La Guerra civil a Mallorca. 2 Comença la guerra (la sublevació)

La Guerra civil a Mallorca segons Josep Pons Bestard

2 Comença la guerra (la sublevació)

Era Diumenge (19 de juliol). Estàvem en plens campionats de natació. A les deu del matí teníem cita diversos federatius i àrbitres al Club de Regates, seu de la Federació Balear de Natació. Em vaig aixecar de mala gana. Eren molts dies de tensió.

Eren moltes nits de feina i la fatiga començava a dominar-me.

Vaig sortir al carrer. Serien aproximadament les nou del matí. Estava tan absort en els meus pensaments (càlculs de resultats, homologacions de temps i distàncies) que, en passar pel cafè de Can Martí, no em vaig fixar en l'ambient anormal. Va haver de ser un senyor d'edat, marí retirat i el nom del qual no recordo, de cabells blancs i cara adobada per tots els vents, un home de mar a qui el temps i les circumstàncies havien establert a terra, de testa àmplia, oberta, sense estretors, amb tota l'amplitud del mar, qui em va dir:

-¡Quina desgràcia fill!... Els feixistes són al carrer. Ens han tancat l'horitzó. De moment no hi ha més...

En efecte. Al carrer de Sant Magí, a la cantonada del Cafè Cuba, hi havia cinc o sis moixerets de quinze a vint anys, amb camisa blava fosc i fusell a la mà. Em va fer la sensació d'una bufonada.

Carrer Sant Magí. A l'esquerra: cafè Cuba

Vaig arribar al Club de regates. Excepte el personal de servei amb prou feines hi havia ningú. Vaig preguntar a Joan, el conserge, els qui havien arribat, ja que a les deu teníem reunió.

Em va contestar que de moment ningú i tot seguit va afegir:

- A qui pot interessar uns campionats de natació, quan els feixistes s'han apoderat del carrer?

Ens va interrompre el soroll d'un tret. Sortim fora. Ens trobem amb un “camisa blava”. Més que un home semblava un nen espantat. Espantat per haver-se disparat el fusell... La bala s'havia allotjat en una de les embarcacions situades als varadors del Club. Aquell jovenet, gairebé un nen, amb la camisa nova, amb les fletxes brodades en vermell; així, per les bones, amb aquesta mentalitat ratlla en la imbecil·litat pròpia de totes les “unitats” formades per un tot anomenat “massa”, havia incrustat una bala en aquella petita nau. Ni més ni menys que al "León", la nau que tantes i tantes vegades havia allotjat la bella senyora de Cala Pi, aquella sirena que capitanejava les profundes llibertats del pensament i del saber humà... Aquell mossalbet semianalfabet, n'era un de tants i tants ignorants que posava tota la poca traça del seu cor i de la seva força bruta al servei de privilegis que només amb els fusells es poden mantenir. Vaig pujar a la secretaria del vetust casalot de fusta, a aquella habitació de sostre inclinat que sempre feia olor de pintura nova sobre vaixell vell ancorat a terra i vaig plorar... Vaig plorar igual que si hagués perdut una mare i em quedés sol, totalment sol.

De moment havia pressentit que la dalla es feia càrrec de la República. D'aquella bella i jove Matrona que havia nascut entre aules universitàries, ateneus i altres centres culturals. En ser atacada s'atacava tots els productes de l'intel·lecte i, en especial, les llibertats que tant han temut les classes dominants espanyoles. Aquestes classes que, en nom de l'ordre, la seva "ordre", han mantingut tota mena de situacions de força que més d'una vegada han estat glossades per historiadors a sou dels esgrimidors del fuet.

Alegoria de la II República Espanyola

L'atac s'havia produït i les tropes revoltades avançaven. No els empenyia la raó, ni el dret. No!

Era, simplement, l'avenç d'uns mercenaris que canten embrutits les seves lloes a la mort empesos per uns quants, a qui només els interessa l'ascens o una situació de favor o de privilegi. Al crit de "Arriba España" es forjava una Espanya nova. Una Espanya que canviava els seus científics, els seus humanistes i les estetes per uniformes, per graduacions mil·liars... En síntesi, pel retorn de vetustes classes dominants. Aquell aixecament significava que d'aquí ben poc quedarien substituïts els nostres mestres, les nostres torxes de l'intel·lecte, per homes l'únic talent dels quals hauria estat haver fet la guerra del costat dels vencedors. Millor encara si havien estat alferes provisionals i havien passat d'uniforme i amb el pit carregat de medalles, algun dels exàmens patriòtics...

Infants i joves falangistes mallorquins en temps de la guerra civil. Foto: Josep Vila

Amb aquest "clima" necessàriament ens havíem de quedar sense homes com Ortega i Gasset, Pérez d'Ayala, Jiménez d'Asua, Sánchez Román, Marañón, García Lorca, Rafael Alberti, Machado, Miguel Hernández, Pablo Casals, Pablo Picasso i tants altres com, per exemple, León Felipe i aquell catedràtic de lògica anomenat Julián Besteiro. La meva bella, la meva estimada. La que en la seva essència estava formada per aquell ram d'homes del fòrum, de les lletres, de les arts, de la ciència, havia estat ferida de mort. Li havien ferit un grapat de soldats que tenien, com a única missió, frenar les llibertats que ella, la República, va intentar reivindicar; però que per jove i fràgil, no va poder mantenir davant d'un Hitler i un Mussolini, encara tenint el suport de tot el poble espanyol que va lluitar, sense organització, gairebé sense comandaments professionals, desordenadament... Prop de tres anys es va mantenir dret el "Lleó" ferit de mort més que pels exèrcits regulars alemanys i italians pel mal anomenat "Comitè de no intervenció". Mentre queia vilment assassinat García Lorca, el cèlebre oceanògraf Odón de Buen entrava a la presó de Palma.

En baixar a la terrassa del Club de Regates i veure tan poca gent, tot i ser diumenge, em vaig quedar mirant les petites embarcacions. Al rellotge de l'antic Consolat de Mar les manetes marcaven dos quarts de dotze del matí, però així i tot em va fer la sensació que el sol no il·luminava i estàvem al juliol... S'havia estès sobre Mallorca un mantell de suor, de llàgrimes, de sang... Vaig veure i vaig sentir, per primer cop, la faç de l'Ecce Horno.

Real Club de Regatas de Palma (Mallorca)

Amb mi va venir a seure el president del Club. Bon amic del meu pare i meu alhora, ja que ens unia un denominador comú, consistent en l'afició als esports nàutics i en particular la natació, dels quals el “Regates”, a més de la vela, constituïa un dels principals pilars... Jo figurava entre els seus col·laboradors més propers i gràcies a ell, vaig tenir l'orgull de ser el membre més jove de totes les juntes de govern que havien regit la vida del Club des de la seva fundació.

Arran de les eleccions d'abril es va triar president de la República Espanyola el senyor Manuel Azaña Díaz. Hi va haver, com és lògic, nou govern i canvis ministerials. Com a conseqüència, cada ministre va envoltar-se de col·laboradors de la seva confiança i el nostre president, el comandant d'infanteria Enrique Feliu Sintes, va ser nomenat ajudant de camp del titular del Departament de Guerra. No sé si era republicà o no. No tenia cap història política, almenys coneguda per mi; però per la seva forma de comportar-se i de "moure's" en el terreny civil no em va estranyar el nomenament, més diré que em va alegrar, si bé vaig lamentar que aquell home, a qui estava acostumat a tractar cada dia i que semblava un president insubstituïble a la vida del nostre Club, hagués d'abandonar "el nostre" vell casalot de fusta, ubicat en una de les vessants d'aquest tros de terra clavada en aquest nostre Mar Llatí. Havia arribat de vacances a Mallorca i aprofitava per intervenir i canviar impressions sobre assumptes del Club, ja que malgrat estar físicament absent, no se li havia permès que cessés a la presidència. Ja ens cuidaríem nosaltres, els seus companys de Junta, de substituir-lo tan bé com poguéssim. Em va produir molta satisfacció poder tenir un canvi d'impressions “polític”, per primer cop, amb ell. Quina caramella! Per molt militar que fos i per molt company dels seus companys, ningú no treia que fos un ajudant de camp del Ministeri de la Guerra, d'un actual ministre de la República... Col·laborador, per tant, d'un membre actiu d'un Gabinet format per una majoria parlamentària sortida d'uns comicis avalats per la legalitat democràtica més estricta.

Em va dir que estava confús, que no sabia res. Que era el primer sorprès i que no quedava més remei que guanyar temps. Ell, oficialment, pertanyia a una altra jurisdicció i, per això, demoraria tot el que pogués per veure el que resultava o el que convenia...

La veritat és que parlava tan serenament que em va ensorrar. No tan sols era home de força més edat que jo i amb molta més experiència, sinó que la seva visió era molt pràctica. Vaig resumir tota la xerrada a base d'un sol concepte: primum vivere.

Aquest home a qui jo tenia tanta estimació havia obtingut la confiança d'un ministre de la República. Aquest home, ell mateix, al cap d'uns dies, per la seva feina de comandant, va tenir el comandament d'un batalló... revoltat. Més tard, ja coronel, va tenir a les seves ordres un regiment franquista i va morir general de l'anomenada Espanya nacionalista.

Fins i tot els que es creien ser lleials van arribar a ser còmplices dels revoltats. La por els va arrossegar...

Potser Enrique Feliu Sintes en va ser un. Així vull creure-ho.

La República havia estat traïda, venuda... Havia mort al mateix moment d'alçar-se les tropes d'Àfrica. El que va venir després va ser un cos sense cap, una massa que es resisteix a morir. Un poble sense organització, sense exèrcit regular ni jerarquies de comandament, però mantingut dret per una idea, un sentit de moralitat i d'oprobi davant les cadenes. Aquest sentit el va animar i li va donar forces per oposar resistència a aquella onada d'immoralitat que en aquell moment bufava pels camins d'Europa.

Resistència als nous sistemes totalitaris que inaugurés aquell socialista renegat que l'octubre de 1911 estava complint una condemna a la cel·la núm. 39 de la presó de Torli, per "haver incitat el poble a una insurrecció" continuada, a gran escala, per un monstre austríac la megalomania del qual va néixer de la idea fantasmagòrica de ser un bon pintor...

I a Mallorca, des del primer moment, tot va estar a les mans dels rebels. Es van omplir les presons, però com que no n'hi va haver prou, es van habilitar els locals necessaris, entre ells un vaixell de passatge i càrrega... Molts no van arribar.

Magatzem de Can Mir. Posteriorment utilitzat com a presó pels sublevats

Interior de Can Mir utilitzat com a presó. Observau com n'estaven d'abarrotats els presos

Van quedar en el camí i pels camins...

Aquí, en aquesta bella illa, també es van fer "passejades", però les cunetes no parlen...

Havia començat, sota el cel de Mallorca, l'èxode, el calvari no sols de republicans, sinó de tota persona amant de la democràcia.

La casta d'una classe dominant tornava pels seus furs i no pensava més que matar, matar, matar...

Arreu se sentien els altaveus de les ràdios. Ràdio Barcelona i altres peninsulars donaven l'ordre del Govern de llicenciar tots els quintos. Per contra, Radio Mallorca cridava quatre o cinc a la incorporació.

Entre elles la meva... A Palma l'exèrcit havia agafat el carrer juntament amb els feixistes que, per distingir-se dels seus congèneres italians, s'autotitulaven falangistes.

Això era tot facciós i, per aquestes incongruències nascudes de la llei del vencedor, els lleials anaven engrossint presons i calabossos i els “institucionalitzats” es deien salvadors de la pàtria i fins i tot de Déu. ¡Pobre Déu que necessitava de camises blaves i fusells per ser defensat!

Aquella tarda, tarda primera d'una terra acabada d'assecar-se per les ràfegues de la intolerància, vaig entrar al cafè Alhambra. Poca gent i la poca que hi havia semblava estar esperant.

Café Alhambra. Palma

Tot i veure patrulles de soldats i partides de paisans amb camisa blava i fusell a l'espatlla, flotava, a l'ambient, la incredulitat. Seria un somni? No, no era cap somni.

La majoria de polítics que hi havia eren de dretes, alguns de la C.E.D.A. i dos o tres dels radicals de Lerroux. Només en vaig veure dos d'Esquerra Republicana. Dos metges. Un d'ells es va escapar, juntament amb diversos lleials, amb un llaut de pesca professional i, l'altre va anar a engrandir el nombre de presos que durant anys van pul·lular per presons i camps de concentració.

Allà vaig saber que, durant les primeres hores del matí havien detingut l'alcalde i la majoria dels regidors.

El mateix havien fet a la Diputació.

Pel que fa al governador civil, un tal Espina, amb segell intel·lectual i aficions de poeta, a primera hora del matí, el "ficaven" a la presó i, al mateix temps, el diari El Dia "treia" uns versos seus a la llum del dia. Molt bonics...

La seva tasca de governador havia estat aquesta: escriure versos i confiar en la bona fe del proïsme.

Per a mostra n'hi ha prou amb un botó.

El dia anterior (dissabte, 18 de juliol), quan es va saber que les tropes d'Àfrica emprenien la revolta contra el govern, millor dit contra l'Estat, aquest senyor governador de la República a les Balears, mentre alguns polítics sol·licitaven mesures adequades, va trucar al comandant militar, general Goded, i el bizarro soldat li va donar la seva paraula d'honor de cavaller i de militar que ell i la guarnició al seu comandament, estaven amb la República i amb el govern que la representava. Hores després, el general i el seu honor, sortien per a Barcelona a agafar el comandament dels revoltats. Encara sort, que a Barcelona, ​​el van rebre amb l'honor que mereix aquest deshonor.

Però mentrestant, el governador Espina, embadalit amb els seus versos, va deixar Mallorca sota les urpes d'un combinat format per la ultradreta clerical i retrògrada, per alguns ressentits i per l'anomenada Falange.

Vaig tornar al Club de Regates. Estava pràcticament desert, només hi havia quatre o cinc persones i, entre elles un periodista, que durant molt de temps havia presumit de ser "monàrquic constitucional i parlamentari", vestit, més ben dit disfressat de falangista, amb camisa força mal confeccionada i un gorret a base de dos rectangles superposats, amb una borlita a la punta davantera. La boina vermella va venir després, com a conseqüència de la "unificació desunida" el mateix dia del seu naixement...

Examinant-se contínuament tot l'arrel que completava la seva flamant vestidura, estava glossant les gràcies de la imitació musolinesca que plagiés un dels fills del marquès d'Estella i, cada vegada que anomenava la paraula Falange, semblava posseït d'un encanteri, ratllat al bufó, i es quadrava i saludava braç enlaire, com ho fes un jerarca romà davant del més encopat dels seus déus.

Em vaig quedar embadalit mirant aquell pobre pelele... El que s'apropava no eren, precisament, uniformes ni condecoracions d'opereta que, en aquell moment festegés el periodista Pedro J. Pujol Abraham, conegut per Llicenciat Rajola amb aquell munt de idioteces... Aquell aixecament significava la mort de tots els valors, l'enfrontament de tot allò que signifiqués la llibertat del pensament humà. Era la defensa de totes les castes, que estaven acostumades a conservar tota l'hegemonia d'un poder que la República els havia pres. Sí, la República els havia pres els privilegis exercits des de temps immemorial, pel sistema del fuet de la força i de la por; però no que els donés a les "masses". No i no! Perquè la República significava el poder de les elits, del saber humà, de l'aristocràcia del pensament que, en definitiva, és l'elevació de l'individu, com a part d'un tot perquè, a consciència, pugui triar els seus millors. La República significava el govern "del poble per i pel poble" i, a causa d'aquesta valoració de principis, va intentar educar la joventut perquè, cadascun d'ells, com a nous components de la "massa", poguessin deixar de ser "massa" i convertir-se, dins de la seva específica funció social, en una de les que formarien el tot d'una aristocràcia moguda i governada democràticament. Aquest va ser el motiu que el va impulsar a fer un ampli pla pedagògic: construcció d'escoles i formació de mestres. Amb l'elevació del nivell cultural les cadenes es trencarien soles i això no ho podien tolerar les classes dominants durant segles. Per això s'aferraran a corrents portadors de vents nazis alemanys o dels feixistes italians.

Havien de fer alguna cosa i es van sumar a aquests corrents que, en el seu fons, més o menys modificades les formes, representaven un "neu" o un "nou" absolutisme i, en nom de Déu i de la Pàtria, es "van fer fora" al carrer a matar "rojos".

Un cop a casa meva vaig connectar l'Emissora local E.A.J.13 Radio Mallorca:

y en España empieza a amanecer.

Vaig tancar el receptor.

Vaig mirar per la finestra. Estava enfosquint... Començava una llarga nit. Una nit que duraria molt de temps, molt, moltíssim...