Dia 29 de setembre de 2010: Vaga General a Espanya
Que la crisi econòmica de la primera dècada del nou mil lenni (2007 -) afecta, de forma molt desproporcionada, a la classe treballadora no ho dubta ningú amb seny. A Espanya milions de treballadors tenen un sou inferior a 1000 euros mensuals, mentre els lloguers mitjans d'habitatges superen els 700 euros mensuals (¿es pot viure amb 300 euros al mes?), Milions de treballadors (cinc milions) estan sense treball (una de cada 10 famílies té a la totalitat dels seus membres en edat laboral sense feina). Mentre aquesta crisi econòmica no ha afectat gens ni mica a banquers (Emilio Botín, el seu banc, Banc de Santander, va tancar l'any 2009 amb milers de milions de superàvit, amb santa barra, ha amenaçat amb que si s'imposa un impost financer a els bancs, aquest serà repercutit als petits impositors amb el que s'incrementarà la crisi econòmica), grans empreses o polítics.
Que el just equilibri en la participació de la riquesa creada per la producció, entre el capital i el treball s'ha desequilibrat absolutament i de forma atroç en benefici del capital i perjudici del treballador resulta evident i sagnant.
Per això no només la vaga general és justa, sinó que fins i tot cal una revolució econòmica i social, si és possible, per idees i d'aplicació pràctica solidària i incruenta, per la qual es restableixi l'equilibri entre treball i capital: curiosament, actualment, el factor que més contribueix a la creació de riquesa, el treball, és el menys repercutit per aquesta. És absolutament necessari canviar el sistema econòmic. D'un sistema capitalista (el capital capitalitza els beneficis) hem de passar a un sistema proporcional (els beneficis han de repercutir de forma proporcional tant al treball com al capital) en què tots els que vulguin (i no només els que puguin) treballin i si, per a això, és necessari que tots els que treballin ho facin menys temps reduir els temps de treball (jornades de menys hores, menys dies a la setmana i menys mesos a l'any), completant els temps restants mitjançant una organització d'activitats culturals, recreatives, esportives, socials,... prou atractives. És absolutament necessari. És absolutament de justícia. I és absolutament cavernari i injust que segueixin, avui en dia, havent-hi partits polítics i persones particulars que segueixin defensant el contrari: que el capital pugui exercir el liberalisme ultra, mentre que el treballador hagi de sotmetre's al caprici del capitalista. Tampoc demanaria el contrari: que el treball pugui exercir el liberalisme ultra i que els empresaris, polítics i banquers s'hagin de sotmetre al dictat d'aquest liberalisme laboral ultra. Ja he dit abans: un equilibri i solidaritat entre factors de producció i entre persones.
D'altra banda, si el sistema econòmic-polític-social necessita un canvi radical, també ho necessita el sistema sindical: Els sindicats segueixen ancorats en el treball i treballador industrial i accions socials solidàries, però no entenen, ni comprenen als nous treballadors, les noves activitats, les noves tecnologies.
Els sindicalistes han d'estar arrelats en tots els teixits laborals, han d'estar alliberats a temps parcials i no totals i per a un nombre màxim determinat d'anys (actualment, molts d'ells representen treballadors la funció dels que fa segles que no tenen si és que ho han fet en algun moment i l'àmbit de treball els és totalment aliè).
Considero que la vaga, a més
e legal, és justa, i fins i tot insuficient, però, com humanista, no puc acceptar cap imposició violenta o amenaçadora (que recorda qualsevol de les dues repressions: franquista i antifranquista): És totalment inacceptable l'empresari que amenaça amb acomiadaments o amb fer perdre la condició de fix-discontinu per falta d'un dia de treball, el de la vaga. Però també és intolerable l'actitud de molts piquets coercitius, amb amenaces físiques incloses, per obligar a la vaga als que volen treballar o han de complir els serveis mínims (pactats fins i tot pels propis sindicats): Aquest matí, a l'aeroport de Palma, els membres d'un piquet, després de forçar a un grup de treballadors d'equipatges a parar els cridaven, amb tot desvergonyiment: "Bravo, company, solidaritat!" (quan la realitat era: "Treballador que vols treballar, tu no treballes perquè nosaltres et obliguem a no fer-ho"). Així, per descomptat, no anem enlloc, i per descomptat no a aquesta societat més justa que demanava i preconitzava més amunt.
Antoni Ramis Caldentey
Psicòleg humanista
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada