Silvia

Molts d’anys, Silvia

Avui és el meu aniversari. He tingut un bon regal d'aniversari, el millor, amor infinit, Silvia.

Fa poc que la conec, però el desig, potser, precisament per això, és immens; immensament ardent. La vaig conèixer el passat dia 29 de setembre. Estava immersa en la marea verda de la manifestació en defensa de l'educació, llengua, cultura, ciutadania, democràcia, cosa pública i contra la política neocon del Govern de les Illes Balears que ataca tot això i ocasiona grans retallades econòmiques populars i grans enriquiments de secta especulatius i, en no poques vegades, corruptes.

- Quants devem ser?

- No ho sé, però més de 2.000 imagino que si. Imagino que la Delegació del Govern o la Conselleria d'Interior diran que no passem d'aquesta quantitat.

No m'importava el nombre, segur que som més de 100.000. L'esperit pacífic, festiu, juvenil, alegre i carregat de raó, juntament amb la mare jove i verda que seguia la manifestació, al meu costat, donant la mà al seu fill d'uns cinc anys, també amb samarreta verda, em donava la sensació, l'esperit, de ser tota la humanitat infinita.

El nen tindrà uns cinc anys, i la seva mare, quants en tindrà ? Entre 25 i 39, segur. Qualsevol que sigui la seva edat és una edat perfecta, perquè "ella" és perfecta: Ni alta ni baixa, ni grossa ni prima, ni bonica ni lletja, ni jove ni vella, "ella", i el que més m'agrada d'ella és el seu caràcter, jove, alegre, rialler, social, coneix, saluda, parla i riu amb la majoria dels 100.000 de la manifestació.

- Mamà, mamà, què passa ? Per què aplaudeixen i xiulen alhora? No veig res.

- No si jo tampoc veig res. No tots som tan alts i guapos com aquest senyor que camina al nostre costat.

Somric, la floreta, fa meravelles en el meu estat anímic i autoestima:

- Vaig a portar una estona al teu fill "a mecoll" i una estona a tu, així els dos veureu alguna cosa, poc en una mica (de temps), però no em diguis "aquest senyor", sóc Jaume o Jamie per a alguns amics

- Gràcies Jamie, però no et veig a tu portant el meu fill Jaume "a mecoll" i, molt menys, a mi. Tu ja estàs més perquè et portin que per portar.

(aquí l'ànim i l'autoestima cauen del núvol i travessen el subsòl)

- I tu, com et dius, senyoreta graciosa? Dic mentre alço, no sense esforç, al seu fill Jaume i el m’acomodo sobre les meves espatlles.

- Sílvia, per servir-me de vós i de vostè

Contesta amb un somriure d'orella a orella mostrant els seus dos collarets de perles dentals.

Avui, 24 d'octubre, és l'aniversari de Jaume. També és el dia de Vaga General contra la llei Wert de la mala educació. Amb tal motiu, l'aniversari de Jaume, hem decidit passar el dia junts. He pogut deixar el meu fill, també Jaume, amb els meus pares i em disposo a gaudir de la companyia i afecte de l'altre Jaume, que vaig conèixer el dia de la manifestació. El pla: vaig a buscar-lo a casa, ell volia anar en el seu cotxe, però li vaig dir que ni parlar, que aniríem en el meu, anem a Felanitx a comprar el menjar, esmorzar, berenar, dinar i berenar, botifarrons, als Ramaders, als dos ens encanten els botifarrons dels Ramaders de Felanitx, jo crec que uns 16 botifarrons seran suficients, i una barra de pa fresca i una bossa de galetes d'Inca que comprarem a Can Vica del Carrer Major, així com 24 cerveses de llauna Heineken, ens porterem les cerveses des de Palma a la nevera portàtil, anirem a "jugar" a la platja de s'Amarador de Santanyí, després a menjar i a fer la migdiada a la casa que té la seva àvia a Portocolom, un balcó sobre el mar. Jo ho pago tot. És el meu regal d'aniversari.

- Hola Jaume, ¿preparat per l'aventura?

- Hola Silvia, amor, preparat, feliç i molt il·lusionat.

- Doncs no et facis cap il·lusió, il·lús.

- La il·lusió és l'últim que es perd

- Jo crec que l'últim que es perd és la innocència, innocent.

Sílvia, com el passat 29, va de verd, però no amb la samarreta de l'embut, sinó amb una bruseta de cotó verd cordada, una mica estreta, que fa unes petites obertures entre botó i botó i una faldilla de fibra curta, sense ser totalment mini, negra, amb vol, unes bambes blanques sense cordons i sense mitjons.

Condueix amb decisió, sense brusquedats. Parlam de la sort del temps gairebé estival, que s'uneix al nostre regal, ideal per jugar a la platja.

- ¿I a què jugarem? Has portat pilotes, pales, boles,...?

- No, no he portat res d'això. No anem a jugar amb coses, jugarem nosaltres.

Cames, molt guapes, morenes, com tota ella, descobertes, semiobertes, obertures de la brusa,... El meu cor batega amb força, la meva sang pressiona cap a l'exterior en temples i galtes, li miro les cames, la brusa, Déu, no porta...!, la cara, el seu perfil dret, l'orella nua, la galta, la cella, l'ull, la seva parpelleig, se sent mirada, admirada, desitjada, somriu, les seves dents, la llengua. Li poso el braç esquerre sobre el respatller del seu seient, li agafo, suaument, al sud del seu coll. Poso la mà sobre el seu genoll. Pujo gairebé imperceptiblement. Gairebé, perquè se n'adona i, d'una manotada, aparta la mà:

- Ja t'he dit que no facis tonteries. A veure si per una d'elles tindrem un accident i s’acaba el regal de la jornada de plaer. O és que et penses que jo sóc de pedra ?

Com és possible? Són més de les 11 i hem sortit abans de les 9. Ah, és clar, hem anat a Felanitx a Ramaders i es forn de can Vica a comprar les provisions de la jornada; hem pretès venir des de la immediata platja de Cala Mondragó, la mar estava tan baix que era impossible saltar des del final del camí a la platja i hem hagut de tornar, cotxe i tornada de quilòmetres per arribar a uns quants metres més enllà, a aquí.

Caminem per l’arena, espardenyes a la mà, cap al mar. Jo porto una bossa del GOB ​​amb mínim contingut. Ell una bossa de platja amb les tovalloles, vuit botifarrons i les galetes d'Inca i la nevera portàtil amb les vuit cerveses Heineken. Deixo caure sabatilles i bossa i començo a córrer en direcció al mar. Em sento lliure. Em sento feliç. Em sento jove. Em sento ràpida. Què dic "em sento?". Sóc. Ell deixa caure a l’arena sabatilles, bossa i nevera i arranca a córrer darrere meu. Què m’agafa! Sento terror, angoixa,... esperança, seguretat, que ho aconsegueixi. El meu cor batega a més de 100 pulsacions. Les meves cames em fan volar tot i el difícil que és córrer descalça sobre l’arena tova i seca. L'esforç, el sol, el pànic per saber-me agafada, escalfen el meu cos a més de 40 graus. La suor patina pel meu front, galtes, braços, cames, cos. Gairebé m'ha agafat. He donat un gir en finta esquerra dreta i l'he deixat enrere diversos metres una altra vegada. I tornam a començar. Una altra finta, ara dreta esquerra i recobrament de distància. Redueix la distància.

Em llanço amb un salt felí i l'agafo per les cames. Cau, com un fardell pesat, a l’arena. Intenta aixecar-se d'un salt, però l’abraço i ja no ofereix resistència. La gir perquè es quedi d’esquena i quedi mirant cap al cel. A damunt. Cara, braços i cames arrebossades d’arena blanca li donen un aire graciós, molt còmic. Amb la meva mà vaig retirant lentament els grans d’arena del seu front, galtes, parpelles, em mira amb ulls felins, mai havia estat tan conscient com ara que els seus ulls, i també la meva mirada al seu interior, són el més guapo de tota ella: blaus; no, verds; no, grisos; no, blaus; no, blau-verdós o verd-blavós, molt clars. Mirant-me fixament els meus, reptadora, vine.

Front, galtes, parpelles, llavis, molt fins, estrets, somriu, dents blanquíssimes que contrasten amb el seu pèl curt negre com el betum de sabates, natural, vine.

Li beso el front, les galtes, orelles, galtes, coll, galtes, al voltant de la seva boca. Somriu, els seus llavis,... però, no, amb un moviment ràpid, brusc, de cap, m'ofereix la seva galta. Els meus llavis, que anaven veloços als seus, besen, un cop més, la seva galta. Relliscar els meus llavis cap a la seva boca i, just en el moment, un gir brusc en l'altra direcció em deixa pressionant sobre l'altra galta. Desisteixo. Ens mirem als ulls. Sóc conscient de tots els contactes dels nostres cossos. Em lamento de portar els gruixuts texans que impedeixen la sensació, les nostres cames dretes entre les cames de l'altre. "Espera un moment".

"Espera un moment". Què agradable és sentir el seu pes sobre el meu cos, les seves carícies, els seus bessos, el joc,... Espera un moment. Aixeca't. Farem les coses bé. Anem a recollir sabatilles, bosses, tovalloles,... Recollim les nostres pertinences, les portem al lloc en què jugàvem sobre la arena, estenem les tovalloles, deixam les bosses al seu costat, obrim una llauna de cervesa i compartim. Em sento en la seva tovallola. Es lleva el vaquer i la camisa. Llueix un banyador clàssic vermell, vermell. Llueix molt bé. El miro. L'admiro. El desitjo. S'asseu al meu costat. M’abraça. Em llevo. Corro. Dejà vue. Dejà vécu. M’agafa. Ara sí que noto el contacte de la cama dreta a la meva. Espera. M’aixeco. Em trec la brusa i la faldilla. El meu banyador, sense top, és verd fosc, gairebé negre, brillant. Torno a córrer, aquest cop cap al mar. Em persegueix. No m'agafa. Arribo al mar. Corro. Em capbusso. Ve nedant cap a mi, però no m'arriba. Nedo cap a ell. Ens abraçam. Galtes i llavis s'ajunten i rellisquen amb l'aigua de mar. Petons salats. Les meves cames pressionen fort la seva dreta. Les seves la meva dreta. Les mans abracen l'altre. Acaricien l'esquena de l'altre. Acaricien tot el cos de l'altre. Estam mullats, ardents, salats. Tota una platja immensa, infinita, salvatge (sense ni una edificació) totalment per a nosaltres dos sols, nostra. Ens enfonsam. Junts. Abraçats. Acaronats. Ens acostam cap a on ell, més alt, faci peu. Allà m'agafa i seguim el mateix joc. Miro el meu enorme rellotge submergible Casio d'esfera negra (ell porta un igual, d'esfera blanca), són gairebé les dues. "Crec que hauríem d'anar ja a menjar". Agafats de la mà anem sortint. Uns metres abans d'arribar a l’arena m'agafa en braços, jo abraçada al seu coll, i segueix el camí. Em deixa, de peu, a damunt la seva tovallola. Sense eixugar-me em trec el banyador i em poso un de sec que porto a la bossa blanca del GOB. Tot just dos segons (a més estam els dos sols en aquest univers de sol, platja i mar. Malgrat la qual cosa s'ha torbat i el vermell ha tenyit les seves galtes morenes). És vermell fosc gairebé negre, brillant, el meu banyador, és clar. Em poso la brusa verda i em cordo els botons, un sí, un no,... Em poso les sabatilles sense passar. Ell també es treu el banyador, no m'impressiona, gairebé m'agrada més amb el banyador posat, es posa un altre sec exactament igual al que s'acaba de treure mullat, es posa el vaquer, la camisa, les sabatilles de tela negra i sola d’espart, d’espant, també sense passar. Quan poso el meu banyador mullat a la borsa ell veu l'altre objecte que porto en ella: un tampax, només un. No el necessito. És la meva arma, dissuasòria, en uns casos, refreda febres en altres, rebenta passions en altres. Agafo la meva bossa. Posem les tovalloles, el seu banyador mullat i la llauna buida a la bossa de la platja, l'agafa, juntament amb la nevera i ens anam cap al cotxe.

Arribem a la casa de l'àvia. Aparquem a la mateixa vorera, just davant. Ens veu una mitja dotzena de veïns de l'estiu, "què, és la teva al·lota?" pregunta una veïna amb desvergonyiment. "No, és la del meu cosí" contesto jo amb més desvergonyiment. "I què, l'àvia ha vingut amb vosaltres o heu vingut sols?", Insisteix. "No si ella ja havia vingut abans" dic amb veritat (el que passa és que ja fa dos mesos que va tornar a Palma). Pujam. Ens dirigim directament al balcó sobre el mar per al que hem d'aixecar la cortina enrotllable que arriba fins a terra. Posem la tauleta i dues cadires al balcó. Fa un dia esplèndid, blau, amb algun núvol blanc. Uns joves van en barca de vela llatina, sense massa vent, tot i que la barca, lleugera, navega ràpid, la vela blanca inflada. Al lluny entra un iot cap al moll de la benzinera. Silenci de tardor. Dia d'estiu. Posem el menjar i la beguda sobre la taula. Em sento mirant cap a la llunyania marina. Penso que ella s'asseurà al davant, mirant cap a la llunyania terrestre, cap a Sant Salvador, però no, s'asseu a les meves cames, s'arrauleix al meu pit. Menjam i bevem... que demà ja treballarem... o dejunarem: Dejunaràs, Joan, demà. Les cerveses gelades. Jo 3 botifarrons i un munt de galetes, no les he comptades, que ajudo a passar amb glops de cervesa. Ella només dos, botifarrons, és clar.

- Pens que després de tant exercici i tantes emocions hauríem de descansar una mica, hauríem de fer una sesta reparadora.

- Doncs anem a fer-la.

Ens dirigim cap al dormitori interior al què arriba una tènue llum, molt poca. No encenem la llum.

- Què et sembla si tu dorms en aquell llit i jo en aquest?

- Em sembla molt bé, però és que jo no vull dormir vestida amb la meva roba i tampoc vull dormir nua.

- Miraré si trobo un pijama del meu germà

El meu germà és una mica més jove i més baix que jo, encara que bastant més alt que Sílvia. Obro el calaix de la còmoda i allà està el pijama cercat: verd clar gairebé blanc, de mil rentades i assolellades, sense botons en l'orifici per poder orinar (els homes, clar). En un obrir i tancar d'ulls, tan ràpid i amb tan poca llum que, per a mi, va ser només "en un tancar", es despulla i es posa el pijama. Està molt graciosa amb aquest pijama d'home massa llarg de braços i cames. Jo ja m'havia ficat al llit només en banyador. Ella s'acosta i em fa un besso a la galta, el besso de bona nit i se'n va a dormir al seu llit. Es cobreix amb el llençol.

- Però, què fas,... amb la calor que fa?

- Jo sempre tinc fred, sempre em tapo al llit, fins i tot a l'estiu... Bé calla que si parlem no dormirem. Bona nit.

- Bona nit. Ella s'ha arraulit donant-me l'esquena. Em giro d'esquena i intento dormir, però el meu cap dóna voltes i més voltes revivint tots els moments viscuts, tan propers a ella, per primera vegada. Mentre somni despert, s'aixeca, s'alça el llençol del meu llit i...

- Va aparta una mica que em pugui ficar al llit amb tu.

M'aparto, gairebé caic per l'altre costat del llit, petit. Ella per sota del llençol i jo per sobre: resulta molt molest. M’aixeco per l'altre costat, aixeco el llençol i també me'n vaig a dormir per sota del llençol. Aquesta vegada cara a cara. L’abraço. Ens fonem. Millor, es fon en mi. Ens acariciam. Ens acariciam. Ens acariciam. Ens abraçam. Ens abraçam. Ens fonem. La meva mà toca, per primera vegada, allò que deixa al descobert l'orifici del pijama. No rebutja cap de les meves carícies. Jo tampoc cap de les seves, és clar. Potser per això no aprofundeixo cap interioritat. I no obstant això, i malgrat conèixer la seva relació, ens sentim molt junts, fosos en un.

Ens anam de tornada cap a Palma. Encara arribarem per la manifestació d'aquesta tarda. El dia s'ha estès molt per a les sensacions i els sentiments. El meu sentiment em diu que estic totalment enamorada de Jaume, encara que estim al meu Jaume, la meva parella i pare del meu fill Jaume i no penso deixar-lo mai. I també estim al pare de Jaume, encara que d'una manera molt diferent. Va ser una sort fer la manifestació del dia 29 al costat del seu pare, que el seu para agafàs "a mecoll " al meu fill Jaume (després, en teoria, hauria de haver-me agafat a mi) i que, mentrestant, vingués el seu fill: "Però que fas pare? No veus que ja estàs més perquè et portin que per portar tu". Que agafàs el meu fill i se l'enfilàs a les seves espatlles: "Hola, em dic Jaume, i tu?" Que curiós, igual que el seu pare i igual que el meu fill. "Jo em dic Sílvia. Encantada".

Encara no fa un mes que conec Jaume pare i Jaume fill i sembla que els estimo, al primer platònicament, al segon amb un amor complet i passional, des de tota la vida. No he volgut conduir de tornada. Sí en tots els trajectes d'anada, però no en el de tornada. Li he donat les claus del cotxe i m'he assegut al seient del costat. El suport lleugerament reclinat, les meves cames molt llargues a causa de la minifaldilla, lleugerament obertes. Molt insinuants. Jaume condueix. De tant en tant em mira de reüll. No s'atreveix a descansar la mà dreta sobre la cama, cap de les dues, encara que jo li deixaria.

- Escolta Jaume, aviat sortirem un altre dia complet com aquest, però aquesta vegada farem l'amor.

Dedicat als que estimen en lloc d'imposar. Als que prefereixen estimar que agredir. A tota la Comunitat Educativa actual que actua i treballa per a tenir una educació pública millor, més lliure i solidària i menys impositiva i sectària, a fi de procurar unes persones i una societat més lliures, solidàries, justes, igualitàries i felices.

Palma, 24 octubre 2013

Antoni Ramis Caldentey

Psicòleg humanista social