La Guerra Civil a Mallorca. 3 M'incorpor a la caserna militar

La Guerra Civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard
 

3 M'incorpor a la caserna militar

Vaig passar tot dilluns dansant d'un lloc a l'altre. Vaig visitar els uns i els altres. Les meves anades i vingudes van ser infructuoses. D'amics pocs, pocs eren a casa. Uns havien estat detinguts, els altres fugits, escapats...

En menys de tres dies la població era una altra. Tot el seu aspecte havia canviat ...

A la tarda em vaig sentir totalment sol... El meu pare i el meu oncle em van obligar a presentar-me a la caserna. No podia fer res més, ja que dins de les cinquenes que els revoltats anomenaven, hi havia la meva. Una de les primeres, pel fet que portava poc temps de llicenciat, com a conseqüència d'haver gaudit d'un servei militar reduït, pel fet d'haver estat dels anomenats quotes i tenint en compte que dins de la mentalitat dels revoltats, era un soldat que d'acord amb les normes dels acollits als avantatges especials en temps de pau, només es consideraven permisos que quedaven anul·lats, tant de fet com de dret, en temps de guerra i, a part d'haver estat anomenada la meva cinquena , podia ser considerat un desertor.

Tant el meu pare com el meu oncle, es van afanyar a fer-me comprendre que no hi havia cap altra solució i em vaig incorporar. No em quedava més remei. Estava en una gàbia. Aquest és l'inconvenient de les illes.

Vaig tenir sort, ja que en entrar a la Caserna, em vaig trobar amb un tinent, bon amic i assidu concurrent del Club de Regates, amb gran afició a la natació i cunyat d'una subcampiona d'Espanya, en l'especialitat de braça, el qual creient que era un incondicional dels sublevats em va dir que no lliuraria la llista dels incorporats fins al dia següent i que els donava a tots per presentats el diumenge a la tarda o el dilluns a primera hora -al grup d'enginyers no hi ha "rotjos"- va comentar. No vaig trigar gaire a assabentar-me que presentar-se amb retard va costar algun disgust seriós i fins i tot la vida. Tot va dependre de l'oficial de recepció.

Ja era un soldat més, d'un exèrcit revoltat.

La caserna d'Enginyers ubicada en una de les ales de l'edifici, amb entrada al Passeig de la Rambla, allotjava amb prou feines la Companyia de Transmissions, ja que el grup es componia de dues i la de Zapadores residia a Son Bonet, a cinc quilòmetres de Palma. Així és que no hi havia espai per allotjar els reservistes que s'hi anaven presentant. La veritat és que no hi havia on dormir...

La Rambla. Palma

Es van repartir mantes i cadascú se les va compondre com va poder. Em va tocar un trosset d'espai a terra, al costat del passadís que donava a les oficines. Feia una calor espantosa i, a més, l'ambient estava prenyat d'una olor barreja de suor, peus tancats en bota vella i ventositats gàstriques.

Vaig sortir fora i vaig dormir malament al passeig de la Rambla, sobre un banc de pedra. No vaig estar sol. En vam ser diversos.

Així vaig passar la nit del 20 al 21 de juliol. En aclarir el dia em vaig posar dret amb els ossos mòlts.

Vaig passar la vista i em vaig espantar en veure tant home i no sentir ningú...

Faltava fe a l'empresa. Només uns quants oficials i algun sergent, intentaven donar vida, donar entusiasme a aquell munt d'homes que, en definitiva, tant havien pogut ser-hi com a la vorera del davant. Només n'hi hauria hagut prou que hi hagués hagut un líder que hagués fet un crit en el moment oportú.

Per als sublevats l'aventura havia sortit bé i, com a corol·lari, la massa havia estat subjectada i posada a punt, per ser emprada com a columna per sostenir els seus propis opressors.

Em vaig indignar amb mi mateix, ja que jo també formava part de la massa d'aquesta plebs.

Molt de matí ens van donar uns entrepans i va començar el recompte. A mi, juntament amb uns vint-i-tants, em van enviar a la caserna de Cavalleria i, des d'allà, sortia de guàrdia cap al moll a “guardar” una de les motonaus que feia la travessia de Palma a Barcelona.

A poc d'arribar vaig saber que en un altre martell o espigó hi havia un vaixell amarrat que servia de presó un gran nombre de demòcrates. Quina tragèdia la meva. Era un soldat al servei d'una força feixista i jo no era un facciós.

Era un republicà capaç de lluitar fins a morir per les llibertats que representava la República. Encara recordo les paraules que havia sentit un home sencer, un home que va caure, vilment assassinat per la ultradreta clerical i feixista.

"Tal com estaven les coses -em va dir- és convenient que t'hi incorporis, ja que si és a dins, arribat el moment, pots ser un dels que obrin les portes".

Però la veritat és que era a dins i no hi havia manera humana de sortir. L'illa estava dominada i jo m'hi vaig ficar, igual que una gallina en un galliner.

La guàrdia la formem un caporal i quatre soldats. Estàvem allà setmana rere setmana, dormint sota un “tinglado”, emprant per coixí el mosquetó. Es pot afirmar que l'únic entreteniment el constituïa l'arribada de la camioneta amb el ranxo o quan venien les nenes de la falange i ens omplien de tabac, llaminadures i molta simpatia... Érem soldats d'una espanya nova.

Jo hagués preferit un bon bany amb molt de sabó i roba neta. Les puces ens inflaven. Encara sort que els cinc ens portàvem molt bé. El caporal i un dels soldats eren germans. Segons de la noblesa mallorquina i, encara que el primer fos advocat i el segon enginyer, cap dels dos havia exercit la seva professió... Per nissaga era obligatori estar contra la República...

Dels altres tres, un era jo, republicà, primer per herència i després per convicció i, els altres dos, un empleat de banca i un comptable. Nois de classe una mica menys de mitjana, que creien de bona fe, que per ser “algú” s'havia de ser de dretes. La resta era de gent baixa, xuma...

Aquests eren els meus companys, però ens duiem bé.

Per què no? Si, al fons, eren bons nois. Una mica tontilanes, però sabien explicar acudits. I jo reia. Sí, reia, no per la gràcia de les situacions, sinó per la gràcia que posaven en la dissimulació de l'operació de gratar-se. També estaven minats de puces.

Per fi ens van rellevar d'aquella guàrdia i, com a conseqüència, vaig tornar a la Caserna de Cavalleria. Vaig aconseguir unes hores de festa i les vaig aprofitar per arribar fins a casa meva i prendre un bany calent. Resumint: per "treure'm els polls".

A la caserna de cavalleria no es passava del tot malament. L'anomenaven així perquè anys enrere ho feia servir aquesta arma. En l'actualitat, desapareguda la Cavalleria de l'illa, s'allotjava, simplement, una petita retenció de l'escorta del Comandant Militar i les oficines de la Zona de Reclutament, alhora que alguns Jutjats Militars i, a la part baixa, les quadres del Grup Mixt dEnginyers. ·

D'aquí que fos la companyia de Transmissions la que estigués encarregada de muntar la guàrdia a les dependències militars esmentades.

Un cop revoltada la plaça i ampliada la guarnició, no va quedar més remei que anar habilitant locals, per poder allotjar la tropa. A nosaltres ens va tocar, a la part alta de l'edifici, una nau rectangular amb finestres que donaven a un fossat emmurallat i vista al mar. Havíem tingut sort.

Els primers dies van ser relativament tranquils i fins i tot, dins de la tragèdia, còmics. Encara recordo aquell matí que va passar per sobre dels nostres caps una avioneta del Govern i va deixar anar dues o tres bombetes que van produir, simplement, uns petits forats a l'asfalt alhora que llançava unes proclames convidant a revoltar-se contra els revoltats.

L'oficial de guàrdia, un tinent jove i planer, va començar a disparar la pistola.

-Aquest idiota -em va xiuxiuejar a l'orella el caporal encarregat de les quadres- és més curt que la màniga d'un guardapits. Amb aquest aparell vol abatre aquest "colom".

-Vinga nois! -cridava el tinent- a qui el despengi, el convidaré a fer un cafè.

Per aquell tinent, fill de bona família, esportista i amb molt "ofici" en aventures mundanes i fins i tot a les galants, allò era un número més apassionant, ja que era un joc que sortia del corrent...

Al cap d'uns mesos, quan no sé a quin front de la península, una magrana l'esbocinava. Només es van trobar uns quants trossets...

Què hi farem? No era un esport de tir al plat, era la guerra.

Es deien moltes coses, corrien com a reguerots de pólvora, veritats i no veritats. Bulos a més no poder, però la realitat és que hi havia "alguna cosa" que flotava a l'ambient i el temor semblava envair-ho tot.

A la Caserna tot estava tranquil i, no obstant, ningú tenia tranquil·litat.

L'oficial de guàrdia em va donar un sobre, totalment tancat, perquè el lliurés en mà a l'oficial destacat a la Central de Telègrafs, que igual que els altres serveis de Correus i Telègrafs, estava intervingut per l'Exèrcit.

Per aquest motiu, i en acte de servei, em vaig encaminar cap al carrer de Sant Feliu.

Calle San Felio. Palma

En arribar i preguntar al capdavant de guàrdia de porta, per l'oficial encarregat d'aquell departament, vaig saber que aquest era parent meu. Vaig entrar a lliurar-li la missiva. No tenia importància, es tractava, segons em va dir, unes ordres del capità de Transmissions de pur tràmit. Després de preguntar-me pel meu pare, vam creuar diverses frases de simple cortesia. En total, quatre nedes.

Aprofitant que estàvem totalment sols em vaig atrevir a preguntar-li què passava, ja que el clima semblava molt carregat. Es va posar molt seriós i amb veu entretallada, que semblava més aviat un sanglot, va exclamar:

-Veus aquest aparell -m'assenyalava una ràdio- lo estic escoltant a tota hora i sé que els republicans han desembarcat a Manacor.

-Ah! vaig exclamar.

-Sí!, ens afusellaran tots els que portem estrelles... per rebels.

Vaig callar. El meu interlocutor, tinent de l'escala de reserva, bon tècnic telegrafista, era un home de dretes i de dretes perquè creia que l'ordre era a la dreta; però també sabia que la seva "pell" no depenia d'un problema de dretes o esquerres: pel fet que, simplement, era de lleials o de facciosos i ell, independentment de les seves conviccions polítiques, estava situat a l'àrea dels facciosos, dels revoltats i tenia por, molta por... Aquesta por que només es produeix quan s'ha comès una cosa que no està d'acord amb la pròpia consciència i que, com a resultat de la seva essència, altera la pau interna per donar pas a un sentit de culpabilitat... em va fer llàstima.

-Lamento haver d'anar-me'n. A les seves ordres –li vaig dir.

-Adéu i que Déu ens perdoni -em va contestar-. Records el teu pare.

Pel to de veu em va fer la sensació que estava plorant.