La toleráncia, virtut necessária i perillosa. Bartomeu Bennasar

La toleráncia. virtut necessária i perillosa

PER A UNA “ÉTICA CIVIL” EN TEMPS DE CRISIS. 
BARTOMEU BENNASSAR

El mateix títol porta tal volta el perill de no entendre’s d’antuvi.

En la reflexió voldria fer entenedora aquesta afirmació, amb totes les connotacions i complexitats que inclou certament.

En temps de democràcia la paraula clau pot ser tolerància; peI mateix hi escau escatir-la de prim compte per tal que per les retxilleres no se’ns escapi la substáncia o s’hi afiquin sentits ben allunyats del que de veritat es vol expressar. És necessari aclarir-ho perqué “l’ética civil” (vivéncia i formulació de la moral en i per una societat secular democrática i pluralista) sigui correcta.

En sentit positiu pot dir-se d’ella que és la virtut o l’actitud que mou i inclou respecte, acollida, obertura, magnanimitat, diáleg, noblesa, pau, paciéncia, comprensió, reconciliació, perdó, drets, llibertat... La

llibertat és, cert, condició per a la toleráncia i derivació conseqüent de la toleráncia. Llibertad, democrácia, pluralisme, toleráncia, noms no idéntics peró inseparables.

Els diccionaris ens parlen de la disposició a admetre, permetre o suportar en els altres una manera de pensar, de creure i d’obrar, diferent de la nostra i que ádhuc no ens plau.

Llibertat i toleráncia van de bracet. Históricament s’afirmá que “el liberalismo es pecado” i també ho era el régim de toleráncia. Avui no es diu que la llibertat sigui pecat, ans bé el contrari, peró sí l’economia que afavoreix en la práctica llibertats desiguals i injustes, és a dir el liberalisme individualista i insolidari. En l’actualitat afirmam que la toleráncia és virtut, per a... de seguida hi destriam perill. Per desgrácia a Espanya estrenam ara coses ja velles als veínats. Aquest retard fa que puguem mirar-nos al mirall próxim per no embadalir-nos, enlluernants, davant virtuts sense cap mica de mal o perill. La toleráncia ha passat de ser tenguda com a mal absolut, després com a mal menor, fins a ser magnificada com a bé absolut. Just acabam d’abandonar la intoleráncia, tenguda com a virtut manifestament católica al servei de la veritat contra tot error i qualsevol heresiarca; acabam d’estrenar la llibertat religiosa –la toleráncia sempre s’ha acompanyada de rerafons religiós– en el Concili Vaticá II; just començam...  ja alertam de perills i paranys.

Crec que d’aquesta manera es contribueix a un necessari peró aclarit

“rearmament" moral i a una clara i decisiva “ética civil”. (No confondre rearmament moral, remoralització, nova moral amb “majoria moral” o parescudes paraules que en els EEUU d’América signifiquen freqüentment unes forces de base religioses, majoritáriament però no únicament ni exclusivament evangéliques i fonamentalistes, i socials i polítiques dretanes, conservadores, impositives, molt poc tolerants).

1. Tolerancia ¿virtut perillosa?

En quin sentit afirmam que la tolerancia és un virtut perillosa?

La toleráncia és perillosa perqué pot introduir i permetre injustament

la (in)toleráncia d’uns contra els altres. la força dels més poderosos contra els més débils...;  perqué pot “beneir” el mal amb l’hisop del silenci i amb capa de paciéncia i de resignació; pot convertir-se en pacifisme barat i en passivisme cómode; pot tolerar qualsevol dictadura.

La moderació –paraula magnifica sempre com a virtut-– ¿és el camí, ni que sigui el més llarg, per arribar a la justícia? ¿No amaga pors irracionals?, No fa el camí intransitable amb un “ja está bé així"?

¿La prudéncia no amaga a vegades grosses crisis d’impoténcia o deixadesa? Almanco poden referir-se a prudéncia frases com aquestes: Deixa-ho estar! No t’hi afiquis! No és el moment oportú!

La paciéncia –part de la toleráncia– no abarca tota l’amplária del comportament personal i social en la confrontació amb el temps necessari pel creixement de les persones, de les institucions, de les coses.

També hi escau la lluita, la impaciéncia, assenyada sens dubte.

La qüestió de la unitat de tots no resol ni el problema de la veritat que fonamenta la unió auténtica, ni la qüestió de l’amor sincer. Tot pot derivar cap a un neutralisme, ecleticisme, escepticisme i memfotisme) indiferentisme, arbitrisme... ben funests.

¿Exigeix la pau social o el pacte i el consens (noms més laics) la toleráncia a qualsevol preu? La necessária pau, ben fundada, no pot fer oblidar els fets ni els trets culpables –sí el nom del pecador– per tal de no repetir cruentarnent la história. El posar evangélicament l’altra galta no implica el silenci del gemec pel mal obrat, ni la passivitat cómplice del veure com peguen al germá, ni manco el discurs, distant i insensible, del consell a la resignació.

La toleráncia –expressant el contrari– no exigirá la mort de la discrepant comunicació en el mar del silenci? ¿No será un retrocés

moral?

La toleráncia és moltes vegades una dominació amb concessions, franquícies, excepcions, amb commiseració o “perdonavides”, amb temor o “quin remei ens queda”. El grup majoritari, o més fort, organitza la societat segons vol, més o manco. El fort o majoritari és aleshores tolerant “deixant viure l’altre”.

L’altre, el débil o petit, és tolerant “deixant l’altre organitzar-se com bé cregui i vulgui fer-ho”.

Aquesta és la virtut de la toleráncia?

La toleráncia que organitza el conjunt de la societat i la concessió de franquícies particulars es pot demostrar, segons els casos, partidista, restrictiva, menyspreativa, forta, fins a quasi ofegar les veus de les minories. Pot manifestar-se respectuosa, liberal, aprovadora, compassiva... benévola, dócil. Pot també revestir-se d’una actitud débil, sotmesa, fugissera, memfotista, “passota”, voluble al vent del moment. Per aixó dubt moltíssim que la toleráncia sigui un bon principi, aillat, absolut i maximalista, per una sana i justa convivéncia.

La toleráncia és segurament una bona decisió per un comportament a nivell individual... Tal volta es pugui dir allò de “ser jansenista (intolerant) amb un mateix i jesuita (tolerant) amb els altres”.

La intoleráncia, és cert, produeix resultats atrocíssims, fins arribar a la violéncia més sagnant i a les guerres i als menyspreus més feréstecs i a les dictadures més fanátiques.

2. Intolerancia fanatitzada.

Intoleráncia i fanatisme tenen molts d’elements comuns, encara que

no es pugin dir iguals. Semblants, coincidentis en molts de punts i que es poden sumar i multiplicar entre ells fácilment. El fanatisme consisteix en una actitud de conquista ideológica de l’altre, des de postures exaltades patològiques, quasi sacrals o místiques, visceralment irracionals i amb mitjans despótics, tiránics, agressius i violents.

El fanatisme afegeix a la intolerancia una nota d’exaltació “missionera”, quasi sagrada i fortament violenta. Per aixó en aquest apartat he adjectivitzat la intoleráncia com a fanatitzada. Aquesta romp i corromp la convivéncia social, pluralista i democrática; i pel mateix qualsevol intent d’ética civil. El fanatisme afegeix a la intoleráncia l’element, inevitable de la violéncia, de la victimació, de la sang. Procés que comença per la desqualificació i descrédit de la víctima i per l’exaltarnent del fanátic com a messias salvador. El fanatisme (i en lógica el fanátic), és, doncs, teológicament blasfem, psicológicament dominant i moralment intolerable. A les causes del fanatisme ja conegudes, psicológiques i religioses, podem afegir-hi almanco aquesta com a qüestió: la pressió externa (a voltes molt íntima) dels grans partits i de la gran institució església damunt les persones i els petits grups provoca dinamismes fanatitzadors. Anirem, doncs, cap a una toleráncia estúpida, passota, acrítica, podríem anomenar-la fanática?

3. ¿Tolerància fanàtica?

Amb tot cree que no cal assumir la toleráncia com a quasi únic valor, sinó la contradicció entre la toleráncia viscuda i la intoleráncia afirmada. El principi i la práctica de la toleráncia, formulat il·lustració, és solament possible a l’interior de la classe burguesa...; així pot resultar fàcilment: un comportament contemporitzador, “burgés”, i tranquillitzador de les consciéncies i, el que és més greu, sistemes injusts. La tolerancia és un bon principi per al manteniment de les coses tal qual un les ha trobades.

La postura teórica de la toleráncia ens dóna una posició democràtica de poble, de convivéncia, d’igualtlat...; peró, de fet, aquesta postura afavoreix als qui poden ser “més tolerants” que els altres, “més iguals que els altres”, és a dir, afavoreix els més forts, els qui poden mirar les coses i les persones per sobre l’espatlla.

No voldria pensar en la toleráncia com a virtut exercida solarnent per aquells que no tenen altre remei que exercitar-la, aixó és, patir-la els de baix, aguantant els de dalt. Tampoc no hauria de confondre’s toleráncia amb impoténcia, debilitat, “lealisme” o servilisme. Ni tampoc la intoleráncia, immaduresa, acriticitat, impaciéncies fugisseres, manifestacions cridaneres d’independéncia adolescent...

Per aixó no és estrany que algú s’apunti moralment -i també evangélicament– per tallar i rompre ans que per unir i tolerar.

És una moral més lluitadora aquesta, menys fácil. La tendéncia a l’homogeneització, al formigó que iguala totes les construccions, a l’estendarització, és molt torta. Cal fer-hi front.

El “joc” vertader de la vida i de la convivéncia no es posa ni es juga en el camp de la toleráncia, que pot esser norma jurídica i norma de tranquila pau, encara que discutible, sinó en el camp de les decisions positives, tal volta intolerants, intolerables...

Podem escoltar alló que Pau afirmava de la paraula dita a temps i a fora temps, oportunament i inoportunament, amb intolerant toleráncia.

No he vengut a deixar-vos una pau qualsevol, sinó una guerra, per canviar i transformar home i món.

La toleráncia no pot emparar, amagar o emmascarar la continuitat de l’error o de la injustícia. La toleráncia no pot deixar el mal sense correcció, ni les situacions atemptatóries contra els drets humans i dels pobles sense canvi. Per aixó la toleráncia haurá d’acompanyar-se d’esforç transformatiu, i de lluita. D’una manera instituida o constitucional aquesta possibilitat d’exercir la toleráncia, o de sofrir la toleráncia des de diferents llocs i per tant amb perspectives virtuoses distintes, es diuen eleccions periódiques, lliures, secretes. Peró també s’ha de saber que tolerància significa i imposa disponibilitat i capacitat de negociació i de pacte. Però qui ha d’estar més disposat a manco imposar, és el més fort. El nombre o la quantitat no és el millor punt de referéncia per a la vida social tolerable. Una societat es fa cohabitable quan els homes que la constitueixen s’esforcen a fer-se els uns als altres, a reconéixer-se, a posar-se es uns al lloc dels altres, a ajudar-se els uns als altres.

4. El repte de la tolerancia cristiana.

A tot aquell que avui ajudi a la convivéncia se li ha de donar suport.

S’ha de recolzar tot quant afavoresqui la convivéncia. La intoleráncia

es torna violéncia i es converteix en holocaust nuclear. Per aixó la tolerància sembla el camí perqué l’home no sigui llop per a l'horne o perqué entre tots no ens construiguem l’infern a la terra. Peró s’ha d’anar més enllá de la tolerància. El repte actual per el ciutadà, i per al cristiá manco encara, no es troba en la toleráncia de l'altre, sinó en l’estimació a l’altre, en la fraternitat. Saber perdre i desviure’s per l’altre –llevat novíssim de tolerancia– és constitutiu del cristiá i sagrament (signe i eficácia) d’una societat nova.

Llevat i signe desconcertant i estrany en un món i per una societat que ens educa per la competitivitat agressiva, per a ser guanyadors, pel benefici máxim, pel triumf, pel domini. Valor i práctica conseqüent del saber perdre, del negar-se a un mateix, en la donació sense recompensa, en el servei gratuit, en el lliurament total, en la confessió dels errors, en l’acceptació del fracás, en la renúncia a la fama, a l’éxit, al poder, en la pujada al calvari i en la mort en creu. La toleráncia cristiana no consisteix en un simple suportar i admetre laltre; consisteix a deixar-se prendre pels altres i en desviure’s pels altres. 

És interessant constatar la sensibilitat de Mn. Carles Cardó –hauria de ser la nostra- quan demana que “la intolerància, que tants estralls ha causat sigui substitulda, no just per la toleráncia –concepte molestós que sobrentén el mal en el próxim– sinó pel respecte i, si som cristians, per l’amor”. ¿Va ser Jesús tolerant o intolerant? ¿Foren intransigents les primeres comunitats cristianes? Les respostes aniran pel camí de la unió de les dues actituds: la toleráncia i la intoleráncia amb vistes al bé superior: la vida i la vida de Déu per l'home.  

5. Tolerancia: tensió permanent.

És veritat que tolerància podria referir-se a aquelles actituds que van des de mínims comportamentals –que ja cauen per la vessant de l’indeferentisme i l'escepticisme– fins els máxims que tomben en l’heroicitat i el martiri de l’entrega abnegada a l’altre, perqué és un altre, precisament un enemic. Al mig d’aquesta ruta poden trobar-s’hi una colla de postures que configuren la riquesa diversificada d’aquesta virtut que hem assenyalat; com a “perillosa”, per la confusió en l’extrem primer indiferéncia, memfotisme, comoditat social, escepticisme no entrarien en la definició de la tolerancia. Tolerància significa aprendre a conviure, a col·laborar amb els diversos i divergents, a acceptar la diferéncia, a reconéixer els altres, a relativitzar les própies idees, institucions i projectes, a alternar silencis i marginacions amb temps dedicats a la paraula i al treball visible, a lluitar contra hegemonies per una més sana igualtat...

No està renyida la tolerància amb la tensió permanent entre els ideals morals ofertats per uns grups o esglésies i els mínims exigits per l'Estat, tal com ho expressa O. González de Cardedal: “Para nosotros la ética civil surge como resultado de la tensión permanente entre los máximos morales, que desde las propias visiones del mundo viven y ofrecen a los demás las minorías de sentido (minorías cognitivas, desiderativas y activas) bien sean políticas, sociales o religiosas de un lado, y por otro lado los mínimos morales que el Estado tiene que suministrar a una sociedad, para que aceptándolos y viviendo de ellos pueda permanecer humana”.

Tampoc la tolerancia exigeix la renúncia ni al pensament i l’actitud própies, ni al testimoniatge i a activitats missioneres. Tampoc la toleráncia exigeix el consentiment o consens social com a línia o la millor forma de recercar la veritat, ni tampoc nega que el dissentiment i l’oposició, l’objecció de consciéncies i la desobediéncia puguin esser formes de col·laboració social a la construcció d’una societat democrática. Així ho afirma O. González de Cardedal de l’església: “La tolerancia de todos, generosa y absolutamente verdadera, no significa para ella la renuncia al testimonio explícito y a la misión sagrada, aun cuando ya no puedan ser los mismos cauces institucionales y políticos con que evangelizó en otros momentos. Para ella el consenso social no es fuente última de verdad, aun cuando sea manifestación de unas convicciones de la sociedad. Por eso ella podrá mantener en casos concretos un total disentimiento, incluso cuando el resto opine en sentido contrario”. 

6. El pluralisme i tolerancia emmascarada.

He posat l’accent en els aspectes tensionals i militants de la tolerància per fugir de l’emmascarament que suposa parlar molt de societat tolerant, perqué en la práctica ho és molt poc, o perqué, com ja he dit, puguin els poderosos de tot tipus ser més fácilment intolerants a l’ombra de la predicada i beneida –i així manipulada– tolerància.

El mateix s’ha afirmat del pluralisme, tema i qüestió implicada en la nostra. Parlar de pluralisme en la nostra societat pot emmascarar ideológicament les tendéncies uniformistes i uniformitzadores de la societat i de la cultura. Parany el qué s’ha de tenir prou esment de no caure. Podríem distinguir tolerància i pluralisme. La primera seria l’actitud ética correcta per viure i conviure en una societat plural. Ara bé, pluralisme també s’afirma d’aquesta postura que accepta i propugna la coexisténcia de tots, sense exclusions ni subordinacions de grups socials distints (pluralisme social), de diferents forces polítiques i partidistes (pluralisme polític), de distintes concepcions del món conviccions religioses (pluralisme ideológic, cultural, religiós), de valoracions i práctiques conductuals diferents (pluralisme étic i moral) .

No és gens estrany al pensament cristiá la lluita contra tot monolitisme, “monoteisme” i monotonisme. L’únic sol Déu trinitari és el radical antidot contra tota afirmació homogeneitzadora estandarditzada, arrasadora i anivelladora de la societat. On hi ha pluralitat hi ha possibilitat real de diferéncies i possibilitat real d’exercir la llibertat moral.

El pluralisme, doncs, o la toleráncia de la plural·litat no té perqué degradar-se en el relativisme del qui gira esbojarradament entorn del 380 graus sense orientar-se en cap sentit i organitzar-se segons uns projectes o debilitar-se per no arrelar en cap esperanga ni cap amor. pluralisme o tolerancia de la pluralitat i de la diferéncia vol esser relativitat de la bona, de la que implica i s’expressa en relacions, i per aixó mateix mai absolutes i sí sempre relatives a, o relacionades amb. El pluralisme no és monolitisme monoteista ni relativisme dimoníac, babélic o insolidari. D’aquí l’esforç moral per eliminar -intolerantment– els sistemes i maneres que afirmen o imposen les monocratures: la guerra, la cursa d’armaments, les desigualtats económiques i socials, el totalitarisme terrorista, etc. És que hi ha lloc per tolerar el que tot home diu intolerable? D’aquí també l’esforç moral per a conquistar font d’originalitat, de mantenir les diferéncies personals i culturals, creativitat, d’enriquiment; social i personal, també eclesial. Aixó respecte per al pluralisme propi i una gran atenció per no suposar un gran fer de les própies. 

Tampoc, de les conveniéncies socials o eclesials poden fer-ne pauta per la plural toleráncia. Si “es evidente –com diu K. Rahner– que el actual pluralismo de la Iglesia, (que), lejos de ser un fenómeno a evitar, tiene claro sentido positivo”, també és evident que aquest pluralisme no pot ser un universalisme neutre ni una abstracció illustrada ni una unitat manipulada i confusa, perqué com diu E. Schillebeeckx, aplicant-ho a la revista “Concilium”, “sin una confrontación crítica y una escucha mutua y paciente, “Concilium” sería una plataforma bastante pobre, una especie de supermercado teológico, en el que, sin ninguna tendencia específica, se ofrecieran visiones religiosas como mercancías procedentes de diversos países. Si hemos incurrido alguna vez en tal fallo, deseamos subsanarlo en el futuro. Un pluralismo reducido a eso no es una bendición, sino una forma de mercado liberal, un fenómeno descomprometido e improductivo. Tras la euforia del “slogan del pluralismo” deberíamos profundizar, sin nuevos dogmatismos, en las fronteras del “pluralismo cristiano”. No se puede jugar –tampoco en el aspecto político– con el evangelio. De hecho, en el evangelio se da una radicalidad que los cristianos no podemos soslayar, por más que sea preciso actualizarla en situaciones nuevas, inéditas, realmente complejas, casi ambivalentes”.

7. Tolerancia activa, preferencial, partidaria.

Hem de reconéixer i confessar que la tolerància plural pot engendrar

o derivar cap a situacions caótiques, penoses o repressives. Per a aquelles persones o grups installats ben segurs, el pluralisme i la tole

ráncia els semblen el caos més gros. Per aquenes que creuen en les diferéncies com un bé i en les injustes desigualtats com un mal, la toleráncia pot encobrir una gran peresa i manca de compromís per canviar la realitat injusta. Per altres el pluralisme pot degenerar en “toleráncial repressiva” (Marcuse) quan s’emmascara la real intoleráncia amb el manteniment dels aspectes formalistes de la toleráncia. Un auténtic pluralisme i una sana tolerància s’abeuren en les diferéncies, en els conflictes, en les discrepáncies, en les tensions i també en les complementariats, en les coincidéncies, en les arrels comunes, en les convivéncies pacífiques.

Promoure un pluralisme tolerant, intraeclesial, intereclesial i extraeclesial per fer possible una convivéncia democrática, rica i sana, no exclou la lluita per dinamitzar, fer progressar, corregir, millorar la societ i l’església. Tal volta no fóra inútil recordar almanco els drets de la consciéncia moral, personal i grupal, ádhuc de la consciéncia errónia. El dret a la discussió, a la crítica, a l’oposició, al dissentiment, a la desobediéncia. La clau de volta per a comprendre i viure evangelicament aquest gir, aixó és, passar d’obeir als de dalt a obeir als de baix, prové de la conversió sentida com a básica avui: passar de les paraules: “al qui a vosaltres escolta, a mi m’escolta” (Lc. 10, 16) a aquestes altres: “el que feis a qualsevol dels més petits, a mi m’ho feis” (Mt. 25, 40) . En aquesta segona frase gravita la paraula, actual i concreta, escoltar i obeir de bon de veres. Aquesta segona frase ens marcará la fondária, urgéncia i forga de la contestació i el dissentiment. El pluralisme i la toleráncia cristiana passen i es justifiquen –són virtuosos– en la mesura que afavoreixen el desenvolupament d’un home nou, d’una humanitat nova. En el terreny social i polític es tradueix en la lluita actualitzada contra el despotisme –així fou en el seu origen–, contra una concepció absolutista i contra el perpetuament de privilegis de persones o de grups dominants. Toleráncia vol dir democracia formal peró vol dir encara més, emancipació, participació, democrácia real, igualtat, justícia social, fraternitat. Per tot aixó parla de toleráncia preferencial o discriminatória a favor dels desvalguts –encara més si són minories que lluiten a favor de modificar la societat injusta i diseriminatória al mateix temps. Sens dubte aquesta actitud i acció pot anomenar-se intoleráncia justa, moderada, transformativa. Si toleráncia implica i s’explica en llibertlat, quan aquesta manca realment, el camí de la toleráncia es tradueix en activa alliberació social. Quan la societat tolerant produeix marginació económica i social i grups ideológicament dissidents marginats, la marginació és acusació manifesta d’una societat que necessita dels grups marginats per reconduir-la –encara que sigui per vies fortes– cap a graus més alts i més amples de real tolerant convivéncia. Quan més grossa sigui la miséria d’uns i més imminent el perill d’una guerra nuclear –sols per recordar dos fets escandalosos– s’ha de tenir una cura especial, mai suficient, per no confondre tolerancia amb permissivisme per els privilegis i privilegiats que es mantenen i viuen de la miséria, ni amb resignació espantosa dels emporuguits i impotents davant la mort real intolerable per fam i per foc nuclear. La toleráncia aleshores és l’atmosfera idónia pels totalitarismes i feixismes.

Per aixó mateix, la toleráncia haurà de prendre partit. La toleráncia com a meta mai aconseguida és intolerant per als entrebancs que barren o fan difícil el camí comú de i per a tothom i el projecte d’una nova convivéncia.

A la vinya del Senyor els missatges han interpretat la parábola del jull i el blat (parábola de la toleráncia) en sentit restrictiu, principalment pels membres de l’església, aixó és, pels de la própia casa i en qüestions doctrials; aleshores “la disciplina” (la intoleráncia) ha semblat aconsellable i eficaç, fins a la inquisició. Els partidaris de canviar la paciéncia per la repressió anti-herética augmentará encara? La caça de bruixes, el certificat de “sang neta” (sang neo-escolástica) , les censures, les prohibicions, els examens d’obres, teólegs i teologies, la renovada mentalitat i estil inquisitorials, no són un símptoma de salut ni humana ni evangélica. El creixent poder d’un monarca absolut centralista no afavoreix el progrés de les llibertats i de les responsabilitats ni les riqueses diferenciadores dels individus i dels cossos intermitjos ni dels cristians i de les esglésies.

Freqüentment es parla d’imparcialitat i hem parlat també de consens

social. La imparcialitat, ni que sigui com a actitud ética del que s’anomena “observador imparcial”, ha d’estar sotmesa a una permanent cárrega de criticitat i de parcialitat cap a la part que, amb la pretesa imparcialitat en aquell moment, circumstáncia o sistema, sofreix més les envestides de l’altra part. D’aquesta manera, i sols d’aquesta manera –paradoxal si es vol– pot pretenir l’ética tolerant; (i és lógic que ho vulgui aconseguir) validesa universal.

La maduresa i l’acceptació mútua de les persones i de llurs valoracions no ens ve d’un consens superficial d’opinions o mitjançant pactes socials interessats o desiguals. La superació de pluralismes disgregadors i enfrontadors cap un intent d’integració plural de visions étiques, d’organitzacions socials i de fets morals, pot promoure forces dinamitzadores de la mateixa comunitat i pot ser un moment important –éticament remarcable– de comunicació social. D’aquesta manera el consens social o el pacte polític, superador d’opcions partidistes enfrontades, justifica i sosté l’ética civil, perqué aguanta el pluralisme racional i tolerant. Amb tot, s’ha de tenir ben present que una majoria –pel fet de tenir una majoria de vots– no implica major veritat. Ni tampoc una minoria –pel fet de ser-ho– porta més graus de veritat o de bondat.

Per aquest camí un bon “negociador” seria el millor filòsof o teóleg. Si s’aixeca el consens o el consentiment social (polític o eclesial) com a fi de tot esforç de convivéncia, el dissens o dissensió social aleshores será vist com el gran mal, la pitjor postura antisocial a desarrelar. El dissident resultat un malalt gravíssim, un caparrut sense cap dret, un parásit sense válua ni valors; no sols un perill social sinó el perill püblic més perillós, és a dir, el perill públic número u.

Són molts els noms i les qüestions tractades o sols tocades en aquestes págines. D’altres s’han quedat a la porta. Per recordar-ne alguns poden servir aquests: uniformisme, integrisme, intransigéncia, coacció, proselitisme, sectarisme, dirigisme, exclusivisme... d’una banda; acomodació acomplexada i cómplice, vergonyant i avergonyida, disolució d’identitat, dispersió, indiferéncia total, oportunisme, neutralisme, permissivisme insolidari sospitós i plaent als poders establerts... per altra banda; reconciliació, acolliment, comunió, solidaritat, pensament, raó, llibres, illustració... per tot intient de superació de la intolerancia fanática per una intolerancia viva, dialogant, “missionera”, esperançada.

Tant de bo s’entenguin aquestes págines, primer com un toc d’atenció contra els despotismes de dalt, polítics, socials, eclesiástics, etc, a favor de la toleráncia, les llibertats, la democracia, per construir un poble i una església pluralistes, respectuoses, tolerants. La utopia del respecte i de la toleráncia. Segon, com un toc d’atenció contra obediéncies cegues amb pretensió de virtut, contra les dictadures, les espoliacions i les explotacions “tolerades”, a favor de la intoleráncia preferencial, de la desobediéncia, de la lluita per la justícia, per construir un poble i una església més lúcids dialogants, igualitáris, justs, solidaris, fraterns. La utopia de la lucidesa, de la criticitat, de la justícia.

Bartomeu Bennassaar Vicens