L’humanisme actual
L'inici de l'Humanisme Actual (Post-1945)
L'humanisme contemporani neix com una reacció directa als horrors de la Segona Guerra Mundial i l'Holocaust. La tecnologia i la ciència havien demostrat una gran capacitat de destrucció, i el món necessitava redefinir el valor de la vida humana.
El manifest existencialista: El 1945, el filòsof francès Jean-Paul Sartre va pronunciar la seva famosa conferència "L'existencialisme és un humanisme", que va marcar el punt de partida del debat modern.
La Declaració Universal dels Drets Humans (1948): És el gran document polític i jurídic d'aquest nou humanisme, on es posa l'ésser humà, la seva llibertat i la seva dignitat com a centre i límit del poder dels Estats.
Humanisme laic i plural: A diferència de l'històric (que era profundament cristià), l'humanisme actual és majoritàriament laic, se centra en els drets civils, el pacifisme, la justícia social i, més recentment, en la relació de l'home amb el planeta (ecohumanisme).
No es pot dir estrictament que Jean-Paul Sartre sigui el fundador de l'humanisme actual, tot i que la seva figura és indispensable per entendre com va néixer i com es va estructurar aquest moviment a mitjans del segle XX.
Sartre no va ser el seu creador en solitari, sinó un dels seus grans catalitzadors públics i el pare de l'humanisme existencialista.
La configuració de l'humanisme actual respon a un procés més ampli on conviuen diferents corrents i autors:
1. El text clau: "L'existencialisme és un humanisme" (1945)
Sartre va pronunciar aquesta cèlebre conferència just al final de la Segona Guerra Mundial per defensar-se de les crítiques. Va formular la idea que "l'existència precedeix l'essència": l'ésser humà no té una naturalesa fixa o donada per Déu, sinó que es construeix a si mateix a través de les seves pròpies eleccions en total llibertat. Amb aquest text, Sartre va posar la llibertat i la responsabilitat absoluta de l'individu al centre del debat intel·lectual de la postguerra.
2. Co-creadors de l'esperit contemporani
El renaixement de l'interès per l'humà després de l'Holocaust va ser un corrent col·lectiu amb altres pensadors fonamentals:
Albert Camus: Amb obres com L'home rebel, va defensar un humanisme basat en la solidaritat, el rebuig a la violència política i la dignitat davant l'absurd de la vida. El seu humanisme, més pragmàtic i ètic, va xocar sovint amb el de Sartre.
Simone de Beauvoir: Va aportar una dimensió clau de l'humanisme actual a través del feminisme. Va demostrar que la llibertat existencialista de Sartre també s'havia d'aplicar a les dones per trencar amb els rols imposats històricament ("No es neix dona, s'arriba a ser-ho").
3. Altres branques de l'humanisme actual
Mentre Sartre desenvolupava un humanisme ateu i centrat en la llibertat radical, es fundaven altres corrents que defineixen l'humanisme de la nostra època:
L'Humanisme Cristià:
Pensadors com Jacques Maritain van influir directament en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), posant la dignitat inherent de la persona d'arrels cristianes com a límit al poder dels Estats.
L'Humanisme Marxista:
Autors com Erich Fromm o l'Escola de Frankfurt van intentar recuperar els primers textos de Karl Marx per centrar el comunisme en l'alliberament de l'home de l'alienació laboral i tecnològica.
En resum, Sartre va donar el tret de sortida intel·lectual al debat de la postguerra amb una gran força mediàtica, però l'humanisme actual és el resultat d'una reconstrucció ètica plural on van confluir l'existencialisme, el laïcisme, el personalisme cristià i el marxisme crític.
És plenament correcte afirmar que els autors clàssics i renaixentistes són els models inicials de l'humanisme actual. El corrent que va néixer a Itàlia al segle XIV amb figures com Francesco Petrarca o Giovanni Boccaccio va posar les bases de l'antropocentrisme, defensant que l'ésser humà, la seva raó i el seu lliure albir havien de ser el centre del pensament, desplaçant el teocentrisme medieval.
L'humanisme contemporani ha heretat aquest compromís amb la dignitat humana, la cultura i el pensament crític, tot i que adaptant-lo als reptes tecnològics, socials i científics dels segles XX i XXI.
Actualment, l'humanisme s'ha diversificat en diferents branques (secular, cristià, existencialista o posthumanista). Aquestes són les figures més destacades de l' humanisme contemporani dividides per àrees:
Humanisme Filosòfic:
Jean-Paul Sartre: Defensor de l'humanisme existencialista, on l'ésser humà està "condemnat a ser lliure" i és totalment responsable de construir el seu propi destí.
Martha Nussbaum: Filòsofa que ha desenvolupat l'enfocament de les "capacitats", defensant que l'objectiu de la societat i el desenvolupament econòmic ha de ser permetre que cada persona assoleixi el seu ple potencial humà.
Jacques Maritain: Màxim exponent de l'humanisme integral o cristià, que busca harmonitzar els valors de la fe amb els drets humans i la llibertat civil.
Psicologia Humanista:
Abraham Maslow: Conegut per la seva piràmide de les necessitats humanes, va centrar el seu treball en l'autorealització i el potencial positiu de les persones.
Carl Rogers: Desenvolupador de la teràpia centrada en el client, basada en l'empatia, l'acceptació incondicional i la premissa que l'ésser humà té una tendència innata a la salut i al creixement personal.
Pensament Crític i Reptes del Segle XXI:
Edgar Morin: Filòsof de la complexitat que proposa un "humanisme regenerat", capaç d'unir les ciències i les lletres per afrontar els problemes globals de la humanitat.
Yuval Noah Harari: Historiador i pensador que analitza críticament el futur de l'humanisme en l'era de la intel·ligència artificial i la biotecnologia, alertant sobre els riscos del "dataisme" i el posthumanisme.
Dels autors que hem esmentat, hi ha exactament dues figures plenament vives i en actiu, mentre que una tercera ha mort molt recentment. Aquest és l'estat actual de cadascun d' ells:
Autors vius i en plena activitat humanista:
Yuval Noah Harari (50 anys): L'historiador i pensador israelià es troba en el seu moment de màxima activitat. Actualment se centra a alertar el món sobre els perills que la Intel·ligència Artificial suposa per a l'humanisme, la democràcia i el teixit social, participant activament en fòrums globals com el de Davos i en organitzacions de seguretat digital.
Martha Nussbaum (79 anys): La filòsofa nord-americana continua plenament activa com a catedràtica de Dret i Ètica a la Universitat de Chicago. Continua publicant i conferenciant sobre el seu "enfocament de les capacitats", la justícia social, els drets de les dones i l'educació humanista.
Traspassat molt recentment:
Edgar Morin (1921–2026): El cèlebre filòsof del "pensament complex" ha estat un exemple extraordinari de longevitat intel·lectual activa. Va publicar el seu últim llibre a finals del 2025 i ha mort fa molt poc, el maig del 2026, a l'edat de 104 anys.
Autors històrics moderns (Ja traspassats):
La resta de figures pertanyen a les generacions fundacionals de l'humanisme de mitjan segle XX i ja han mort:
Jean-Paul Sartre (Mort el 1980)
Carl Rogers (Mort el 1987)
Abraham Maslow (Mort el 1970)
Jacques Maritain (Mort el 1973)
A banda dels noms esmentats, hi ha diversos referents intel·lectuals vius de primer nivell que defineixen l'humanisme del segle XXI, adaptant-lo a les crisis globals, la globalització i el capitalisme digital. Aquests són els pensadors i filòsofs en plena activitat que avui lideren el pensament humanista contemporani:
1. Byung-Chul Han (66 anys)
Aquest filòsof sud-coreà establert a Alemanya és un dels analistes més llegits del món. El seu treball és una defensa afermada de la condició humana davant l'explotació digital. La seva visió humanista: A través d'obres com La societat del cansament, denuncia com el sistema actual fa que l'ésser humà s'autoexploti creient que és lliure. Reclama recuperar el dret al silenci, al pensament profund, al joc i a la contemplació, coses que ens fan genuïnament humans.
2. Jürgen Habermas (96 anys)
És l'últim gran representant de l'Escola de Frankfurt i un dels filòsofs vius més importants del planeta. Malgrat la seva edat avançada, continua publicant i intervenint en debats públics La seva visió humanista: Defensa un humanisme il·lustrat i laic. La seva gran aportació és la Teoria de l' acció comunicativa, on sosté que el que ens defineix com a humans és la capacitat de raonar i arribar a acords mitjançant el diàleg lliure, rebutjant el dogmatisme i l' autoritarisme.
3. Fernando Savater (78 anys)
Filòsof i escriptor espanyol molt conegut en l' àmbit hispànic, especialment per la seva tasca de divulgació de l' ètica i l' humanisme a les noves generacions. La seva visió humanista: Autor de llibres com Ètica per a Amador i El valor d'educar, defensa un humanisme vitalista, pràctic i democràtic. Reivindica l'educació com l'eina principal per crear ciutadans lliures, crítics i capaços de triar el seu propi destí.
4. Adela Cortina (79 anys)
Catedràtica d'Ètica a la Universitat de València i una de les pensadores més influents en l'àmbit de l'ètica civil a Europa i Amèrica Llatina. La seva visió humanista: Ha desenvolupat conceptes clau com “l'ètica de la raó cordial" i va encunyar el terme aporofòbia (el rebuig al pobre). El seu humanisme se centra en la justícia social, els drets humans aplicats a l' economia i la necessitat d' una ètica global per a les empreses i la política.
5. Judith Butler (70 anys)
Filòsofa nord-americana que ha transformat el pensament humanista des d'una perspectiva crítica, lligada als drets civils i al feminisme. La seva visió humanista: Més enllà de les seves teories sobre el gènere, el seu humanisme actual se centra en l'ètica de la vulnerabilitat i la no-violència. Defensa que reconèixer la fragilitat de la vida humana és el camí necessari per construir societats més solidàries que protegeixin els col·lectius marginals.
L’humanisme actual ja no es tanca als despatxos a traduir llatí clàssic com feia Petrarca, sinó que és un moviment a peu de carrer que lluita contra l'aïllament tecnològic, la injustícia social i la pèrdua dels valors democràtics.
L’humanisme és un corrent filosòfic i cultural que posa l'ésser humà i la condició humana en el centre de les seves preocupacions. Rebutja el dogmatisme i promou valors com la dignitat, la raó, la llibertat, el pensament crític i l'autorealització personal.
Data / 2022
Ubicació ratificada / Glasgow, Regne Unit
Òrgan ratificant / Assemblea General
Estat / Current
(també coneguda com "La Declaració d'Amsterdam"), declarada per l'Assemblea General de la Internacional Humanista de 2022, en substitució de la Declaració d'Amsterdam de 2002.
Les creences i els valors humanistes són tan antics com la civilització i tenen una història en la majoria de les societats del món. L' humanisme modern és la culminació d' aquestes llargues tradicions de raonament sobre el significat i l' ètica, la font d' inspiració per a molts dels grans pensadors, artistes i humanitaris del món, i està entrellaçat amb el sorgiment de la ciència moderna.
Com a moviment humanista global, busquem que totes les persones siguin conscients d'aquests elements essencials de la cosmovisió humanista:
1. Els humanistes s'esforcen per ser ètics.
Acceptam que la moralitat és inherent a la condició humana, basada en la capacitat dels éssers vius de patir i prosperar, motivada pels beneficis d'ajudar i no danyar, habilitada per la raó i la compassió, i que no necessita cap font fora de la humanitat.
Afirmem el valor i la dignitat de l' individu i el dret de tot ésser humà a la major llibertat possible i al desenvolupament més ple possible compatible amb els drets dels altres. Amb aquestes finalitats donem suport a la pau, la democràcia, l'estat de dret i els drets humans legals universals.
Rebutgem totes les formes de racisme i prejudici i les injustícies que en sorgeixen. En canvi, busquem promoure el floriment i la companyonia de la humanitat en tota la seva diversitat i individualitat.
Sostenim que la llibertat personal s'ha de combinar amb una responsabilitat cap a la societat. Una persona lliure té deures encabir-se en contra dels altres, i sentim el deure de tenir cura de tota la humanitat, incloses les generacions futures, i més enllà d'això, de tots els éssers sintients.
Reconeixem que som part de la natura i acceptem la nostra responsabilitat per l'impacte que tenim a la resta del món natural.
2. Els humanistes s'esforcen per ser racionals.
Estam convençuts que les solucions als problemes del món resideixen en la raó i l'acció humanes. Advoquem per l'aplicació de la ciència i la lliure investigació a aquests problemes, recordant que si bé la ciència proporciona els mitjans, els valors humans han de definir els fins. Busquem utilitzar la ciència i la tecnologia per millorar el benestar humà, i mai de manera cruel o destructiva.
