

–Ara pescarem junts una altra vegada.

–No. No tinc sort. Jo ja no tinc sort.

–Al diable amb la sort –va dir el noi–. Jo portaré la sort amb mi.

–¿Què dirà la teva família?

–No m'importa. Ahir en vaig pescar dos. Però ara pescarem junts perquè encara tinc molt per aprendre.

–Hem d'aconseguir una bona llança i portar-la sempre a bord. Podeu fer el full d'un full de moll d'un vell Ford. Podem esmolar-la a Guanabacoa. Ha de ser esmolada i sense tremp perquè no es trenqui. El meu ganivet es va trencar.

–Aconseguiré un altre ganivet i enviaré esmolar el full de moll. Quants dies de brisa forta ens queden?

–Potser tres. Potser més.

–Ho tindré tot en ordre –va dir el noi–. Cureu-vos les mans, vell.

–Jo sé cuidar-me-les. De nit vaig escopir alguna cosa estranya i vaig sentir que alguna cosa s'havia trencat al meu pit.

–Cursi's també això –va dir el noi–. Estireu-vos, vell, i us portaré la seva camisa neta. I una mica de menjar.

–Porta'm algun diari de quan vaig estar absent –va dir el vell.

–S'ha de posar ben aviat, perquè tinc molt per aprendre i vostè m'ho pot ensenyar tot. Ha patit molt?

–Bastant –va dir el vell.

–Li portaré el menjar i els diaris –va dir el noi–. Descanseu bé, vell.

Li portaré medicina de la farmàcia per a les mans.

–No oblidis dir a Perico que el cap és seu.

–No. Ho diré.

En travessar la porta i baixar pel camí tallat per l'ús a la roca de corall anava plorant novament.

Aquella tarda hi havia una partida de turistes a la Terrassa, i mirant cap avall, a l'aigua, entre les llaunes de cervesa buides i les picues mortes, una dona va veure una gran espinada blanca amb una immensa cua que s'alçava i balancejava amb la marea mentre el vent de l'est aixecava un fort i continu onatge a l'entrada del port.

–¿Què és això? –va preguntar la dona al cambrer, i va assenyalar la llarga espinada del gran peix, que ara no era més que escombraries esperant que se l'emportés la marea.

–Tauró –va dir el cambrer. Un tauró.

Volia explicar-li què havia passat.

–No sabia que els taurons tinguessin cues tan belles, tan bellament formades.

–Ni jo tampoc –va dir l'home que l'acompanyava.

Allà dalt, al costat del camí, a la seva cabana, el vell dormia novament. Encara dormia de cara i el noi estava assegut al seu costat contemplant-lo. El vell somiava els lleons marins.


El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 15


El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 15

El següent tauró que va aparèixer venia sol i era un altre musell de pala. Va venir com un porc a l'artesa: si hi hagués un porc amb una boca tan gran que hi copiera el cap d'un home. El vell va deixar que ataques el peix. Després li va clavar el ganivet del rem al cervell. Però el tauró va botar enrere mentre rolava i la fulla del ganivet es va trencar.

El vell es va posar al timó. Ni tan sols va voler veure com el tauró s'enfonsava lentament a l'aigua, apareixent primer en tota la seva mida; després petit; després diminut. Això sempre l'havia fascinat. Però ara ni tan sols va mirar.

–Ara em queda la bestiola –va dir–. Però no servirà de res. Tinc els dos rems i la canya del timó i la porra.

"Ara m'han derrotat -va pensar-. Sóc massa vell per matar els taurons a garrotades. Però ho intentaré mentre tingui els rems i la porra i la canya."

Va tornar a posar les mans a l'aigua per xopar-les. La tarda estava avançant i encara no veia més que el mar i el cel. Hi havia més vent al cel que abans i esperava veure aviat terra.

–Estàs cansat, vell –va dir–. Estàs cansat per dins.

Els taurons no el van atacar fins just abans de la posta del sol.

El vell va veure venir les terres aletes al llarg de l'ampla estela que el peix devia traçar a l'aigua. No venien ni tan sols seguint el rastre. Es dirigien dret al pot, nedant alhora.

Va trencar la canya, va amarrar l'escota i va agafar la porra que tenia sota la popa. Era un mànec de rem trencat, xerrat a una longitud de dos peus i mig. Només podia fer-lo servir eficaçment amb una mà, a causa de la forma de l'empunyadura, i el va agafar fermament amb la dreta, flexionant la mà mentre veia venir els taurons. Tots dos eren galans.

“He de deixar que el primer agafi bé per enganxar-lo a la punta del musell o al mig del cap”, va pensar.

Els taurons es van acostar junts i quan va veure el més proper obrir les mandíbules i clavar-les al platejat costat del peix, va aixecar el pal i el va deixar caure amb gran força i violència sobre l'ampla tossuda del tauró.

Va sentir l'elàstica solidesa del cap en caure el pal sobre ella. Però va sentir també la rigidesa de l'os i una altra vegada va pegar durament el tauró sobre la punta del musell alhora que lliscava cap avall separant-se del peix.

L'altre tauró havia estat entrant i sortint i ara tornava amb les mandíbules obertes. El vell podia veure trossos de carn del peix caient, blanques, dels cants de les seves mandíbules quan va escometre el peix i va tancar les mandíbules. El va pegar amb el pal i va tocar només el cap i el tauró el va mirar i va arrencar la carn. El vell el va tornar a pegar amb el pal alhora que lliscava allunyant-se per empassar-se i només va tocar la sòlida i densa elasticitat.

–Va, galà –va dir el vell–. Torna una altra vegada.

El tauró va tornar amb fúria i el vell li va pegar a l'instant que tancava les mandíbules. Li va pegar sòlidament i tan alt com havia pogut aixecar el pal. Aquesta vegada va sentir l'os, a la base del crani, i el va tornar a enganxar al mateix lloc mentre el tauró arrencava fluixament la carn i lliscava cap avall, separant-se del peix.

El vell va esperar que tornés a pujar, però no en va aparèixer cap. Després en va veure un a la superfície nedant en cercles. No va veure l'aleta de l'altre.

"No podia esperar matar-lo -va pensar-. Podria haver-ho fet en els meus bons temps. Però els he magolat bé a tots dos i s'han de sentir força malament. Si hagués pogut fer servir un bat amb les dues mans hauria pogut matar el primer, segurament. Encara ara", va pensar.

No volia mirar el peix. Sabia que la meitat havia estat destruïda. El sol s'havia posat mentre el vell barallava amb els taurons.

–Aviat serà de nit –va dir–. Aleshores podré veure la resplendor de l'Havana. Si em trobo massa lluny a l'est, veuré els llums d'una de les platges noves.

"Ara no puc estar gaire lluny -va pensar-. Espero que ningú s'hagi alarmat. Només el noi pogués preocupar-se, per descomptat. Però estic segur que haurà tingut confiança. Molts dels pescadors més vells estaran preocupats. I molts altres també -va pensar-. Visc en un bon poble."

Ja no podia parlar al peix, perquè aquest estava massa destrossat. Aleshores se li va acudir una cosa.

–Mitjà peix –va dir–. El peix que has estat. Em sap greu haver-me allunyat tant. Ens hem arruïnat tots dos. Però hem matat molts taurons, tu i jo, i n'hem arruïnat molts altres. Quants has matat tu a la teva vida, vell peix? Per alguna cosa has de tenir aquesta espasa al cap.

Li agradava pensar en el peix i el que podria fer a un tauró si estigués nedant lliurement. “Devia haver tallat l'espasa per combatre amb ella els taurons”, va pensar. Però no tenia una destral, i després es va quedar sense ganivet.

"Però si ho hagués fet i lligat l'espasa al cap d'un rem, quina arma! Aleshores els hauríem pogut combatre junts. Què faràs ara si vénen de nit? Què pots fer?"

–Balejar contra ells –va dir–. Lluitaré contra ells fins a la mort.

Però ara en la foscor i sense que aparegués cap resplendor i sense llums i només el vent i només el ferm tir de la vela va sentir que potser ja era mort. Va ajuntar les mans i va percebre la sensació dels palmells. No estaven mortes i ell podia causar el dolor de la vida sense més que obrir-les i tancar-les. Es va tirar enrere contra la popa i sabia que no era mort. Les seves espatlles li ho deien.

"He de dir totes aquestes oracions que vaig prometre si pescava el peix -va pensar-. Però estic massa cansat per resar-les ara. Millor que agafi el sac i me'l tiri sobre les espatlles."

Es va tirar sobre la popa i va continuar governant i mirant a veure si apareixia la resplendor al cel. "Tinc la meitat del peix -va pensar-. Potser tingui la sort d'arribar a terra amb la meitat davantera. M'hauria de quedar alguna sort. No -va dir-. Has violat la teva sort quan t'has allunyat massa de la costa."

–No siguis idiota –va dir en veu alta–. I no t'adormis. Governa el teu pot. Encara pots tenir molta sort.

–M'agradaria comprar-ne alguna si la venguessin en algun lloc.

"Amb què l'hauria de comprar? –es va preguntar–. Podria comprar-la amb un arpó perdut i un ganivet trencat i dues mans fetes malbé?"

–Pogués ser –va dir–. Has intentat comprar-la amb vuitanta-quatre dies al mar. I gairebé van estar a punt de vendre-te-la.

"No he de pensar en ximpleries -va pensar-. La sort és una cosa que ve en moltes formes, i qui la pot reconèixer? No obstant, jo en prendria alguna en qualsevol forma i pagaria el que demanessin. Molt m'agradaria veure la resplendor de les llums -va pensar-. M'agradarien moltes coses. Però això és el que ara desitjo." Va intentar posar-se més còmode per governar el pot i pel seu dolor es va adonar que no era mort.

Va veure el fulgor reflectit de les llums de la ciutat cap a les deu de la nit. Al principi eren perceptibles únicament com la llum al cel abans de sortir la lluna. Després se les veia fermes a través del mar que ara estava picat a causa de la brisa creixent. Va governar cap al centre de la resplendor i va pensar que, ara, aviat arribaria a la vora del corrent.

"Ara he acabat -va pensar-. Probablement em tornin a atacar. Però què pot fer un home contra ells en la foscor i sense una arma?"

Ara estava rígid i adolorit i les seves ferides i totes les parts castigades del seu cos li feien mal amb el fred de la nit. "Tant de bo no hagi de tornar a barallar - va pensar-. Tant de bo, tant de bo que no hagi de tornar a barallar."

Però cap a mitjanit va haver de lluitar i aquesta vegada sabia que la lluita era inútil. Els taurons van venir en rajada i només podia veure les línies que traçaven les seves aletes a l'aigua i la seva fosforescència en llançar-se contra el peix. Els va tocar amb el pal als caps i va sentir l'espetec de les seves mandíbules i el tremolor del pot cada vegada que sota agafaven la presa. Va colpejar desesperadament contra el que només podia sentir i sentir i va sentir que alguna cosa agafava la porra i se la arrabassava.

Va arrencar la canya del timó i va seguir pegant-hi, agafant-la amb les dues mans i deixant-la caure amb força una vegada i una altra. Però ara arribaven fins a la proa i escometien un darrere l'altre i tots junts, arrencant els trossos de carn que emetien un fulgor sota l'aigua quan ells es tornaven per tornar novament.


divendres, 6 de febrer del 2026

La generació vèrtex: Passat / Present i Futur

Les persones que tenim entre 65 i 95 anys, es a dir, les persones vives, nascudes entre l'any 1930 i 1960, es pot dir que som la generació Vèrtex. Des del cim hem vist i viscut el passat i veim  i vivim el present que és germà del futur immediat. 

L'evolució tecnològica de fabricació humana ha evolucionat més des de l'any 1950 a l'actualitat (en 75 anys) que des de l'inici de la humanitat fins l'any 1950 (en alguns milions d'anys).

La generació vèrtex hem viscut el món del passat i vivim el món del present-futur


Hem viscut el final de la 2ª Guerra Mundial, la guerra del Vietnam; i, ara, tristament, vivim la guerra d'Ucraina i el genocidi de Israel a Palestina; 

hem viscut el franquisme del segle XX i ara vivim el ressurgiment del capitalisme salvatge associat a un nou feixisme emergent en el segle XXI. 

Hem viscut un temps que era l'inici de l'era de l'automovil i de l'aviació comercial i ara vivim l'eclosió de l'exageració d'automovils i d'avions. 
ara vivim, a Palma (Mallorca), una mitjana diaria de 670 vols entre entrades i sortides, les 24 hores del dia, mentre que el 1950 hi havia una mitjana diària entre 3 i 5 vols comptant enlairaments i aterratges; 

l'any 1960 la població total de les Illes Balears era de 439.465 persones i el passat any 2025 ha estat d'1.249.844 persones; o sigui, l'any 1960 la densitat de població era 88,03 habitants per quilòmetre quadrat i actualment és 250,38 habitants per quilòmetre quadrat.

L'any 1960 varen venir a les Illes Balears 400.000 turistes, mentre que l'any passat 2025 varen venir 19.500.000 turistes, la qual cosa, la qual cosa suposa que l'any 1960 hi va haver una relació respecte de la superficie de les Illes (4.992 km2) de 80,13, mentre que actualment aquesta relació és de 3906,25. 
Per culpa de la política irresponsable i avara dels governs de PP-Vox a les Illes Balears i dels especuladors de la industria turística i d'habitatge fa que el turisme i l'especulació urbanística no sigui ni responsable ni sostenible i ocasioni molts de mals a la població i també a la natura.

L'any 1960 varen venir a les Illes Balears menys d'un turista per habitant (relació 1 a 1), i l'any 2025 han vengut 15,6 turistes per cada habitant (una relació de 15,6 a 1). 

La GV (Generació Vèrtex) varem viure el primer satelit artificial, actualment n'hi ha milers, la qual cosa fa una envoltori d'escombraries metàl·liques que gira al voltant de la Terra. Ara fins i tot els particulars poden enlairar satèlits (al principi això era exclussiu dels governs dels paisos més avançats). Elon Musk (té un patrimoni econòmic tan elevat com el que tenen un milió de persones d'una riquesa mitjana) diu que té un programa d'enlairar 1.500 nous satèlis. Fins ara tots els satèlits artificials eran d'exploració meterològica o astronòmica. Ara es disenyen satèlits per a la guerra (van carregats de projectils, que podran ser llençats des de l'univers).  

La bomba atòmica d'Hiroshima (Little Boy, 1945) va tenir una potència de ≈15 quilotons, que va bastar per a produir una gran destrucció a tota la ciutat, no obstant això la bomba nuclear més potent que es té actualment, la Tsar Bomba (URSS, 1961), té una potencia de 50 Mt, es a dir 3.300 vegades més potent que la d'Hiroshima. Té tanta potencia que tot i que ja fa 65 anys que es té, no s'han atrevit a emprar-la mai. 

Bé, idò la generació vèrtex ha/hem viscut totes aquestes coses del passat i també totes les del present amb tendència cap al futur, mentre que els nostros pares i padrins han viscut totes les del passat, però cap del present-futur i els nostres fills i nets viuen totes les del present-futur, però no n'han viscut cap de les del passat 

Passat


Present i Futur