El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 10

El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 10

"El sol la torrarà bé ara –va pensar–. No m'ha de tornar a engarrotar, llevat que faci massa fred de nit. Em pregunto què em portarà aquesta nit."

Un aeroplà va passar per sobre en el seu viatge cap a Miami i el vell va veure com la seva ombra espantava les taques de peixos voladors.

–Amb tants peixos voladors, hi deu haver daurats –va dir, i es va tirar enrere contra la llinya per veure si era possible guanyar alguna finestra sobre el seu peix. Però no: la llinya va romandre en aquesta tensió, tremolor i traspuar d'aigua que precedeix el trencament. El pot avançava lentament i el vell va seguir amb la mirada a l'aeroplà fins que el va perdre de vista.

"Deu ser molt estrany anar en un aeroplà -va pensar-. Em pregunto com lluirà el mar des d'aquesta altura. Si no volessin massa alt podrien veure els peixos. M'agradaria volar molt lentament a dues-centes braces d'altura i veure els peixos des de dalt. Als vaixells tortuguers jo anava a les cruïlles dels mastels. llueixen més verdes i es pot veure les seves franges i les seves taques violàcies i es veu tot el banc bussejant. Per què tots els peixos voladors del corrent fosc tenen lloms violacis i generalment franges o taques del mateix color? agulles. Serà la còlera o la velocitat més gran el que les fa sortir?”

Justament abans de fosquejar, quan passaven al costat d'una gran illa de sargaç que s'alçava i baixava i balancejava amb el lleu onatge, com si l'oceà estigués fent l'amor amb alguna cosa, sota una manta groga un daurat es va encendre a la seva llinya petita. El vell el va veure primer quan va botar a l'aire, or veritable als darrers raigs del sol, doblegant-se i debatent-se ferotgement. Va tornar a sorgir, una vegada i una altra, en les acrobàtiques sortides que li dictava la seva por. L'home va tornar com va poder a la popa i ajupint-se i subjectant la llinya gran amb la mà i el braç drets, va tirar del daurat amb la mà esquerra, plantant el seu descalç peu esquerre sobre cada tram de llinya que anava guanyant. Quan el peix va arribar a popa, donant talls i capbussades, el vell es va inclinar sobre la popa i va aixecar el brunyit peix d'or de pintes violàcies per sobre la popa. Les seves mandíbules actuaven convulsivament en ràpides mossegades contra l'ham i va batre el fons del pot amb el seu llarg cos pla, la cua i el cap fins que el vell el va enganxar al brillant cap daurat. Aleshores es va estremir i es va quedar quiet.

El vell va desenganxar el peix, va tornar a encebar la llinya amb una altra sardina i el va llançar a l'aigua. Després va tornar lentament a la proa. Es va rentar la mà esquerra i se la va assecar als pantalons. Després va passar el gruixut sedal de la mà dreta a la mà esquerra i va rentar la mà dreta al mar mentre clavava la mirada al sol que s'enfonsava a l'oceà, i al biaix de la llinya gran.

–No ha canviat gens –va dir. Però observant el moviment d'aigua contra la mà va notar que era més lent perceptiblement.

–Amarraré tots dos rems l'un contra l'altre i col·locar-los de darrere de la popa: això retardarà de nit la seva velocitat –va dir–. Si el peix es defensa bé de nit, jo també.

"Seria millor netejar el daurat una mica després perquè la sang es quedés a la carn -va pensar-. Puc fer això una mica més tard i amarrar els rems per fer un remolc alhora. Serà millor deixar tranquil el peix per ara i no pertorbar-lo massa a la posta de sol. La posta de sol és un moment difícil per a tots els peixos."

Va deixar assecar la mà a l'aire, després va agafar la llinya amb ella i s'acomodo el millor possible i es va deixar tirar endavant contra la fusta perquè el pot aguantés la pressió tant o més que ell.

"Estic aprenent a fer-ho -va pensar-. Almenys aquesta part. I després, recorda que el peix no ha menjat des que va agafar la carnada i que és enorme i necessita molt menjar. Ja m'he menjat un bonic sencer. Demà em menjaré el daurat. Potser em menja una mica quan ho netegi. Però serà més difícil de menjar.

–Com et sents, peix? –va preguntar en veu alta–. Jo em sento bé i la meva mà esquerra va millor i tinc menjar per a una nit i un dia. Continua estirant el pot, peix.

No se sentia realment bé, perquè el dolor que li causava la llinya a l'esquena havia depassat gairebé el dolor i passat a un entumiment que li semblava sospitós. "Però he passat coses pitjors -va pensar-. La meva mà només està una mica fregada i la rampa ha desaparegut de l'altra. Les meves cames estan perfectament. I a més ara et porto avantatge en la qüestió del suport."

Ara era de nit, ja que al setembre es fa de nit ràpidament després de la posta de sol. Es va llençar contra la fusta gastada de la proa i va reposar tot el possible. Havien sortit les primeres estrelles. No coneixia el nom de Venus, però la va veure i sabia que aviat estarien totes a la vista i que tindria totes les seves amigues llunyanes.

–El peix també és el meu amic –va dir en veu alta–. Mai he vist un peix així, ni n'he sentit parlar. Però he de matar-lo. M'alegro que no hàgim de mirar de matar les estrelles.

"Imagina't que cada dia n'hagués d'intentar matar la lluna -va pensar-. La lluna s'escapa. Però imagina't que n'hagués de tractar diàriament de matar el sol! Vam néixer amb sort", va pensar.

Després va sentir pena pel gran peix que no tenia res a menjar i la seva decisió de matar-lo no es va afluixar per això un instant. "Podria alimentar molta gent -va pensar-. Però seran dignes de menjar-ho? No, per descomptat que no. No hi ha persona digna de menjar-se'l, a jutjar pel seu comportament i la seva gran dignitat."

"No comprenc aquestes coses -va pensar-. Però és bo que no hàgim de tractar de matar el sol o la lluna o les estrelles. Només cal viure del mar i matar els nostres veritables germans."

"Ara -va pensar- he de pensar en el remolc per a demorar la velocitat. Té els seus perills i els seus mèrits. Podria perdre tant sedal que perdi el peix si fa un esforç i si el remolc de rems està al seu lloc i el pot perd tota la seva lleugeresa. La seva lleugeresa prolonga el patiment que té el que encara no ha patit, però és la meva seguretat. que passi he de netejar el daurat per tal que no es faci malbé i menjar una part d'ell per estar fort.” 

«Descansaré una hora més i veuré si es manté ferm i tranquil abans de tornar a la popa, posar-me a treballar i prendre una decisió. Mentrestant, observaré el seu comportament i veuré si alguna cosa canvia. Els rems són una bona tàctica, però és hora de prendre mesures decisives. Encara és un peix gros, i vaig veure que l'ham era a la cantonada de la boca, i ha mantingut la boca ben tancada. L'ham no el molesta gens. El dolor de la gana i d'enfrontar-se a alguna cosa que no entén... això és el que realment fa mal. Descansa ara, vell, i deixa'l fer la feina fins que sigui el teu torn.»

Va descansar durant el que pensava que serien dues hores. La lluna no sortiria fins tard, i no tenia manera de saber l'hora. I realment no descansava, excepte en comparació. Encara sentia la pressió de la línia a les espatlles, però va col·locar la mà esquerra a la barana de proa i gradualment va transferir més i més resistència a la mateixa barca.

"Que simple seria si pogués amarrar la llinya -va pensar-. Però amb una brusca sacsejada podria trencar-lo. He d'esmorteir la tensió de la llinya amb el meu cos i estar disposat en tot moment a deixar anar llinya amb les dues mans."

–Però encara no has dormit, vell –va dir en veu alta–. Ha passat mig dia i una nit i ara un altre dia i no has dormit. Has d'idear alguna cosa per poder dormir una mica si el peix segueix llençant tranquil·la i seguidament. Si no dorms, pogués ennuvolar-te el cap.

"Ara tinc el cap clar -va pensar-. Massa clar. Estic tan clar com les estrelles, que són les meves germanes. Amb tot, he de dormir. Elles dormen, i la lluna i el sol també dormen, i fins i tot l'oceà dorm de vegades, en certs dies, quan no hi ha corrent i es produeix una calma".

"Però recorda dormir -va pensar-. Obliga't a fer-ho i inventa alguna manera simple i segura d'atendre les llinyes. Ara torna allà i prepara el daurat. És massa perillós armar els rems en forma de remolc i adormir-se."

"Podria passar-me sense dormir -es va dir-. Però seria massa perillós."

Va començar a obrir-se pas de nou cap a la popa, a gates, amb mans i genolls, cuidant de no sacsejar la llinya del peix. "Aquest pogués estar ja mig adormit -va pensar-. Però no vull que descansi. Ha de seguir tirant fins que mori."

De tornada a la popa es va girar de manera que la seva mà esquerra aguantava la tensió de la llinya a través de les espatlles i va treure el ganivet de la funda amb la mà dreta.