Algú
va dir que les bicicletes són per a l'estiu i, encara que no sigui
aquest el cas de les bicicletes a Palma (Mallorca. Illes Balears), a
Sevilla (Espanya) Bruges o Gant (Països Baixos) en què les
bicicletes són per tot l'any, sí que aquesta història de bicicleta
es produeix a l'estiu, en una sèrie d'estius consecutius i no.
La
primavera la sang altera i l'estiu la deixa ardent. Des de temps
immemorial els estius a Portocolom, Es Port, el port natural tancat
més gran i guapo de Mallorca (ja no més destrucció!) sempre m'han
proporcionat l'obsessió platònica i fantàstica per una dona. La
platja, els seus cossos insinuants, bruns de sol i banyats de mar,...
Fa
30 anys
Primer,
fa trenta anys, va ser Paloma, una rossa italiana més gran que jo en
edat, encara que menor en alçada i pes, que ens portava en suspens a
tots els homes de la platja de 16 a 76 anys. Arribava a la platja amb
un pareo transparent que es llevava quan arribava a la seva hamaca
reservada, quedant, rossa de cabells, clara d'ulls blaus quasi
blancs, pell morena, enfundada en un diminut biquini de tela, que
imitava la pell de leotard, la cintura s'aguantava en ambdós
laterals mitjançant dos grans cèrcols daurats, que deixaven al
descobert la part interior del cèrcol, part que corresponia a les
dues zones laterals de la cintura-inici de la cama.
Immediatament
treia el seu top del biquini i descalça, molt lleugerament coberta,
es desplaçava per la sorra de la platja mirant a tots, amb mirada
retadora i seductora, i convençuda del seu poder de seducció.
Recordo un dia en què un home gran prenia un aperitiu al xiringuito
de la platja i se li va acostar amb el seu plat de musclos: "Paloma,
vols un musclo?". "No, moltes gràcies" li va
contestar amb el seu castellà amb accent italià estil Rafaela
Carra. Havia vingut amb la seva germana, el seu cunyat i diversos
nebots d'aquests i d'un altre germà que no havia vingut a Mallorca i
s'havia quedat a Itàlia, com tampoc havia vingut el seu marit, el de
Paloma. Gairebé cada dia anava a la caseta del xiringuito a cridar,
per telèfon al seu marit (en aquell temps encara no existien els
telèfons mòbils i el telèfon del xiringuito era l'únic existent a
la platja). Llavors anava cobrint el seu cos amb la tovallola de la
platja, per què ho faria si sempre estava sense el top de la seva
biquini?, Era com si la presència, a distància, del marit li
incités al pudor i vergonya. Deixava la porta entreoberta, parlava
aguantant el telèfon amb una mà i amb l'altra s'aguantava la
tovallola tancada a l'altura del pit, mentre parlava, ens mirava i
somreia seductora. En una ocasió li va caure la tovallola deixant
els seus pits al descobert, com en realitat estaven la majoria del
temps, però ella feia grans escarafalls com si fos un fet
imperdonable i a mi em feia una sensació excitant com si fos la
primera vegada que li veiés aquells pits petits, bruns, perfectes.
Cada nou dia esperaves que fos com l'anterior i així succeïa. Cada
nou estiu esperaves que també vinguessin "els italians" i,
amb ells, Paloma. I així va succeir durant quatre o cinc estius.
Posteriorment només van venir els nebots, però ja no van venir ni
Paloma, ni la seva germana (per cert, una dona seria, sense topless i
sense picardia en els gestos i la mirada), ni el seu cunyat. Ara fa
uns anys que ni els nebots vénen a passar els estius a "Es
Port" (de Felanitx).
Fa
20 anys.
Pocs
anys després "la meva dona ideal (de l'estiu)" va ser
Montse, una jove i molt guapa mare catalana, morena d'ulls clars i
cabells foscos. Com Paloma venia "de fora" a gaudir els
seus estius a Es Port. Nedava perfectament i ràpidament com una
nedadora de competició. Les seves filles, de pocs anys, jugaven amb
els meus fills a la platja, la qual cosa ens va fer relacionar com
amics, d'aquests que ho són per ser pares de fills amics. Al tercer
dia que els nens juguessin com amics em va saludar com si fóssim
coneguts i amics de tota la vida. Aquest salutació i familiaritat va
donar pas al fet que, els dies successius, mentre els nens jugaven i
ella no nedava com una nedadora professional parléssim, asseguts a
la sorra, com amics de sempre, la qual cosa, a mi, em produïa una
sensació molt agradable. I cada nou estiu reanudavem l'amistat
estiuenca, encara que no sabéssim ni adreces, ni telèfons, ni llocs
de treball, ni res de l'altre de la resta de l'any. Això va ocórrer
tres o quatre estius consecutius fins que un estiu, les filles ja una
mica més grans van venir, sense la seva mare, a viure a casa d'uns
familiars, i a la platja amb el seu grup d'amigues habitual. Mai més
vaig tornar ni a veure ni a saber res de la Montse.
Fa
10 anys
Fa
uns deu anys, el meu model platònic femení de l'estiu va canviar
radicalment. Venia, a la platja, un grup de tres, quatre o cinc,
segons els dies, nines joves entre les quals destacava Carme. Venien
i tendien les seves tovalloles en grup, s'asseien i parlaven, en molt
poques ocasions es tendien a prendre el sol, després anaven a la mar
i jugaven esquitxant, perseguint, fent “ahogadillas”, algunes
vegades amb una pilota,... Formaven una imatge de joventut, bellesa i
joc dinàmic femenins en grup, grup en el qual destacava Carme.
Imatge de la que resultava molt difícil s'abstreure. En algunes
ocasions en què jo mirava, absort, al grup en el seu joc juvenil i
femení, em trobava la mirada fixa, desafiant, amb una cara alegre i
riallera, com qui diu: "Què estàs mirant tu? Què pretens tu?
"I els dos aguantàvem la mirada per uns segons. La seva no sé
que expressava, però sé que no expressava ni enuig ni molèstia ni
agressió reactiva. La meva tampoc sé que expressava, però sé què
sentia sentiment i emoció: admiració, afecte, desig i impuls
refrenat pel públic de la situació, per la diferència abismal
d'edats i perquè mai havíem establert cap comunicació excepte
aquesta no verbal, visual
i desafiant.
Carme era, és, alta i prima, encara que no flaca, amb formes
perfectes de dona alta i prima. Portava un biquini petit, la qual
cosa unit a la seva morfologia, feia que mostrés una important
longitud de cos, cintura, entre el principi del seu eslip i al final
del seu top, així com unes llargues cames, braços i coll..., se li
endevinen uns pits petits bruns perfectes. De cabell negre com el
betum negre, dents blanquíssimes en una boca de fins llavis d'àmplia
i agradable somriure. Els seus ulls verds molt clars. En aquestes
comptades ocasions en que et manté la mirada, amb somriure murri, et
captiva.
Alguns
dies arribava a la platja sola, sense les seves amigues. Aquests dies
resultaven una comunicació no verbal intermitent i incomprensible.
Cada un en la
seva
tovallola a una certa distància, de vegades mirant en direcció a
l'altre/a, en altres en una altra direcció, amb moviments
d'aproximació interromputs com per una distracció. En aquest temps
jo no sabia com es deia i mai ens havíem dirigit la paraula, encara
que jo coneixia el seu timbre i accent de veu molt "felanitxers"
perquè l'havia sentit parlar amb les seves amigues.
Poc
després del seu descobriment a la platja vam coincidir en un altre
temps i lloc: A la nit quan el sol ja no castigava tan fort jo estava
"a la fresca" assegut al balcó de casa, un primer pis
baix, llegint i veient la gent que passava, i quina
no va ser la meva sorpresa quan un dia la vaig veure passar amb
bicicleta i, al cap d'uns minuts, en sentit contrari, de tornada i,
atès que no sabia com es deia, per mi va ser "la nina
de la bicicleta ". Un dels primers dies va mirar cap al balcó
i, com a la platja, les nostres mirades es van creuar per un instant
i des d'aquest dia cada dia que vàrem
coincidir,
que van ser la majoria dels de l'estiu.
Passats
uns anys els estius s'assemblaven molt. Ara,
als estius,
ja no coincidim a la platja, encara que sí en els seus passejos amb
bicicleta i el
meu balcó,
però devora
la
seva bicicleta circulava
una
altra
bicicleta muntada per un jove
que resultava com una espècie de la
seva
antípoda, un gènere diferent, més aviat grassonet i baixet, ros,
d'ulls blaus. El fet d'anar acompanyada per un jove
no li va impedir l'encreuament habitual i instantani de mirades,
encara que el jove
també em mirava i la seva mirada era bastant més prolongada i menys
emocionant que la de Carme.
Avui
Fa
uns tres estius que ja no l'he tornat a veure mai, ni a la platja ni
en la seva bicicleta. Tampoc el jove
que l'acompanyava en les passejades amb bicicleta.
Avui,
poc abans de dinar,
he hagut d'anar a cercar
noves provisions d'aliments. Just abans de la cruïlla que havia
d'agafar per arribar al supermercat he vist, a la vorera de l'altre
costat, una mare
jove
que anava empenyent un cotxet de nadó, m'ha semblat ella. Quan el
cotxe s'apropava he constatat que efectivament ho era. Just quan
anàvem a creuar, com per un ressort, com per un miracle, m'ha mirat,
directament, als ulls.
7
d'agost de 2010
Antoni
Ramis Caldentey
Un
any després:
Portocolom,
Es Port, 3 d'agost de 2011
La
chica de la bicicleta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada