Sobreviure 17. La Camarilla dels Babuins

Un crit de terror va sacsejar l'aire quan Obbo va ser abandonat a la roca situada dins el territori d'una horda de babuins que no era la seva. Gairebé immediatament, tres joves babuïns es van llançar cap a ell mostrant-li les dents. Però Obbo els va esquivar com un llamp, es va llançar enmig d'una petita elevació del terreny, al centre d'un grup de femelles que s'estaven espoliant, i d'un salt s'encararen a les branques més altes de l'arbre plantat al mig del recinte. iUn atzucac! Només un salt, des d'una altura que posava en perill la seva vida, el podia salvar. Ho va fer i el salt li va donar prou impuls per caure en un dels extrems més allunyats de la gran rasa, i es va poder amagar en una de les grans canonades per al desguàs de la pluja. Aquesta terrible situació a la qual havia estat empès el babuí Obbo, l'havia d'agrair a la ciència.

Obbo havia crescut al zoològic de la llunyana ciutat de Chicago i estava en una edat intermèdia entre adolescent i adult. En aquests moments el professor Irven De Vore el va treure del cercle familiar i, completament sol, el va deixar enmig d'una camarilla de babuïns desconeguts al zoològic del Bronx novaiorquès. Aquests animals no tenen un concepte de la solidaritat universal en un sentit semblant al que podria expressar la frase: «iBabuinos de tots els països, uniu-vos!», ja que de vegades el sentit de comunitat adquireix característiques grotesques. L'etòleg volia observar si el foraster Obbo aconseguia incorporar-se a aquesta horda, i, si ho feia, de quina manera. Va descobrir, entre altres coses, que en el món dels babuïnes existien regles de conducta que, amb el seu desmesurat afany de poder, amb les seves intrigues i adulacions, li recordaven penosament altres assistents a les societats humanes. Aquestes manifestacions són les pròpies d'una fase de la socialització en el regne animal anterior. En sentit general, això ens pot semblar un dur desengany. On entra en joc la llibertat d'acció individual, en la construcció d'una comunitat, es pot celebrar alhora el triomf de l'abús d'aquesta mateixa llibertat.

Hi ha alguna cosa que hem de subratllar: tot el que explicarem en aquest capítol sobre els babnins es refereix únicament a aquests animals quan viuen en un zoològic. Si estan en llibertat, s'han de preocupar molt més dels detalls elementals que asseguren la seva existència i no els queda tant de temps disponible per donar curs a aquests desitjos individualitzats d'imposar-se sobre els altres.

Potser és aquesta la raó per la qual els babuïns dels zoològics semblen ser un reaeixo de totes i cadascuna de les formes de comportament irracional que nosaltres, els éssers humans, desenvolupem en aquesta «gàbia de micos de la gran ciutat» i que tants danys ens causen. En aquest sentit, hem de considerar els subsegüents resultats de l'observació d'Obbo.

Quan va deixar d'haver-hi «moros a la costa», Obbo va sortir del forat en què s'havia amagat i, sense ser advertit, va enfilar-se per la part del darrere d'una de les plataformes de ciment. Va contemplar aquell món al qual l'havien traslladat, un món on seixanta babuïns de l'estepa jugaven, s'espolojaven, cridaven i s'estimaven a tot l'extens recinte.

Qui era el cap d'aquell poble de micos? Obbo ho va reconèixer de seguida per l'espès i majestàtica pelambrera del seu tors i cap, per la terrorífica grandària dels ullals que mostrava en badallar amb aire mitjà displicent i mig amenaçador.

Resulta sorprenent: el cap no ha de ser el mico més musculos sinó el mascle més intel·ligent, més llest i que millor es desenvolupa en el camp politicosocial de l'horda, ja que ha d'intervenir i dirigir tota la vida social de la comunitat, des de la cura de les cries, fins a l'harem, sense oblidar els «clubs» de dones i els grups de joves fadrins.

Quan ha demostrat ser el millor capacitat per a tot això, la seva superioritat fa que s'imposi sobre els atletes més forts que no estan dotats amb els béns socials de la intel·ligència, que són els que capaciten per a la prefectura sense ni tan sols veure's en l'obligació de lluitar físicament per aconseguir-ho.

Però qui aconsegueix ser cap es veu envoltat de molts que busquen els seus favors,

Això li resulta difícil de suportar ja que entre els que l'acarreguen hi ha molts dels que li cauen pitjor. Tot i això, el veritable perill per a l'estabilitat de la societat només està en l'amenaça de les bandes de joves brètols que podrien convertir-se en revolucionaris. D'això en parlarem després amb més detall.

Tan plont com un dels micos ocupa el lideratge d'una horda, li creix una espessa pelambrera que li cobreix l'esquena i les espatlles. Si això és una manifestació d'autoconsciència de la seva jerarquia o el producte de qualsevol altra excitació síquica que fomenta el creixement dels cabells, encara no ho sabem. Però estem en condicions d'afirmar que el babuí perd el seu liderat quan comença a caure-li els cabells. Fa temps els etòlegs van tallar els pèls a un cap d'horda. Poc després va començar a ser «menyspreat» pels seus, que van deixar de fer-li cas, com si per a ells hagués deixat d?existir. La vergonya de la seva degradació de cap a botons li va trencar el cor i dues setmanes després va morir amb símptomes d'un stress agut.

La mateixa reacció es produeix amb els ullals. A la tardor de 1975, un cap d'horda es va trencar els dos ullals de la mandíbula superior en intentar mossegar els barrots de Ferro. Els seus companys van començar a mostrar-li el seu menyspreu fins que va intervenir un dentista i li va col·locar un clau fals de grans dimensions, cosa que li va tornar el respecte de tots. Per això en tenia prou de mostrar-los les dents.

A part de pel pèl i els ullals, Obbo va reconèixer el cap per una altra característica típica: un líder no s'ocupa més que de si mateix, del seu propi benestar, i només en casos molt especials dels altres. Es comporta de manera gairebé social... llevat que es tracti de corregir algun fet mereixedor de càstig dels seus súbdits.

El tipus de càstig depèn de la gravetat del delicte. El càstig més suau és una mirada ferotge, amenaçadora. El cap es queda mirant fixament el malfactor amb els ulls molt oberts. L'efecte d'aquesta mirada és realment colossal, encara que els dos animals estiguin separats per una distància de deu o quinze metres. L'amenaçat emprèn la fugida amb les mostres més grans de temor. iSI les mirades matessin... !

El càstig número dos és el «rentat del terra». El cap es queda mirant el castigat que està al seu costat i comença a fer- com si es posés a netejar el terra amb una baieta que realment no existeix i es posa a fregar-la enèrgicament. Com si li volgués dir: «Aneu amb compte! iT'usaré com a drap de neteja!» No es tracta, com es podria creure, d'una amenaça utòpica. Si el malfactor no es comença a comportar bé, el cap l'agafa pel coll i el refrega contra la pols.

El càstig pitjor és la mossegada al clatell i l'expulsió del culpable de la comunitat. La pena de mort no existeix entre els micos.

Una petita falta contra l‟ordre fonamental de la comunitat pot donar motiu al càstig. Pot semblar i®possible, però tot membre de l'horda que es vulgui avançar al cap, li ha de fer un gest de submissió i demanar-li permís. Com antigament entre els militars, que no podien acostar-se a un superior sense sol·licitar abans la seva autorització.

Al mateix temps es comprèn que la salutació serà més descuidada com més allunyada dels alts llocs jeràrquics es trobe l'interessat i més atent com més amunt estigui. El mínim que els caps esperen dels que estan per sota d'elles és que si aquests passen al seu costat els mostrin el cul envellit i l'agiten una mica com una bayadera.

Un gest una mica més respectuós encara és quedar-se dret, quiet, una estona i saludar agitant la cua d'una banda a l'altra. Aquest gest té diferents graduacions i arriba fins a l'humiliant agenollar-se, una cerimònia que es diferencia dels homes en què no s'inclina el cap sinó que se li mostra el darrere al superior... i se'l manté molt a prop del nas!

Això no significa un gest menyspreador, com si diguessin-los; «iChupa'm el...!» Més aviat es pot dir que és un gest de lliurament total, gairebé un oferiment d'aparellament, que el cap podria acceptar si ho volgués. Naturalment, el seu significat no és sexual sinó simbòlic, ja que aquest gest de submissió no només ho fan les femelles amb el cap, sinó també les femelles les unes a les altres i el mateix passa entre els mascles. Fins i tot pot passar que un mascle ofereixi el darrere a una femella.

La majoria de vegades el cap ni tan sols fa cas a la salutació dels seus inferiors. Alça la vista al cel com si no els hagués vist, però el cert

és que els observa amb la cua de l'ull i amb tot detall. iI pobre del que no es comporti de la manera deguda!

La cerimònia de l'«espoliament» està sotmesa a unes regles no menys estrictes. Es tracta menys dÕun acte dÕhigi¿ corporal que dÕuna mostra dÕamistat i simpatia que tobusteix els llaços dÕamistat del grup. És una cosa així com aquestes converses superüdals on les que els éssers humans intentem establir contacte amb altres persones desconegudes, però que ens cauen bé ia les que volem conèixer. Es parla de coses insubstancials, innecessàries, però el que és important no és de què es parla, sinó parlar. El silenci separa, estableix distàncies.

El mateix passa amb els babuïns a l'espijolament Però, igual que en una xerrada entre éssers humans, no sempre cadascú pot, o deu, dir a l'altre el que pensa, sinó que hi ha distàncies; aquestes també existeixen entre els babuïns, i el que s'espiojen mútuament no vol dir que s'estableixi un nivell d'igualtat. Per exemple, només les femelles favorites poden espoliar el cap amb les dues mans. Un altre machoo, encara que estigui unit per gran amistat amb el líder, no el pot espoliar més que amb una mà.

Els mascles dels grups més inferiors amb prou feines amb un dit i en molt rares ocasions. Els joves s'han de confofmar a contemplar molt respectuosament la pell del gran cap, però no s'ateveran ni a fregar-la.

Aquesta era la societat amb què Obbo les havia de veure d'una manera o altra. El més indicat era, és clar. intentar entrar en oontacte amb els elements més poderosos de la camarilla que ocupa el recinte. I un bé arribat farà bé a aproximar-se a un dels animals més baixos en el rang jeràrquic d'aquest grup, mentre no sigui «el ximple del poble», el que rep tots els pals. Un animal de poc rang jeràrquic rep amb gust un company que estigui encara una mica més per sota que ell a l'ordenació jeràrquica.

Aquesta és la Llei de Parkinson de la Multiplicació dels Funcionaris, traslladada a l'ordenació dels micos.

Però com es pot fer amistat amb els més forts? Com es pot aconseguir l'admissió en un grup tancat, una autèntica camarilla de babuïns? El 1977 això va ser investigat detalladament i es va descobrir que els micos tenen una estratègia especial i diversificada per aconseguir aliances.

L'etòleg holandès doctor Frans B. M. de Waal va descobrir detalls molt significatius prenent com a exemple el macaco javanès (macaca irus). Permeteu-nos, doncs, dirigir la nostra atenció a aquests animals abans de continuar la histor d'Obbo.

Els coneixements de l‟existència d‟aquesta estratègia per acordar aliances són notables en molts aspectes, sobretot perquè mostren que el concepte que es tenia fins aleshores sobre el fenomen de l‟ordenació jeràrquica és totalment insuficient, almenys pel que fa als micos.

Aquesta ordenació lineal, que podem observar en un galliner, per exemple (el gall C pica el D, B a C i D, i A pica B, C i D), no es dóna entre els micos, sinó que ha estat substituïda per un sistema social de pactes. La força muscular de l'individu, que és el factor decisiu en l'ordenació lineal, com hem vist passa al galliner, només té entre els micos un valor secundari.

És molt més important la intel·ligència social de l'individu, la seva capacitat de fer amics i aconseguir pactes i aliances.

A la vida d'un macaco javanès aquesta recerca comença el mateix dia del seu naixement. La primera aliada de la diminuta criatura és, com és lògic, la seva pròpia mare. Un monito, en néixer, adquireix de manera automàtica el mateix rang jeràrquic que té la seva mare, que el defensarà i recolzarà en tots els enfrontaments. La criatura se n'adona de seguida i ben aviat aprèn a utilitzar en els seus problemes amb els altres micos de la seva edat l'«arma de la seva mare de rang superior», un mètode que només té el límit quan la mare de qui en conflicte té més rang jeràrquic que la pròpia.

En una ocasió es va poder observar un cas molt interessant de canvi de mare. Una femella de rang molt baix que tenia un fill, va morir. Diverses altres femelles adultes, sense fills, es van disputar la possessió de l'orfe. Va triomfar la que ocupava un lloc més alt a la jerarqü.a i va adoptar al morret. Aquest, en aquell mateix moment, va pujar entre els seus amics i de ser un «do ningú» es va convertir en un capitost revoltós que, recolzat per la seva mare, es va atrevir a ficar-se amb altres micos de la seva edat molt més forts i, fins i tot, a fer enrabiar els adults.

Però tota aquesta agladable situació arriba a la fi en el moment en què la mare tregui un altre fill. A partir d'aquest momei'to passa a ocupar-se, exclusivament, del nounat i no té ganes ni temps de recolzar el seu altre fill quan és a punt de rebre una pallissa. Aquest descens en el seu estatut social és una cosa que fa patir molt els adolescents.

Aquest és el moment en què cada mono jove ha de començar a intentar trobar la seva situació a l'ordre jeràrquic per si mateix. Aquesta situació és en certa manera comparable a la que es trobava Obbo quan va ser deixat enmig d'una horda estranya.

El jove mono javanès ha d'esperar fins que arriba la seva oportunitat d'ascendir al grup. Aquest cas es presenta quan el mico fort que s'ha triat com a amic, que ja forma part d'una aliança, té una baralla contra un mico més feble. En aquell moment l'aspirant puja sobre una roca i. de manera ,pontània posa de part del fort

IDOS forts contra un feble! Una fórmula dèxit que no pot fallar. Quan entre dos no ens han obligat a cedir a un tercer, sorgeix entre ells un profund sentit de comunitat. Naturalment, han dhaver triomfat. Una derrota podria posar fi a l'aliança. Només les victòries les fonamenten i les refermen.

Aquesta és la raó de l'observació aparentment tan desproveïda de sentit feta per Frans B. M. de Waal, que es va estranyar en veure que era cosa corrent que diversos micos forts s'unissin contra un de feble. L'objectiu d'un amaniment hauria de ser unir-se per lluitar contra els forts com a mitjà de defensa. I aquest és també el cas enue els micos; però abans cal comprovar l'efectivitat del pacte i, quan ha estat acordat, els animals han de vetllar perquè es compleixi. Per això no coneixen un mitjà millor que, de tant en tant, elevar el seu esperit d'horda mitjançant una baralla vicoriosa prèviament preparada.

Això ha fet que els micos cultivin el costum de tenir un «ximple del poble», un infeliç destinat a rebre tots els cops i mossegades que es perden a la comunitat. Alguns observadors se senten indignats a afirmar que una «cria paràgrafs» com aquesta hauria d'acabar expulsada de la comunitat. Però això no és cert. Es produeixen expulsions ocasionals d'alguns membres de l'horda, però això mai no li passa al “ximple del poble”.

La raó per la qual aquest ha arribat a onvertir-se en víctima de les ires de tots no té importància. Moltes vegades no ha fet res dolent que ho justifiqui. L'important és que els membres de l'horda tinguin a la seva disposició un animal apropiat on descarregar la seva agressivitat perquè així triomfi el sentit de comunitat. Una mena de mentalitat semblant a la de les bandes de brètols que descarreguen la seva fúria contra el més feble!

Una aliança sorgida així ha de ser autèntica, és a dir, deu

descansar sobre la reciprocitat. Aquell que va ajudar el seu company –de manera clarament innecessària– en una baralla, també espera ser ajudat en les seves querelles. Així que desenvolupa una tàctica perfecta per provocar un enemic i si, amb això, aconsegueix mobilitzar els altres en la seva ajuda vol dir que el pacte és prefecte. Si no és així, l'interessat haurà de cercar aliances amb altres membres de la comunitat.

Un cop hem arribat fins aquí, podem tornar al nostre recinte de babuïns, on mieanes tant a Obbo li ha estat possible, amb aquest truc, fer-se amic d'un mico no gaire més gran que ell; Bluffy, a qui va ajudar en una lluita.

Però com que una baralla és un acte de violència marcial que pot fer que l'acabat d'aconseguir amic arribi a espantar-se, Obbo, immediatament després de la lluita» va haver de mostrar la seva submissió a Bluffy. Es va llançar a terra com un mahotnetà que fa les seves pregàries i, de quatre grapes, li va tornar el darrere a Blutfy. En aquesta postura Obbo tornava contínuament la cara cap enrere fent-li ganyotes amistoses i llançava alguns crits. En l'idioma dels babuïns, aquesta actitud es podria traduir com: "iVull ser el teu humil servidor!".

Bluffy es va muntar sobre Obbo com a l'acte de l'aparellament. Aquest és un fet que pot ser observat amb gran freqüència als recintes dels babuïns a tot el món i molts dels visitants consideren aquest posat com un signe de pecaminosa luxúria, en una Sodoma i Gomorra del món animal. Però aquest ull pecaminós s'equivoca. Encara que ho pugui semblar així, no es tracta d'un acte sexual, sinó un simulacre el significat del qual és l'acceptació per Bluffy de l'oferta d'amistat d'Obbo... Però amb una indispensable condició: que el nouvingut respecti el rang superior de Bluffy.

D'aquesta manera Obbo va passar a convertir-se en membre de l'horda.

Veure jugar a Obbo amb Bluffy va ser com la targeta d'introducció del nouvingut. Per tot arreu i repetidament Obbo va haver d'anar saludant molt humil i respectuosamalt, amb una submissió que resultava gairebé tràgicament ridícula. tots els membres de la comunitat. Però això no ho va protegir contra amargues desil·lusions i humiliacions.

Al segon dia d'estar entre els seus nous companys, Obbo va observar com Tío Hugo, un babuí més gran que ell i pertanyent a la classe mitjana de l'horda era castigat pel cap amb la mossegada al clatell, Cridant fortament Tío Hugo va córrer cap a Obbo, galopant amb la cua sense cames i li va donar a la infeliç Obbo hauria fet res per merèixer-s'ho.

La cosa estava clara: l'Oncle Hug reaccionava contra el seu complex d'inferiolidat atacant el nouvingut.

Quan vaig parlar amb el cap d'una empresa alemanya d'Hamburg, va deixar escapar sobre aquestes coses la següent observació:

–iNo podia haver descrit amb més exactitud el comportament dels empleats de la meva empresa dins de la seva feina!

Realment és així: tot gest irracional de l'home té el seu reflex notable semblant en la conducta dels micos.

Són molts els que pugen una greu equivocació en creure que la capacitat per a la intriga és una facultat específica de l'intel·lecte humà. Això no és cert, atès que els impulsos que hi porten, com està provat procedeixen del diencèfal, i aquest té un pa semblant als micos ia l'home. L'home es diferencia dels animals per les dimensions del cervell, però en moltes ocasions deixa actuar al cervell intermedi i llavors obra fonamentalment com el mico, encara que, erròniament cregui que la seva acció és un producte de la seva intel·ligència,

El cervell intermedi no és més que un òrgan per a la pura supervivència, no per a la humanització, la justícia ni els valors morals superiors.

Tal com és, resulta essencial per a l'existència del mico a la comunitat i, amb això, per a la seva destinació a la totalitat.

Per evitar confusionisme sobre la tendència d'aquest llibre, diguem que a finals del segle xx, el cervell intermedi ja no garanteix la seva supervivència.

Ens hem creat un medi ambient extremadament artificial i antinatural. Si volem sobreviure, hem d'adaptar la nostra conducta a ell i això no es pot fer amb els costums que heretem de la selva i l'estepa, sinó amb aquest òrgan que també ha creat la tecnologia de la civilització: el cervell. Però abans que res hem d'estar en condicions de conèixer quines són les formes de conducta arcaica que hem de superar.

Després d'això tornem a Obbo, que va decidir, enfadat, venjar-se de l'ofensa que li havia infligit l'Oncle Hug. Aquesta va ser una decisió transcendental, ja que un nouvingut que ho aguanta tot sense intentar resistir està en greu perill de convertir-se en el «ximple del poble» i receptor de tots els cops.

Però com podia un foraster tan jove i feble com Obbo organitzar la defensa? Una idea el va creuar pel cap. Es va col·locar a tres metres de distància darrere del líder. I quan l'Oncle Hug va passar per davant del cap i va anar a agenollar-se davant del seu sever senyor a la posició de submissió, Obbo es va col·locar davant seu i va començar a fer-li gestos d'amenaça fins i tot la màxima, la que ja hem descrit com a «baieta per netejar el terra». L'Oncle Hug es va posar fora de si d'indignat. Però què podia fer? Tornar les amenaces? Llançar-se furiós sobre Obbo? Qualsevol d'aquests actes l'hauria considerat el cap, que no tenia idea del que estava passant a l'esquena, com una burla o un despredo a la seva autoritat i Tio Hugo hagués estat castigat de nou. Així que no li va quedar més remei que aguantar-se i empassar-se la ràbia.

Els etòlegs defineixen el truc d'Obbo com a «amennces protegides», un mètode freqüentment emprat pels micos mitjançant el qual els febles poden venjar-se dels forts sense risc.

Tres dies després va ser Obbo víctima d'un altre truc. S'havia refugiat darrere d'una de les roques artificials per escapar a la mirada del cap, quan la Tina, una mona javen, va intentar excitar-lo amb tots els seus encants sexuals.

La «damisel·la» es va fregar amb ell, li va estendre els flancs, li va estrènyer el darrere de manera claríssima i en espoliar-lo li va fregar les zones erògenes. El que Obbo no sabia era que la Tina, aquells dies, era l'amant favorita del cap.

Això no és difícil, ja que les relacions amoroses entre els babuïns es realitzen de manera una mica rara. Alguns dies abans que la femella entri en el seu període de fecunditat, se sent una mica excitada sexualment. No obstant, encara no té cap oportunitat que el cap o algun dels alts «dignataris» s'hi fixin. A aquests no els agrada perdre el temps amb jocets superficials i només s'aparellen amb les femelles en els dies ardents. Abans d'això els mascles de les capes més baixes es poden divertir amb les femelles ser castigats.

A la pràctica això condueix al fet que la femella comenci a jugar amb els animals més baixos a l'escala social i, a poc a poc, vagi ascendint, a mesura que s'aproximen els dies cims de la seva cremor, passant així per gairebé tots els mascles fins arribar als més alts a la jerarquia de l'horda.

Quan arriba al cap està en condicions que l'aparellament pugui portar conseqüències per a la descendència Una comuna sexual marcada plenament per la consciència de classes!

Un babuí ha de tenir molt de tacte per estar en condicions d'adonar-se'n quan li arriba el torn i també si ja li ha passat i s'ha d'abstenir. Obbo no ho va saber fer i va caure al parany. Què importava, devia pensar, mentre la seva cita amb la Tina tingués lloc darrere de la roca i fos només un dolç secret entre ells? I, finalment, li cabia la disculpa que va ser la Tina la que havia anat a provocar-ho.

Si algú va anar amb la bufa és una cosa que no sé. Però el cap va aparèixer de sobte i els va sorprendre in fraganti. Veure el cap i escapar com a ànima que porta el diable va ser tot un per a la Tina. Va agitar els braços a l'aire, assenyalant a Obbo amb posats tan clars que resultava fàcil oomprendre, fins i tot per a qui no estigués familiaritzat amb el llenguatge dels babuïns, que la Tina estava dient al cap que ella no tenia cap culpa, sinó que Obbo havia intentat violar-la. Així el pobre i innocent Obbo va rebre aquesta pallissa per part del cap, que a partir de llavors li va resultar impossible continuar al costat de la camarilla dels que ocupaven els llocs alts en l'ordenació jeràrquica.

Animals superiors, com els micos, tenen, sens dubte, una cosa així com un sentiment de la justícia, encara que naturalment en una típica etapa primària. Aquests animals se n'adonen quan han estat víctimes d'una injustícia. Si, per contra, són ells els que obren injustament amb un altre, no sembla importar-los gran cosa.

Per a un babuí mascle que tingués alguns anys més que Obbo, aquella humiliació a mans del cap hagués significat una degradació vergonyosa als llocs més baixos de la jerarquia, i això és el pitjor que li pot passar a un mico, atès que tots els seus actes i esforços al llarg de la seva vida únicament van dirigits a aconseguir una bona situació social dins de l'horda.

Un animal degradat, humiliat, pateix complex d'inferioritat continu, es fa insegur, estúpid i impotent. El seu estat malaltís, el seu orgull frustrat, la por continuada dels que abans van estar per sota d'ell, l'estrès, va todar això mina la seva salut de tal manera que aquest mico pot morir d'un infart: comprovat per la ciència veterinària.

Però Obbo era encara massa jove per renunciar-hi. Es va sumar a una altra camarilla, una mena d'agrupació juvenil, formada per només cinc babuïns, i amb això no n'hi havia prou per oposar-se al domini de la colla que envoltava el cap.

Els membres del club juvenil d'Obbo van decidir, sabent i amb una acció a llarg termini, buscar una confrontació amb els grups encara més oprimits que ells; és a dir, una revolució oberta. Per això el club va buscar reforços en un segon grup de micos joves. Encara que sembli sorprenent, els babuïns estan capacitats per arribar a aquestes aliances a nivell de grup.

Diversos dies més tard, les coses estaven disposades i es va produir l'explosió. Abans que els guàrdies de servit al zoològic s'adonessin del que havia passat, la revolució estava en plena marxa. Quan els homes amb cinc mànegues de bombers van aconseguir separar els que lluitaven, la victòria ja s'havia inclinat feia força temps. Coixejant, gemegant i humiliat, el cap i la seva colla van abandonar el camp de batalla.

Obbo i els seus joves es van convertir en la classe dominant.

Aquestes revolucions no es poden dir que siguin freqüents entre els micos.

Però en un període de deu anys, més o menys, es produeixen als recintes on la població es fa densa.

A banda del fet que eren altres les «personalitats» que ocupaven

el govern, no havia canviat res en absolut. Aviat les primeres femelles van començar a aproximar-se als joves senyors. Alguns jaqueters van intentar buscar contacte amb la nova classe alta per intentar ruuperar la seva antiga influència. L'ordenació jerútquica va canviar de dalt a baix. Va ser com capgirar la truita, però tot va continuar eomo abans, totes intentant pujar a la jerarquia amb trucs i enginy, com si en depengués la felicitat. Els sotmesos seguien sent castigats.

En resum: van continuar sent tan micos com abans.