La gotera del bany. Jaume Pujol

La gotera del bany

- Andreu, vine, vine, tot d’una. 
- Què passa Margalida? M’has assustat, me pensava que havies caigut o que t’havies fet mal o alguna cosa semblant.
- Mira, mira aquest despintat al sostre del bany. Ahir no hi era.

- Sí, sembla un escrostonat de pintura, però no sé a què es pugui deure. Podria ser una gotera del bany de Dalt.
- Però és rar, no es veu que traspuï gens d’humitat.
- En qualsevol cas, Margalida, anirem a ca els veïnats d’a dalt i els hi demanarem si els hi vessat qualque cosa o si han tingut alguna averia a les conduccions d’aigua. 
- I si no, cridarem a la nostra assegurança i ells ens diran si és alguna cosa atribuïble als veïnats d’a dalt o a nosaltres i, en aquest cas si entre en l’assegurança o si no i ho haurem de reparar nosaltres. 
- Si ho hem de reparar nosaltres i no hi ha cap mal major ocult, no sembla massa complicat, basta esperar que estigui totalment sec i li donam una pinzellada de pintura i ja està. Per ventura no quedarà totalment igual que abans, però si, molt més dissimulat que ara amb aquesta taca blanca per desconxat de la pintura en aquest punt concret. Mira, ara entra en Jaume; 
. Jaumeeee! 
- Mana, pare. 
- Vina un moment,... Què saps qualque cosa d’aquest desconxat de pintura?
- Què he d’anar a sabre, és la primera vegada que el veig, sembla com si fos una humitat per una fuga d’alguna canonada d’aigua que passàs per aquí. 
- Res idò ho demanarem als veïnats d’a dalt i als tècnics de l’assegurança. 

