Sobreviure. 4 La neteja en els animals

Sobreviure

4 La neteja en els animals

En tota l'extensió dels grans mars temperats, on sorgeixen alegres i colorits jardins coral·lífers, existeixen autèntics "salons de bellesa", als quals acudeixen diàriament centenars de peixos de diferents tipus i espècies que es fan netejar la pell, les aletes, les dents i les brànquies... Els que realitzen el treball són altres peixos especialitzats en aquesta ocupació, per la qual cosa en el llenguatge comú se'ls anomena peixos netejadors.

Peixos netejadors

Si una serrà, peix que pot arribar a arribar fins a un metre de llarg, sent que li pica la pell, no es pot gratar sol, com ho faria un mico, posem per cas. En vista d'això es dirigeix ​​al "saló de bellesa", situat en un d'aquests esculls de corall, es queda immòbil gairebé enganxat a la part superior dels coralls, obre les ganyes i la terrorífica boca, de fera de presa, que sense tanmateix no causa el menor temor a dos petits peixets de la família dels labroïdeus, que, en veure'l, surten de la rebotiga del seu "saló de bellesa" establert allà i es posen a treballar.

Aquests petits peixos labroïdals busquen els paràsits _que hi pugui haver a la superfície externa del cos del seu client, així com les irritacions, granits, arrugues o qualsevol altra imperfecció que eliminen ràpidament. Mentre treballen exciten el gegant, que podria empassar-se'ls només obrir la boca, i amb els seus moviments li indiquen en quina posició s'ha de col·locar o mantenir les aletes per ser netejades.

Quan. han acabat aquesta neteja externa, els peixets penetren en aquella enorme boca eriçada de grans dents i, com si fossin escuradents vius, netegen totes les cavitats interdentals acuradament, penetren a les ganyes, que també netegen, i surten al mar per les seves obertures.

Si un dels clients té massa pressa o s'impacienta i vol acabar la sessió, tanca de cop la boca, capturant els peixos, però torna a obrir-la de seguida per deixar-los sortir. És una cosa així com el senyal que es dóna als transatlàntics perquè els visitants abandonin el vaixell quan aquest es troba a punt de salpar. Com que Jonàs va sortir per la boca de la balena, els labroïdeus deixen aquella perillosa caverna vivent i corren a amagar-se de nou al seu refugi de corall, on esperen l'arribada d'un nou client.

L'especialista nord-americà en biologia marítima doctor Conrad Limbaugh, mort recentment en accident mentre bussejava en una missió d'estudi, va poder determinar que dos d'aquests peixos netejadors atenien al seu "saló de bellesa" més de tres-cents clients en una jornada de sis hores.

Aquesta jornada, tan atapeïda i fatigosa, obliga moltíssims grans peixos a esperar pacientment fins que, per fi, els toca el torn de ser atesos.

De vegades passa que, en aquesta sala d'espera, coincideixen peixos d'espècies antagòniques que, en qualsevol altre lloc, s'haguessin llançat l'un contra l'altre entestats en una lluita a mort. Però com ja hem vist succeeix als balnearis on els animals terrestres acudeixen per curar-se les seves malalties, també aquí, al “saló de bellesa”, hi regna una pau total.

Amics i enemics esperen pacientment, passejant-se d'una banda a l'altra, fins que els arriba el torn.

La importància que té per als peixos aquest tractament netejador es posa clarament de manifest estudiant els resultats obtinguts en un experiment del doctor Limbaugh:

El naturalista va expulsar de dos esculls coral·lífers de les Bahames tots els treballs idees que hi treballaven com a peixos netejadors. Poc després va passar una cosa veritablement inesperada. Un bon nombre dels habitants de l'escull se'n van anar immediatament i, a poc a poc, l'escull es va anar quedant despoblat. Només s'hi van quedar uns quants peixos massa fidels a la seva "localitat" per abandonar-la. Al cap de dues setmanes, els peixos que s'havien quedat tenien moltes lesions a la pell i les aletes, ferides obertes, abscessos i llocs de la seva pell envaïts per fongs microscòpics.

A alta mar, on no hi ha bancs de corall, ni per tant peixos netejadors, els altres peixos se senten de vegades molt fustigats per la pruïja i els picors causats pels paràsits. Tan gran és aquesta molèstia, que acaben desesperats i sense saber què fer.

El professor Irenaus Eibl-Eibesfeldt va observar com un grup de vint

cavalles de l'espècie arc de Sant Martí es van llançar com una esquadrilla d'avions en picat sobre un tauró gris de grans dimensions per gratar-se fregant-se amb la seva cua, aspra com el paper de vidre i dotada d'una mena de dents dures i escamosos. Aquest tauró era l'única possibilitat de gratar-se que tenien al seu abast i la van utilitzar enmig de la desesperació causada pels picors, sense parar-se a considerar el greu perill en què posaven les seves vides en acostar-se tant a un animal tan agressiu.

Aquest és un exemple impressionant, clar i convincent de com la cura i la higiene corporal no són per als peixos una qüestió d'estètica o de luxe, sinó de simple supervivència.

Els "salons de perruqueria", una simbiosi de serveis com els anomenarien els tècnics, van ser considerats al principi com una manifestació aïllada, una mica graciosa, del sentit de neteja dels peixos. Però, posteriorment, diversos especialistes en biologia marina, que van fer diverses observacions subaquàtiques, han descobert nombrosos exemples que proven que no ens trobem davant d'una cosa excepcional sinó que aquesta prestació de serveis de neteja és una regla molt estesa. Vet aquí alguns exemples: La manta, un peix gegant de la família de les ratlles, que de vegades pot arribar a mesurar més de set metres d'envergadura i que també s'anomena "ratlla diable", és acompanyada durant els seus viatges a alta mar per dos nàucrates o peixos pilots. Quan es presenta un moment de perill per a aquests peixets indefensos s'aixopluguen a l'interior de la boca de la gegantina manta. Com a compensació per aquest servei els nàucrates li netegen les dents.

Altres peixos que exerceixen serveis de neteja amb els seus congèneres majors són els següents:

Alguns tipus d'holocants, com l'anomenat peix emperador; l'alacatinus oceanops i l'anisotremus virginicus, que s'atreveixen, fins i tot, a netejar les dents del peix més perillós i agressiu dels mars: la barracuda.

Alguns tipus d'escamarlans i llamàntols netegen pràcticament tot el que cau a l'abast de les seves pinces. La forma com s'enganxen als cossos, moltes vegades gegantins, dels seus clients recorda en certa manera els netejafinestres dels gratacels comercials.

Els escamarlans que vivien a l'aquari que el doctor Limbaugh mantenia a casa seva, netejaven fins i tot les mans de l'investigador tan aviat com aquest els posava a l'aigua. Ho feien de manera tan conscienciosa que ficaven les seves pinces fins a sota de les ungles.

El que els és de tanta utilitat als habitants del mar els ha de servir, igualment, als peixos d'aigua dolça. També als llacs i als rius hi ha fanàtics de la neteja. I en gran nombre.

El gasteròstic d'aigua dolça neteja al sollo; el rhodeus amarus, una petita carpa, a tots els congèneres que es posen al seu abast, quan té ganes de fer-ho. El mateix actuen els leuciscs, la carpa vermella, la carpa de riu, la carpa comuna i la carpa centreeuropea. ·

Aquest peix últimament citat, una mena de corègon que prové dels llacs dels contraforts dels Alps, demana al rhodeus amarus que el netegi amb un acte cerimonial realment interessant: es col·loca davant seu, inclina el cap i se l'ofereix.

També els cocodrils saben valorar adequadament el seu "escuradents de dents" vivent, una petita carpa molt dentada i que no sembla sentir-se més segura enlloc que entre les poderoses goles cavernoses del rèptil gegant.

A les aigües salobrenyes d'una de les moltes salines de l'illa de Cuba, el doctor Dietrich H. H. Kühlmann va poder observar com un cocodril centreamericà, el crocodylus acutus, i el cocodril de l'illa de Cuba eren envoltats de petits peixos netejadors tan aviat com abandonaven el seu banc de sorra a la riba i entraven a l'aigua.

El que encara no es pot afirmar amb rigor científic és si el pluvià, aquesta au de l'Egipte, s'atreveix a ficar el seu bec dins de la gola del monstre del Nil, com va afirmar Aristòtil ja fa 3 000 anys.

Totes aquestes coses que acabem de relatar són realment sorprenents.

Però encara ho és més que un petit pinsà, que amb prou feines pesa uns grams, sigui capaç d'obligar la tortuga gegant, que supera els tres-cents quilos, a col·locar-se davant seu i en la postura desitjada per ell. Això es pot incloure entre les manifestacions més increïbles del regne animal.

Els zoòlegs nord-americans doctor Craig G. MacFarland i W. G. Reeder van descobrir una cosa semblant el 1974, a la sabela, de l'arxipèlag de les Galápagos, illa situada a uns 900 quilòmetres de la costa sud-americana una mica per sota de l'equador. Allà hi ha un volcà extingit, l'Alcedo, encara poques vegades escalat per l'home, al cràter del qual unes quatre-centes tortugues gegants s'han salvat de l'extinció.

Són les quatre de la tarda més o menys. El primer d'aquests colossos, de un metre de longitud, es desperta de la migdiada. Tot just deu minuts més tard un eixam de pinsans darwinians, que ho ha observat, es llança sobre ell.

Un dels petits ocellets es posa a la petxina de la tortuga, un altre a terra, molt a prop del cap. Al mateix temps la resta dels pinsans comencen a fer voltes a l'aire i petits saltets, com si volguessin aplaudir amb les seves ales.

Tot just el colós s'adona d'aquesta mena de ballet ocellaire, cessa de menjar, tot i que no havia fet més que començar, i fa una profunda reverència amb el coll i el cap, després alça en vertical, estirant la gola al màxim de de manera que la boca, oberta queda a un metre d'alçada. La tortuga es queda immòbil en aquesta posició d'estàtua durant uns quants minuts.

Això és un senyal per a tots els pinsans, que es llancen en un atac sobtat sobre totes les parts no cuirassades del gran rèptil: sobre el coll, el cap, les cames, la cua i el darrere, però, principalment, sobre els grans plecs de la pell del cos que, normalment, estan protegits per la closca i que només queden a l'abast dels ocells quan el rèptil es col·loca en aquesta extrema postura. Per tot arreu regna una pica-pica generalitzada. Els pinsans alliberen el seu amic massiu de centenars de paparres que s'alimenten completament amb la sang d'aquests animals.

Aquí també es tracta d'una forma de simbiosi regular, una col·laboració mútuament profitosa. També els pinsans regenten un "saló de bellesa" i els seus clients, les tortugues gegants, paguen amb els seus milers de torturadors, les paparres.

La representació acaba al cap de pocs minuts i el senyal el dóna un dels pinsans en emprendre el vol. Els seus companys de bandada obeeixen el senyal i marxen per fer la seva feina de neteja amb una altra tortuga.

Quan tots els ocells han marxat, el gegant, ja empolainat i net, es queda en la seva postura d'immobilitat rígida abans de tornar a recuperar la seva actitud normal i segueix menjant.

D'això es dedueix que les tortugues gegants es prenen la feina més gran per no disgustar els petits ocells. Tot i que els ocells s'hagin atrevit a abusar i picar amb excés al voltant dels ulls de les tortugues, no es mouen. Només una única vegada, entre els de vegades observats, el pinsà li devia picotejar massa a la comissura de l'ull i el rèptil va tremolar una mica i amb això va allunyar del seu costat tots els ocells netejadors i va haver de passar-se tot el dia sotmès a la tortura i la picor de les paparres.

El que és extraordinari aquí és que animals tan diferents entre si com les tortugues gegants i els pinsans hagin pogut establir un llenguatge comprensible.

El ballet de les avetes l'interpreta el gegant com una incitació a la desinsectació, tal com intenten els pinsans. La postura “estatuària” de la tortuga ha de significar: “Permís de neteja”. Els ocellets ho entenen així. La pregunta a formular és: com van sorgir aquests “vocables”?

Els investigadors van poder determinar com, dues vegades, es van produir equivocacions o falses interpretacions. En una ocasió, una bandada de pinsans, que no devia tenir gaires ganes de fer la feina, va ser víctima d'una greu crisi comunal quan de manera casual es va creuar al seu camí una tortuga gegant. Els ocells van ignorar completament el rèptil, però van començar a amenaçar-se entre ells i van provocar una enorme cridòria.

La tortuga va interpretar aquell enrenou com una invitació a la neteja i, cori tota innocència, es va posar amablement en postura estatuària, encara que els ocells no la van desinsectar.

Això ens fa pensar que la petició d'autorització per a la neteja devia originar-se en aquests gestos amenaçadors dels pinsans entre si. La diferència és que quan volen netejar, miren la tortuga i no entre si. Aquesta diferència, en el cas esmentat, va ser entesa pels pinsans, però no pel colós.

D'altra banda, encara que pugui semblar estrany, la posició estatutària de la tortuga gegant és una postura amenaçadora. Cada vegada que dues entren en conflicte s'alcen com si volguessin espantar l'adversari amb la gran mida.

I això porta a error els pinsans que, quan veuen dues tortugues en dol, es llancen a sobre i miren de netejar-les. Dos errors dinterpretació entre tortugues i pinsans.

Les persones difícilment podem representar com n'és d'important la neteja corporal i de debò que els animals se la prenen. Sense pensar gaire anomenem "porc" una persona bruta o la comparem amb qualsevol altre animal com si creguéssim que tots els animals són bruts.

A pocs se'ls acudeix pensar que per als animals la brutícia pot resultar tan perillosa com els seus pitjors enemics, les feres que se n'alimenten.

La tendència a netejar-se per si mateixos és una cosa tan ficada a la seva carn i la seva sang com l'instint de la fugida i de l'autodefensa. Possiblement l'instint de neteja és fins i tot més fort que la tendència agressiva.

Si ens paréssim a cronometrar, rellotge a la mà, el temps que un moix dedica cada dia a la neteja de la seva pell, amb els seus llepis, ens adonaríem de com estem d'equivocats quan diem "es va rentar com un moix" per assenyalar algú que ho va fer superficialment i amb excessiva rapidesa. Un moix empra, diàriament, entre tres o quatre hores a la seva neteja corporal. Això no deixa en gaire bon lloc, diguem-ne, l'ésser humà.

Els ocells empren encara un temps més gran en la seva toilette. Sabeu que els ocells es netegen per separat cadascuna de les seves múltiples plomes, que separen, netegen, greixen i tornen a enllaçar amb la ploma del costat com qui tanca una cremallera?

Amb aquest objecte fan treballar la seva pròpia “fàbrica de cosmètics”. Una glàndula situada al costat de la cua de l'ocell produeix una cera especial que l'ocell pren amb el bec com si fos un tub i amb ella impermeabilitza les plomes per protegir-les contra l'aigua de la pluja.

A les aus ictiòfagues, com ara l'agró gris, això no en té prou. A les hores dels seus àpats s'embruten amb les mucositats que impregnen la pell dels diferents peixos que li serveixen d'aliment i per netejar-se el primer que fan és recórrer, amb el bec, a la seva "fàbrica de pólvores". Sota les plomes del pit i sota les cuixes, l'agró gris posseeix un especial tipus de plomes els extrems superiors de les quals es converteixen en pols tan aviat com són aixafats amb el bec. Es tracta del plomissol especial la substància del qual polvoritzada ha de ser distribuïda sobre les plomes, amb el bec, i després, després d'un temps que permet s'assequi, es pentina, o més aviat es raspalla, amb la arpa en forma de pinta que la garsa posseeix al dit mitjà. Només després d'haver acabat aquesta operació, l'au es torna a engreixar el plomatge amb la secreció de la glàndula sota la cua.

Si comparem el temps que costa a l'au, cada dia, realitzar tot aquest procés higiènic amb què empra una persona a rentar-se i pentinar-se; s'arriba a la conclusió que si hi ha un ésser poc net no és l'animal, sinó la persona.

Qui ordena als animals que es mantinguin en aquest estat de neteja? Aquesta és una pregunta que, sens dubte, es faran tots els pares en veure la feina ímproba que necessiten per educar els seus fills en l'amor a l'aigua i al sabó.

La resposta pot ser tan provocativa com a desconsoladora. En principi, i en aquest aspecte, gairebé no hi ha diferència entre la persona i els animals.

Tots els animals que crien els seus fills han d'estar netejant-los contínuament, com la mare humana al nadó. Però en els animals, quan aquests arriben a una determinada edat, comencen a netejar-se de manera directa i sense cap necessitat que se'ls obligui.

Aquest canvi d'una posició passiva a una altra activa el determina un instint innat de neteja que no es desenvolupa immediatament després del naixement, sinó que es presenta més tard, en la joventut. Als éssers humans, que tenen una etapa infantil excessivament llarga, arriba, conseqüentment, massa tard.

El descuit de la higiene corporal a l'edat adulta pot, entre d'altres coses, ser un símptoma clar d'infantilisme, la permanència d'una característica pròpia d'aquella època del desenvolupament que és la infantesa a les persones adultes.

Com tot instint, també aquest es mostra amb el germinar d'una sensació, en aquest cas la sensació de la incomoditat que produeix estar brut. El que és curiós, gairebé divertit, en aquest assumpte, i alhora típic de l'instint, és que aquesta incomoditat, aquesta sensació de desagrat per la brutícia, no depèn necessàriament del grau de brutícia externa del cos sinó del nivell intern del nostre instint.

Un exemple grotesc ens ho ofereixen les mosques i alguns altres insectes.

A les potes tenen una mena de raspalls de forma especial, destinats principalment a netejar-se les antenes, els ulls i les ales. Si els passa un desgraciat accident, per exemple la pèrdua d'una ala, aquesta part del cos ja no existent i que, per tant, no es pot embrutar, continua sent "netejada" al buit, i l'insecte no deixarà de fer-ho durant setmanes fins que mor.

mosca fregant-se les potes davanteres

En els homes una cosa semblant podria provocar una neurosi: se n'apodera una perillosa obsessió de netejar-se a si mateix o als objectes que l'envolten de manera permanent, fins i tot després que estan completament nets i polits. Obsessió a la qual no pot resistir i acaba causant trastorns psíquics.

L'execució d'una activitat a què una persona o un animal es veu impulsat per un instint cec, li causa satisfacció. Això és degut a la naturalesa del comportament instintiu. I aquesta “autorecompensa” és el motiu pel qual els animals es netegen, es raspallen i es llepen de manera gairebé ininterrompuda quan no mengen o dormen.

Com que la neteja és tan imprescindible per a la supervivència, la naturalesa ha creat el seu propi instint, com la fam, la set, la por, l'agressió i l'amor per altres coses, de les quals depèn l'ésser o el no ésser.

Amb això, la creació té cura d'un animal que es neteja i està satisfet i content. Aquesta és la motivació.

Els animals només descuiden la neteja quan estan malalts. Si veiem que un gat malalt comença a netejar-se novament podem dir que ja va passar el pitjor, que aviat estarà bo.

La simple activitat de gratar-se està recolzada al regne animal per una completa "indústria de productes de neteja". Els animals van descobrir el bany d?escuma milions d?anys abans que l?home.

A les aigües costaneres tropicals d'Àfrica i Amèrica hi viu el cranc manglar, capaç de produir la seva pròpia substància alcalina que utilitza als banys d'escuma periòdics. Aquest animal, que viu al fang i entre les arrels dels mangles, sent cada quatre setmanes la necessitat de netejar-se més a fons que ho fa normalment amb el seu continu gratar-se. De cop i volta, l'orifici branquial secreta una substància blanca en forma de massa sabonosa, entre la qual el cranc pateja, d'esquena, mentre que amb les pinces realitza moviments circulars a l'escuma. Aquest bany d'escuma, profund i llarg, sembla produir gran satisfacció. Dura gairebé una hora.

Un altre acròbata de la neteja és l'escorpí, que dedica a la seva higiene corporal ni més ni menys que tres hores diàries. Comença bombant amb les seves pinces maxil·lars fins que li brolla de la boca un líquid salivós. No es tracta que hagi de devorar una presa sinó que aquesta saliva la utilitzarà per treure's la brutícia del cos.

Com se les arregla aquest insecte octòpode per poder-se ensabonar tots els membres i l'esquena? Amb la seva perillosa cua, a l'extrem de la qual no només hi ha la tan temible bufeta del verí, sinó també una mena de bola filosa que utilitza com a esponja per realitzar la seva higiene. Quan ja ha abocat prou secreció xopa l'animal la seva «esponja» amb què acuradament es renta tots els racons i tots els membres del seu cos.

Molts animals utilitzen per a la seva higiene productes netejadors molt millors que la saliva normal. Nosaltres, els éssers humans, exigim dels nostres productes cosmètics no només que netegin i embelesin la pell sinó també que la mantingui jove i fresca. L'escarabat aquàtic (dytiscus marginalis) fa aquest desig de manera realment ideal. Sovint passa que s'assequen els grans bassals o pantans en què sol viure, com a conseqüència d'una prolongada sequera. En aquests casos l'escarabat es queda entumit sota la molsa humida o sota alguna pedra i allí roman en estat de mort aparent. Estaria tan poc protegit contra la podridura i l'acció dels sapròfits com un caramel a la porta d'una escola, si no conegués la recepta secreta dels faraons.

