Sobreviure. 5 Insomni i malsons en els animals

Sobreviure.

5 Insomni i malsons en els animals

Actualment, la nit s'ha convertit en un turment per a molts éssers humans. Els costa feina agafar el son encara després de la mitjanit passada.

Es passen hores i hores fent voltes al llit i, si aconsegueixen adormir-se, és per despertar-se de seguida a causa d'espantosos malsons. Si algú els diu alguna cosa, s'hi deslliga un odi tal que limita amb la mania persecutòria. Se senten tenallats per l'angoixa existencial i, l'endemà al matí, deixen el coixí com a fantasmes, cansats, incapaços de qualsevol reflexió seriosa o acte creatiu.

Dormir malament s'ha convertit en un flagell de la humanitat.

Amb massa fàcilitat ens sentim inclinats a considerar aquestes alteracions del son com una cosa antinatural i en culpem l'estrès de la nostra jornada quotidiana en aquesta societat de consum i competència, o un estat nerviós provocat per la pel·lícula que vam veure al cinema oa la televisió abans de ficar-nos al llit. O al nostre ritme existencial, contrari al ritme natural de vigília i son des que es va inventar la il·luminació artificial.

És possible que això sigui, en certa manera, correcte. Però hem de considerar que un dormir llarg, sense interrupcions i recuperador, és una cosa «completament natural»? Com dormen les pures criatures de la natura, els animals en llibertat?

Els babuïns de la sabana de l'Est d'Àfrica en saben millor la resposta.

La nit és el temps de ser devorat. Invisible en la foscor, i silenciosa, llisca la serp pitó gegant fins a assolir l'arbre on descansen; s'arrossega el lleopard, o vola majestuosament el mussol blau. Així, en arribar les tenebres de la nit, el fred del terror penetra als ossos dels micos.

Babuinos

Tota l'horda, composta de quaranta caps, es col·loca, si és possible, sobre el mateix arbre. Seuen molt junts entre si, sobre els seus darrers pelats i vermellosos prou amplis com per permetre'ls dormir asseguts.

Temen tant quedar-se adormits que durant hores discuteixen entre si, grunyen i rumoregen abans que, per fi, es queden als braços de Morfeu.

Però, com presa de terribles malsons, de tant en tant algun s'alça espantat o comença a cridar de sobte, sense raó aparent que ho justifiqui, com si hagués vist un fantasma. Només al matí següent, ia tard, quan el sol fa estona que brilla al cel, s'aixequen pesadament i comencen a trobar-se a poc a poc a si mateixos, encara que durant algun temps encara segueixin rondinaires i mòlts.

Com més elevat és el lloc que ocupa a la jerarquia de l'horda, més llarga i profundament dorm un babuí anubis. El cap suprem dorm a cama solta a les branques més altes de l'arbre amb l'agradable sensació que en cas d'atac no serà ell el caçat, sinó un dels subordinats que ocupen les branques més baixes, els «pisos baixos» del seu allotjament nocturn. ¿Significa això que dormir bé no sigui. una benedicció per als babuïns? És clar que ho és. · I a ella, fins i tot, se sacrifiquen les vides d'alguns components de l'horda. Però la qüestió es pot examinar també des d'un angle diferent.

Les exigències mentals a què es veu sotmès un cap d'horda són tan enormes que només podrà portar-les a bon fi si es troba en un perfecte estat de salut i claredat mental i no s'aixeca amb el cap pesat. En aquest últim cas, la vida de la comunitat estaria en perill. El tresor de l'experiència acumulada pels animals vells (vegeu el capítol tercer) només es pot utilitzar si es disposa d'una ment desperta i en plena forma.

Aquesta possibilitat de dormir amb relativa tranquil·litat, oferint als seus congèneres de baixa ordenació jeràrquica com a presa més assequible als seus enemics nocturns, perquè així el cap es conservi en condicions de dirigir a l'horda, no es dóna en altres animals que, contràriament a els babuïns, no poden pujar als arbres. Vegem l'exemple de les zebres de l'estepa:

Durant les hores de foscor han de fer tot el possible, que no és gaire cosa, per protegir-se. Quan els deu o dotze animals que, per regla general, componen una rajada de zebres es tiren durant la nit, busquen un lloc descobert al màxim i que els garanteixi una àmplia vista sobre l'estepa. Un dels animals es queda de guàrdia per donar l'alarma tan aviat com adverteixi la presència de lleons, lleopards, guepards, hienes, gossos salvatges o qualsevol de les altres feres que els ataquen.

Els sentinelles es relleven cada deu o vint minuts. Naturalment aquests èquids no es reparteixen les guàrdies de manera raonable i acordada prèviament, com farien les persones. En ells és la por allò que provoca el relleu.

Però, en allò fonamental, el sistema funciona amb la mateixa eficàcia.

L'animal que munta la guàrdia és sempre el més espantat. Els altres, en veure que un vigila, se senten relativament tranquil·litzats i segueixen tirats i dormint. Al cap d'un temps, una de les zebres adormides se sent afectada pel terror i la intranquil·litat i s'aixeca. Poc després, l'altre animal que vigilava abans, ara ja tranquil·litzat per la guàrdia del company, se sentirà vençut pel cansament i el somni i es tirarà a terra, relativament tranquil en veure que un altre vigila.

D'aquesta manera, es regula el reglament de les guàrdies entre les zebres sense necessitat d'ordres ni disposicions prèvies.

Altres animals ho passen pitjor, durant la nit, que els babuïns i les zebres. Què pot fer una girafa, amb el coll de dos metres de llarg, quan vol dormir? Col·loca el cap al costat de les seves anques, a terra, de manera que el seu coll descrigui un semicercle cap amunt, de manera que sembla la nansa d'una tetera.

Aquesta postura de descans, tan estranya com complicada, és realment arriscada. Si un lleó sorprèn una girafa adormida es pot considerar pràcticament morta fins i tot abans que hagi pogut canviar la seva grotesca posició.

Aquesta és la raó per la qual la girafa només dorm set minuts al dia. No set hores com la persona. S'han d'arreglar amb només set minuts!

I encara aquest curtíssim temps només el pot gaudir quan no està inquieta en absolut. El cant llunyà d'una au, el trencar-se d'una branca, qualsevol olor no identificable, només cal que la girafa no pugui tornar a pensar a dormir durant hores i hores.

En vista de la seva situació, la girafa intenta compensar la falta de son, un enorme dèficit, amb abundants «capçaleres». Amb el coll dret, però els ulls tancats, es pot passar hores i hores mig adormida. Aquest estat de semivel·la permet emprendre la fuita, en cas de perill, en una fracció de segon.

Aquest lleuger dormisquejar és per a molts animals un substitut, eminent i d'importància vital, de les hores de son perdudes.

No s'ha de prendre de broma la meva afirmació que aquests coneixements poden ser útils per a les persones.

El professor D. Langen, un psicoterapeuta de Mainz, sol donar a tots els seus pacients que pateixen d'insomni el consell següent: No passeu les nits al llit, donant voltes desesperats i plens de tensió! No tracteu de forçar l'arribada del somni, ja que no ho aconseguireu. Manteniu-vos tranquils i distesos, estirats, quiets i decidits al vostre interior: «Ja que no puc dormir almenys em quedaré al llit tranquil i miraré de dormisquejar. Això és gairebé tan reconfortant com el somni mateix»

No s'argueix que això no és res més que el truc d'un psicòleg. Qui es va al llit després d'haver pres internament aquesta decisió, se sol quedar adormit aviat i dorm bé. Deixant de banda el seu efecte secundari, encara que no s'aconseguís dormir aquesta actitud seria molt positiva ja que la investigació clínica ha provat que un estat d'adormiment, sense arribar a la son, també porta descans i recuperació.

Tornem al regne animal. Les girafes no baten ni de bon tros la marca del poc dormir. Els dofins i alguns tipus de balenes només poden donar molt breus capçades.

En aquest cas, les causes són molt diferents de la possessió d'un coll monstruosament llarg: els dofins no són peixos sinó mamífers i tenen pulmons en comptes de brànquies; per tant, han de emergir de les aigües, de tant en tant, per poder respirar. Quan el mar està en calma poden quedar-se adormits flotant sobre l'aigua, amb el cap una mica alçat i el forat respiratori a l'aire, cosa que els permet respirar sense haver de despertar-se. Els belugues, un altre tipus de dofins blancs, dormen tranquil·lament sobre la superfície de l'aigua i, de vegades, amb tanta profunditat que xoquen amb els vaixells.

Però què fan quan hi ha tempesta o mala mar? Cada aspiració d'aire els subministra oxigen per poder estar submergits uns quinze minuts.

El catxalot pot romandre submergit mitja hora i assolir una profunditat de fins a dos mil metres. Això quan està despert. Si dorm, el període és molt més curt, ja que el ritme respiratori durant el son és sempre més breu.

Per aquesta raó les balenes i els dofins, en cas de mal temps, només dormen per períodes de trenta segons com a màxim. Després, en despertar-se, prenen una mica d'aire i amb plena consciència neden un tros fins que de nou se n'apodera el cansament i fan una becaina... trenta segons més!

Hi ha, a més, animals que tiren per terra totes les teories sobre la necessitat vital del son per subsistir i mai entren al recuperador regne del son, o es passen setmanes i, de vegades, mesos sense dormir ni de nit ni de dia.

Tots coneixem l'albatros de l'oceà Antàrtic que de vegades es manté entre trenta i cinquanta dies a l'aire, planejant i sense fer ni un sol moviment d'ales i això a centenars de quilòmetres de la costa.

De tant en tant, es llança contra les aigües per apoderar-se d'un peix, però de seguida que és alt al cel comença a planejar en grans corbes.

Per a un animal com aquest el dormir seria un suïcidi en un lloc agitat per tempestes i el mar embravit. Si l'albatros se'n va «al llit» als núvols, si dorm mentre planeja o si es passa setmanes i setmanes sense fer un ull, com és possible comprovar-ho?

El professor Anton de Roo, en referir-se al falciot comú, informa de manera semblant. Ha observat aquests ocells des de l'avió i amb ajuda del radar i ha estat testimoni de com bandades d'aquests elegants aviadors acrobàtics s'elevaven a la nit a una altitud de 2.000 o 3.000 metres, de vegades molt per sobre dels núvols, a zones de tempesta forta, i es passaven la nit planejant en cercles. Si dormien, s'endormiscaven o seguien totalment desperts, ningú està en condicions de dir-ho amb absoluta certesa.

Hi ha dos animals dels que sabem amb certesa que no necessiten dormir, almenys durant els sis mesos d'estiu: la formiga i la musgany.

musgany

A la continuada activitat d'un formiguer cadascuna de les formigues obreres sembla estar dreta tot el dia. Durant les hores solars el sol us serveix de guia i orientació per tornar a trobar el camí de tornada a la llar; a la nit en té prou amb la llum de la lluna. Si el cel està cobert de núvols i la nit és tenebrosa, el troba mitjançant l'olfacte, olorant les empremtes que van deixar les seves companyes, o camina en columna seguint un camí de formigues.

Si fa fred fora, s'introdueix al formiguer, on continua treballant.

Si arriba el moment en què se sent cansada, es queda adormida. Però, només uns segons després, ja li empeny la companya que la segueix, se sacseja el cansament i continua la seva marxa.

La jornada laboral de les formigues té vint-i-quatre hores. No coneixen les festes ni els diumenges. Per descansar ja arribarà l'hivern. Aleshores es quedarà immòbil en un lloc permanent... I això només on els hiverns són freds. Als tròpics no hi ha a tota la vida d'una formiga, que pot arribar fins a tres anys, ni un sol moment de descans.

No és cert, doncs, que tots els éssers vius necessiten irremissiblement dormir per poder continuar vivint?

La resposta ens la donen, igualment, altres animals que també es poden passar sense dormir: els musganys. Segons ha observat el professor R. Meddis, aquests insectívors, contràriament als ratolins casolans i de camp, amb els quals tenen certa semblança, dormen tan poc com les formigues: res.

És clar que, de tant en tant, es queden entumits com estàtues, abstrets, però, contràriament als animals adormits, a cada moment disposats a saltar si una presa es posa al seu abast o per escapar d'un enemic en aguait.

El descobriment d'aquesta "postura rígida de descans" va portar l'investigador a exposar una hipòtesi sobre la "invenció" del son a la natura.

El musgany ens mostra que el somni no és una necessitat vital imprescindible, encara que sí que ho sigui deixar el cos totalment immòbil en el més absolut repòs, de tant en tant. Per assegurar-se la satisfacció d'aquesta necessitat i evitar que l'animal fos distret per les excitacions sensorials, es va crear el somni. Només després s'hi van sumar funcions complementàries de recuperació de forces.

El procés es va desenvolupar amb tanta extensió que ara, per a tots els que es poden permetre el luxe d'incloure's entre els animals de llarg dormir, la manca de son arriba a convertir-se en una cosa mortal.

Això passa, per exemple, als gossos. Si quan un gos intenta dormir se'l desperta contínuament amb crits o sorolls, al cap de tres dies s'hi presenten símptomes de paràlisi i mor al cap de cinc dies, per excés de cansament.

Alguns gossos són tan sensibles que durant un viatge llarg, per exemple d'Alemanya a Espanya, tres dies en automòbil, gairebé no poden enganxar els ulls.

Quan arriben al punt de destinació necessiten diversos dies fins a haver descansat prou per trobar-se com sempre tranquils i amistosos.

Que un animal pertanyi al grup dels que no dormen, dels que dormen poc o dels que dormen molt, o moltíssim, queda determinat per la pressió dels seus enemics, pel perill de les feres, així com també pel tipus de alimentació i el temps que necessita per procurar-se-la. Tot plegat unit a una predisposició natural.

Com menys ha de témer els seus enemics, més temps pot dormir un animal. Les feres, quan no tenen enemics ni problemes alimentaris, són éssers veritablement ganduls i dormilegues. Un lleó mascle es passa dormint vint hores al dia i, de les altres quatre, tres endormiscat i estirat, ja que són les seves femelles les que tenen cura de buscar l'aliment per a tothom.

Per una raó totalment oposada, precisament perquè té molts enemics, el mandrós es passa quinze hores al dia penjat d'una branca mitjançant les grans urpes en forma de ganxo. La seva protecció més gran contra els seus nombrosos enemics és estar-se quiet, adormit immòbil entre les branques d'un arbre. Fins i tot podria dormir més, però el lent dels seus moviments fa que qualsevol desplaçament requereixi molt de temps.

Les tortugues gegants, sempre tancades al seu búnquer, a les cuirassas que poden tancar com si fos una caixa forta, es passen dormint la major part del dia, exactament sempre que no estan menjant. Es troben tan segures que, dentre els animals que viuen a la natura, són els únics que poden permetre's el luxe de roncar amb tant estrèpit que els seus roncs s'escolten des de gran distància.

Quan una carpa vella, florida pels anys, s'ha fet tan gran que el seu enemic més gran, el lluç de riu, deixa d'atacar-la per por d'una mossegada, sembla caure víctima d'una especial «malaltia del son» i es passa gairebé tot el dia flotant immòbil, panxa enlaire, a l'aigua. La seva immobilitat és tan gran que se la prendria per morta, però si se la copeja amb alguna força, es desperta i es posa a nedar amb vitalitat renovada.

Les carpes poden patir una autèntica malaltia del son de què no desperten. Només cal que l'aigua on viu es barregi amb clor, en quantitat encara menor de la que conté l'aigua potable de les nostres ciutats.

La lleu proporció de 0,1 a 0,2 mil·ligrams de clor per litre, n'hi ha prou per fer-hi l'efecte que faria en l'home una dosi mortal de somnífers.

Al principi, les carpes comencen a agitar-se com a boges. Després es queden adormides. El ritme respiratori de les seves brànquies es va fent cada cop més lent. Al cap de trenta o quaranta hores han mort.

L'aigua potable clorificada és una droga que exerceix una forta acció sobre el centre del son al cervell d'aquest animal.

La naturalesa d'aquest fenomen rau en allò que tothom sap: amb drogues es pot aconseguir el somni. Tant als animals com a les persones, el cervell despert produeix una substància líquida, semblant a una hormona, que provoca el son. Quan s'ha acumulat una quantitat suficient d'aquesta substància, actua sobre el centre del son al cervell i obliga en ser viu a la pèrdua de consciència. Durant el son, la substància es va eliminant de mica en mica, com a conseqüència del seu influx sobre el sistema nerviós, i quan no queda una quantitat suficient per provocar el son l'individu es desperta.

A la Universitat de Harvard, el professor John R. Pappenheimer va aconseguir extreure aquesta substància somnífera natural del cervell d'una cabra. La va injectar en conills i rates i, immediatament, aquests animals van caure en un somni profund.

Se'n pot deduir que la substància productora de somnis és la mateixa, almenys en molts animals i potser també en els éssers humans.

Mentre aquest llibre s'està imprimint (1980), els científics analitzen la composició bioquímica de la substància. Però ja hi ha alguna cosa que es pot donar per fet: l'autèntic productor del somni a la natura té molt poc a veure amb les drogues fins ara emprades en medicina per provocar el somni. Amb les actuals tauletes per dormir s'actua de manera força perjudicial sobre el nostre cervell. D'aquí la pesadesa de cap amb què es desperten moltes persones després d'un somni, gens reparador, provocat per somnífers. No havien dormit realment, només se les havia «anul·lat» mentalment i, per tant, el somni no va exercir la seva funció reparadora. També s'hi deuen els catastròfics efectes secundaris d'algunes drogues del grup Corteganthalidomida.

Només s'aconseguirà induir a un somni reparador amb ajuda d'aquesta substància natural provocadora del son una vegada que pugui ser sintetitzada i produïda als laboratoris.

El control de son, la seva profunditat i la seva durada, així com la seva força regeneradora, mitjançant drogues naturals aclareix també la raó per la qual un mateix animal dorm de vegades molt de temps i d'altres amb prou feines pot enganxar ull.

L'ós bru ens n'ofereix un exemple.

A la primavera i l'estiu dorm la migdiada de dues horetes, entre les 12.30 i les 14.30. A la nit se dormirà a «l'hora de les gallines», cap a les vuit del vespre. I no es desperta fins a l'altre dia a les sis del matí. · És dir que es passa dormint la meitat de les vint-i-quatre hores del dia.

Al setembre té molta feina, buscant la gran quantitat de menjar que ha d'emmagatzemar al seu cos, transformat en greixos, i que necessita indispensablement per poder sobreviure a l'hivern, que ja s'hi acosta. Aleshores escurça la migdiada, que redueix a mitja hora, i en total redueix la jornada de son de dotze a vuit hores. I quan es presenta una nit de lluna gairebé plena se la passa a vela a la recerca d'aliment.

Però de nou al novembre, quan ja està gros i greixós, la imatge canvia i l'ós dorm sense parar entre les set de la nocpe i les deu del matí. Fins que, a poc a poc, va caient en el seu estat d'hibernació envejable.

Si la natura fes que l'ós bru sentís a la tardor el mateix cansament de l'estiu i el fes descuidar la recerca d'aquesta sobrealimentació, que farà acumular greixos, moriria d'inanició a l'hivern. En aquest cas el somni no seria «un tribut a la mort», sinó el botxí.

Però no és només aquesta especial necessitat dels animals que hibernen allò que estableix aquesta enorme diferència entre els requeriments de son d'alguns éssers. Altres animals, en què el fenomen sembla tenir molt menys sentit, semblen estar obligats a sotmetre's a una forçada variació del ritme del seu somni.

Entre els molts exemples existents n'hem triat un: l'oca llistada les pot arreglar a l'estiu amb quatre hores de son, com en el seu temps Napoleó. Però al desembre es passa adormit gairebé mig dia.

També les persones sentim durant els mesos d'hivern la sensació de posseir una «glàndula de son hivernal» encara que no produeix hormones del son en quantitat suficient per conduir-nos, com si fóssim marmotes, a passar-nos setmanes i mesos dormint. Però només una «goteta» més i hi arribaríem.

Actualment es parla molt que la persona en el seu ritme de treball, de descans i de son s'hauria d'acomodar al ritme natural del transcurs del dia. La cosa és important. Però del que gairebé no parla ningú és de l'acomodació de la persona al ritme de les estacions, que és tant o més necessari.

A qui se li haurà acudit canviar l'hora d'estiu per l'hora d'hivern, per fer-nos dormir una hora més al matí? No és la durada del son la que determina el procés de recuperació del cos, sinó la profunditat.

Molts animals dormen tan profundament que semblen estar totalment «absents». No senten, no fan olor, no perceben res. Ratpenats, tortugues i altres animals, en general molt sensibles als sorolls, durant el son no només tanquen els ulls sinó també les orelles, per evitar que els sorolls els molestin inútilment. Són, realment, els inventors dels taps per a les orelles que moltes persones, excessivament sensibles, usen en ficar-se al llit.

A Àfrica Oriental els nois massais aprofiten en els seus jocs el profund somni del rinoceront per a una prova de valor. Un d'ells llisca fins a aproximar-se a un rinoceront que dorm a l'estepa, al descobert, li col·loca una pedra sobre el cap i s'allunya corrents. Després ha d'anar un altre dels nois i agafar la pedra i així successivament fins que l'animal es desperta. Com és lògic, això és molt perillós, però precisament això és el que dóna encant a l'assumpte.

El zoòleg doctor Wolf Kühme va col·locar davant la trompa d'un elefant que al zoo dormia profundament, un mocador xopat amb la seva olor corporal sense que el proboscidi es despertés durant una hora sencera. Però quan es va despertar i va percebre l'olor humana tan a prop seu, gairebé va fer un salt a l'aire pel terror.

També guarda relació amb això la història que Carl Hagenbeck va relatar el 1868.

Després d'un llarg viatge amb tren, partint de Trieste, un enviament d'elefants de l'Índia va arribar al zoològic d'Hamburg. Els animals estaven totalment esgotats. Carl Hagenbeck ens informa del que va passar a continuació: "Ben entrada la nit, serien gairebé les dues de la matinada, em va despertar un dels més antics guardians del zoo amb la notícia que un dels elefants deixava escapar uns sons roncs i semblava estar malalt.

Una hora més tard un altre dels guardes va arribar amb notícies semblants.

Només vaig trigar uns minuts a arribar a les quadres on dormien els paquiderms. Però, per desgràcia, ja era massa tard. Un dels proboscidis era mort; dos més agonitzaven.

L'examen dels animals ens va demostrar que parteix de la planta dels seus cascos havia estat devorada en tres llocs diferents. La sang seguia brotant de les mossegades. Rates! -va exclamar el guarda.

En efecte, a la sola dels cascos dels animals es podien apreciar clarament les empremtes de les dents dels rosegadors.

Els dos elefants moribunds mostraven les mateixes lesions que el mort. No es podia fer res per evitar l'hemorràgia i que es dessagnéssin”.

El cansament els havia fet dormir tan profundament que ni tan sols el dolor d'una ferida mortal els va fer despertar.

L'endemà, sota el terra de fusta de la quadra, es van descobrir seixanta rates que van ser exterminades.

Els animals les files dels quals són atacades amb freqüència per les feres reaccionen de manera totalment diferent. Entre altres coses perquè s'hi inclouen entre els éssers que dormen poc. Els cabirols, per exemple, únicament dormen dues hores diàries distribuïdes en tres «sessions»: dues durant la nit i una durant el dia. Nit i hora de dormir no són, doncs, per a ells termes sinònims.

D'altra banda, només es poden permetre aquesta curta pèrdua de consciència que és el somni, perquè fins i tot en allò més profund d'aquest poden apreciar el menor senyal de perill i, en qüestió d'un segon, estan en condicions d'emprendre la fugida. Com qualsevol caçador sap, li és més senzill aproximar-se inadvertidament a un cabirol que menja que a un altre que dorm. Les fotografies danimals salvatges en llibertat durant el son tenen el valor de curiositats.

L'esquirol, per exemple, és com si en el moment d'adormir-se s'emboliqués en un garbell invisible, un filtre que aturés els sorolls poc importants per a l'animal, que no el desperten encara que siguin relativament forts, i deixa passar altres sons moltes vegades més febles, però que assenyalen perill per a l'animal, que es desperta immediatament.

L'esquirol pot dormir al seu niu com un tronc mentre el vent agita les branques, les sacseja i les colpeja entre si i la pluja cau sorollosament sobre les fulles. És com si no s'adonés dels sorolls de la tempesta.

Però si una marta comuna s'enfila per l'arbre, és alarmada a l'instant per les petites vibracions que el previngut caçador no pot evitar. L'esquirol es desperta de manera immediata.

Fonamentalment això és el mateix que li passa a la mare humana que durant la nit pot dormir, malgrat el soroll del trànsit fora de la casa, però un lleu queixat del seu nadó malalt, a l'habitació propera, la desperta del tot i ràpidament. Durant el somni es crea, doncs, un sentit del que és important.

El que és notable d'aquest contrast entre els animals de son pesat i son lleuger, es pot observar amb deteniment en un aquari, en el qual conviuen junts peixos daurats de la Xina i perques tropicals.

Tots dos peixos dormen profundament durant la nit, amb els ulls oberts, naturalment, ja que com gairebé tots els peixos no tenen parpelles.

Si s'encén la llum de manera sobtada, els peixos daurats de la Xina, que són un producte de la criança humana, un peix domèstic, van d'una banda a l'altra, encara mig adormits o ebris, entre les plantes en què van anar a refugiar-se per passar la nit. I continuen passejant com si no acabessin de despertar-se i fossin incapaços de prendre una decisió.

Però la perca tropical, que a la natura és víctima fustigada contínuament pels peixos de presa, s'espanta i en una fracció de segon dóna un pot, fins i tot abans de saber què ha passat. De vegades el salt provocat pel pànic és tan gran que salta fora de les parets de l'aquari o es trenca el cap contra una d'elles, causant-se la mort.

Aquest exemple ens recorda la sensació de terror amb què surten els animals de les profunditats del son; fins al punt que molts prefereixen no dormir i es mantenen desperts fins que el somni es fa irresistible.

Aquest terror de la nit és una cosa fermament ancorada a la natura i penetra tan profundament en els ossos d'aquests animals que resulta impossible calmar-los del tot, fins i tot si han nascut al zoològic com les zebres, les girafes o els elefants-, on mai van experimentar a la seva vida els perills de la vida a la natura, ni van ser espantats per una fera enemiga. Però no saben reaccionar altrament. Per mantenir-se en cert estat de relativa tranquil·litat s'han de donar ànims els uns als altres.

Durant hores estan dretes, donant voltes d'una banda a l'altra sense atrevir-se a agafar el son. Si durant la nit s'hi acosta, amb sabates de sola de feltre, la seva guarda, amb qui tenen gran amistat, per recollir qualsevol cosa que es va oblidar a l'estable, tots els animals s'espanten, donen l'alarma i es posen drets, fins i tot abans que el guarda hagi obert la porta.

Pot semblar increïble, però la veritat és que no hi ha cap home que hagi vist dormir un elefant al zoo, excepte en el cas que estigui extraordinàriament cansat. A partir del 1962 quan es va muntar una càmera de televisió amb raigs infrarojos al zoològic Opel, de Kronberg, hem aconseguit saber com es comporten els elefants durant la nit quan es creuen sols.

Els micos i els antropoides dormen al zoo molt millor que quan estan lliures a la selva, sotmesos a les contínues amenaces de les feres. Possiblement això és fruit de la seva intel·ligència, relativament superior, i del seu instint de comunitat.

La conseqüència és notable i sorprenent: els micos dels zoològics, més descansats que els seus congèneres en llibertat, els superen en intel·ligència.

També en els exercicis d'habilitat manual, com ara muntar i desmuntar trencaclosques, perllongar la longitud dels bastons, unint-los entre si i altres proves d'intel·ligència i destresa. Tot això ho fan els micos dels zoos força bé. En llibertat no són capaços d'aconseguir-ho.

Si observem el comportament dels micos a la selva i l'estepa podem dir: la Natura els ha dotat d'un cervell més gran i amb més intel·ligència de la que necessiten per sobreviure però que no poden arribar a practicar en un medi ambient quallat de perills.

Per què? Perquè la intel·ligència dels animals també ha de dominar la vida quan, després d'una nit de terror i sobresalts, en què gairebé no s'ha aconseguit agafar el son, s'aixeca amb el cap pesat i entumit pel cansament.

La naturalesa els exigeix ​​que, malgrat el seu estat de cansament, la seva capacitat de pensar sigui suficient.

Lògicament les forces psíquiques d'un animal descansat i en bones condicions físiques supera les seves necessitats reals. Conseqüentment es pot afirmar que el mico té un superàvit d'intel·ligència.

Possiblement aquest va ser un factor essencial per al desenvolupament de la intel·ligència al món animal fins arribar a assolir el grau que avui té a l'Homo sapiens. Quina meravellosa conseqüència del mal dormir dels animals!

L'observació de. els animals dormint al zoo, mitjançant l'ús de la càmera de televisió de raigs infrarojos, ens ha facilitat el coneixement de coses de què podem treure importants conclusions. Els científics asseguts al costat del receptor a l'habitació propera van tenir la impressió que els animals eren espantats freqüentment durant la nit per angoixants malsons.

És que poden somiar els animals?

Gràcies als gossos, l'animal que amb més freqüència i detall podem observar mentre dorm, sabem que de vegades s'agita, es llepa i salivia com si estigués menjant un tros de la seva menjar preferit; en altres ocasions gruny, borda i agita la cua i les potes a l'aire com si participés en una cacera. Sovint aixequen les orelles o es comporten d'una manera que fa pensar que estan fent l'acte de l'amor. Els seus lladrucs sempre sonen com si vinguessin de lluny i això és perquè el gos adormit gairebé no obre el musell.

De sobte, enmig del seu somni, el gos salta, es posa dret i adopta la postura d'amenaçar amb les dents fora i el musell arrufat. L'observador en casos així té la impressió profunda que el gos cerca alguna cosa que hagués desaparegut. Una sorpresa increïble, una gran desconfiança experimenta el gos que es va despertant a poc a poc. Fins que recupera la seva consciència de manera gradual i es tranquil·litza.

S'adona el gos que ha somiat? Confonen els animals els somnis amb la realitat? Estan tan sols en condicions de recordar allò somiat?

Malauradament, cap animal no ens pot donar resposta a aquestes preguntes.

El que sí que podem fer és tractar de treure algunes conseqüències del seu comportament. Així quan l'amo de Harro ens explica que alguns matins, en despertar-se i sense cap raó que ho justifiqui, el seu gos actua amb ell com si estigués molest o ofès, es pot deduir que va somiar que el seu amo es comportava injustament amb ell.

Els dies en què la meva filla Nicola era encara un nadó, vaig experimentar sovint la sensació que confonia el somni amb la realitat.

També sabem una mica més en aquest terreny: podem «omplir» el somni d?un gos amb un variat «contingut de vivències». Si en adonar-nos de què està en estat de somieig movem acuradament el musell amb la mà, veurem que intentarà agafar-la com si fos un conill. Si, en aquestes mateixes circumstàncies, us olorem unes agulles d'avet, començarà a fer moviments com si fos al bosc. L'olor d'ossos o carn hi deslligarà un agradable mastegar i es netejarà. el morro amb la llengua.

Als gats, a causa del seu caràcter poc donat a demostrar els seus sentiments, els signes externs dels seus somnis són més rars, igual que les seves reaccions. No obstant això, s'ha pogut observar que de vegades, mentre dormen, ronquen, bufen i treuen les ungles.

En temps passats, les vivències bèl·liques van haver de ser per als cavalls un dels ingredients dels terrors. Els que en el transcurs d'una batalla rebien fustades, ferides punxants o de bala, patien posteriorment malsons en els quals eren turmentats per aquests records. Relinxaven amb força, cocejaven, mossegaven i s'agitaven com si estiguessin agonitzant.

Un petit exemplar de mico d'Àfrica del Nord que el doctor Heusser, del zoo de Zuric, es va portar a viure a casa seva, deixava sentir en somnis una mena de xiuxiueig: el so que aquests micos llancen quan s'han perdut o es troben a perill. Si una horda sent aquest crit suau, immediatament emprèn la cerca. Això vol dir que els micos dels zoològics somien amb els temps en què encara vivien a la selva?

Cuesta trabajo observar a un canario o a un periquito cuando duermen

agotados, con los ojos cerrados y el pico entreabierto por el que dejan escapar un leve trino. Pero esto basta para probar que los pájaros también sueñan, aunque sea relativamente poco.

Disposem de dos mitjans per establir amb seguretat si un animal somia o no: el primer consisteix a registrar la seva activitat cerebral mitjançant l'electroencefalògraf (EEG), que recull, durant el dormir, impressions molt diferents segons que l'observat estigui somiant o dormirà produdament. En vela el registre també és diferent. El segon mètode és l'observació dels moviments del globus ocular, que també es pot registrar elèctricament.

Els investigadors onírics han observat que quan una persona adormida somia, els seus globus oculars es mouen sota les parpelles tancades, van animadament d'una banda a l'altra, com si el somiador es trobés davant d'una pantalla de televisió.

Aquests moviments del globus ocular es donen igualment als animals superiors quan somnien, durant l'anomenada fase REM (de l'anglès rapid eye movement). Això es considera com a indici segur, irrefutable, que també aquests animals estan vivint en aquests moments en la seva fantasia, totalment aliena a la realitat, dramàtics esdeveniments.

Amb aquests mètodes s'ha pogut demostrar, fins ara, . que els animals següents viuen el fenomen oníric: gossos, gats, ratolins, zarigüeies, rates, conills, ovelles, cabres, ases, macacos, ximpanzés, així com algunes aus.

L'estudi de les tortugues i altres rèptils va descobrir quelcom sorprenent: coneixen el somni profund normal, però no somien mai. Els amfibis i els peixos encara no han estat investigats científicament per descobrir si tenen aquesta facultat somiadora.

S'ha estudiat igualment quant de temps somia la persona i altres animals.

En l'ésser humà adult el joc nocturn entre el dormir i el somiar es desenvolupa de la manera següent: immediatament després de presentar-se els primers símptomes d'adormiment, comença una pausa de dormir profund que dura entre els cinquanta i els setanta minuts. La segueix una fase de somni que dura, aproximadament, uns vint minuts. Això es va repetint al transcórrer de la nit a un ritme de vuitanta o noranta minuts.

Conseqüentment, cada persona normal somia tres o quatre vegades a la nit, és a dir, una cosa així com el 20 per cent del temps que dura el dormir.

En general hom no recorda els somnis, que s'obliden ràpidament.

Si el despertar té lloc abans que hagin transcorregut deu minuts després de la terminació del somni, un se'n recordarà, CQf1: més o menys detall; però si transcorre un temps més gran entre el somni i el despertar tot record desapareix. Això està demostrat experimentalment per persones que es van oferir voluntàriament per sotmetre's a l'experiència i que el professor W. C. Dement va despertar durant la nit, en ple període de somni i que van poder descriure-li amb tot detall què era el que aquesta han somiat en ser despertats.

L'opinió, expressada anteriorment, que una visió que al final del somni semblava molt llarga era realment només una aparició treta de l'arxiu del subconscient, ha estat desmentida per les noves investigacions en aquest terreny. Cada somni dura aproximadament uns vint minuts; per descomptat això només es refereix als éssers humans entre els deu i els quaranta anys.

Els ancians somien menys, només un tretze per cent del temps que dormen, que sol ser unes sis hores. Els nens dormen més i somien més, sobretot quan tenen menys edat. Els nadons es passen somiant la meitat de les setze hores que dormen al dia. Als prematurament nascuts els investigadors han provat que el període de somni pot ser fins al vuitanta per cent de tot el temps que dormen. I el seu cervell treballa amb tanta activitat com si estigués creant les fantasies més extremades.

Què pot somiar un nadó nounat que encara no ha tingut cap vivència real?

El professor Dement ho aclareix així: al seu naixement els cecs somien amb la mateixa intensitat que els vidents, encara que res de visual. Es pot somiar amb els altres sentits, acústicament, amb el tacte, amb l'olfacte i amb el gust.

Primàriament, el somni no és, de cap manera, una conseqüència de les imatges òptiques. L'activitat somiadora neix, espontàniament, al centre cerebral que controla els somnis. Des d'allà parteixen els senyals nerviosos també als músculs òptics i els fan entrar en acció, determinant així, de manera immediata, si el sueri tindrà visions o no. Els ulls de qui somia no veuen absolutament res. El que es creu veure no és més que una mena de ficció, res més.

Conseqüentment i amb referència al nen nounat, es pot dir: en principi el somni neix nu en l'istme de l'encèfal... i només molt després és «vestit» pel cervell mateix amb els somnis.

Pel que fa al temps que somien els animals és el següent: gossos, gats, micos, ovelles i altres mamífers superiors somien aproximadament el mateix temps que la persona. Animals de son curt, com la jirafa, que amb prou feines dorm uns minuts, però que es passa un temps molt més gran amodorrada, realitza la seva necessitat somiadora somiant desperta. Els ocells, i això és força sorprenent, somien només durant el 0,3 per cent del seu temps de dormir. Els rèptils, com ja s'ha dit, no somien mai.

Aquestes troballes fan força complicada la qüestió de si el somni és realment necessari per a la vida. Quina utilitat tenen les visions somiades?

Experiments a què s'han sotmès individus a qui se'ls va impedir somiar han donat la seva resposta. El professor Dement i els seus col·laboradors. van mantenir sota observació permanent el dorment i el van despertar tan aviat com van observar-hi els moviments ràpids de l'ull (REM). Tot i aquests disturbis, la persona investigada va estar en condicions de passar-se molt de temps en somni profund, sense somnis. Peto aquest somni llarg i profund no li va aportar la recuperació que obtenia normalment.

L'endemà al matí, aquella persona a qui no es va deixar dormir semblava fatigada i excessivament irritable, més o menys com després d'un somni provocat amb somnífers, que, efectivament, produeixen un dormir sense somnis.

A la nit següent es va permetre dormir al mateix pacient sense ser interromput i es va comprovar que somiava el doble que ho feia normalment. Era com si hagués de recuperar el percentatge de somnis.

Pot semblar paradoxal, però la veritat és que sense l'excitació dels somnis, el dormir no produeix un autèntic efecte reparador.

Com és lògic, aquest experiment amb éssers humans no es va poder perllongar gaire temps. Conseqüentment, els científics van decidir continuar la investigació utilitzant altres animals, sobretot gats, als quals van impedir somiar durant molt de temps.

Al principi, els animals sotmesos a experimentació van reaccionar de manera semblant a l'ésser humà, és a dir, amb mostres de fatiga i irritació.

Quan aquesta privació de somnis va anar fent-se gran, els animals es passaven les hores del dia com si estiguessin somiant desperts. Amb els ulls oberts era com si estiguessin contemplant coses que no existien en realitat i reaccionaven d'acord amb les falses vivències. No hi ha dubte que era una reacció d'autodefensa propiciada per la natura per evitar mals majors com a conseqüència de la manca de somnis. Fins a quin extrem podien arribar aquests mals va quedar provat quan, després d'una continuació dels experiments, el centre dels somnis al cervell dels gats va quedar totalment bloquejat. Els somnis són provocats realment per una interrupció del sistema nerviós a l'istme cerebral, mentre que el somni profund s'origina en altres centres nerviosos, al cervell.

Si es bloqueja als gats el centre dels somnis, a l'istme cerebral, segueix vivint durant algun temps com si no hagués passat res, però deixen de somiar del tot. Dormen perfectament i llargament, però no somien, ni adormits ni desperts. La conseqüència és una fatiga que va augmentant contínuament fins a arribar a la mort.

Es pot donar una prova més convincent de la necessitat vital de la funció del somni?

Els rèptils no somien gens; els ocells molt poc, però els mamífers superiors, i entre ells la persona, molt. Es pot dir, lògicament, que el somni és una «invenció» de la naturalesa relativament tardana dins el desenvolupament de la vida. Però, com passa amb molts ous invents, una vegada que va començar a ser utilitzat es va convertir en una cosa imprescindible.

És possible que, fins aquí, aquest capítol hagi fet sorgir la impressió que el somni no presenta cap diferència entre l'home i l'animal.

I això és cert. Però també ho és que hi ha una contraposició, de tipus gradual, però gegantina.

Durant el somni algunes funcions es desconnecten simultàniament.

Primer de tot l'entrada d'impressions cerebrals al cervell, procedents del món exterior, que no s'incorporen a les pures lucubracions del somni, excepte en les excepcions esmentades; després el control de la raó sobre el món caòtic de les sensacions presents al somni.

Si es pensa que aquest control de la raó és, en aquest ésser cerebral que és la persona en vigília, molt més poderós que en els animals, dominats principalment pels instints, s'arriba a una conclusió: les diferències entre el món real i el dels somnis han de ser en nosaltres, les persones, molt més marcades i violentes que en els altres éssers de la natura.

Expressat duna altra manera: el nostre món de somiació és possible que no sigui gaire diferent del que capten els animals quan estan desperts i rebent sensacions de la realitat. El món de les vivències reals de molts animals s'assemblarà molt a un malson de l'ésser humà.

Quan als nostres somnis _tenim la impressió d'estar indefensos a les mans de poders superiors, inescrutables i amenaçadors; quan a causa del terror i l'angoixa o de desitjos incontrolats –viscuts en un món que ens és parcialment conegut i pardalment estrany–; quan volem córrer i no podem fer un pas, surem sense la menor fatiga com si fóssim àngels i acabem caient violentament a terra; quan les faccions de persones amigues se'ns fan estranyes o quan el temps sembla transcórrer en sentit invers i es repeteix de manera estereotipada; quan els segons ens semblen hores oa la inversa, i enmig d'un pandemònium de fantasia fins i tot les coses més llunyanes semblen venir cap a nosaltres, com si fóssim el melic del món... aleshores, enmig d'aquest malson, hem d'estar vivint alguna cosa semblant a la imatge del món real que deuen tenir aquests milers d'animals sempre fustigats, destinats a ser presa d'altres de més forts i condemnats a una vigilància permanent contra els seus enemics innats. Això ha de ser el que provoca les pors, les postures enfrontades, els trets de submissió, igual que el goig del menjar o la sexualitat, l'instint d'emigració, la recerca d'un lloc digne en la col·lectivitat o el desig d'amistat i protecció. Viuen, per dir-ho així, perduts en un boig jardí de sentiments incontrolats, del qual, per la seva manca de raó, només poden ser salvats pels seus incomprensibles instints.