3. Els humanistes s'esforcen per aconseguir la plenitud en les seves vides.
Valoren totes les fonts d'alegria i realització individual que no danyen a altres, i creiem que el desenvolupament personal a través del cultiu d'una vida creativa i ètica és una tasca que dura tota la vida.
Per tant, valoren la creativitat i la imaginació artístiques i reconeixem el poder transformador de la literatura, la música i les arts visuals i escèniques. Apreciem la bellesa del món natural i el seu potencial per generar assossec, assossec i tranquil·litat. Apreciem l'esforç individual i comunitari en l'activitat física i el marge que ofereix per a la camaraderia i l'assoliment. Valorem la recerca del coneixement i la humilitat, la saviesa i la perspicàcia que atorga.
4. L'humanisme satisfà la demanda generalitzada d'una font de significat i propòsit que s'alci com a alternativa a la religió dogmàtica, el nacionalisme autoritari, el sectarisme tribal i el nihilisme egoista.
Tot i que creiem que el compromís amb el benestar humà no té edat, les nostres opinions particulars no es basen en revelacions fixades per sempre. Els humanistes reconeixen que ningú és infal·lible ni omniscient, i que el coneixement del món i de la humanitat només es pot obtenir mitjançant un procés continu d'observació, aprenentatge i replantejament.
Per aquestes raons, no busquem evitar l'escrutini ni imposar la nostra visió a tota la humanitat. Per contra, estem compromesos amb l'expressió i l'intercanvi d'idees sense restriccions i busquem cooperar amb persones de diferents creences que comparteixen els nostres valors, tot en la causa de construir un món millor.
Confiem que la humanitat té el potencial de resoldre els problemes que enfrontem, a través de la lliure investigació, la ciència, la simpatia i la imaginació en nom de la pau i el floriment humà.
Fem una crida a tots els que comparteixen aquestes conviccions a unir-se a nosaltres en aquest esforç inspirador.
Referència acadèmica suggerida
'Declaració de l'Humanisme Modern', Internacional d'Humanistes, Assemblea General, Glasgow, Regne Unit, 2022
Un altre visió de l’humanisme actual:
Mario Luis Rodríguez Cobos (SILO):
Fundador del "Humanisme Universalista" o "Nou Humanisme" corrent de pensament que ha donat origen a nombroses institucions: La Comunitat per al Desenvolupament humà, el Partit Humanista, el Centre de les Cultures (avui denominat Convergència de les Cultures), el Centre Mundial d'Estudis Humanistes, Món Sense Guerres i Sense Violència i múltiples fronts d'acció. Aquests organismes van dur a terme la Marxa Mundial per la Pau i la No Violència que va recórrer el món, partint des de Wellington a Nova Zelanda el 2 d'octubre de 2009 per concloure a Punta de Vacas, Mendoza, Argentina el 2 de gener de 2010.
En els últims anys amb l'objectiu de difondre El Missatge de Silo amics seus i deixebles van crear nombrosos Parcs d'Estudi i Reflexió a Punta de Vacas (Mendoza), La Reixa (Buenos Aires), Deus (prop de Santiago de Xile) i estan en construcció amb diferent grau de desenvolupament, altres 27 dispersos a l'Àfrica, Amèrica del Nord, Centre i Sud, Àsia i Europa.
En aquests moments milers de persones a tot el món estan abocades a l'anivellament dels estudis preliminars a les Quatre Disciplines (Energètica, Formal, Material i Mental) mentre altres milers estan cursant i diversos centenars ja han conclòs i s'afanyen a l'ensenyament. Simultàniament, la proposta política, les organitzacions que difonen la No Violència, les que lluiten contra tot tipus de discriminació, procuren el desarmament nuclear i marxen per la Pau, es dediquen a l'estudi de l'ètica del coneixement tant com les que busquen la convergència de les cultures, treballen socialment amb l'objectiu de posar les bases d'una Nació Humana Universal.
L'obra del Mestre Silo està en el món i el seu record perdurarà en la ment de les persones que han conegut la seva doctrina que té com a valor i preocupació fonamental l'ésser humà.
Guillem Sulling, Secretari General; Luis Ammann, Secretari de Relacions; Hugo Novotny, Secretari de Premsa
La nit del dijous 16 setembre 2010 ha mort a Mendoza, Mario Luis Rodríguez Cobos, (SILO), un argentí universal. Transcrivim una referència a la seva vida i obra realitzada per Luis Ammann en ocasió de la presentació del llibre de Silo "Apunts de Psicologia" a la Fira del Llibre en Tandil, Buenos Aires, el 16 d'agost de 2007. Això vam dir llavors:
En Apunts de Psicologia, l'últim llibre publicat per Silo (Ulrica Ediciones, Rosario, Argentina, 2006), l'editor presenta la "biografia" de l'autor en trenta-tres paraules.
Aquesta síntesi va ser enviada pel mateix Silo en una actitud que ha estat reiterada: mai vam tenir un comentari biogràfic fet per l'autor que superés el mig foli. Per això, el que anem a exposar a continuació és una mena de referència biogràfica no autoritzada que es fa sota la nostra responsabilitat i amb l'afany de donar alguna informació més propera a la persona ia l'obra d'aquest home que ha parlat i escrit sobre tots els temes excepte sobre ell mateix.
El 1999, en un opuscle titulat El Pensament de Silo, escrivim: L'ambient de singularitat que envolta Silo no prové de les seves idees que, acceptables o no, són clares i tenen un discurs ben estructurat. Més aviat, cal buscar les raons del misteri i l'ambigüitat que l'envolta en tres factors, dos aliens a ell i un que li competeix. Els factors aliens: 1. l'estat mental de les dirigències argentines, militars i civils, i 2. l'actitud dels mitjans de comunicació locals. 3. El que és imputable a Silo és la seva molesta independència dels factors de poder i l'exercici de la seva llibertat.
El primer a prohibir i difamar Silo va ser el dictador Juan Carlos Onganía. Els seus més pertinaços perseguidors van ser José López Rega, responsable de la "triple A" una banda per policial i Ramon J. Camps, genocida convicte. Aquests personatges van percebre que la prèdica de Silo per la "no violència" cap a perillar els seus interessos i al sistema violent que defensaven. Així, van perseguir les seves idees, van amenaçar i van cometre atemptats i homicidis contra els membres del Moviment generat espontàniament per aquestes idees.
D'altra banda, Silo és un home d'hàbits senzills i austers, aliè o al espectacle del poder ia la publicitat. No és un home de "relacions mediàtiques". Finalment, ha pensat, escrit i parlat sobre tots els temes que interessen l'ésser humà, fregant o incursions decididament el terreny de la psicologia, la religió i el de la política, promovent sempre la metodologia de la "no violència" activa per al canvi social i personal. En suma, ha lesionat interessos, ha posat en el seu lloc als ridículs i ha ignorat als dispensadors de fama. Però el irritant per al Sistema és que Silo, encara que ell no s'ho proposi, és un líder, un Guia espiritual. Una persona la conducta és inspiradora; les idees omplen un buit i, sobretot, donen una orientació de futur diferent.
"Que pensi, vagi i passi", ha estat la postura pragmàtica. Però que un pensament original, que abasta l'existència i l'experiència humana, susciti l'adhesió de gent molt diverses i doni lloc a una organització de voluntaris activa i en creixement, això ha estat "intolerable" per als benpensants.
La fustigació va córrer sempre per la mateixa via: es va tractar de restar mèrits a les seves aportacions, es van ocultar els seus escrits i dites per plagiar, es van tergiversar les seves idees-força utilitzant com eslògans publicitaris. Res d'això va impedir que la seva visió del món s'obrís pas i les seves paraules arribessin al cor de la gent senzilla.
La intenció de degradar és la que subjau en les diferents injúries que se li han fet des del poder de torn. No és, per cert, la mirada prejudicis dels acadèmics russos que el van distingir amb el doctorat honoris causa el 1993. Així escrivíem el 1999.
La difusió del seu ideari no violent el va portar, el 1981, a dictar conferències en diferents ciutats d'Europa, gira que va incloure un acte a l'Índia. Van ser esdeveniments difícils d'enquadrar, perquè Silo va donar el seu missatge davant de milers de persones congregades en salons i estadis coberts i en grans espais oberts, com la platja de Choupaty, a Bombai. Es va conèixer així, el que ells mateixos van denominar la "corrent no violenta d'arrel llatinoamericana". Posteriorment les seves conferències han tingut per escenari universitats, centres culturals i la via pública a gairebé tot el món, aconseguint una adhesió creixent que ja involucra milions de persones en 140 països.
Recentment, la postura dels mitjans de comunicació massius sembla haver canviat i està arribant el reconeixement d'institucions, personalitats i mitjans de difusió a Europa, a Àsia i-més tímidament-al nostre país. Els mitjans han baixat les barreres del prejudici i es mostren disposats a permetre la llibertat d'expressió d'aquest pensador. El 2006, la seva prèdica per la Pau mundial, que va fer centre en el desarmament nuclear, va guanyar les places, els carrers i, per primera vegada, les pantalles de televisors, cinemes i estadis. Avui, són milions els que escolten Silo i molts més semblen disposar-se a escoltar un home bo la paraula inspira suaument l'esperit.
Les seves últimes exposicions públiques a la muntanya s'han convertit en pelegrinatges massius. El 1999, en commemorar el 30è aniversari de la seva primera arenga pública, unes quatre mil persones van anar a escoltar a "Punta de vaques", el desolat paratge on va parlar per primera vegada a unes dues-centes persones. El 2004 van ser al voltant de set mil i el 2007 el nombre va créixer a més de 10 mil. El Parc allà construït rep visites permanents i ha estat cridat per la premsa "Atalaya de la fe."
Des de 2002, any en què Silo presenta El Missatge (un rescat de la individualitat en tot d'acord amb la seva mirada social solidària) han anat sorgint a tot el món Instal urbanes i Parcs. Aquests espais de meditació i inspiració espiritual s'estan desenvolupant en els cinc continents. Alguns d'ells són Parc Punta de Vacas, Manantiales, La Reixa, Kohanoff i Caucaia a Sud Amèrica, Red Bluff a Amèrica del Nord; Attigliano i Toledo a Europa i, ja iniciats els projectes, els Parcs d'Àsia i d'Àfrica.
Les referències personals que dóna Silo són concises: el seu nom és Mario Luis Rodríguez Cobos, va néixer a Mendoza el 6 de gener de 1938. Està casat amb Ana Cremaschi, és pare d'Alejandro i Federico i resideix en un petit poble (Chacras de Coria) en els voltants de Mendoza. És escriptor i, des de fa uns anys, va abandonar parcialment les seves activitats agrícoles.
Les seves principals obres publicades són: Humanitzar la Terra, Contribucions al Pensament, El dia del lleó alat, Experiències guiades, Mites arrels universals, Cartes als meus amics, Diccionari del Nou Humanisme, Parla Silo i Apunts de Psicologia. També s'han editat dos volums de les seves obres completes. Aquests llibres s'han traduït i publicat en els principals idiomes, llengües i dialectes i és lectura corrent de joves contestataris, de la Nova Esquerra, d'humanistes, ecologistes i pacifistes. A partir de l'any 2002, com hem dit, Silo impulsa El Missatge, una dimensió espiritual.
Si calgués esquematitzar un perfil, diríem que Silo és l'ideòleg d'un corrent de pensament: Nou Humanisme o Humanisme Universalista (o Humanisme Siloista, encara que ell rebutgi aquesta denominació), un moviment polític-social no violent: el Moviment Humanista, i una expressió espiritual: El Missatge.
La doctrina de Silo abasta, en suma, els temes fonamentals que interessen l'ésser humà.
PS. Silo és també el fundador del "Humanisme Universalista" o "Nou Humanisme" corrent de pensament que ha donat origen a nombroses institucions: La Comunitat per al Desenvolupament Humà, el Partit Humanista, el Centre de les Cultures (avui denominat Convergència de les Cultures) , el Centre Mundial d'Estudis Humanistes, Món Sense Guerres i Sense Violència i múltiples fronts d'acció. Aquests organismes van dur a terme la Marxa Mundial per la Pau i la No Violència que va recórrer el món, partint des de Wellington a Nova Zelanda el 2 d'octubre de 2009 per concloure a Punta de Vacas, Mendoza, Argentina el 2 de gener de 2010.
Qui és Silo?
http://www.youtube.com/watch?v=Yd-uxpFb3Nk&feature=player_embedded
Silo i l'Humanisme:
Extracte (4.02)
http://www.youtube.com/watch?v=t39xiFSnIzM&feature=related
Part 1 (7.33):
http://www.youtube.com/watch?v=JfgRxubbvLE&feature=related
Part 2 (22.06):
http://www.youtube.com/watch?v=AxtkRIRrPzs&feature=related
Part 3 (14.09):
http://www.youtube.com/watch?v=Yl_X3m_jGjg&feature=related
L’humanisme, avui (Silo):
El "Nou Humanisme" o "Humanisme Universalista" o "Moviment humanista" és un corrent de pensament que ha donat origen a nombroses institucions: La Comunitat per al Desenvolupament Humà, el Partit Humanista, el Centre de les Cultures (avui denominat Convergència de les Cultures), el Centre Mundial d'Estudis Humanistes, Món Sense Guerres i Sense Violència i múltiples fronts d'acció. Aquests organismes van dur a terme la Marxa Mundial per la Pau i la No Violència que va recórrer el món, partint des de Wellington a Nova Zelanda el 2 d'octubre de 2009 per concloure a Punta de Vacas, Mendoza, Argentina el 2 de gener de 2010.
La idea principal del moviment humanista és: "Tracta als altres com vols que et tractin a tu".
El moviment humanista avui és un gran moviment social que expressa, en accions, el pensament del nou humanisme.
- L'ésser humà com a valor central
- L'afirmació de la igualtat d'oportunitats per a tothom.
- El reconeixement de la diversitat personal i cultural.
- L'afirmació de la llibertat d'idees i creences.
- El rebuig a tot tipus de violència i discriminació ".
http://www.youtube.com/watch?v=X6k5t9dK0Lw&feature=related
El moviment humanista va ser fundat per Mario Luis Rodríguez Cobos, àlies "Silo". Les referències biogràfiques personals que dóna Silo són concises: el seu nom és Mario Luis Rodríguez Cobos, va néixer a Mendoza el 6 de gener de 1938, casat amb Ana Cremaschi, pare d'Alejandro i Federico i residia en un petit poble (Chacras de Coria) al voltant de Mendoza (Argentina). Escriptor, des de fa uns anys, va abandonar parcialment les seves activitats agrícoles. Va morir el dia 16 de setembre de 2010, a les 23.05 a Mendoza.
En els darrers anys amb l'objectiu de difondre el Missatge de Silo amics seus i deixebles van crear nombrosos Parcs d'Estudi i Reflexió a Punta de Vacas (Mendoza), La Reixa (Buenos Aires), Deus (pròxim a Santiago de Xile) i estan en construcció amb diferent grau de desenvolupament, altres 27 dispersos a l'Àfrica, Amèrica del Nord, Centre i Sud, Àsia i Europa.
"En aquests moments milers de persones a tot el món estan abocades a l'anivellament dels estudis preliminars a les Quatre Disciplines (Energètica, formal, material i mental) mentre altres milers estan cursant i diversos centenars ja han acabat i es disposen a la ensenyament. Simultàniament, la proposta política, les organitzacions que difonen la No Violència, les que lluiten contra tot tipus de discriminació, procuren el desarmament nuclear i marxen per la Pau, es dediquen a l'estudi de l'ètica del coneixement tant com les que busquen la convergència de les cultures, treballen socialment amb l'objectiu de posar les bases d'una Nació Humana Universal. L'obra del Mestre Silo està en el món i el seu record perdurarà en la ment de les persones que han conegut la seva doctrina que té com a valor i preocupació fonamental l'ésser humà".
Guillermo Sulling, Secretari General; Luis Ammann, Secretari de Relacions, Hugo Novotny, Secretari de Premsa (en el comunicat de la seva defunció)
http://www.pressenza.com/npermalink/el-maestro-silo
La mort de Silo, fundador de l’humanisme modern:
Ha mort SILO, fundador del Moviment Humanista
El decés es va produir el dia 16 de setembre de 2010 a les 23.05 a Mendoza, Argentina
L'Equip de Coordinació Internacional del partit Humanista lamenta informar la mort del pensador Mario Luis Rodríguez Cobos (SILO), fundador del "Humanisme Universalista" o "Nou Humanisme".
1. Humanisme històric (Renaixement)
En el seu sentit històric més estricte, va ser un moviment intel·lectual sorgit a Europa (segles XIV i XV) que va marcar el pas de l'Edat Mitjana a l'Edat Moderna.
Visió antropocèntrica: Va desplaçar la visió medieval centrada en Déu (teocentrisme) per centrar-se en les capacitats i el potencial de l'home.
Influència clàssica: Inspirat en l'Antiguitat clàssica (grecoromana), va rescatar l'estudi de les humanitats: gramàtica, retòrica, història, literatura i filosofia.
Figures destacades: Pensadors com Erasme de Ròterdam i Tomàs Moro.
2. Filosofia contemporània i ètica
En l' actualitat, l' humanisme és una filosofia de vida ètica i democràtica.
Afirma que els éssers humans tenen la responsabilitat i el dret de donar sentit i forma a les seves pròpies vides.
Advoca per l'ús de la raó, la ciència i l'evidència empírica davant la fe cega o els dogmes.
Promou el respecte universal per la dignitat, la justícia social, el potencial humà i la cura de l' entorn.
3. Psicologia humanista:
Sorgida a mitjans del segle XX, aquest corrent terapèutic enfoca el seu estudi en l' ésser humà des d'una perspectiva positiva.
Considera que les persones tenen una tendència natural cap a l'autorealització i el creixement personal.
Se centra en el desenvolupament del potencial individual, l'acceptació i la llibertat d'elecció, destacant autors com Carl Rogers o Abraham Maslow.
Humanisme: què és, tipus i característiques filosòfiques
Un resum de les característiques de l'humanisme com a fenomen cultural, artístic i filosòfic.
Psicologia i ment:
La paraula humanisme és moltes vegades esmentada en contextos tan aparentment diferents com ho són el Renaixement, la filosofia moderna i la psicologia. Pel seu nom alguna cosa té a veure amb l'ésser humà, però què?.
L'humanista té molts significats si es posa el focus d'atenció en el moment històric i en la branca del coneixement amb què se'l vulgui relacionar, encara que tots ells molt relacionats més enllà de compartir el mateix adjectiu. A continuació vam parlar sobre què és l'humanisme, la seva història i què es pot entendre per ser una persona humanista.
En un sentit ampli i general, s'entén que ser humanista significa valorar l'ésser humà i la condició humana. Aquest terme està relacionat amb la generositat, la compassió i la preocupació per la valoració dels trets i atributs humans, les relacions entre les persones i el seu benestar.
Humanisme secular:
L'Humanisme Secular es refereix sobretot a l'humanisme actual, no a l'humanisme renaixentista, encara que hi té arrels històriques.
La diferència és aquesta:
- Neix al Renaixement.
- Recupera els autors grecs i romans.
. Posa l'ésser humà al centre de l'educació i la cultura, però la majoria dels humanistes continuaven sent cristians.
- Figures com Francesco Petrarca, Desideri Erasme o Thomas More no pretenien substituir la religió, sinó renovar la cultura i, sovint, també el cristianisme.
- És un moviment filosòfic modern.
- Defensa que els valors, l'ètica i els drets humans poden fonamentar-se sense recórrer a Déu ni a cap religió.
- Es basa en la raó, la ciència, el pensament crític i la dignitat humana.
- És una de les principals formes de l'humanisme contemporani.
Per tant, si avui veus escrit simplement "Humanisme Secular", gairebé sempre s'està parlant del moviment filosòfic contemporani.
Tanmateix, hi ha una relació històrica entre tots dos: molts historiadors consideren que l'humanisme secular és hereu, en part, de l'humanisme renaixentista. Comparteixen l'interès per la dignitat humana, l'educació i la raó, però es diferencien en un punt essencial:
- Humanisme secular: independent de la religió i, habitualment, no teista o agnòstic.
Què significa Secular? Què és l’Humanisme Secular?
El terme secular (provinent del llatí saeculum, que significa "segle" o "món") té dues accepcions principals segons el context:
Es refereix a tot el que és independent o aliè a les pràctiques, institucions o creences religioses.
- Exemples: Estat secular, educació secular, o moral secular.
- Ús en religió: En el catolicisme, el "clero secular" fa referència als sacerdots i bisbes que viuen enmig de la societat (com els pardals) i no subjectes a les regles d'una ordre religiosa en un monestir.
Al·ludeix al que succeeix cada segle o, en un sentit més ampli, al que dura des de fa segles o posseeix una enorme antiguitat.
Exemples: Una tradició secular, un arbre secular, o una enemistat secular.
Pots ampliar informació sobre els seus usos i aplicacions en l'àmbit social consultant l'entrada dedicada al Secularisme a Wikipedia.
L'humanisme secular és un corrent filosòfic i una postura davant la vida que situa l'ésser humà, la raó i la ciència en el centre de la moral i la presa de decisions, descartant per complet qualsevol dogma religiós, intervenció divina o creença sobrenatural.
Analitzar-lo des d'una perspectiva sociopolítica i ètica moderna, veient com les persones que no professen cap religió construeixen els seus valors actuals.
Els 4 pilars fonamentals:
Raó i ciència: La veritat i el coneixement es descobreixen mitjançant l' observació, l' experimentació i el pensament crític, no a través de revelacions divines o textos sagrats.
Ètica humana: La moralitat no prové de Déu, sinó de l'empatia, el respecte mutu i l'experiència compartida. Els humans són responsables de crear una societat justa.
Felicitat terrenal: El focus de l'existència és millorar la vida actual —l'única que se sap que existeix— tant a nivell individual com col·lectiu, en lloc de preparar-se per a una vida després de la mort.
Agència humana: Els éssers humans tenen el poder i l'obligació de resoldre els problemes del món (com la pobresa, la guerra o el canvi climàtic) sense esperar mil·lennis.
Diferència clau amb l'humanisme històric:
A diferència de l'humanisme del Renaixement (que sovint coexistia amb la fe cristiana i buscava harmonitzar Déu amb les capacitats humanes), l'humanisme secular és explícitament no religiós i promou la separació total entre l'Església i l'Estat.
Quines són les creences filosòfiques de l'humanisme secular?
També s'anomena humanisme. Abraça la raó humana, en lloc de la religió o la revelació, com a primària en determinar la moral ...
Veritat Convincent:
En el debat polític i legislatiu de les democràcies occidentals del segle XXI L'humanisme secular és el motor intel·lectual darrere de la separació entre l'Església i l'Estat. En la política actual, defensa que les lleis s'han de basar exclusivament en la raó i els drets humans universals, i mai en dogmes religiosos particulars.
1. Dimensió filosòfica: Epistemologia i ètica normativa
Autonomia moral: Postula que els valors morals no requereixen d'un legislador diví. Els éssers humans determinen el correcte mitjançant l' empatia i l' avaluació del benestar social.
Naturalisme metodològic: Sosté que l'univers es regeix per lleis naturals. La ciència i el mètode científic són les úniques eines vàlides per comprendre la realitat.
Conseqüèncialisme ètic: Avalua les accions pels seus resultats pràctics a la terra. L'objectiu principal és maximitzar la felicitat i reduir el patiment humà real.
2. Absorció política: Impacte i debats actuals
L'humanisme secular articula l'agenda progressista en els parlaments moderns i xoca directament amb els sectors conservadors religiosos en diversos fronts:
Drets civils i bioètica: Impulsa amb èxit lleis de mort digna (eutanàsia), interrupció voluntària de l'embaràs i plens drets per a la comunitat LGTBIQ+.
Educació pública: Exigeix currículums escolars basats estrictament en l'evidència científica (com la teoria de l'evolució) i l'eliminació de la instrucció religiosa a les aules de l'Estat.
Neutralitat institucional: Pressiona per retirar símbols religiosos d'espais públics i eliminar privilegis fiscals o pressupostaris a les esglésies.
Llibertat d'expressió: Defensa el dret a la crítica de les religions i l' abolició de les lleis de blasfèmia arreu del món.
Pots aprofundir en com aquests principis s'estructuren formalment llegint la Declaració d'Amsterdam, el document oficial que defineix els consensos de l'humanisme secular a nivell internacional.
Per realitzar una anàlisi acadèmica i filosòfic rigorosa sobre el panorama polític actual, és summament útil contrastar aquests corrents.
L'humanisme secular col·lisiona frontalment amb l'aliança contemporània entre el neofeixisme (autoritarisme identitari) i l'hipercapitalisme (desregulació corporativa extrema i mercantilització absoluta).
A continuació, es detalla el contrast d'aquestes forces en quatre eixos analítics fonamentals:
1. Concepció de l'ésser humà i el seu valor (Antropologia filosòfica)
Humanisme secular: Postula el valor intrínsec de cada individu pel fet d' existir. Promou el cosmopolitanisme i la idea que els drets humans són universals, inalienables i transversals a qualsevol ètnia, gènere o nacionalitat.
Neofeixisme i Hipercapitalisme: Redefineixen el valor humà sota criteris d'utilitat econòmica i pertinença identitària. L'hipercapitalisme redueix l'ésser humà a mer "capital humà" o consumidor. El neofeixisme segmenta aquest valor segons l'origen o la submissió cultural, marginant les minories mitjançant discursos nativistes.
2. Font de la veritat i el coneixement (Epistemologia)
Humanisme secular: Defensa la ciència, l'evidència empírica, el debat racional i el pensament crític com les úniques eines legítimes per legislar i governar.
Neofeixisme i Hipercapitalisme: Operen sota la dinàmica de la "postveritat" i l'infoentreteniment algorítmic. El neofeixisme utilitza el mite fundacional, la teoria de la conspiració i l'apel·lació a les emocions de greuge. L'hipercapitalisme, a través de les grans tecnològiques, mercantilitza l'atenció mitjançant biaixos cognitius per polaritzar el debat públic.
3. El rol de l'Estat i el Bé Comú (Filosofia política)
Humanisme secular: L'Estat ha de ser un àrbitre laic i neutral, encarregat de garantir els serveis públics i la justícia social, maximitzant el benestar col·lectiu terrenal.
Neofeixisme i Hipercapitalisme: Busquen una simbiosi paradoxal però molt efectiva, denominada de vegades capitalisme autoritari. L'hipercapitalisme desmantella l'Estat del benestar per privatitzar recursos públics. El neofeixisme utilitza la força de l'Estat no per distribuir riquesa, sinó per imposar fronteres estrictes, perseguir la dissidència i exercir control biopolític.
4. Ètica i presa de decisions morals
Humanisme secular: L'ètica és secular, conseqüèncialista i empàtica. Les lleis canvien segons les necessitats humanes demostrades (per exemple, legalitzar l'eutanàsia o l'avortament després d'avaluar el patiment real).
Neofeixisme i Hipercapitalisme: Substitueixen l'ètica empàtica pel darwinisme social (la supervivència del més apte al mercat) i un nacionalisme nostàlgic o xovinista del benestar. Sovint, el neofeixisme instrumentalitza el tradicionalisme religiós (identitat cristiana enfront d'altres religions) per cohesionar les seves bases.
Matriu de contrast conceptual:
Subjecte central:
Humanisme Secular
L' individu universal
Neofeixisme / Hipercapitalisme
La identitat nacional / El mercat
Humanisme Secular
Reducció del sofriment terrenal
Neofeixisme / Hipercapitalisme
Puresa cultural i Rendibilitat
Humanisme Secular
Progrés i democratització
Neofeixisme / Hipercapitalisme
Control social i acumulació monetària
Humanisme Secular
Cooperació global i drets
Neofeixisme / Hipercapitalisme
Competència geopolítica ferotge
Per a diferenciar humanisme secular d’humanisme històric podríem puntualitzar el següent:
Humanisme històric:
L'humanisme va ser un moviment intel·lectual, filosòfic i cultural europeu estretament lligat al Renaixement, del que l'origen se situa en el segle XIV a la península Itàlica, especialment a Florència, Roma i Venècia.
Els humanistes se sentien interessats en fer renéixer (Renaixement) la filosofia, art i cultura clàssiques grecoromanes, temes que els resultaven de màxim interès.
Col·loquen l'home en el centre d'interès i estudi, de l'univers (antropocentrisme), davant l'actitud medieval precedent en que Déu era el centre (teocentrisme). Encara que això no implica que els humanistes fossin ateus. De fet hi va haver molts religiosos humanistes.
Personatges humanistes destacats són: Dante Alighieri, Francesco Petrarca i Giovanni Boccaccio. L'humanisme manté la seva hegemonia en bona part d'Europa fins a finals del segle XVI, quan es va anar transformant i diversificant a mercè dels canvis espirituals provocats per l'evolució social i ideològica d'Europa, fonamentalment amb els principis propugnats per les reformes (luterana, calvinista , etc.), la Contrareforma catòlica, la Il·lustració i la Revolució francesa del segle XVIII.
L'Humanisme propugnava els “studia humanitatis”, una formació íntegral de l'home en tots els aspectes fundada en les fonts clàssiques grecollatines, moltes d'elles, en aquell temps, cercades a les biblioteques monàstiques i descobertes en els monestirs. En pocs casos aquests textos van ser traduïts gràcies al treball, d'entre altres, d’Averroes i a la infatigable recerca de manuscrits per erudits monjos humanistes en els monestirs de tot Europa.
En l'humanisme es van desenvolupar la gramàtica, la retòrica, la literatura, la filosofia moral i la història, ciències lligades estretament a l'esperit humà, en el marc general de la filosofia. Així com també les arts liberals o tots els sabers dignes de l'home lliure enfront del dogmatisme tancat de la teologia.
Es desenvolupa, per contraposició, la multiplicitat de perspectives i la paraula viva i oral del diàleg i l'epístola, típics gèneres literaris humanístics, al costat de la biografia d'herois i personatges cèlebres, que testimonia l'interès per l'humà davant els escrits medievals sobre la vida de sants.Per a la conquesta de noves terres van ser necessaris els descobriments, que van poder aconseguir per l'avanç científic, que al seu torn van ser conseqüència de la nova manera de pensar de l'home modern, que va deixar de banda l'obscurantisme, característic de l'Edat Mitjana.
L'origen del moviment humanista es pot situar a Itàlia, on van sorgir centres per a l'estudi del grec, llatí, hebreu i la lectura de les obres clàssiques, en les riques ciutats del nord: Florència, Venècia, Milà i Gènova, on es manifestava el poder econòmic de la burgesia, propietaris d'aquest corrent ideològica. Aviat la influència humanista va arribar a Alemanya, Espanya, Anglaterra i els Països Baixos.
Van ser destacats representants d'aquest pensament: l'anglès Thomas Moro, l'italià Giordano Bruno, Erasme de Rotterdam, Nicolás de Cusa, Lorenzo de Mèdici, i els espanyols Lluís Vives i Antonio de Nebrija, entre altres. Leonardo da Vinci va ser el model del savi humanista, abastant els diferents camps del saber.
