El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 8

El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 8

–¿Quina mena de mà és aquesta? –va dir–. Pots agafar rampa, si vols. Pots convertir-te en una arpa. No et servirà de res.

"Anem -va pensar, i va mirar a l'aigua fosca i al biaix de la llinya-. Menja-t'ho ara i li donarà força a la mà. No és culpa de la mà, i portes moltes hores amb el peix. Però pots quedar-te sempre amb ell. Menja't ara el bonic."

Va agafar un tros i se'l va endur a la boca i el va mastegar lentament. No era pas desagradable.

"Mastica-ho bé –va pensar–, i no perdis cap suc. Amb una mica de llimona o llima o amb sal no estaria malament."

–Com et sents, mà? –va preguntar a la que tenia rampa, i que estava gairebé rígida com un cadàver–. Ara menjaré una mica per a tu.

Va menjar l'altra part del tros que havia tallat a dos. La va mastegar amb compte i després va escopir la pell.

–¿Com va això, mà? O és massa aviat per saber-ho?

Va agafar un altre tros sencer i el va mastegar.

"És un peix fort i de qualitat -va pensar-. Vaig tenir sort d'enganxar-lo a ell, en comptes d'un daurat. El daurat és massa dolç. Aquest no és gens dolç i guarda tota la força."

"No obstant, cal ser pràctics -va pensar-. Una altra cosa no té sentit. Tant de bo tingués una mica de sal. I no sé si el sol assecarà o podrirà el que em queda. Per tant serà millor que m'ho mengi tot encara que no tinc gana. El peix segueix tirant ferm i tranquil·lament. Em menjaré tot el bonic i llavors estaré preparat."

–Tingues paciència, mà –va dir–. Això ho faig per tu.

"M'agradaria donar menjar al peix -va pensar-. És el meu germà. Però he de matar-lo i cobrar forces per fer-ho." Lenta i deliberadament es va menjar totes les tires en forma de falca del peix.

Es va redreçar, netejant-se la mà als pantalons.

–Ara –va dir–, mà, pots deixar anar la llinya. Jo subjectaré el peix amb el braç fins que se't passi aquesta boberia.

Va posar el peu esquerre sobre la pesada llinya que havia aguantat la mà esquerra i es va tirar enrere per portar amb l'esquena la pressió.

–Déu vulgui que se'm tregui la rampa –va dir–. Perquè no sé què farà el peix.

"Però sembla tranquil -va pensar-, i segueix el seu pla. Però, quin serà el seu pla? I quin és el meu?

Es va fregar la mà que tenia rampa contra els pantalons i va intentar obligar els dits. Però aquests es resistien a obrir-se. "Pot ser que s'obri amb el sol -va pensar-. Pot ser que s'obri quan el fort bonic cru hagi estat digerit. Si la necessito, l'obriré costi el que costi. Però no vull obrir-la ara per la força. Que s'obri per si mateixa i que torni per la seva voluntat. Després de tot vaig abusar molt d'ella de nit quan calia deixar-los anar i un".

Va mirar per sobre el mar i ara es va adonar de quan només es trobava. Però veia els prismes a l'aigua profunda i fosca, a la llinya estirada endavant i l'estranya ondulació de la calma. Els núvols s'estaven acumulant ara per a la brisa i va mirar endavant i va veure una bandada d'ànecs salvatges que es projectaven contra el cel sobre l'aigua, després formaven un esborrall i tornaven a destacar-se com un aiguafort; i es va adonar que ningú no està mai sol al mar.

Va recordar com alguns homes temien trobar-se fora de la vista de terra en un botet; i als mars de sobte mal temps tenien raó. Però ara era el temps dels ciclons, i quan no hi ha cicló al temps dels ciclons és el millor temps de l'any.

"Si hi ha cicló, sempre es pot veure els senyals diversos dies abans al mar. A terra no els veuen perquè no saben reconèixer-los -va pensar-. A terra s'ha de notar també per la forma dels núvols. Però ara no hi ha cicló a la vista."

Va mirar al cel i va veure la formació dels blancs cúmuls, com saboroses piles de mantecado, i més amunt es veien les tènues plomes dels cirros contra l'alt de setembre.

–Brisa lleugera –va dir–. Millor temps per a mi que per a tu, peix.

La seva mà esquerra encara estava presa de la rampa, però l'anava deixant anar a poc a poc.

"Detesto la rampa, va pensar. És una traïció del propi cos. És humiliant davant els altres tenir diarrea produïda per enverinament de ptomaïnes o vomitar pel mateix. Però la rampa l'humilia a un, especialment quan està sol."

"Si el noi fos aquí podria fregar-me la mà i deixar-la anar, des de l'avantbraç –va pensar–. Però ja se deixarà anar."

Després va palpar amb la mà dreta per conèixer la diferència de tensió a la llinya; després va veure que el biaix canviava a l'aigua. Seguidament, en inclinar-se contra la llinya i colpejar fort amb la mà esquerra contra la cuixa, va veure que cobrava un lent biaix ascendent.

–Està pujant –va dir–. Va, mà. Vine, t'ho demano.

La llinya s'alçava lentament i continuadament. Després, la superfície del mar es va combinar davant del pot i va sortir el peix. Va sorgir interminablement i rajava aigua pels seus costats. Brillava el sol i el cap i el llom eren d'un porpra fosc i al sol les franges dels costats lluïen amples i d'un tènue color blau vermellós. La seva espasa era tan llarga com un pal de beisbol, anant de més gran a més petit com un estoc. El peix va aparèixer sobre l'aigua en tota la seva longitud i després va tornar a entrar-hi dolçament, com un bus, i el vell va veure la gran fulla de dalla de la cua submergint-se i la llinya va començar a córrer veloçment.

–És dos peus més llarg que el pot –va dir el vell.

La llinya seguia corrent ràpid però gradualment i el peix no tenia pànic. El vell intentava mantenir amb les dues mans la llinya a la major tensió possible sense que es trenqués. Sabia que si no podia demorar el peix amb una pressió continuada, el peix podia endur-se tota la llinya i trencar-lo.

"És un gran peix i he de convèncer-ho -va pensar-. No li he de permetre mai que s'adoni de la seva força ni del que podria fer si trenqués a córrer. Si jo fos ell tiraria ara tota la força i seguiria fins que alguna cosa es trenqués. Però, a Déu gràcies, els peixos no són tan intel·ligents com els que els matem, encara que són.

El vell havia vist molts peixos grans. N'havia vist molts que pesaven més de mil lliures i n'havia agafat dos d'aquella mida a la seva vida, però mai sol. Ara, sol, i fora de la vista de terra, estava subjecte al peix més gran que havia vist mai, més gran que tots els que coneixia d'oïdes, i la seva mà esquerra estava encara tan rígida com les urpes convulses d'una àguila.

"Però ja se deixarà anar -va pensar-. Amb seguretat que se li traurà la rampa perquè pugui ajudar a la mà dreta. Tres coses es poden considerar germanes: el peix i les meves dues mans. S'ha de treure la rampa." El peix havia tornat a minorar la velocitat i seguia al seu ritme habitual.