La guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard
4 El desembarcament de les forces republicanes
Desembarcament tropes republicanes a Mallorca
Aquella mateixa tarda ens van ficar en uns camions. Jo estava segur que ens enviaven a Manacor, però em vaig equivocar. Agafem la carretera de Palma a Santanyí.
Ens havien proveït un bon equip de campanya i molta munició. A cada camió, a la cabina al costat del xofer, hi anava un oficial i amb nosaltres, drets, un sergent.
No se sentia un murmuri. Tots callàvem.
En arribar a Campos del Puerto, el camió en què jo anava... va parar i va pujar un falangista que va dir que els “rojos” havien desembarcat a Porto Cristo. No va sorprendre ningú.
Continuem el viatge fins a ses Salines i prenem l'escola de la localitat com a caserna.
A la nit sortíem a la costa, a tota aquella finca de s'Avall i s'Avallet, col·loquem la línia d'una línia telefònica que, suposo, es prolongaria fins a Manacor.
Davant teníem la petita Illa de Cabrera i els "vermells" ens espiaven. Així que, tant els que col·locaven l'estesa com els que el cobríem, procuràvem estar protegits, bé per la vegetació o per accidents naturals, guardant-nos a la nit, d'encendre foc ni tan sols per fumar.
Per això emprarem un encenedor de metxa, dels quals no produeixen flama. Però, per distracció a un dels companys, se li va acudir encendre un llumí i gairebé automàticament vaig sentir el xiulet d'una bala.
Ens vam tirar tots a terra, però jo ho vaig fer amb tan mala sort, amb tant de sobresalt que vaig caure de tal manera, a causa del desnivell del terreny, que em vaig torçar un turmell...
Vaig ser evacuat. Em van tornar a Palma. Durant uns dies vaig poder dormir en tova llit...
Poc va durar això de Manacor. Els "rojos" a les ordres del Capità Bayo, van reembarcar i es va acabar aquella escaramussa.
Quan les forces de Bayo van embarcar, alguns/s no se'n van adonar i van quedar abandonats a Portocristo: Aquí veiem dos combatents i cinc infermeres. Van ser torturats, exibits i afusellats.
La veritat és que eren uns desgraciats. En comptes de fer la guerra, es van entretenir a robar i jugar tot el que van poder.
No hi ha dubte que les tropes mallorquines organitzades i equipades com a tal exèrcit regular van ser més intel·ligents i ràpidament van aprendre la paraula "requisar" i la van aplicar d'acord amb el seu concepte particular d'incrementar l'economia personal i, amb aquesta pràctica, per on van passar, no sé si va ser en holocaust de Déu o de la Pàtria, no va quedar més que el no...
Hi va haver més d'un "heroi" que va arribar a Palma amb algun "amulet" consistent en una polsera d'or o uns coberts de plata i no parlem, arracades, botons de pagesa, etc, etc.
-Però quina mala gent i quins lladres eren els "vermells"-...!
Si bé totes les presons estaven plenes i cada dia hi havia algun afusellament, no hi ha dubte que arran d'aquell intent d'invasió, com a conseqüència del desembarcament a Porto Cristo, el terror es va incrementar de tal manera que a tota l'illa va estendre la por. Una por atroç. Una por que va arribar a convertir les persones en bèsties.
Bèsties espantades els uns i bèsties posseïdes pel frenesí de la sang els altres...
Aquesta illa tan devota, tan catòlica, s'havia convertit en un solar que allotjava ramats de perseguits i perseguidors.
Era de nit. Les dotze o més... A la presó de Can MIR, hi entraven quatre homes vestits de falangistes... A primera hora de la matinada un pagès trobava quatre cadàvers, totalment mutilats, no identificables.
Dos dies després el director de la improvisada presó contestava a una senyora:
- "M'estranya que no anés a casa seva. Sí, en efecte, va ser posat en llibertat".
Potser va ser un dels quatre no identificables. Un dels molts que van trigar anys i anys a poder ser cadàver oficial i gaudir del corresponent certificat de defunció.
Por, molta por...
Cadàvers que reposaven a les fosses comunes, però ofiialment estaven vius ...
La família ni tan sols gosava posar-se de dol; però es construïa una Espanya nova... I, en nom de Déu i de la Pàtria, les tàpies del cementiri de Palma cada dia tenien més forats i cada dia es trobaven més "rojos" estesos.
Mur de la Memòria. Cementiri de Palma
Calia demolir les estructures de la civilització liberal en defensa de Déu. D'aquí que alguns dels seus lleials ministres canviessin la sotana per l'uniforme falangista i el calze per la...
Sant Miquel una altra vegada havia d'esclafar la serp; ja que Déu, aquell Déu que havia estat en contra de Joana d'Arc, aquell Déu invocat pels inquisidors, quan es degodiaven en disquisicions teològiques, per eliminar creients i no creients, estava en perill i havia de ser defensat. Sí!... defensat fins i tot contra el mateix Crist.
-"La poma podrida corromp la seva companya". El refrany m'ho recordava el canonge penitenciari de la Catedral de Palma, de la nostra “seu”... I no em van afusellar perquè, malgrat els seus ministres, Déu, el Déu de tots, és just.
Recordo que per aquelles dates seguia de guarnició a la Caserna de Cavalleria i, tant pel temps com per l'ambient, planava sobre Mallorca un sentiment de total tristesa. Les forces dirigents havien aconseguit imposar-se a base d'implantar un veritable clima de terror...
Havia començat una tardor, tot i que prematur, exageradament mancat de color, de vida. Les mateixes estrelles, en mirar-les a la nit, semblaven diferents. Havien perdut brillantor i la Lluna, la nostra amiga Selene, aquella juganera que es val de quatre fases per afavorir i, alhora, inquietar els enamorats, ja no sentia l'embruixot de la nit... Si hagués pogut s'hauria amagat per no ser testimoni de tant desamor, per no contemplar aquest tros de terra ensangonada. Terra ensangonada per bales i per l'odi.
Amb adreça als Jutjats Militars va entrar al pati de la Caserna un oficial acompanyat d'un paisà. Eren germans. L'oficial, tinent de complement, era un dels molts jutges improvisats per entendre i donar forma al munt de sumaris que per "auxili a la rebel·lió" s'instruïen els que NO s'havien revoltat. El paisà, republicà moderat, i com a tal liberal i antifeixista, era persona que, atesa la seva situació econòmica i el centre de les amistats en què es desenvolupava, estava considerat com un ricatxo de dretes. Es tractava de Juan Klein Serraller, que també pertanyia a la Lògia Maçònica Pitàgores de Palma. Havia tingut ocasió de tractar amb ell en el terreny polític i, si bé era força gran, ja que tindria al voltant dels quaranta, havíem simpatitzat prou per arribar a ser bons amics.
Jo no estava de sentinella, però sí que formava part de la guàrdia, així és que amb tot el pes de les cartutxeres plenes, m'havia assegut a l'esglaó que donava accés al Cos de Guàrdia, al costat de la porta; per tant, necessàriament ens havíem de veure. Jo tenia por, aquesta és la veritat, i em vaig fer el desentès. Com si no el conegués, però ell es va aturar i em va saludar. Molt ràpid em va dir que volia parlar amb mi i que l'endemà, entre sis i sis i mitja, passés per l'Automòbil Club, que en aquella data estava ubicat al Born, al costat de Can Tomeu.
El Born. Palma
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada