dilluns, 13 de juliol del 2009

En Xesc Fortesa a Tenerife

Aquest és un escrit publicat el gener de 2003. Arran de Xesc Fortesa i el seu disc "El tramvia de Portopí"/"Una Palanca i un Grifó", disc que Jordi Vadell i jo vàrem comprar l'any 1971 a Galerias Preciados de Tenerife, per 1 pesseta. He cercat l'escrit a la xarxa i no l'he trobat. Per això el torn a publicar. Agrairia a qui me pogués facilitar, per ventura el mateix Jordi Vadell, la portada d'aquell disc (molt semblant a la d'aquí, però diferent) i el text del dos monòlegs esmentats (arc46nou(@)mallorcaweb.net)
Antoni Ramis Caldentey
Juliol de 2009



Contar batalletes al 2003
El present curs al CEPA Son Canals, amb una quinzena escassa de professors/es, tenim tres practicants de psicopedagogia, cosa que va ser impossible fer (ni un) en els set anys que vàrem estar al regne de la demència d’organització acadèmica, l’IES Ses Estacions. Les pràctiques per a qualsevol carrera (així com l’aprenentatge per modelatge, quan el model és bo i positiu) són fonamentals, al menys tant com les teories, per a aprendre a exercir-la. Poc abans de les vacances estava contant no record què als tres practicants, Francesca, Catalina i Antoni, quan va passar el meu amic Manel Domenech i, mentre passava ens va amollar: “Què, contant batalletes, ja?”. Vaig experimentar la sensació de que ja estava més a la generació dels padrins dels alumnes que a la dels propis alumnes. Durant els quatre anys que fa que ens comunicam (més bé una comunicació unidireccional) a través de l’Arc-46 he estat molt atent a no caure en la temptació de “contar batalletes”. He procurat redaccions més racionals que emotives, fugint sempre del subjectivisme de la pròpia experiència i de la redacció en primera persona. No obstant això, hauré crescut massa, o hauré impregnat el meu subconscient del bel·licisme del Sr. Bush (des de que va declarar la “Pau duradera” no ha aturat ni un segon de batallar a un lloc o d’altre. Jo pensava que la pau era el contrari de la guerra. Si cau en mans del Sr. Garzón, per ordre del Sr. Aznar, no hi haurà qui li llevi els 40 anys de presó, pel seu terrorisme a tot a reu, amb conseqüències de moltes morts innocents, definides com a danys col·laterals), la qüestió és que enguany, i a partir d’enguany, pens contar batalletes. Veurem si me’n penediré o no. Veurem si “qui barata, el cap se grata” o sí “és de savis canviar d’opinió (i de forma)”. Quan tenguem temps hauríem de parlar de la “intel·ligència emocional” de Daniel Goleman (1995) que, segons Claus Moller, és molt més significativa i funcional que la teòrica clàssica (del factor “G” de’n Cattell); intel·ligència, l'emocional, que, a través dels sentiments i fets conseqüents, aconsegueix els objectius i propòsits per al seu bé personal i per al de les persones que envolten a qui la té l l'exerceix (intel·ligència, igual que l’altra, que demostren tenir molt baixa els nostres dirigents: quan fan qualsevol cosa per a aconseguir un objectiu determinat, aconsegueixen tot el contrari. A no ser que el seu objectiu real sigui molt distint del que diuen tenir).

En Xesc Fortesa a Canàries i el Prestige a Galícia
(O en Xesc Fortesa a Canàries i la demència al poder)

I és que, pel que fa a aquesta guerra tot resulta paradoxal: És com si la demència regís els destins de la raó, cap argument, unes exigències pels altres que no estaríem disposats a complir nosaltres mateixos que les posam. Bé idò, les compleixen; els inspectors diuen que no troben cap motiu per a la guerra. I, mentre, sense esperar resultats, propaganda i preparació: És com aquell que cridava: “¡Muerte a la intel·ligència!”. I el pitjor és que hi ha una part de dirigents, de mitjans de comunicació i de la població que també ho coreja: “Mort a la intel·ligència!, Mort al poble iraquià!, Mort a Arafat i als palestins!, Mort al poble de Veneçuela i a la democràcia a Veneçuela!” I per què? En el cas de Palestina per a afavorir l’holocaust i extermini que vol ocasionar l’aliat als seus veïns molestos; a la resta dels casos per a monopolitzar, per a us propi, els escassos recursos naturals (a aquest ritme de despesa, hi ha estudis que indiquen que en queden per menys de 100 anys) i afavorir la economia afavorint la indústria de la guerra (és igual si un milenar d’americans joves moren a l’intent. Tanmateix per cada un dels nostres que mori en moriran 20 dels contraris. Tot i que millor que dels nostres siguin anglesos, francesos, alemanys, espanyols,... A més, fem un favor a la humanitat: aquestes guerres demencials interessades afavoreixen el control del creixement excessiu de la població mundial, tot i que poc). I, donat que és la demència (tot i que intel·ligentment i perfectament calculada de tal manera que no sigui jo el que hi perdi res) la que regeix aquests dissenys no hi ha cap possibilitat de que recordin i aprenguin de la història: Des de la desfeta de la nostra “Invencible”, fins a la darrera guerra mundial, la guerra del sis dies, la pròpia guerra de Vietnam,... sempre la història ha compensat: Sempre el que havia de guanyar per golejada, el bel·licós atacant ha estat qui ha acabat perdent ell per golejada. Hi ha dues possibilitats: 1 Que el seny s’imposi i s’escoltin las raons alemanyes, les dels propis inspectors d’Iraq, les de tots els intel·lectuals (és a dir, intel·ligents) del món, la d’una gran part del mateix poble americà, ... i es cerqui la via del diàleg i consens (parlant s’entén la gent) i es cerquin energies alternatives (possibilitat poc probable, ja que el món necessita un esponjament i resulta més econòmic fer-lo mitjançant una llarga i cruenta guerra que fer-lo globalitzant la solidaritat i proposant mesures solidàries de control i creixement sostenibles; i així matam dos pardals d’un mateix tret: el control del creixement i emigració de població i el control, usurpació, dels recursos naturals); 2 La previsible guerra per la que van perduts els Bush, Sharon (a més també per un altre motiu), Blair, Aznar, Carmona,... Si, finalment es produeix aquesta segona opció, el més previsible és que desprès d’uns guanys fàcils i triomfants... (un pobre amic meu confon bel·licós amb valent i pacifista amb covard. Avui el bel·licós no és que sigui valent –ell tanmateix no hi va a la guerra- és que és més animal que racional. I s’ha de ser molt valent per a defensar públicament postures coherents pacifistes, racionals i solidàries al sí d’una societat en que l’oficialitat, i els cortesans de l’oficialitat, és demencialment bel·licosa). Esgarrifa escoltar als capellans als sermons de Caracas que prediquen que la gent que no vagi a la vaga salvatge i opressora anirà a l’infern, o escoltar una tertúlia a la COPE (cadena de la Església Catòlica) on sols un demanava calma, mentre tots els altres estaven àvids de sang (sense donar ni un sol argument racional que justificàs la intervenció agressiva, tant a Veneçuela com a Iraq), mentre una hora desprès un comunicat del Papa (bastant més viu i lúcid que els seus tertulians demanava un nou ordre mundial basat en la pau, la justícia, la caritat i l’amor, condemnant la guerra i demanant explícitament que els bel·ligerants desistissin del seu propòsit i cercassin altres mitjans de resoldre els conflictes d’interessos. Però mentre tant EEUU i occident afronten una important crisi econòmica on a EEUU sols superen la crisi les indústries de la guerra i d’empreses de seguretat,... Aleshores si, finalment es produeix aquesta segona opció, el més previsible és que desprès d’uns guanys fàcils i triomfants... hi hagi unes falses treves i, finalment, els nous blocs formats per quasi tota Àsia, part d’Àfrica i quasi tota Amèrica llatina acabin guanyant la guerra i s’acabi el predomini mundial dels EEUU i dels seus aliats occidentals, de la mateixa manera que es varen acabar tots els imperis dels poderosos, de la mateixa manera que es va acabar el Nazisme alemany, quan semblava que no hi havia color (igual que ara). Pel que fa a nosaltres, el govern estatal (amb aquesta actitud farisaica) no recuperarà la més mínima credibilitat ni autoritat moral (l'altre és pur autoritarisme) fins que no condemni clarament i enèrgicament el terrorisme i la bel·licositat d'en Bush, el terrorisme de les actituds reaccionàries, colpistes i extorsionants de la Contra veneçolana i el terrorisme dels assassinats i enderrocaments ordenats per Ariel Sharon i executats per l'exercit israelià contra el poble palestí.


Que sou de valents, assassins!

Les víctimes d'ahir són els botxins d'avui.
Les víctimes d'avui, els botxins de demà?
No faceu víctimes i no creareu botxins!

I és que a la base de tot hi ha l’educació
Efectivament, quin món volem? Quina educació volem?
Normalment volem el mateix tipus d’educació i de món.
Som partidaris d’una educació i un món per a tots, on hi hagi cabuda, feina i possibilitats positives per a tots o d’una educació tendint a un món estratificat on els bens han de ser pels pobrets rics que no tendran dret al cel i els mals per tota aquesta genteta que tanmateix podrà gaudir una eternitat de felicitat i bens eterns? Sóm partidaris de la integració o de la segregació? De la unitat de tots en un sol cos humanista o de la divisió, classificació, estratificació i diversificació de funcions i de drets. Volem una educació tendint a la llibertat de tots o sols a la llibertat dels del meu partit i classe?
Aquest és el dilema causant de tots els mals. Evidentment, els dirigents, procedents d’una organització social estratificada i d’unes capes altes d’aquesta estratificació són partidaris del segon tipus d’educació, no n’han rebuda d’altra, no en coneixen d’altra, no saben conviure i sí sols oprimir i comandar: no hi importa anar massa enfora per a analitzar els principis elitistes, classistes i excloents de la llei LOCE (la loca) que ha imposat contra tots l’aznarisme (una espècie de feixisme secundari, per la força limitada dins el conjunt de les forces del món). No importa anar massa enfora per a veure quina ha estat la política a les Illes i a l’Estat: Triar ministres tramposos, anar ell tot sol contra tots, incrementar el terrorisme, reduir al dictat a la justícia, incrementar el nacionalisme basc, il·legalitzar partits legals (el possible il·legal són les conductes d’algunes persones, del partit que siguin, com la del batlle de Ponferrada o el mal ministre d’ambient, o els Roldans i Rubios, no el Partit en sí), bloquejant i acossant als pobles que no li diuen amen o no estan d’acord amb les seves idees, tarannà i conductes (i aquí és quan surt el beneitet de torn, molt ben amoblat per cert, llàstima que es perdi amb aquestes beneitures, qualificant la veritat de victimisme, per a llepar el cul del seu bou d’or).
Els educadors professionals (en contra del seu criteri s’ha feta aquesta "LOCA") coneixem dos conceptes diferents d’educació:
1 L’educació (educere: extreure el que hi ha dins cap a fora) es pot entendre com un procés d’ajuda a la persona en el seu desenvolupament, creixement, físic, psíquic, ecològic i social, increment de capacitats, coneixements, potencialitats i actituds, la qual cosa el fa millor, més competent, més lliure, amb criteri i responsable i, conseqüentment, més solidari.
2 D’altres entenen l’educació (educare: dur, conduir) com un guiatge, conduir les persones (les ovelles) cap el solc prèviament marcat: Jo, que soc savi i tot poderós com Deu, sé el que es bo, el que s’ha de fer, faig i marc el camí (fixau-vos la quantitat de lleis que fa l’aznarisme, espècie de feixisme petit, per a marcar el camí que vol que siguem tots) i després “t’obligaré a que hi vagis ben per dedins” muntant un sistema policial de control. Sistema que, dirigit a ovelles amb molts o pocs doblers, dona molts de vots per que dona una falsa sensació de control i seguretat i per que dona una educació de primera (pels recursos, tot i que del segon tipus educació-control) per als meus fills i una educació de tercera (també del segon tipus) que sols donarà recursos suficients per a que puguis servir barat als meus fills. Però aquesta organització educativa i social és la que ocasiona un món poc format, amb pocs recursos, molt estratificat, amb forta immigració, alts nivells d’intolerància, de conflicte, de diferències socials, d’explotació,... és adir, reprodueix el propi model del pare. Tot i que, a la llarga, apart de que defensa valors immorals i injusts, pot provocar les necessàries revolucions: Quan l’ofegat te força i acaba la paciència es rebel·la (començant per la Revolució francesa, no hem acabat mai de revolucions sempre aplaudides per la Història i que acaben amb els caps dels feixistes, o dels deus sols, mariaantonietes i resta de poderosos; però és que no els hi deixau altre sortida, home...). I si no els hi tallen el cap, si sols perden el poder, emprenyen al poble fins que, per les bones o les males, el recuperen. I això és el que vàrem fer nosaltres el 1936, això és el que fa el PP i els poders econòmics de les Illes ara (i això que el Govern és un Govern, per la seva política, bastant de dretes), i això és el que fan ara els petits feixistes a Veneçuela (que, a més d’ofegar al poble, ja tenen delictes de sang, sense que s’hagi produït cap condemna ferma de l’Aznar o el Bush,... tot i que el Govern de Chàvez va entregar fa uns dies un presumpte etarra al d’Aznar, que no es destaca per l’agraïment ni l’equanimitat),...
No obstant això, aquesta segona educació, al no permetre el desenvolupament de la llibertat personal, no permet la responsabilitat (sense llibertat no hi ha responsabilitat) i la responsabilitat recau sobre el propi Govern, que en fora d’exercir-la educant en la transferència de valors i responsabilitat a la persona (per a que la persona s’autorreguli) s’ha d’exercitar incrementant el control i la repressió, fent més presons i mantenint més temps a la gent a la presó,.. per actes comesos per la irresponsabilitat apresa educativament. Caient en la contradicció de que un Govern (lliberal-capitalista, que no lliberal-lliberal) que no creu en l’Estat ha d’exercir una forta administració pública en el control (a EEUU sols les empreses de seguretat i l’industria armamentística superen la crisi econòmica) dels ciutadans.
Nosaltres, els humanistes, estam convençuts de que la única solució educativa a curt, mig i llarg termini és l’educació potenciadora dels ciutadans en la llibertat, la responsabilitat i els valors que permetin actituds de respecte a un mateix, als altres i a l’entorn, cercant el creixement individual, social i ambiental de tots iu cada un, en bé de la felicitat de tots. I no l’educació de marcar les diferències i procurar la lluita fratricida, per interessos, en situació d’avantatge.
Però, es clar, si les persones que no ho saben reben una educació que perpetua la diferència i confrontació no ho arriben a aprendre mai i mai no en poden arribar a ser-ne partidaris i posar-ho en pràctica (l’educació potenciadora social). Així, quan vàrem arribar a l’IES de Ses Estacions, un centre d’educació, on es va instal·lar aquest tipus de poder demencial de classe, ens vàrem escandalitzar i posar el crit al cel. L’Administració Educativa (on també hi ha partidaris de classe), com l’estruç, va posar el cap davall l’ala, va deixar la mateixa situació educativa demencial i me va proporcionar un altre lloc de feina on la coherència educativa no me permetés posar el crit al cel. Fins quan? (no fins quan me deixarà estar a un lloc millor, sinó, fins quan ha de seguir la demència al poder polític o a certs poders de centre educatiu?. A Ses Estacions ja hi van per deu anys). I és que és demencial que qui no creu en l’educació (lo altre és el mateix que ensinistrament animal) sigui cap d’educadors o educador, com que qui no creu en l’Estat ni en la societat civil sigui Cap de Govern, com que un pastor posàs uns llops a guardar les ovelles.
En definitiva: Els models socials reflecteixen (i al mateix temps imposen) els models educatius. I educadors responsables no sols ho som els professionals, sinó també els mitjans de comunicació i els seus professionals, els polítics, les organitzacions empresarials, sindicals. col·legials, recreatives, culturals, esportives, de veïns, els pares i les mares, els amics,... i especialment: tu.
I, en aquest sentit, aquí anam bastant bé: Tot i que encara queden alguns dinosaures nostàlgics del Juràssic poc solidaris i molt egoistes, la majoria anam avançant pel camí de l’educació social i ambiental potenciadora, tenim un Govern, meravella del consens (ells diuen de progrés i tot i que, efectivament, aquesta situació social i política és molt avançada en relació a les catacumbes de les dictadures i rebel·lions feixistes o majories absolutes, no és tan progressista com de consens), amb quasi tots els partits polítics (i els que manquen, si tenguessin una consciència de poble i solidària s’hi podrien integrar) integrants on cada un ha hagut de renunciar a criteris particulars en favor del consens i del bé comú general. Anam progressant, avançant cap a la societat de l’educació potenciadora, solidària, unida i ecològica.

Antoni Ramis Caldentey
Gener, 2003

I aquesta serà la primera (batalleta; o, més bé la segona, ja que el primer paràgraf ja n’és una).
Feia ja uns quants mesos que havia arribat a Tenerife a fer el servei militar (per cert, Antolín Mercadal i Jordi Vadell, vos hauríeu de posar en contacte amb jo, si algú els coneix els podeu avisar d’aquest reclam o, si coneixeu el seu telèfon o adreça me’ls podeu facilitar a mi, al CEPA: 971 24 45 03 o ca meva: 971 90 28 89), devia ser entre el desembre del 70 i el febrer del 71, Jordi Vadell i jo ens passejàvem i vàrem anar a “Galerias Preciados” de Santa Creu de Tenerife (majoritàriament sortia amb n’Antolín, però aquest dia, com molts d’altres, ho feia amb en Jordi). Vàrem anar a la secció de discs (encara no s’havien inventats ni els CD ni els DVD). Hi havia una dependenta guapíssima, s’assemblava a Carolina de Mònaco, però en guapo. Passejant per la secció vàrem arribar a un covo gros (quasi un metre d’altura i més de mig de diàmetre) ple de discs petits d’en Xesc Fortesa en els que ell, a la portada, sortia manant un tramvia i un cartell que posava: “1 pta” . En Jordi i jo ens vàrem mirar meravellats (a aquell temps ja hi devia haver gent que confonia Palma de Mallorca i La Palma de Canàries i, conseqüentment, Illes Balears i Islas Canarias). En Jordi, més atrevit, va demanar a una dependenta (a aquella secció no hi havia més que dependentes; no hi havia cap dependent) si els podíem escoltar. Aquella senyoreta o senyora molt jove ens va mirar amb una cara d’incredulitat i escepticisme (devia pensar, “com és possible que aquests dos es vulguin assabentar de si el disc val la pena per una pesseta?”), però va accedir i va posar dos discs d’en Xesc a aquells aparells on tu te posaves uns auriculars i el senties. A una cara ens parlava del tramvia de Porto Pi, a l’altra, que és la que avui m’interessa, d’una palanca i un grifó. Algú de vosaltres ha escoltat aquest disc d’en Xesc? En Jordi i jo ens miràvem amb cara de pensar “tu sents el mateix que jo i al mateix temps?” i a cada ocurrència del monòleg d’en Xesc ens esbutzàvem de riure. Aquella senyoreta dependenta ens mirava i el seu semblant havia canviat de l’escepticisme al mosqueig. Evidentment tots dos vàrem comprar un disc cada un d’en Xesc Fortesa... per una pesseta; disc que vaig dur a ca meva de Palma (de Mallorca) al primer permís que vaig tenir (que en vaig tenir molts) i disc que va estar molts d’anys per casa, i que jo i més escoltàvem amb prou freqüència sense perdre, per la repetició, gens d’emoció humorística a cada vegada que el sentiem, fins que un dia, algú el degué deixar a qualcú que no el degué pensar a tornar. Ara, poc abans de Nadal, el desastre del Prestige, les guerres d’en Bush i la confrontació a Veneçuela m’ha fet recordar, amb molta propietat, aquell disc, tant que en Biel Pomar, amic del meu cunyat i nebot segon del propi Xesc, i vertader fan i col·leccionista de tota l’obra d’en Xesc, m’ha tornat a proporcionar la portada (i prest el diàleg) d’aquell disc. Com deia pel tema que ens ocupa (tema mundial) ens interessa la cara que fa referència a la palanca i al grifó (mentre que quan parlem del tema local ens interessarà més la cara que parla del tramvia de Porto Pi): Allà en Xesc, “el Pensador”, ens recordava que un pensador anterior ens havia dit: “Donau-me una palanca i un punt de suport i vos mouré el món”. Donau aquesta palanca i aquest punt de suport als nostres dirigents estatals i mundials per a que puguin canviar el món sense haver-ho de fer pintant-lo amb 75 mil tones de vernís negre uns i bombardejant Afganistan, Palestina i Iraq, fins que no quedi cap persona ni cap casa (sols les cuques i les rates que encara són menys rates que els assassins. El codi militar espanyol tenia una norma, que per sort es va llevar, que deia que “qui obeeix no és responsable dels seus actes comesos obeint”; actualment els assassins, com reconeix el mateix Aznar, ho són, i són responsables del seus assassinats, encara que ho siguin en obediència als seus comandants, i és igual que els qui manen matar siguin d’Eta o siguin en Bush, en Sharon o sigui el qui sigui). I seguia, en Xesc, “bé idò, si amb la palanca aquell vos pot canviar el món, jo, amb un grifó, el vos aturaria” (la transcripció no és literal, és de memòria), “amb un enorme grifó que tancàs tota la benzina del món”, “ni cotxes, ni camions, camionetes, motos, motocarros, mobilets,... res no funcionaria, fins i tot ni les centrals electriques, no hi hauria llum ni res del que funciona ni en benzina ni amb electricitat no funcionaria, vos aturaria el món”. Quina visió preclara! Amb més de trenta anys d’anticipació!. Per una part, que ens hagués anat de bé, especialment al poble gallec i als Governs central i gallec, si el passat desembre haguéssim tengut aquest grifó i l’haguéssim pogut aplicar, tancant-lo, al Prestige: no haguéssim perdut ni una gota de “chapapote”, “galipota” o “vernís”, que tant de mal fa al poble i al propi Gobierno; i és que, pel que és veu, no és que Aznar nombràs ministre a l’incompetent i curt Matas per a emprenyar als mallorquins, és que tots els membres del Gobierno són igual de curts i incompetents que ell, amb el conseqüent perjudici pel poble que els vota i pel que no els vota, tot i que tota la intel·ligència G i emocional, teòrica i pràctica, que els hi manca la supleixen amb escreix amb l’excés d’intel·ligència de 
l’aprofitat avariciós, i superb, que acaba donant-los el poder polític i la riquesa material (la menys rica de les riqueses). Quina visió preclara! Per una altra part veiem l’enorme importància que té per als EEUU el tenir aquest grifó, o més exactament la totalitat del barril del contingut. Per això no ha dubtat en inventar-se Alcaeda predicant a tot el món que els molins són vertaders gegants, deixar Afganistan fet un solar abandonat de la ma de Deu, deixar, si no estimular, que la “Contra” ofegui el poble de Veneçuela i preparar una guerra demencial, injusta i sanguinària a Iraq.

.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada