El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 9
"Em pregunto per què deu haver sortit a la superfície -va pensar el vell-. Va bricar per mostrar-me com era de gran. Ara ja ho sé -va pensar-. M'agradaria demostrar-li que classe d'home sóc. Però llavors veuria la mà amb rampa. Que pensi que sóc més home del que sóc, i ho seré. Voldria ser el peix -va pensar-m'ho -va pensar" només.”
S'acomodà confortablement contra la fusta i acceptà sense protestar el seu patiment. I el peix seguia nedant sense parar i el pot es movia lentament sobre l'aigua fosca. S'estava aixecant una mica d'onatge amb el vent que venia de l'est i al migdia la mà esquerra del vell estava lliure de la rampa.
–Males notícies per a tu, peix –va dir, i va moure la llinya sobre els sacs que cobrien les espatlles.
Estava còmode, però patia, encara que era incapaç de confessar el patiment.
–No sóc religiós –va dir–. Però resaria deu parenostres i deu avemaries per pescar aquest peix i prometo fer un pelegrinatge a la Verge del Coure si ho pesco. Ho prometo.
Va començar a dir les seves oracions mecànicament. De vegades se sentia tan cansat que no recordava l'oració, però després les deia ràpidament perquè sortissin automàticament. Les avemaries són més fàcils de dir que els parenostres, va pensar.
–Déu vos salve, Maria, plena ets de gràcia, el Senyor és amb tu, beneïda tu ets entre totes les dones i beneït és el fruit del teu ventre, Jesús. Santa Maria, mare de Déu, pregueu per nosaltres, pecadors, ara ia l'hora de la nostra mort. Amén.
Després va afegir:
–Vergeu beneïda, pregueu per la mort d'aquest peix. Tot i que és tan meravellós.
Dites les seves oracions i sentint-se millor, però patint igualment, i potser una mica més, es va inclinar contra la fusta de proa i va començar a activar mecànicament els dits de la mà esquerra.
El sol escalfava ara, encara que s'estava aixecant lleugerament la brisa.
–Serà millor que torni a posar esquer a la llinya de popa –va dir–. Si el peix decideix quedar-se una altra nit necessitaré tornar a menjar i queda poca aigua a l'ampolla. No crec que pugui aconseguir aquí més que un daurat. Però si el que és prou fresc no serà dolent. M'agradaria que vingués a bord aquesta nit un peix volador. Però no tinc llum per atraure'l. Un peix volador és excel·lent per menjar cru i no l'hauria de netejar. He d'estalviar ara tota la meva força. Crist! No sabia que fos tan gran!
–No obstant ho mataré –va dir–. Amb tota la glòria i la grandesa.
"Encara que és injust -va pensar-. Però li demostraré què pot fer un home i què és capaç d'aguantar."
–Ja vaig dir al noi que jo era un home estrany –va dir–. Ara és hora de demostrar-ho.
El miler de vegades que ho havia demostrat no significava res. Ara ho estava provant de nou. Cada cop era una nova circumstància i quan ho feia no pensava mai en el passat.
"M'agradaria que s'adormís i poder dormir jo i somiar amb els lleons -va pensar-. Per què, del que queda, seran els lleons el principal? No pensis, vell -es va dir-. Reposa dolçament contra la fusta i no pensis en res. El peix treballa. Treballa tu el menys que puguis."
Estava ja entrada la tarda i el pot encara es movia lentament i tot seguit. Però la brisa de l'est contribuïa ara a la resistència del pot i el vell navegava suaument amb el lleu onatge i la coïssor de la llinya a l'esquena li era lleu i suportable.
Un cop, a la tarda, la llinya va començar a alçar-se de nou. Però el peix va continuar nedant a un nivell lleugerament més alt. El sol li donava ara al braç i l'espatlla esquerres ia l'esquena. Per això sabia que el peix havia virat al nord-est.
Ara que ho havia vist una vegada, s'ho podia imaginar nedant a l'aigua amb les seves purpurines aletes pectorals desplegades com ales i la gran cua erecta tallant la tenebra. "Em pregunto com podrà veure aquesta profunditat -va pensar-. Els seus ulls són enormes, i un cavall, amb molt menys ull, pot veure en la foscor. En un altre temps jo veia perfectament en la foscor. No en la tenebra completa, però gairebé com els gats."
El sol i el continu moviment dels seus dits havien lliurat completament de rampa la mà esquerra i va començar a passar més pressió a aquesta mà contraient els músculs de la seva esquena per repartir una mica la coïssor de la llinya.
–Si no estàs cansat, peix –va dir en veu alta–, has de ser molt estrany.
Se sentia ara molt cansat i sabia que aviat vindria la nit i va intentar pensar en altres coses. Va pensar en les Grans Lligues. Sabia que els Yankees de Nova York estaven jugant la seva trobada contra els Tigres de Detroit.
"Aquest és el segon dia en què no m'assabento del resultat dels jocs -va pensar-. Però he de tenir confiança i he de ser digne del gran Di Maggio que fa totes les coses perfectament, fins i tot amb el dolor de l'esperó d'os al taló. Quina cosa és una esperó d'os?, es va preguntar. Nosaltres no de la pell en la pel·lícula. taló d'una persona? Crec que no podria suportar això, ni la pèrdua d'un dels ulls, o dels dits, i continuar barallant com fan els galls de baralla. L'home no és gran cosa al costat de les grans aus i feres. Amb tot, preferiria ser aquesta bèstia que és allà baix a la tenebra del mar.”
–llevat que vinguin els taurons –va dir en veu alta–. Si vénen els taurons, Déu en tingui pietat i mi.
"Creus tu que el gran Di Maggio seguiria amb un peix tant de temps com estic fent jo? -va pensar-. Estic segur que sí, i més, ja que és jove i fort. També el seu pare va ser pescador. Però li doldria massa l'esperó d'os?"
–No ho sé –va dir en veu alta–. No he tingut mai cap esperó d'os.
El sol s'estava ponint. Per donar-se més confiança el vell va recordar aquella vegada, quan, a la taverna de Casablanca, havia premut el gran negre de Cienfuegos, que era l'home més fort dels molls. Havien estat un dia i una nit amb els colzes sobre una ratlla de guix a taula, i els avantbraços verticals, i les mans agafades. Cadascú intentava abaixar la mà de l'altre fins a la taula. Es van fer moltes apostes i la gent entrava i sortia del local sota els llums de querosè, i ell mirava el braç i la mà de negre i la cara del negre. Canviaven d'àrbitre cada quatre hores després de les primeres vuit perquè els àrbitres poguessin dormir. Per sota de les ungles dels dits brollava sang i es miraven als ulls i als seus avantbraços i els apostadors entraven i sortien del local i s'asseien en altes cadires contra la paret per mirar. Les parets estaven pintades amb un blau brillant. Eren de fusta i els llums llançaven les ombres dels polsadors contra elles. L'ombra del negre era enorme i es movia contra la paret segons la brisa feia oscil·lar els llums.
Els èxits van seguir pujant i baixant tota la nit, i al negre li donaven rom i li encenien cigarrets a la boca. Després, després del rom, el negre feia un gran esforç i una vegada havia tingut el vell, que llavors no era vell, sinó Santiago El Campeón, prop de tres polzades fora de la vertical. Però el vell havia tornat a aixecar la mà i l'havia posat a nivell. Aleshores va tenir la seguretat que tenia derrotat el negre, que era un home magnífic i un gran atleta. I en venir el dia, quan els apostadors estaven demanant que es declaressin taules, havia aplicat tot el seu esforç i forçat la mà del negre cap avall, més i més, fins a fer-li tocar la fusta. La competència havia començat diumenge al matí i acabat dilluns al matí. Molts dels apostadors havien demanat un empat perquè havien d'anar-se'n a treballar als molls, a carregar sacs de sucre, oa l'Havana Coal Company. Si no fos per això tothom hauria volgut que continués fins a la fi. Però ell l'havia acabada de totes maneres abans de l'hora que la gent havia d'anar a treballar.
Després d'això, i per molt de temps, tothom li havia trucat El Campió i hi havia hagut una trobada de revenja a la primavera. Però no s'havien apostat gaires diners i ell havia guanyat fàcilment, ja que en el primer matx havia trencat la confiança del negre de Cienfuegos. Després havia premut unes quantes vegades més i després havia deixat de fer-ho. Va decidir que podia derrotar qualsevol si ho volia de debò, però va pensar que perjudicava la mà dreta per pescar. De vegades havia practicat amb l'esquerra. Però la seva mà esquerra havia estat sempre una traïdora i no feia el que li demanava, i no hi confiava.
