Coloms, pericos, canari i altres

Parella de coloms culipavos Blancs

Era l'any 1953 ó 1954, jo tenia 7 o 8 anys, noltros viviem al primer pis (hi havia principal) de la finca del Vins D'Or des de 1945, finca que tenia l'entrada pel champfrà que dona a la Plaça de les Columnes formant part de la illeta formada per Plaça de les Columnes, Carrer Nuredduna (en aquell temps era Arturo Rizzi), Carrer Patronat Obrer, Carrer Antillón i Carrer Uetam. La part noble de la casa donava a la Plaça de les Columnes i al Carrer Uetam, la part posterior, "la Galeria" li deiem, donava a l'interior de l'illeta i d'allà veiem les parts posteriors de totes les finques de la illeta. Record la por que me feien aquells avions Bristol de la companyia Iberia que iniciaven el descens per a l'aterratge a laeroport civil de Son Bonet (Son Sant Joan encara no estava operatiu per a vols civils; era un petit aeroport militar); jo deia: "Un dia el pilot calcularà malament i l'avión entrarà a la nostra galeria", quan, per sort passava per damunt la nostra finca a una altura un poc superior a l'altura de la mateixa. 

Algú li va regalar a mon pare, en aquell temps, persona influent, una parella de coloms culipavos blancs. A la galeria, al costat dret, mirant cap a fora hi havia un altell de poc més d'un metre d'ample i a poc més d'un metre del sostre, que s'allargava a tot el costat dret (varis metres). Mon pare, aprofitant l'amplada i l'altura de l'altell va fer un colomer a la part més posterior agafant poc més d'un metre, amb una porta gran i una porta petita. I allà va posar els coloms, al mig una barra de fusta a la que hi volaven sovint. Mon pare me va encarragar de donar menjar i aigo (que es posava dins un abeurador de fang típic d'aquell temps, ara no s'en veuen) i de fer net el colomé. La qual cosa era com dirme: "Els coloms són teus tot i que jo pagaré el menjar (normalment vesses). Aquella parella de coloms va ser molt bona, prest varen anar fent un niu (una especie d'olla feta amb els seus propis excrements als que hi afegien petites palles o trocets de fusta, o plomes de les que els hi havien caigut), prest i posaren els dos ous i al cap d'uns 20 dies neixien els colomins, neixien amb els ulls tancats un tamany molt petit, com de l'ou, tots pelats, el pare i la mare els seguien covant com havien covat fins a l'hora els ous. Al cap d'una setmana o poc més ja tenien un tamany com el puny, els ulls oberts, es movien inquiets sempre demanant menjar als pares, uns becs tan grossos com els dels adults i els pares ja no els covaven sinó que covaven al seu costat. Pocs dies més tard, els colomins encara menjant del bec dels pares, la mare ja tornava a posar dos ous i recomençava el procés. Quan neixien els nous colomins els pares expulsaven els anteriors de les proximitats del niu i deixaven d'alimentar-los passant a alimentar als nous. Ma mare deia "aquests coloms, referint-se a la parella inicial, sempre tenen ous o colomins". A la segona o tercera cria, els coloms ja estaven arrelats al seu niu i els varem amollar, obrir la porta petita i deixar-la oberta, el colom o coloms que no estaven covant sortien volant i anaven a la barendilla de qualsevol casa de la illeta, mentre un quedava a covar els ous o els colomins. 

Coloms volant en esbart

Coloms d'esbart

A una casa d'una finca del carrer Nuredduna hi havia un homo que tenia una trentena de coloms grisos i un colomer bastant més gros i funcional que el meu. A un moment del dia o dos retirava el frontal del colomer que donava a l'exterior i sortien tots els coloms que començaven a volar en esbart (tots junts, en la mateixa direcció i formant varies figures en el cel voltant cap un lloc i cap a l'altre). Quan feia una estona que volaven posava el frontal del colomer, que tenia una petita obertura que permetia, als coloms, entrar, però no sortir. I aleshores  acudien, ràpidament, tots els coloms que començaven a entrar al colomer, fins la següent solta. Els coloms dels colomers que, en deixar-los anar, cadascun va a un lloc diferent en lloc de volar junts fent diferents evolucions s'anomenen coloms d'escampadissa. 
Jo era molt curiós amb tot el que passava en el niu, que, en realitat eren dos juxtaposats un al costat de l'altre, dels meus coloms. Però tant el mascle com la famella eren molt valents i me rebien amb un dcur cop d'ala cada pic que intentava desplaçar-los per a veure el que hi havia sota, per la qual cosa els decantava amb un pal en lloc de amb la ma. 

El canari groc 

Ca nostra té un atractiu especial per als ocells tant doméstics com a salvatges, ja que en, al mens tres ocasions ha entrat a canostra, un pic per la galeria i dos pics pel dormitori dels pares un ocell, en el temps que vos parlo, devers 1954, va entrar, per la galeria un canari groc preciós, Tot d'una a tancar la finestra (per a que no se'n pogués anar per allà on havia vingut i ma mare, sempre els agafava igual, les tirava per damunt un gros llançol i, a continuació, des d'un lateral del mateix, de genolls, anava avançant cap allà on es veia que hi havia l'ocell que agafava per damunt el llançol i després, amb l'altra ma, directament. En aquest temps ma mare tenia dos pericos, el mascle verd i la famella blava que estaven a la saleta dins una gabia més grosseta que la que tenien quan sols teniem un sol perico, que estava buida en el traster. Varem anar a cercar la gabia buida i la varem adaptar per al canari. Aquest canari va resultar un canari molt cantarí. Cantava a totes hores i un cant molt armoniós. D'on s'hauria escapat? No ho sabiem, però varem pensar que digué fugir de la ma d'algú que li estava tallant les ungles ja que en tenia un parell de tallades i un parell de sense tallar. Prest varem veure l'amo dels coloms d'esbart que escoltava molt atentament a la finestra del costat del seu colomer. Varem imaginar que, el més probable era que ell fos el propietari del canari, Des d'allá on ell estava no es veia la gàbia ni del canari ni dels periquitos, però si es veia un lateral del colomer, com també es veis d'on sortien i tornaven els coloms blancs culipavos. Ay, Deu meuet, que no localitzi la casa d'on sortien els alegres cants del canari. Un dia sonà el timbre de la porta, vaig obrir i tot d'una el vaig reconeixer (el veia sempre que amollava els coloms i sempre que reposava la part grossa del colomer amb la porteta per on tornaven entrar els coloms i no podien tornar sortir i les vegade que el veiem a la finestra, escoltar ayentament; . Hola, teniu un canari groc molt cantarí? - Sí, per què? - Perque és meu, me va fugir un dia que li tallava les ungles.

- Mamà, aquí hi ha un homo que diu que és l'amo del nostre canari. La mare va sortir el va saludar i ell li va repetir el que m'havia dit a mi. La mare va entrar fins la saleta lateral a la galeria, va agafar la gàbia del canari i va tornar a l'entrada on hi erem aquell homo i jo. La mare li va lliurar el canari; -Tengui, quan pugui ens torna la gàbia. - No si en duc una petita per al transport, va agafar el canari amb la ma, el va treure de la gàbia i el va ficar dins una més petita que ell duia, va donar les gràcies i se'n va anar. 

Periquitos

Els periquitos

Així com els coloms eren "meus", els periquitos eren de "ma mare". Els tenia d'abans del canari i els seguia tenint després d'haver hagut de tornar-lo a l'amo. Eren una parella, el mascle verd i la famella blava. És curiós, si la gàbia no és adequada, encara que siguin parella mai no fan cap ou, com de fet mai en varen fer cap. Molt de tarda en tarda els amollava per dins la saleta, amb la finestra tancada i també les dues portes que donaven a la resta de la casa i els pericos volaven per tota l'habitació i es posaven per d'amunt mobles i elements alts. Després els agafava amb el procediment habitual, mitjançant un llançol i els tornava a posar dins la gàbia. 

Moltes vegades m'he posat a raonar per a veure quina és la característica diferencial de la persona respecte dels animals. De petits, a l'escola, ens deien que era la raó: la persona és l'animal racional, però vistes algunes actituds (per exemple les feixistes) es molt qüestionable que la persona sigui un animal racional, en tot cas seria l'animal que té la capacitat de raonar en potencia, però que sols una part de persones passen de la potencia a l'acte; mentre que alguns experiments més o menys recents mostren que altres animals també són capaços de raonar i raonen, idò serà el parlar,... però els llores també parlen i diuen les mateixes paraules en situacions repetides, idò serà el bipedrisme,... però la majoria dels altres primats també són bipeds, serà la sensibilitat, però també s'han donat ocasions que animals han mostrat la seva sensibilitat,..., serà l'anar vestit,... però hi ha tantes persones que a l'hivern, per a evitar-los el fred, vesteixen als seus cans,...  Encara no he trobat cap característica diferencial que tengui la persona i no cap altra animal, com no sigui la capacitat de cometre genocidi. No conec cap caç de genocidi en el regne animal. 

Un dematí d'hivern, al despestar-nos, varem veure a la gabia dels pericos que la famella jecia immòbil al terra de la gàbia. Indubtablement havia mort, la qual cosa va ser un disgust per a tothom i més que per ningú per a la mare. La mare va obrir la porteta de la gàbia i va agafar la famella, el mascle va aprofitar l'obertura de la porta, va sortir de la gàbia, va fer una volada i es va posar sobre l'espatlla de la mare del braç de la ma en que tenia la famella morta i va començar a avançar sobre el braç cap a la ma. Mai, abans les vegades que la mare els havia amollat dins la saleta ho havia fet. des de aquest dia es va produir una comunicació especial entre el perico i la mare, quan l'amollava ja no necessitava el llançol per a agafar-lo i tornar-lo a la gàbia quan el treia de la gàbia, moltes vegades el perico es posava damunt  l'espatlla, damunt el cap, damunt la ma,... de vegades la mare es posava alguns grans del menjar del perico en els seus llavis i el perico menjava de la boca de la mare, si posava menjar a la palma de la ma el perico volava a la ma i manjava de la ma de la mare. De fet aquest era el procediment emprat per a tornar el perico a la gàbia, el perico, quan menjava de la ma de la mare es deixava agafar i posar dins la gàbia. 

Puet puet

La padrina materna de la meva dona és una estona curiosa. Curiosament va ser la única que ens va animar a casar-nos. Amb motiu de la nostra relació va venir per primera vegada a Mallorca. Aquí va descubrir el tumbet que li va agradar tant que després del primer plat copiós va repetir dues vegades. L'endemà quasi va fer el dia al bany. Quan noltros varem anar a ca seva a Belgica, ara fa devers cinquanta anys, vaig quedar sorprès i maravillat. àvia a punt de ser besàvia era molt afeccionada al futbol, estava subscrita a varis canals europeus, quan noltros només podiem veure dues cadenes, la 1 i la 2, totes dues de televisió espanyola. Entre tantes cadenes sempre donaven qualque partit de futbol que ella mirava apasionadament encara que no fos seguidora de cap dels dos equips. Tenia la televisió davall d'una camilla amb foldons. Quan volia veure la televisió aixecava els foldons de la seva part s'asseya a la seva butaca i gaudia de la televisió. A la paret de la finestra que donava al carrer tenia dos testos penjants, un a cada extrem de la paret i a una altura superior a l'altura de l'obertura de la finestra i dos ocells que volaven en linea recta d'un test a l'altre, per la qual cosa mai fugien encara que la finestra estàs oberta, fent un cant com "puet puet", així que quan li varem demanar com es deien aquests ocells ens va contestar que "puet puet"

Finestra oberta amb dos testos penjants per damunt l'altura 
de l'apertura de la finestra. 

Puet puet

Igualment tenia un periquito blau que no volava a no ser de dalt de la camilla a en terra. El tenia a llaure i ell se passatjava caminant per tota la sala. l'àvia tenia una escalereta de dos cms d'ampla i poc més d'un metre d'alt que anava des de en terra al cim de la camilla (aquella que davall hi tenia la televisió), al cim de la camilla hi havia un menjador i un beurador petits adequats per un periquito i moltes juguetes pel perico. El perico, de tan en tan pujava per la llarga escala fins el cim de la camilla. Allà menjava, bevia i jugava i després baixava al terra volant, unica situació en la que volava (baixant). 

Totes les aus i ocells dels que avui hem parlat, coloms, canari, periquitos i puet puet, són aus i ocells nidícols (neixen amb els ulls tancats, tot pelats i necessiten la alimentació i cura dels seus pares durant un bon grapat de dies -al menys un mes- per a assolir el desenvolupament suficient per a alimentar-se i valdre's per si mateixos). 

Hi ha un altre tipus d'aus, com els pollets de gallina, d'ànec o de estruç, que quan eclosiona l'ou neixen amb els ulls oberts, plumó i immediatament, poden caminar, correr i cercar-se aliment; són les aus nidífugues.