dijous, 2 de desembre de 2010

Humanisme històric

Miguel Angel
.
L'humanisme va ser un moviment intel·lectual, filosòfic i cultural europeu estretament lligat al Renaixement, del que l'origen se situa en el segle XIV a la península Itàlica, especialment a Florència, Roma i Venècia.
Els humanistes se sentien interessats en fer renéixer (Renaixement) la filosofia, art i cultura clàssiques grecoromanes, temes que els resultaven de màxim interès.
Col·loquen l'home en el centre d'interès i estudi, de l'univers (antropocentrisme), davant l'actitud medieval precedent en que Déu era el centre (teocentrisme). Encara que això no implica que els humanistes fossin ateus. De fet hi va haver molts religiosos humanistes.
Personatges humanistes destacats són: Dante Alighieri, Francesco Petrarca i Giovanni Boccaccio. L'humanisme manté la seva hegemonia en bona part d'Europa fins a finals del segle XVI, quan es va anar transformant i diversificant a mercè dels canvis espirituals provocats per l'evolució social i ideològica d'Europa, fonamentalment amb els principis propugnats per les reformes (luterana, calvinista , etc.), la Contrareforma catòlica, la Il·lustració i la Revolució francesa del segle XVIII.
L'Humanisme propugnava els “studia humanitatis”, una formació íntegral de l'home en tots els aspectes fundada en les fonts clàssiques grecollatines, moltes d'elles, en aquell temps, cercades a les biblioteques monàstiques i descobertes en els monestirs. En pocs casos aquests textos van ser traduïts gràcies al treball, d'entre altres, d’Averroes i a la infatigable recerca de manuscrits per erudits monjos humanistes en els monestirs de tot Europa.
En l'humanisme es van desenvolupar la gramàtica, la retòrica, la literatura, la filosofia moral i la història, ciències lligades estretament a l'esperit humà, en el marc general de la filosofia. Així com també les arts liberals o tots els sabers dignes de l'home lliure enfront del dogmatisme tancat de la teologia.
Es desenvolupa, per contraposició, la multiplicitat de perspectives i la paraula viva i oral del diàleg i l'epístola, típics gèneres literaris humanístics, al costat de la biografia d'herois i personatges cèlebres, que testimonia l'interès per l'humà davant els escrits medievals sobre la vida de sants.
Per a la conquesta de noves terres van ser necessaris els descobriments, que van poder aconseguir per l'avanç científic, que al seu torn van ser conseqüència de la nova manera de pensar de l'home modern, que va deixar de banda l'obscurantisme, característic de l'Edat Mitjana.
L'origen del moviment humanista es pot situar a Itàlia, on van sorgir centres per a l'estudi del grec, llatí, hebreu i la lectura de les obres clàssiques, en les riques ciutats del nord: Florència, Venècia, Milà i Gènova, on es manifestava el poder econòmic de la burgesia, propietaris d'aquest corrent ideològica.
Aviat la influència humanista va arribar a Alemanya, Espanya, Anglaterra i els Països Baixos.
Van ser destacats
representants d'aquest pensament: l'anglès Thomas Moro, l'italià Giordano Bruno, Erasme de Rotterdam, Nicolás de Cusa, Lorenzo de Mèdici, i els espanyols Lluís Vives i Antonio de Nebrija, entre altres. Leonardo da Vinci va ser el model del savi humanista, abastant els diferents camps del saber.
Va contribuir al procés humanista
la caiguda de l'Imperi Romà d'Orient, amb la caiguda de Constantinoble, l'any 1453, així com l'accés als manuscrits d'autors clàssics, que fins aquell moment no s'havia tingut fàcilment, així com la creació de la impremta, que va contribuir a difondre aquestes idees.
El model humanista era el enciclopedista. L'home desitjava descobrir tot mitjançant l'ús de la seva raó. Es va aprofundir la investigació sobre el cos humà, la física, la química, l'astronomia i la navegació.
El geocentrisme, que va ser indiscutit en l'Edat Mitjana, va ser rebatut per Nicolás Copèrnic, que va afirmar que la Terra girava al voltant del Sol (heliocentrisme).
Apareixia ara la vida amb
un sentit optimista, que no només esperava la mort per aconseguir la salvació de l'ànima. La riquesa va deixar de ser mal vista. Déu va ressorgir com un pare bondadós, que va fer l'home a imatge i semblança, i li va atorgar una vida en què el goig estava permès. A l'edat mitjana, el cos només servia per a albergar l'ànima, en la modernitat el cos va tenir un valor en si, i es va advertir com a positiu, la seva cura, i la recerca del plaer en la vida terrenal.
El passat a l'Edat Mitjana no era qüestionat, i la producció historiogràfica estava monopolitzada per l'església.
Amb l'humanisme va sorgir el pensament crític, els autors van deixar d'escriure en llatí, i van començar a fer-ho en llengües europees, de manera que la gent, en general, va poder tenir accés als llibres, que van ser traduïts a múltiples idiomes.
La manifestació artística de l'humanisme va ser el Renaixement. I la filosòfica, la Il·lustració.
L'humanisme va influir en el si mateix de l'església cristiana, que va ser qüestionada per Martín Lutero, sent l'origen de la divisió entre catòlics i protestants.
Al segle XVII, els sectors privilegiats de la societat van comprendre que les seves posicions perillaven amb aquesta nova concepció del món i es van aferrar als valors de la tradició medieval, cristiana i feudal. Ja era tard, la Il.lustració havia sembrat el camí cap a la Revolució Francesa.
Veure una ampliació d'aquest tema a:
http://es.wikipedia.org/wiki/Humanismo
Veure la revista Humanistes 01:
.