Una glàndula situada a la part abdominal del seu cos produeix una espècie de bàlsam que, en cas que es presenti una amenaça de sequera, l'escarabat s'unta per tot el cos, com abans es feia amb les mòmies egípcies.

D'aquesta manera es manté fresc i jove fins que les properes pluges hi desperten una nova vida.

Els bioquímics han trobat recentment que aquesta substància està composta en un 80% d'àcid benzoic, el mateix producte que la indústria conservera del peix utilitza per mantenir en condicions els seus productes. És a dir que l'escarabat aquàtic el que fa no és, ni més ni menys, que “autoconservar-se”.

Un altre problema dels animals és el rentat dels aliments abans d'ingerir-los. Si la neteja del cos és per a totes les criatures una regla de la natura, la neteja dels seus aliments és excepcional.

És possible que això estigui en relació amb la relativa escassetat d'aigua als ambients en què viuen la major part dels animals salvatges. Per això s'ha preferit dotar-los d'estómacs forts i resistents en comptes de proveir-los amb l'instint de netejar els seus aliments.

Un dels pocs animals que posseeixen aquest instint és el ós rentador, al qual a Alemanya, i degut precisament a aquesta característica, anomenen Waschbar, és a dir ós que renta.

mapache

Aquest mamifer carnisser, que ha arribat a Europa portat des d'Amèrica del Nord, pren els trossos d'aliment entre les potes davanteres i s'acosta amb ells a l'aigua, prop de la riba. Aquest aninial és un gran amant de la comoditat i quan ha de caminar una distància superior a deu metres per arribar a l'aigua, renuncia a la neteja i menja els seus aliments bruts.

La comprovació que es tracta d'un acte instintiu autèntic sembla provat pel fet que el ós rentador també renta els seus aliments quan això no és necessari o no té sentit. Per exemple, el doctor Hans Kampmann va lliurar als seus animals terrossos de sucre que aquests van rentar tan a consciència que va acabar per no quedar-los res entre les urpes i van semblar decebuts i sorpresos. Els gripaus, la pell de l'esquena de la qual és verinosa i li senti molt malament al ós rentador, són sempre rentats a fons, per treure'ls el verí. El mateix fa aquest animal amb la lambrija o cuc de terra, que no és verinosa en absolut, a la qual renta a fons i llargament. La tracta com una italiana a les seves espaguetis, és a dir, pastant-la fins que el cuc, que originalment té uns deu centímetres de longitud, veu aquesta multiplicada per tres. Possiblement això és degut més a l'instint del joc que al de neteja dels aliments.

Les ondatres renten els seus aliments encara amb més cura. Freqüenten autèntics safareigs a la seva zona de residència on porten tots els seus aliments.

Renten les grans fulles d'enciam, per exemple, amb la mateixa cura i minuciositat que ho faria una bona mestressa de casa a l'aigüera de la cuina.

Al regne animal queden pocs més exemples d'animals que netegin els seus aliments. Un és el del marabú.

Diguem que, en aquest cas, està obligat a fer-ho així per una especial circumstància. El seu menjar preferit es troba enmig dels repugnants i enormes excrements dels elefants: un escarabat piloter, de gairebé sis centímetres de llarg. El marabú captura l'insecte amb el seu llarg bec, el porta a l'aigua, on el neteja dels fems fems abans d'engolir-se'l.

Una cosa semblant passa, també excepcionalment, amb els macacos japonesos, que sol anomenar-se «cares vermelles». Tot i això, en aquest cas es pot afirmar gairebé amb seguretat que no es tracta d'un instint innat inclòs en la conducta dels micos, sinó de la invenció genial d'una de les seves femelles.

macaco

Un dia una mona anomenada Imo actuant per compte propi, va descobrir que les batates sabien molt millor si se les menjava netes de terra que brutes, com les treien de terra. A. partir d'aquell moment Imo es va dirigir sempre a la riba d'un llac proper amb les batates i les rentava abans de menjar-les.

Aviat, altres animals de l'horda van fer el mateix, impulsats per la curiositat i l'esperit d'imitació, i es van adonar que allò millorava el sabor del tubercle.

Així es va anar desenvolupant un cas típic de tradició subcultural i aquest truc, aliè als seus instints, es va anar transmetent als fills i als fills dels fills i es va convertir en una cosa perdurable.

Una altra qüestió totalment diferent de la neteja del cos, o dels aliments, és el manteniment de la neteja a "la cambra dels nens". El concepte d'aquesta brutícia provocada al niu s'ha transferit a l'home i, en general, acusem d'aquesta brutícia qui realment n'és menor responsable.

De fet, quin és el panorama autèntic que ens ofereix la neteja d'un niu? Al començament de l'època de la cria gairebé totes les aus cuiden que hi regni la neteja més gran. Les cries de les aus canores només fan les seves necessitats al niu quan els pares estan a prop seu. Els seus excrelents apareixen, netament empaquetats dins una membrana de pell, per l'anus del pollet i són recollits immediatament, amb el bec, per la mare o el pare.

Durant els primers dies de vida de les seves cries, l'alosa comuna es menja els excrements dels seus fillets al mateix niu. Només més endavant, quan les "porcions" es fan fins a quinze vegades més grans, els pares s'emporten els paquets d'excrements fins a uns vint metres de distància i sempre al mateix escombriaire.

Els pollets dels bernats pescadors, quan ja són una mica crescutets, realitzen les seves necessitats de manera peculiar. Es col·loquen com si estiguessin fent una profunda reverència, amb el cul enlaire i apuntant fora del niu. Quan expulsen els excrements ho fan amb la força d'un canó i cauen fora del niu.

Això ens podria portar a la falsa conclusió que al regne de les aus ningú embruta els nius, cosa que no deixaria de ser una idealització exagerada que, per descomptat, no es correspon exactament als fets.

Per exemple: els nius de l'àliga reial, poc abans que els pollets l'abandonin, són una combinació d'ensangrentada taula de carnisser i claveguera. Trossos de carn podrida, caiguda a les esquerdes inaccessibles del niu, es cobreixen de cucs i mosques. La vida de les aus, en aquestes circumstàncies, es converteix en un autèntic infern, a causa de la brutícia i les males olors, fins al punt que, de vegades, els pollets avancen l'abandonament del niu.

Quan un niu de merles està ja ocupat gairebé per complet per les cinc cries, que creixen sense parar, i cada vegada es tornen més tragones, fins al punt que els pollets s'han d'estrènyer entre ells, el niu està tan cobert d'excrements que es plena de paràsits i bestioles que cobreixen el seu terra.

Aquesta brutícia no resulta mortal, però quan els pares volen tenir noves cries el mateix any s'han de construir un niu nou a qualsevol altre lloc.

L'àliga, per contra, només cria una vegada a l'any i encomana la neteja del niu a la pluja i al vent, per tornar-lo a ocupar a la temporada següent.

Quan s'observen les dificultats que superen els ocells per mantenir net la “quart dels nens”, no queda més remei que admirar el cangur, que porta el niu amb la seva cria dins del seu propi cos.

Tot i que el famós cangur australià, el cangur Derby, només pesa mig quilògram a la ealad de 29 dies, es fa caca lliurement dins del sac matern i la seva mare es veu obligada a netejar-ho amb aplicació. Mentre més gran es fa la cria amb més freqüència, fins que per fi es converteix en una autèntica "dona de la neteja". Si no ho fes, el seu fill es moriria entre la brutícia, i ella mateixa patiria una infecció mortal.

Una interessant observació marginal prova la importància que al rang social concedeixen els micos caputxins d'Amèrica del Sud a la higiene del cos. Si se'ls posa al seu abast, al zoo una ampolla d'aigua de colònia, primer la fan olor i després l'escampen sobretot el cos. Però fan el mateix si cau en el seu poder suc de cebes o extracte d'all. Conseqüentment, és clar que els micos no busquen "l'estètica" d'una olor agradable, sinó simplement una olor forta que els distingeix de l'olor dels altres components de l'horda i els converteixi així en "una cosa especial".

El que de seguida crida l'atenció del visitant d'un zoològic és l'esbujollament freqüent dels micos, malgrat que, en la major part dels casos, no tenen bestioles a la pell. Des de fa algun temps sabem que en aquest cas el procés de neteja està en relació amb una causa social. El cap d'una horda de babuïns mostra la seva complaença i tolerància en permetre, magnànimament, que una de les seves femelles ho "escampi". La femella no considera aquest treball com a afront, sinó com una mostra d'especial consideració.

Rascar-se, entre els micos, és una manera de fomentar el sentit de comunitat.

El mutu gratar-se no ha sorgit, com es podria pensar, de la consideració que és convenient l'ajuda d'un altre per assolir les parts del cos inaccessibles. Estranyament aquest fenomen té causes diferents i relacionades amb l'instint del moviment.

Les rates casolanes i les garses grises ens ofereixen explicacions curioses amb els seus exemples.

Quan dues rates amigues juguen entre si i una mossega l'altra, descuradament, amb massa força, la mossegada comença a cridar de manera realment desesperada. Immediatament, la causant del dany, que va actuar sense voler, comença a llepar afectuosament la seva companya com si volgués demanar-li perdó, explicar-li que ho va fer sense intenció i que no vol estar enfadada amb ella. '

El professor Irenaus Eibl-Esbesfeldt en treu la conseqüència que la neteja és un acte d'agressivitat que es transforma en cura.

Això s'observa encara amb més claredat en el comportament de l'agró. Al començament de la cria el mascle acostuma a netejar amb cura el plomatge de la seva femella amb freqüència. Si es filma l'escena amb lent d'augment, es pot veure amb claredat que el cavaller, al principi, el que intenta és picar la seva «dama» amb força mala intenció. La femella reacciona amb un dels anomenats gestos d'apaivagament; intenta una mena de fugida que no completa i es queda al mateix lloc, aixeca el cap i s'allisa, nerviosa i espantada, les plomes. Així instintiu frena l'atac del mascle i converteix la mala intenció, el mal geni, en un estat agradable i afectuós. En comptes d'atacar-la, el mascle només sent tendresa i comença a picotejar afectuosament el plomatge del seu cap. D'aquesta manera es restableix immediatament la pau conjugal.

Igualment, l'espoliament dels micos és un acte amistós, producte de la transformació d'un acte agressiu, que fomenta el sentiment de comunitat i compenetració de grup.

Alguns animals, a més, troben en la neteja per part de l'altre un notable estímul sexual que fa que la seva parella se n'adoni i s'estableixin, així, els prolegòmens per a l'aparellament.

A la primavera de 1978 vaig poder observar una parella d'avocetas, un mascle ·i una femella, que estaven molt juntes. La femella, com fora de si, es furgava furiosament amb el bec en el plomatge, de manera que el seu "vestit" va caure en el desordre més gran, en comptes d'allisat, com generalment es pretén amb aquests moviments en circumstàncies normals. Però l'efecte eròtic va ser imponent i vigorós.

Poc després el mascle va començar a fer el mateix, amb el mateix ritme, de manera que els seus moviments netejadors es corresponien en el temps i la forma com si s'imitessin mútuament en una dansa de marionetes, fins a acabar apoarejant-se.

En animals especialment intel·ligents, com el ximpanzé, la neteja de l'altre pot arribar a ser una mena de caricatura de l'amor al proïsme.

L'exemple més notable ens l'ofereixen els doctors W. C. McGrew i C. E. G. Tutin, del Parc Delta de Nova Orleans, on viuen antropoides en llibertat relativa.

Allí vivia una jove ximpanzé femella, Belle, que s'havia especialitzat i convertit en la dentista dels seus companys d'horda. La ximpanzé actuava de la manera següent: amb una mà feia enrere, enèrgicament, el cap del pacient que s'havia sentat al lloc per ella indicat. Seguidament, temptejava amb el polze i l'índex de l'altra mà tota la dentadura del seu client, sense oblidar ni un sol dent, i després prenia un tros de fusta acabat en una punta agusada, que ella mateixa s'havia fabricat amb una estella de fusta. Amb aquest bastonet extrèia dels dents dels altres micos les restes de menjar que quedaven als seus intersticis dentals. Els honoraris? Precisament aquestes restes de menjar que s'engolia tranquil·lament.

Aquest és el primer cas conegut de la utilització dinstruments en la neteja dun animal per un altre.

A Belle li agradava especialment un mascle jove, gairebé un "noi" anomenat Bandit. La raó era que aquest exemplar tenia les dents força soltes i se'l movien. Feia poc temps que havia perdut els clients de llet. Això fascinava de tal manera l'experta que donava sempre prioritat al tractament dentral de Bandit al qual revisava la boca una vegada cada cinc hores!

D'aquesta especialització d'una ximpanzé com a companya de clients al sacamuelas dels segles passats no hi ha sinó un petit pas.