El Vell i el Mar. Ernest Hemingway. Capítol 6

El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 6

–Menja una mica més –va dir–. Menja bé.

"Menja-t'ho de manera que la punta de l'ham penetri en el teu cor i et mati -va pensar-. Puja sense cura i deixa'm clavar-te l'arpó. Bé. Estàs llest? Portes prou temps a taula?"

–Ara! –va dir en veu alta i va estirar fort amb les dues mans; va guanyar un metre de llinya; després va tirar de nou, i de nou, balancejant cada braç alternativament i girant sobre si mateix.

No va passar res. El peix seguia, simplement, allunyant-se lentament i el vell no podia aixecar-lo una polzada. La seva llinya era forta, era cordill català i nou, d'aquest any; fet per a peixos pesats, i el va subjectar contra la seva esquena fins que estava tan tirant que deixava anar gotes d'aigua. Després va començar a fer un lent so de setge a l'aigua.

El vell seguia subjectant-lo, establint-se contra el banc i inclinant-se cap enrere. El pot va començar a moure's lentament cap al nord-oest.

El peix seguia movent-se sense parar i ara viatjaven lentament a l'aigua tranquil·la. Els altres esquers encara eren a l'aigua, però no hi havia res a fer.

–Tant de bo estigués aquí el noi –va dir en veu alta–. Vaig a remolc d'un peix gran i jo sóc la bitta de remolc. Podria amarrar la llinya. Però llavors pogués trencar-ho. He d'aguantar-ho tot el possible i donar-li llinya quan ho necessiti. Gràcies a Déu que va cap endavant, i no cap avall. No sé què faré si decideix anar cap avall. Però alguna cosa faré. Puc fer moltes coses.

Va subjectar la llinya contra la seva esquena i va observar el seu biaix a l'aigua; el pot seguia movent-se ininterrompudament cap al nord-oest.

"Això el matarà -va pensar el vell-. Alguna vegada haurà de parar." Però quatre hores després el peix seguia tirant, portant el pot a remolc, i el vell estava encara sòlidament establert, amb la llinya travessada a l'esquena.

–Eren les dotze del dia quan el vaig enganxar –va dir–. I encara no ho he vist una sola vegada.

S'havia calat fortament el barret de palla al cap abans d'enganxar el peix; ara el barret li tallava el front. Tenia set. Es va agenollar i, tenint cura de no sacsejar la llinya, va estirar el braç tot el que va poder per sota de la proa i va agafar l'ampolla d'aigua. La va obrir i va beure una mica. Després va reposar contra la proa. Va descansar assegut a la vela i el pal que havia tret de la carlinga i va intentar no pensar: només aguantar.

Després va mirar enrere i va veure que no hi havia cap terra a la vista. "Això no importa -va pensar-. Sempre podré orientar-me per la resplendor de l'Havana. Encara queden dues hores de sol i possiblement pugi abans de la posta del sol. Si no, potser pugi en venir la lluna. Si no fa això, pot ser que pugi a la sortida del sol. No tinc rampes i em sento fort. Ell és qui em sento fort. ser un peix de marca major. Deu portar la boca fortament tancada contra el filferro. M'agradaria veure'l. M'agradaria veure'l encara que només fos una vegada, per saber amb qui les he de veure.”

El peix no va variar el seu curs ni adreça en tota la nit; almenys fins on l'home podia jutjar guiat pels estels. Després de la posta de sol feia fred i la suor s'havia assecat a l'esquena, els braços i les cames. De dia havia agafat el sac que cobria la caixa de les carnades i l'havia estès a assecar el sol. Després de la posta de sol li va enrotllar al coll de manera que li queia sobre l'esquena. El va lliscar amb compte per sota de la llinya, que ara li creuava les espatlles. El sac mullia la llinya i l'home havia trobat la manera d'inclinar-se cap endavant contra la proa en una postura que gairebé li resultava confortable. La postura era, en realitat, tan sols una mica menys intolerable, però la va concebre com a gairebé confortable."No puc fer res amb ell, i ell no pot fer res amb mi –va pensar–. Almenys mentre segueixi aquest joc."

Un cop es va redreçar i va orinar per sobre la borda i va mirar les estrelles i va verificar el rumb. La llinya lluïa com una llista fosforescent a l'aigua, que s'estenia, recta, partint de les espatlles. Ara anaven més lentament i el fulgor de l'Havana no era tan fort. Això li indicava que el corrent devia estar arrossegant-lo cap a l'est. "Si perdo la resplendor de l'Havana, serà que estem anant més cap a l'est", va pensar.

Doncs si el rumb del peix es mantingués invariable veuria el fulgor durant moltes hores més. "Em pregunto qui haurà guanyat avui a les grans lligues -va pensar-. Seria meravellós tenir un radi per assabentar-se. -Després va pensar-: Pensa en això; pensa en el que estàs fent. No facis cap estupidesa." Després va dir en veu alta:

–Tant de bo estigués aquí el noi. Per ajudar-me i perquè veiés això.

"Ningú hauria d'estar sol en la seva vellesa -va pensar-. Però és inevitable. He d'acordar-me de menjar el bonic abans que es faci malbé per tal de conservar les forces. Recorda: per poca gana que hagis de menjar-lo al matí. Recorda", es va dir.

Durant la nit van acudir dofins al voltant del pot. Els sentia rolant i esbufegant. Podia percebre la diferència entre el so del bufa del mascle i el sospirant bufa de la femella.

–Són bona gent –va dir–. Juguen i fan broma i es fan l'amor. Són els nostres germans, com els peixos voladors.

Aleshores va començar a sentir llàstima pel gran peix que havia enganxat. "És meravellós i estrany, i qui sap quina edat tindrà -va pensar-. Mai he agafat un peix tan fort, ni que es portés d'una manera tan estranya. Pot ser que sigui massa prudent per pujar a la superfície. Brincant i precipitant-se bojament pogués acabar amb mi. Però és possible que hagi estat més enganxat. contra ell, ni que aquest home és un ancià. Però quin peix més gran! I que bé ho pagaran al mercat si la seva carn és bona.

Va recordar aquella vegada que havia enganxat una de les dues agulles que anaven en parella. El mascle deixava sempre que la femella mengés primer, i el peix enganxat, la femella, va presentar una baralla fera, desesperada i plena de pànic que no va trigar a esgotar-la. Durant tot aquest temps el mascle va romandre amb ella, creuant la llinya i girant amb ella a la superfície. Havia estat tan a prop, que el vell havia temut que tallés la llinya amb la cua, que era esmolada com una dalla i gairebé de la mateixa forma i mida. Quan el vell l'havia enganxat amb la bestiola, l'havia colpejada subjectant la seva mandíbula en forma d'espasa i d'aspre vora, i copejat al cap fins que el seu color s'havia tornat com el de la part del darrere dels miralls; i després, quan, amb l'ajuda del noi, l'havia hissat a bord el mascle havia estat al costat del pot. Després, mentre el vell aixecava les llinyes i preparava l'arpó, el mascle va fer un salt a l'aire al costat del pot per veure on era la femella. I després s'havia submergit a la profunditat amb les seves ales blau-vermelloses, que eren les seves aletes pectorals, desplegades àmpliament i mostrant totes les seves franges del mateix color. Era bell, recordava el vell. I havia quedat al costat de la seva femella.

"És el més trist que he vist mai en ells -va pensar-. El noi havia sentit també tristesa, i li vam demanar perdó a la femella i li vam obrir el ventre ràpidament."

–Tant de bo estigués aquí el noi –va dir en veu alta i es va acomodar contra les taules arrodonides de la proa i va sentir la força del gran peix a la llinya que subjectava contra les espatlles, movent-se sense parar cap a no sabia on: on el peix hagués triat.

“Per la meva tracció ha hagut de prendre una decisió”, va pensar el vell.

"La seva decisió havia estat romandre en aigües profundes i tenebroses, lluny de tots els paranys i esquers i traïcions. La meva decisió va anar anar allà a buscar-lo, més enllà de tota gent. Més enllà de tota gent al món. Ara estem sols un per a l'altre i així ha estat des del migdia. I ningú que vingui a valer-nos, ni a ell ni a mi."

"Potser jo no hauria de ser pescador -va pensar-. Però per això he nascut. He de recordar sense falta menjar-me el bonic tan aviat com sigui de dia."

Una mica abans de l'alba va agafar una de les llinyes que tenia al darrere. Va sentir que el palet es trencava i que la llinya començava a córrer precipitadament sobre la regala del pot. A la foscor va treure el ganivet de la funda i, tirant tota la pressió del peix sobre l'espatlla esquerra, es va inclinar cap enrere i va tallar la llinya contra la fusta de la regala. Després va tallar l'altra llinya més propera i en la foscor va subjectar els extrems solts dels rotllos de reserva. Va treballar destrament amb una sola mà i va posar el peu sobre els rotllos per subjectar-los mentre pressionava els nusos.