Espanya, una oportunitat perduda

Diàleg entre dos ciutadans de Palma (Mallorca), homo i dona, llegit al Facebook:

- La demolició de l'edifici cantonada 31 de Desembre i Antoni Marquès està a punt de començar. A part de la greu pèrdua patrimonial i d'autenticitat que això representa pel barri i per la ciutat, me deman: Què costaran els nous pisos? Qui els podrà comprar? Quants se destinaran a segones residències o lloguer turístic encobert i estaran buits bona part de l'any? És evident que l'habitatge no pot seguir en mans de "les lleis del mercat lliure". És un bé social, un dret de la ciutadania protegit constitucionalment, i l'Administració ha d'intervenir per garantir que sigui accessible per joves, treballadors i famílies residents. Per començar, un pis de qualsevol nova promoció com aquesta s'hauria de vendre obligatòriament a algú amb com a mínim 5 anys de residència a Mallorca, que no fos titular de cap altre habitatge, i que el destinàs a primera residència. No som cap expert en el tema, però tenc clar que en la situació d'EMERGÈNCIA HABITACIONAL que vivim actualment els habitatges no poden seguir acabant en mans d'estrangers rics i especuladors. PROU!

- Toni me sap greu dir-ho, però som nosaltres qui hem venut i continuam venent als estrangers i després ens queixam.

Els dos tenen raó. El fet del creixament descontrolat del turisme per un vent (amb gestors capitalistes que no es preocupen més que per a aconseguir el millor redit possible del turisme, sense preocupar-se per gestionar racionalment tot lo públic, quan, precisament, ells són els encarregats, per resultats electorals, de gestionar els recursos econòmics i de serveis, públics) i el fet d'entrar a perteneixer a Europa (amb la qual cosa tots els europeus tenen el mateixos drets a qualsevol país que estiguin i que també pertanyi a Europa (això fa que no es puguin posar condicions preferents als ciutadans del propi país respecte d'altres ciutadans d'altres paisos europeus, amb la qual cosa els ciutadans europeus de paisos que tenen un major PIB per capita tenen un poder adquisitiu superior que aquells que en el seu país tenguin el PIB per capita inferior. I aquest és el cas d'Espanya (país venedor) respecte, per exemple, d'Alemanya (país més comprador, a Mallorca, que la majoria d'altres paisos també compradors). El venedor, per exemple mallorquí, no prefereix vendre a un altre mallorquí més que a qualsevol altre europeu no mallorquí, pel fet de ser-ho (mallorquí). Ell el que mirarà és qui li pot pagar més pel mateix bé, casa, finca o terreny.

Si miram la taula següent veim que el PIB per capita dels alemanys és 50.830 € anuals, mentre que el PIB per capita dels espanyols és 32.590 € anuals. Es a dir, l'alemany té 20.000€ més de PIB per capita anual més que els espanyols. Té una major capacitat de compra, un major poder adquisitiu; podrà pagar més per la compra que l'altre mallorquí al que vol vendre i, lògicament, vendrà a qui li pagui més, prescindint de la nacionalitat del comprador.

I això passa amb els alemanys i amb quasi la totalitat de persones oriündes de qualsevol dels paisos de l'Europa occidental tradicional (sense comptar els paisos europeus procedents de l'Europa de l'est) ja que Espanya es veu superada en el PIB per capita per tots excepte Portugal i Grecia.

I això, després d'un temps en que Espanya anava decreixent i s'anava empobrint constantment, va tenir un temps en que se va invertir la tendència i l'economia s'anava recuperant i creixent: El temps de la II República espanyola (14-04-1931 a 18-07-1936). La República tenia clar que el creixement cultural, social i econòmic vendria de la ma de l'educació i, per això, va construir milers d'escoles, va procurar l'escolarització (i disminució de l'analfabetisme endémic) de tota la població en edat escolar, va importar metodes d'educació per a la formació del professorat i per l'ensenyança en tots els seus nivells dels paisos més avançats d'Europa, va promulgar lleis socials, de respecte i drets de les dones,...

La Segona República Espanyola va ser un govern democràtic establert a Espanya entre el 1931 i el 1939, després de l'abdicació del rei Alfons XIII. Aquest període va marcar un canvi significatiu cap a la modernització i les reformes socials a Espanya, que van incloure avenços significatius en educació, sanitat, drets de la dona i legislació laboral, tot lo que repercutia en un creixement econòmic significatiu, constant i permanent. Si aquesta progressió escolar, intelectual, cultural, social i econòmica hagues seguit el mateix ritme fins a l'actualitat, Espanya fa estona (molts d'anys) que, a la relació de paisos europeus ordenats de més a menys, segons el PIB per capita, estaría entre els 7 primers i els espanyols no es veurien superats per suecs, alemanys, belgues, holandesos, francesos i italians a l'hora de poder adquirir un habitatge, una finca, un terreny, un amarre,... a qualsevol lloc d'Espanya. Però el fet de que ocupi l'avant penultim lloc de la relació, sols superant a Portugal i Grècia, indica clarament que no es va mantenir el ritme de creixement. Efectivament, el 18 de juliol de 1936, un grup de militars colpistes, juntament amb el recentment creat agrupament feixista espanyol, la falange, i la dreta més caciquil i la més reaccionària varen donar un cop d'estat, seguit d'una guerra fratricida i una represió brutal infrahumana que va suposar una frenada en sec al progrés espanyol i un enfonsament i retrocés terrible de tot el que progressava (escoles, intel·ligència, desenvolupament científic, cultura, drets socials, respecte i drets per a la dona, i economia) en temps de la República. Sols va tenir cinc anys de vida (d'abril de 1931 a juliol de 1936), de possibilitat política, social i cultural. El cop d'estat, guerra i represió va ser el mal més gros que ha rebut Espanya i els espanyols (excepte la minoria amb privilegis) en tots els segles XX i XXI, a més d'enfonsar tot el país en la misèria i la fam ("els anys de la fam"), així com en l'univers de la por ('tot aquell que no combregui totalment amb els principis del "Moviment salvador d'Espanya" -Quan, en realitat el que va fer va ser tot el contrari: condemnar a Espanya a la misèria, fam, vergonya, ignominia, mort -més de 600.000 morts- i por- el que ha de fer és desapareixer'). Va ser una oportunitat perduda, que es va perdre el 1936 i que avui, ara i aquí, 89 anys després, seguim sense recuperar. Jo vaig neixer després del cop d'estat i guerra de traició espanyola, quan Espanya ja era un estat feixista i ara, ja a prop de visitar a Sant Pere estic convinçut de que no veuré restiuida la República violentament usurpada. Tota una vida amb la vergonya. Me fan gràcia els patrioters que diuen que estan orgullosos de ser espanyols. Si miren la taula poden estar avergonyits de ser-ho. Podrien estar orgullosos si fossin monegascs, irlandesos, suïssos, danesos, belgues, holandesos... però de ser espanyols? Me fan vergonya aquests que parlen de "amics de repúbliques bananeres". I noltros, qué som "monarquia favera"? Aquella en la que hi havia un rei que palava faves i les baves li queien dins el ribell?. Amb una paraula, una oportunitat perduda. I en som especialistes.