Sis anys enrere. El guateque

- Jaume, vols venir diumenge que ve a un “guateque” a ca una amiga que viu al barri de Santa Catalina? M’ha convidat i m’ha dit que, si volia, hi podia dur un amic. Allà ballarem, menjarem i beurem. Estarà ple de “ties bones”. 
- No estic segur, Enric. He d’estudiar per dilluns, tinc un munt de lliçons de varies assignatures. A més, no ser ballar i,... 
- Vinga, no siguis beneit. Ja t’he dit que hi haurà moltes ties guapes, amigues de la meva amiga, i molta menjua i begudes,... 
El diumenge compareguérem, a l’hora convinguda, les 18 h. En punt,  a la casa de santa Catalina de l’amiga d’Enric, Enric i jo. Tocarem el timbre i ens va obrir una senyora alta i prima, molt endiumenjada. 
- Passau, passau. 
Varem passar a una sala gran envoltada de cadires per tot, excepte un lloc on hi havia una taula plena de menjars, salat i dolç, i begudes no alcohòliques, i un recó on hi havia un tocadiscos sonant i, al seu costat, un caramull de discos de 33 revolucions que s’anirien posant a mesura que el disc anterior s’hagués finalitzat. Hi havia varies parelles ballant d’aferrat no maça aferrats (un tio meu m’havia dit que si ballàvem d’aferrat ho havíem de fer deixant un pam entre el cos de la nina i el nostro), un parell de nines assegudes a cadires i un grup de nines i de nins acostats a la taula, amb dues o tres files agafant menjar i begudes, taronjada, llimonada, Coca-cola, Piña,... N’Enric se va dirigir decidit a la taula del menjar i beure, es va fer lloc entre la gent que estava allà i va començar a menjar, jo vaig seguir a Enric i vaig quedar just darrera ell. Allargant el braç així mateix arribava a alguna cosa. 
De sobta  va entrar a la sala la mateixa dona que ens havia obert la porta i, fent dues mamballetes va dir: 
- Vinga al·lots, animau-vos. I tots els que envoltaven la taula i els que seien se varen emparellar un al·lot amb una nina i es varen posar a ballar (d’aferrat. Tot el ball de tota la tarda va ser d’aferrat), tots menys dos, una nina que es va quedar asseguda i jo que me vaig quedar dret devora la taula (es veu que havien convidat exactament el mateix nombre d’al·lots que d’al·lotes). Quan acabava una peça, la majoria canviava de parella, tot i que hi havia algunes parelles, tres o quatre que no canviaven. Així passava molt de temps, a mi se me feia molt llarg, però Enric no aturava de ballar amb una i altra. Passat bastant de temps es va tornar a obrir la porta i va entrar la mateixa dona acompanyada d’un homo que duia una gran càmera de fotos a les mans i una altra penjada al coll. La senyora va dir:
- Bé ha arribat l’hora de les fotos.
Jo vaig incrementar la meva ja massa grossa vergonya i me vaig dir: Quina vergonya si a les fotos surt jo com únic que no balla!!! Vaig pegar llongo, vaig anar allà on hi havia la única nina asseguda a una cadira sense ballar, la vaig agafar d’una ma i vàrem fer una cosa semblant a qui balla d’aferrat a un pam de l’altre persona, però bé, al manco a les fotos (que no vaig veure mai) sortiré com tots els altres: ballant, Mentre ens movíem amb les mans agafades jo pensava: Aquesta nina, atès que en tota la tarda no l’hi he fet ni punyetero cas, quan l’he anat a treure a ballar m’hagués pogut rebutjar pensant, “en tota la tarda no m’has fet ni punyetero cas i ara me vens a treure a ballar, idò no, ara t’hauràs d’aguantar, no vull ballar amb tu”. 
Poc després de la sessió de fotos es varen fer les 9 i va acabar el guateque: va tornar entrar a la sala la senyora de sempre i ens va dir: És l’hora d’acabar (estava estipulat que acabaria a les 9 en punt), moltes gràcies a tots vosaltres per haver vingut a aquesta festa i fins a la propera. Cada parella anava amollant a la seva respectiva, sortia de la sala, anava al rebedor, agafava el seu abric o jaqueta, el se posava i sortia per la porta d’entrada a la casa. Enric i jo vàrem agafar el bus a la plaça del Progrés que més a prop de ca nostra ens deixava. Enric me va dir: 
- Ha estat bé, eh, Jaume ? A més hi havia cada tia més bona! I jo he menjat i begut tot el que he volgut. Hi tornarem quan ens tornin convidar. 
- Jo no sé si a mi me tornaran a convidar. I, a més preferiria que no me tornassin a convidar,... I, efectivament, no me varen tornar a convidar. 
N’Enric va dir: 
- No entenc res. 

Dos anys després: Les festes als terrats de les finques a Barcelona. 

Aquest curs jo estudiava el primer curs de ciències a la Universitat de Barcelona. Me relacionava amb molts de companys amb els que havia fet el batxiller superior i el Preu a Palma. Solíem anar a fer l’aperitiu abans d’anar a dinar al menjador universitari per 18 pessetes el dinar, a fer un cafè després de dinar, alguns dies, no tots, a veure una pel·lícula al cine Aribau (en el carrer Aribau). Un dia, un grup d’amics me varen convidar a una festa que es feia en el terrat d’una finca de Barcelona bastant a prop de la Universitat. Pel que es veu això, a aquell temps, era bastant comú; no sé si ara segueixen fent aquestes festes als terrats de les finques. Havíem de pagar 15 pessetes cada un i una, per a comprar per a fer una torrada al terrat, i begudes, sense i amb, alcohol. Un grup de nines s’encarregaven de l’organització: compraven tot això i cercaven una torradora i algú que fes la il·luminació de la terrassa. Era nit negra, no obstant al terrat hi havia llum de bombetes al voltant del terrat. El dia de la festa hi havia homes i dones de distintes edats, escampats anàrquicament, alguns cuidaven el caliu de la torradora i la carn i embotits que es torraven, altres estaven asseguts, en grups arravatats a les parets del terrat i altres ballaven. Recordava el “guateque” de feia dos anys i passava pena de que no em passàs el mateix, però no, poc temps després d’haver arribat, quan ja hi havia altre gent, jo deambulava pel terrat quan va venir una al·lota i me va dir: 
- Hola, com et dius? Vina a ballar amb mi. Me va agafar una ma i vàrem començar a ballar, també d’aferrat, però no a un pam de l’altra, sinó simplement a dos dits i, en alguns casos, ni tan sols els dos dits. Aquell vespre, ja de tornada a la residència, vaig anar al llit immediatament, vaig somniar que ballava amb aquella al·lota, més guapa encara en el somni, ben aferrats i... em vaig córrer dormint. 

Els tres cursos següents: Amistat per sempre 

Tornat de Barcelona de buit (no havia aprovat cap assignatura), vaig començar estudis de magisteri, es començava un pla nou un poc més exigent que el pla anterior. A primer curs érem 30 nines i 29 al·lots (un s’havia matriculat, però no es va presentar i l’Escola no el va reemplaçar) i tot i que anàvem a dues aules distintes i separades per un llarg passadís d’una trentena de metres es va produir una gran amistat entre tots 59: organitzàvem excursions (majoritàriament a Sóller, a Sa Pobla, especialment per Sant Antoni, a Binissalem, a diverses platges,...), anàvem a ballar a sa Bitàcora, a cases particulars d’alguns dels alumnes o alumnes, els al·lots anàvem a Can Brutes, al final del carrer dels Oms a fer canyes i bocatas de xampinyons, de pica pica, de calamars,... una amistat per a sempre, una amistat que, avui 60 anys després, encara dura. Jo que havia passat dos anys innecessaris, el Preu i l’any “sabàtic” de Barcelona i n’estava passant tres mes, els dels estudis de magisteri, anava consumint prorrogues militars, la qual cosa era com una excusa per a frenar qualsevol possibilitat de, amb una companya, anar més enfora que de la mera amistat: “Pensa que jo no me puc comprometre a res fins que hagi acabat el servei militar que encara no he començat”. 

Els quinze mesos següents. “El polvo de la risa” (en castellà)

A l’octubre següent m’embarcava, finalment, per a complir el servei militar tants cursos prorrogat. Finalitzats els tres mesos d’instrucció al CIR 15 a Hoya Fria, coincidint amb cap d’any, l’any passat, ens varen destinar als destins corresponents. A mi me va tocar a un destacament d’artilleria de costa que estava a mitja altura d’una petita muntanya que donava al port de Tenerife. Allà me vaig trobar a tres soldats que ja feia un mínim de tres mesos que estaven destinats a aquest destacament. En Primitivo original de Las Palmas, n’Eugenio original de La Palma i un varis anys més jove que la resta perque havia fet el servei militar com a voluntari, que era català, tot i que sempre parlava en castellà, com els altres dos, a qui li deien “Pachanga”. Quant jo vaig arribar en Pachanga va protestar: “ahora no soy el pachanga, ahora el pachanga es Pujol, que es el ultimo que ha llegado” a la qual cosa en Primitivo li va contestar: “No, tu siempre has sido i siempre seràs el pachanga”, amb la qual cosa me vaig lliurar de ser, al menys un temps, el “pachanga”. 
Al nostre destacament es pujava per una carretera serpentejant, com totes les carreteres de muntanya i a mitjan camí entre el començament i el cim estava el nostre destacament, amb dos pilars a cada costat de la carretera dels que penjava una cadena que anava de l’un a l’altre, i al mig de la cadena un lletrero a una placa metàl·lica que deia: “Zona militar. Prohibido el paso”, però la cadena estava sempre per terra i passava tothom que volia. Poc abans d’arribar al destacament, a l’esquerra del camí, hi havia un petit poblat les cases del qual, molt modestes, les havien construït els propis propietaris, algunes tan pobres que tenien les parets exteriors fetes amb cartells publicitaris. Aquest poblat, que es deia “el barrio de la Alegria”, no tenia aigua corrent, tot i que si tenia una font pública. Un habitant del poblat es passejava amb un pal rodó de poc més de dos metres de llargària, del que a cada extrem penjava un pot gros que omplia d’aigua a la font i els duia a les distintes cases del poblat. Quasi davant el poblat, a la dreta del camí, hi havia “la venta” on podies anar a comprar queviures o a prendre una cervesa. Unes passes més en davant hi havia la cadena d’entrada al destacament d’Altura. Aquest era un gros túnel en forma curvada, cap a la dreta, i amb distints entrants que tenen distintes funcions. El túnel comença a aquest costat de la muntanya i acaba a l’altre costat en vista sobre el port de Tenerife i el quarter d’artilleria d’Almeida, quarter del que depenia el nostre destacament “d’Altura”. A fora, a l’esquerra, mirant l’entrada del túnel hi havia un depòsit cúbic d’uns dos metres i mig per cada arista amb aigua potable que empràvem per beure, cuinar i dutxar-nos. Cada pic que quedava poca aigua venia un camió cisterna i el reomplia. Tot d’una que entraves al túnel, passant una porta que podíem tancar en clau, hi havia dos grossos eixamplaments, un a la dreta i un a l’esquerra. Al de l’esquerra que feia funció de dormitori i també de sala d’estar hi havia quatre llits arravatats als quatre cantons de l’espai. Entrant a aquest espai, al front, entre els peus de dos llits hi havia un armari amb porta cristallera en el que hi havia cinc cetmes drets, A l’esquerra hi havia la finestra que donava a l’exterior i just davall aquesta finestra hi havia una petita taula i una cadira. D’amunt la taula hi havia un telèfon de campanya que comunicava el destacament amb el quarter d’artilleria del que depeníem. Cada dia, a les 9 del vespre, sonava el telèfon per a que donàssim novetats. Per sort sempre va ser “Sin novedad en Altura, mi teniente”. Al de la dreta hi havia la cuina (tot i que sempre ens duien, en un Geep, el dinar i el sopar que feien al quarter) que feia també de menjador, amb la seva taula i cadires. A continuació del de l’esquerra hi havia un altre eixamplament en el que hi havia un gros i antic projector. Era tan gros que, vàries vegades a l’any, Eugenio es ficava dintre el projector i el netejava per dedins. A mitjan túnel, a la dreta, allà on el túnel començava a girar cap a la dreta hi havia el darrer i més gros dels eixamplaments, era el magatzem d’instruments que ni coneixíem ni sabíem per a que servien, hi havia també un llarg penjador movible (amb quatre rodes) on tots els soldats teníem penjada la roba de paisà i on, quan sortíem de paisà, deixàvem la roba d'uniforme militar. I finalment un llit plegable metàl·lic petit (era com entre un llit petit o una cuna grossa). Seguint la curvatura dreta del túnel arribàvem al final del mateix que acabava en una grossa barrera de ferro i una terrassa suficient. La vista posterior donava cap a la mar, el port de Tenerife i també el quarter d’artilleria del que depeníem, el quarter d’Almeida. 
A la part posterior alternaven baixades i replans i no hi havia carretera ni camí com si n'hi havia a la part anterior (ja descrit), però  Primitivo i n'Eugeni sabien baixar pel lateral de la muntanya fins arribar a la civilització i també després pujar fins al destacament. El ranxo d'Almeida no era cap cosa extraordinària de bo, excepte els dies festius que ens portaven vuit racions de “xicharros” i la corresponent ració de mojo picon (que era molt bo). Per això tant Primitivo com Eugeni se les arreglaven per caçar algun animal comestible i preparar un menjar extraordinari millor que el ranxo. Record un diumenge que hi havia solta de coloms missatgers, la solta es feia del club nàutic de Tenerife i els coloms eren de colomers de Las Palmas, que Primitivo es preparava per intentar caçar-ne un. A una petita esplanada va fer un cercle amb un nus corredís i el cordó seguia uns dos metres aproximadament. Jo era afeccionat als coloms i llegia noticies de soltes d’un poble de Mallorca a un altre i, de vegades, d’Eivissa a Mallorca o de Menorca a Mallorca o vici versa. Jo el vaig renyar i li vaig dir “Aquests coloms que tu vols caçar no són coloms salvatges vulgars. Són coloms missatgers que tenen un gran valor, especialment pels seus propietaris”, però ell me va contestar: “Pujol, aquests coloms que jo puc i intent caçar són dolents. Són coloms que immediatament després de la solta s’aturen a aquesta muntanya. Els bons volen directament cap a Las Palmas sense aturar-se tot d’una que els han amollat”. Va posar uns grans de blat al mig del cercle i ell es va posar darrera una grossa roca que hi havia just darrera l’esplanada on havia posat la trampa. Quan un colom de la solta va veure el blat va volar cap a l’esplanada i va començar a menjar. En Primitivo va pegar una forta estirada al cordó i el colom va quedar enganxat per les dues potes.
Un altre dia en Primitivo va baixar per la part de darrera com feia amb certa freqüència. Aquest dia, de tornada, no va tornar tot sol. Va tornar amb una al·loteta amb poques dents i escassa roba un poc esfilagarsada. Li vaig demanar a Primitivo si era alguna familiar o alguna amiga. Me va dir que no, que era una dona que necessitava una mica d'ajuda econòmica per a surar els seus dos fills petits. Jo, en aquell temps (i ara encara ara) era un poc purità i, li vaig dir que no me semblava bé i que el lloc, militar, no me semblava el més adequat. Tots tres soldats i la pròpia al·lota se me varen tirar a la jugular. Com era possible, Pujol (sempre me deien pel llinatge i no pel nom), que fos tan dolent, amb tan poca caritat cristiana i amb tan poca sensibilitat social, que volgués privar del pa als fillets d'aquella pobra dona? Empegait els vaig dir: "Feu el que trobeu". Primitivo se'n va anar, donant la ma a aquella al·loteta, que el seguia, com un xot de cordeta, al magatzem, fosc, obert al lateral dret del túnel en volta. Allà, com he dit, entre altres coses, hi havia aquell llit petit, plegable i metàl·lic. No sé com en Primitivo i aquella al·lota es varen poder ficar dins aquell llit tan petit. 
Al cap d'una estona Primitivo i l’al·lota compareixen en el nostre dormitori ja en penombra, Primitivo li dona un grapat de monedes, cap paper,  i se'n van cap el magatzem n’Eugenio i l’al·lota. I un altre pic la mateixa història. Primitivo insisteix que ara hi vagi jo, jo insisteixo en que no hi aniria, un poc pel puritanisme i un poc perque me feia mania tenir cap tipus de relació carnal amb aquella al·lota desdentada i que ho feia amb tothom que li donàs unes monedes. Finalment se n’hi va el tercer soldat, el Patxanga i amb ell l’al·lota.  Al cap d'uns pocs segons torna el Patxanga arrossegant el petit llit metàlic   i darrera ell l'al·lota. El Patxanga planta el llit metàl·lic el mig de l'estància, entre els quatre peus dels quatre llits. 

"- ¿Pero qué haces?" l'increpà Primitivo. Va dir que tenia por, tot sol a aquell magatzem fosc, tot i que il·luminat amb una bombeta de 25 Watts, lluny de tots noltros. I ja me tens al Patxanga i l'al·lota enfilant-se pels barrerons d'un costat cap a dins. Comencen els crits renous metàl·lics del somier i de l'estructura, de les potes,... bufades, crits, més renou, gresca, sarau,...
"¿Pero que haceis?" diu el segon, l’Eugenio, i l'al·lota ens fot el bel anunciant: "No se corre!!!". Comencen les fortes rialles mesclades amb les bufades, alens espessos i renous metàl·lics. El Patxanga, pot concentrat, des de la seva gàbia ens diu, tot rient, "Éste va a ser el polvo de la risa". Tots cinc esclafim a riure i, al cap d'una estona, l'al·lota ens amolla: "S'escurrió!". Les rialles de tots cinc es multipliquen per cinc. 

Passats uns mesos: Temps presents. 

El passat octubre tots els soldats del meu reemplaçament i la meva crida són llicenciats, tots excepte els que, com jo, han tingut un destí massa bo. Noltros ens llicenciarem tres mesos més tard, el desembre poc abans de les festes de Nadal, per a poder passar les esmentades festes amb la família. 
O sigui que des del passat desembre torn a ser aquí, a la meva Roqueta, i alliberat de qualsevol compromís futur ara que el servici militar ja és passat.
He reprès les relacions amb els meus companys i companyes. Ara les festes són més obertes. Hi venen al·lots i al·lotes que no són del nostre grup, però que són amics o amigues d’algú del grup. Fa poc, a una festa que vàrem fer a ca na Rosario vaig conèixer a Silvia, una nina molt guapa que fa segon curs de l’Escola de Turisme. És un poc més alta que la mitjana, té uns llavis carnosos i uns ulls més verds que blaus molt clars, quasi blancs, que quan te miren, mentre te diu alguna cosa, te fonen, du un vestit negre, llarg, molt cenyit, bastant escotat, no du sostens,... A la festa de ca na Rosario vàrem ballar quasi sempre junts, però molt junts (no com abans, que deixàvem entre un pam i dos dits entre els dos cossos) i ens vàrem passar els telèfons respectius. Per telèfon hem quedat una sèrie de dies i a aquestes trobades hem parlat, parlat, parlat molt... Quan parla ella me mira molt fixament als ulls i ho fa amb una veu suau i sedosa, molt insinuant, molt seductora. El dia que la vaig conèixer me vaig fixar en la seva mirada, però no en la seva veu melodiosa. 
Estudia segon de turisme, li agrada molt. Fan moltes activitats, visites a hotels, restaurants, agències de viatges, viatges a Eivissa i a Menorca, on fan activitats conjuntes amb els alumnes de turisme d’aquestes illes,... activitats que també li agraden molt i en les que fa moltes amistats,... té 22 anys, té parella, un al·lot alt i guapo que estudia tercer d’alguna carrera de ciències i informàtica a la Universitat de Barcelona. Sols es veuen per Nadal, Pasqua i Estiu ja que els caps de setmana ni ell ve a Mallorca ni ella va a Barcelona. En qualsevol cas Silvia m’ha dit: “Tu m’agrades molt i t’estimo molt, però no me demanis que deixi el meu novio Miquel i que sigui la teva parella; això no ho faré mai, si tu vols, ens veurem sempre que vulguis mentre ell no sigui aquí, però quan ell sigui aquí, ell és i serà la meva parella i tu i jo no ens veurem”. Queda clar i, mentre les coses al meu entorn siguin com són i, atesa la seva enorme sensualitat i seducció, ho accepto. 
Estam en el Simca 1000 del meu pare, quasi bé meu, ja que l’empro habitualment i mon pare molt poc. Jo porto una camisa blanca de màniga curta i uns texans d’estiu (fins) blaus clar, ella du una camisa negra escotada i uns calçons de pana fina. Ens miram als ulls, jo li dic “guapa” ella me respon “tonto”, ens apropam, ens donam la ma, la meva dreta i la seva esquerra, les galtes dretes s'ajunten, la seva galta és suau com de vellut, tanta sort que abans d’anar a cercar-la m’he tornat a afaitar, així noto més la seva suavitat i ella no es deu picar amb la meva galta; el meu braç dret l’abraça per l'esquena, com sempre no du sostens, i acaricio la seva esquena per damunt la seva camisa negra, ella apropa la seva boca sensual a la meva orella, la besuqueja, de prompte fica la seva llengua dintre, m’estremeixo, jo, amb la meva mà esquerra, li acaricio el clatell i la galta lliure, les galtes es van desplaçant i les boques s’apropen, s’arriben, primer ens donam mil petoneigs amb les boques tancades, als llavis, a les comissures, sota el nas i a la barbeta, una altra vegada als llavis, mentre, la meva ma dreta acaricia la seva esquena i la ma esquerra, per davall de la camisa, la seva panxa, ventre, pit entre els dos pits, el seu pit dret, ella es deixa i acaricio pit i esquena, té el mugró gran i erecte, l'acaricio i pessic suaument amb el gros i index de la mà esquerra, ara és ella qui s'estremeix, obre la seva boca, jo també, els nostres llavis es fonen uns dins els altres, les nostres llengües s'entrellacen, ens besem (de veritat) llargament, m'empalmo, les boques se separen, però les carícies segueixen, tornam a ajuntar les galtes, mentre ens acariciam, jo canvio de pit i de mugró i la mà dreta acaricia per sota la camisa, des de la cintura fins al cap. Sílvia panteix, jo respiro profundament per la boca. Ens acaricim també les cuixes per damunt els calçons de tela fina,... Notam una presencia a l’exterior del cotxe. 

- Sembla que aquí defora hi ha algú que ens vol mirar. 
En aquest temps són moltes les parelles que van a algun lloc fora i a prop de Palma, amb els seus cotxos. Quan troben un lloc amb arbres on es fàcil sortir de la carretera i aturar-se a prop d’algun i ja fora de la vista des de la carretera, on es poden demostrar tot el seu amor i desig carnal. També hi ha molts mirons viciosos que s’acosten als cotxos per mirar el que fan les parelles dedins. 
- No te preocupis, jo he tancat el cotxe per dedins i, a causa dels nostres respirars profunds tots els vidres del cotxe estan tan entalats que ningú, des de defora, pot veure res. Tampoc pot obrir cap porta del cotxe. 
Estimulats pel viciós hem continuat les nostres carícies i jocs sensitius una bona estona llarga més. 
- Escolta, quina hora és? Ens hauríem d’anar. Els nostres pares ja deuen passar pena. 
- En teoria els meus pares i germà avui no han de ser a casa, havien d’anar a dormir a Es Port des Canonge. 
- Sí, però no sols has de pensar amb tu, Els meus pares si que són a casa. 
Sortim del cotxe per a adesar-nos les nostres vestimentes embullades, més fàcilment, drets. Silvia es puja la cremallera dels seus pantalons. Com? Quin temps feia que la cremallera estava baixada i ella oferint-me el seu punt més fonamental i jo sense adonar-me? M’indigno amb mi mateix, pujam al cotxe, el poso en marxa i me dirigeixo, amb fues, cap a la casa de Silvia, al carrer Manacor. 
- Però per què condueixes així, amb fues? 
- No m’has dit que frissaves, que els teus pares t’esperaven? Li contesto per a dissimular el vertader motiu, la meva frustració.
- Sí, però això no implica que hagis de conduir com un animal! Condueix bé, com sempre. 
Deix a Silvia a ca seva, ens despedim amb un petó. 
- Te cridaré per telèfon, i quedarem. 
- D’acord. T’estimo. M’agrades molt
Me’n vaig a ca nostra, a Pere Garau. Aparc el cotxe, al carrer, com sempre i pujo a casa. Obro la porta i, efectivament, a casa no hi ha ningú. Vaig al bany, tanc per dedins tot i no ser necessari ja que estic tot sol a casa, me baix els calçons i començ a tocar la simbomba frenèticament, al cap d’uns segons surt un cohet disparat cap el cel i impacta en el sostre del bany. Immediatament es forma una estalactita que va regalimant un líquid espès i viscós. El que cau a terra no és problema, està enrajolat, ho recullo amb l'esponja que netejo al lavabo. El problema és el que penja del sostre. No arribo al sostre, obro la porta que havia tancat amb biuló per dedins, vaig a la galeria agafo l’escala de quatre escalons i torno al bany. Intent llevar-ho com el que he fet amb el de terra, però es queda humit i d’un color més fosc, ho assecaré amb un drap net i sec i quan acabi d’eixugar segurament recobrarà el mateix color. Així ho faig i, merda!, es lleva la pintura i es veu el color blanc del guix. Millor no tocar-ho pus, quan es sequi del tot compraré un pot petit de pintura del color en que està pintat el bany i li donaré una pinzellada de pintura i ja està. 
Dos dies després 
. Jaumeeee! 
- Mana, pare. 
- Vina un moment,... Què saps qualque cosa d’aquest desconxat de pintura?
- Què he d’anar a sabre, és la primera vegada que el veig, sembla com si fos una humitat per una fuga d’alguna canonada d’aigua que passàs per aquí. 

Jaume Pujol 
20 de maig de 1977

Escrit rebut per correu electrònic de Jaume Pujol.