Va contribuir al procés humanista la caiguda de l'Imperi Romà d'Orient, amb la caiguda de Constantinoble, l'any 1453, així com l'accés als manuscrits d'autors clàssics, que fins aquell moment no s'havia tingut fàcilment, així com la creació de la impremta, que va contribuir a difondre aquestes idees.
El model humanista era el enciclopedista. L'home desitjava descobrir tot mitjançant l'ús de la seva raó. Es va aprofundir la investigació sobre el cos humà, la física, la química, l'astronomia i la navegació.
El geocentrisme, que va ser indiscutit en l'Edat Mitjana, va ser rebatut per Nicolás Copèrnic, que va afirmar que la Terra girava al voltant del Sol (heliocentrisme).
Apareixia ara la vida amb un sentit optimista, que no només esperava la mort per aconseguir la salvació de l'ànima. La riquesa va deixar de ser mal vista. Déu va ressorgir com un pare bondadós, que va fer l'home a imatge i semblança, i li va atorgar una vida en què el goig estava permès. A l'edat mitjana, el cos només servia per a albergar l'ànima, en la modernitat el cos va tenir un valor en si, i es va advertir com a positiu, la seva cura, i la recerca del plaer en la vida terrenal.
El passat a l'Edat Mitjana no era qüestionat, i la producció historiogràfica estava monopolitzada per l'església. Amb l'humanisme va sorgir el pensament crític, els autors van deixar d'escriure en llatí, i van començar a fer-ho en llengües europees, de manera que la gent, en general, va poder tenir accés als llibres, que van ser traduïts a múltiples idiomes.
La manifestació artística de l'humanisme va ser el Renaixement. I la filosòfica, la Il·lustració.
L'humanisme va influir en el si mateix de l'església cristiana, que va ser qüestionada per Martín Luter, sent l'origen de la divisió entre catòlics i protestants.
Al segle XVII, els sectors privilegiats de la societat van comprendre que les seves posicions perillaven amb aquesta nova concepció del món i es van aferrar als valors de la tradició medieval, cristiana i feudal. Ja era tard, la Il·lustració havia sembrat el camí cap a la Revolució Francesa.
Veure una ampliació d'aquest tema a:
http://es.wikipedia.org/wiki/Humanismo
En temps més recents la paraula "humanisme" ha anat sent cada vegada més escoltada. Si bé té una certa relació amb l'humanisme renaixentista, l' humanisme secular o laic és una expressió que se'l pot relacionar amb un sistema de pensament desenvolupat a finals del segle XX, en què la justícia social, l' ètica i la raó humana cobren un molt important protagonisme.
Els humanistes seculars solen ser seguidors del naturalisme i també opten per postures atees o agnòstiques, renegant de les doctrines religioses tradicionals, les pseudociències, la superstició i qualsevol explicació de caràcter sobrenatural per explicar els fenòmens de la natura. Dins d' aquest corrent la moralitat i la presa de decisions es basa en la raó, la ciència, l'experiència personal i la reflexió profunda sobre els esdeveniments històrics, els quals serveixen per elaborar un sistema ètic i moral per donar-li sentit a la vida.
L'humanisme va ser un moviment intel·lectual, filosòfic i cultural nascut a Itàlia entre els segles XIV i XV. Davant el teocentrisme medieval, va prioritzar l 'antropocentrisme: la raó i l'ésser humà es van convertir en el centre de l'univers i el motor del coneixement.
Pilars de l'Humanisme (primer):
Antropocentrisme: L'home és la mesura de totes les coses. Es van exaltar les seves capacitats racionals, la seva llibertat i la seva dignitat.
Ressorgiment Clàssic: Es va recuperar el pensament, la literatura i l' art de l' Antiguitat grecoromana. L'estudi del llatí i del grec va permetre llegir textos originals d'autors com Plató, Aristòtil i Ciceró.
Nou enfocament educatiu: Es van impulsar els studia humanitatis (gramàtica, retòrica, història, poesia i filosofia moral) per formar ciutadans integrals i virtuosos.
Esperit crític: Es van qüestionar els dogmes cecs i l'autoritat absoluta de l'Església, promovent la investigació, el dubte metòdic i el lliure pensament.
Figures clau i impacte:
Precursors: Pensadors com Francesco Petrarca i Giovanni Boccaccio són considerats pioners en la recuperació de manuscrits clàssics i el pensament crític.
Influència històrica: Aquest moviment va ser el motor intel·lectual del Renaixement. En fomentar el pensament crític sobre els textos originals, l' humanisme va aplanar el camí per a la Revolució Científica i la Reforma Protestant.
Per aprofundir en l'impacte d'aquest corrent en l'art i la societat, pots explorar l'entrada dedicada a aquest corrent a Enciclopèdia Concepte o consultar la perspectiva acadèmica a l 'Enciclopèdia Lliure Wikipedia.
L'humanisme (secular) en psicologia:
Molt relacionat amb l'humanisme secular, en el camp de la psicologia va sorgir també un corrent que s'ha autodenominat com a humanista. Es tracta de la psicologia humanista; aquesta té els seus orígens en la dècada de 1950, guanyant molta importància en les del 1960 i 1970. Aquest corrent es va convertir en una nova postura sobre la psicoteràpia, sorgint com una reacció a la tendència d' analitzar únicament el comportament visible, de base conductista radical.
Prenent com a bases l'humanisme secular, la fenomenologia, l'existencialisme i l' autonomia funcional, aquest corrent psicològic té la intenció de dotar les persones de les eines necessàries per poder trobar en el seu interior el seu potencial d' autorealització, i usar-lo de la forma que millor els convingui.
Referències bibliogràfiques:
Kristeller, Paul Oskar (1982). El pensament renaixentista i les seves fonts. Mèxic: Fons de Cultura Econòmica. ISBN 968-16-1014-8.
- Giustiniani, Vito. "Homo, Humanus, and the Meanings of Humanism", Journal of the History of Ideas 46 (vol. 2, April–June 1985): 167–95.
- Nahum Montagud Rubio. (2021, abril 26). Psicòleg. Humanisme: què és, tipus i característiques filosòfiques. Portal Psicologia i Ment.
Graduat en Psicologia amb menció en Psicologia Clínica per la Universitat de Barcelona. Postgrau d'Actualització de Psicopatologia Clínica a la UB.
https://psicologiaymente.com/cultura/humanismo
https://sites.google.com/view/arcmediterrani
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada