Des de la selva amazònica, a la ciutat de Lima, de bell nou. Cecil Buele

Des de la selva amazònica, a la ciutat de Lima, de bell nou

A) Cooperativa agrària ALLIMA CACAO en mans mallorquines (CHAZUTA) 
https://socrodamon.blogspot.com/2025/11/cooperativa-agraria-allima-cacao-de.html

B)  Centre turístic Taytamaki (TARAPOTO)
https://photos.app.goo.gl/eQZeHvhgBNTatCxQ6

C) De la selva amazònica a la costanera capital del Perú (LIMA)
https://photos.app.goo.gl/BHKcKGED7BFPyh1v9

D) Villa María del Triunfo (LIMA) 
https://photos.app.goo.gl/TwxBgdA2qze82qXK8

E) Cementeri de Pachacamac (LIMA) 
https://photos.app.goo.gl/wzC2tib8wNHjq26M8

Centre turístic Taytamaki (Tarapoto)

Quan li deman al bon amic tarapotí Roberto Acuña Marín quin indret turístic de Tarapoto ens recomana de visitar, que no hàgim vist encara, ens n’assenyala un que jo desconeixia que existís.

De fet, es troba molt a prop del centre de la ciutat. Manco de mitja hora en cotxe des de la plaça principal. En passar-hi, per la plaça d’Armes, un jove ens ofereix el servei de taxi i acompanyament a un centre turístic que porta el nom de Taytamaki.

Hi anam tots tres, en el seu cotxe Toyota. Travessam la ciutat, sortim als afores i ens endinsam en un bosc selvàtic de vegetació espessa. Arribats a un punt, n’hem de baixar per iniciar la nostra caminada a peu, durant una hora aproximadament.

El parc Taytamaki es troba a uns 20 minuts en cotxe des de la plaça principal de Tarapoto. Sí que convé portar-hi, ens recomanen, aigua per beure, repel·lent d'insectes i bloquejador solar, degut al sol que crema i als nombrosíssims moscards que hi abunden.

A l’entrada, ens hi hem d’inscriure. Pagam l’estipulat. En demanam la «boleta». Serveix per obtenir rebaixes i beneficis fiscals per a la titular que hi figura, en determinats centres comercials d’arreu del país.

Ens hi trobam un vellet que, molt amablement, ens explica el recorregut que podem fer. És clar i evident que no el farem tot sencer. M’ofereix de bon grat un garrot, perquè jo pugui caminar més confortablement. Són massa quilòmetres per recórrer, encaramant-nos per una muntanya immensa.

Aquest centre turístic, veritable parc amazònic, es troba situat a les parts més altes de la ciutat de Tarapoto. La gent que hi acudeix combina aventures, connnexió amb la natura, cultura local, cosmovisió amazònica, i el seu mirador excepcional que porta el nom de "La Mano de Dios", una de les seves atraccions més famoses.

Ens trobam dins un entorn privilegiat, rodejat de muntanyes i de vegetació exhuberant, que compta amb circuïts temàtics diversos.

Nosaltres tres feim el «Circuito Plegasi». Ens duu a visitar el mirador "La Mano de Dios", l’atracció més rellevant del parc. Feim el trajecte per un camí senyalitzat que ofereix a cada tram la representació dels «7 Pecats capitals».

És una caminada d’una mitja hora d’ascensió per un camí molt ben escalonat. De tant en tant ens presenta la temàtica basada en la cosmovisió i mitologia amazònica.

Cap dels tres, no ens atrevim a practicar cap dels esports extrems amb què compta el parc, dins una àrea específica per a activitats d’aventura: Canopy /tirolesa, pont tibetà, Sky Bike (bicicleta suspesa a l’aire), pont penjant, etc.

Des del mirador obtenim una vista panoràmica extraordinària sobre la ciutat de Tarapoto, de punta a punta, i sobre tota la vall de Sant Martí.

No arrib a obtenir informació pública de cap llista detallada de la flora i fauna específiques a l’interior del parc Taytamaki.  Segons ens diuen, si ens en féssim enfora, al capcurucull dels cims més alts, hi podríem arribar a trobar animals salvatges, com panteres, víbores, culebres, etc.

Retorn a la ciutat de Lima

Al cap de més d’una mesada de l’arribada al Perú el proppassat dia 9 d’octubre, després de recórrer indrets diversos de la selva amazònica, torn a trobar-me a la ciutat de Lima, la capital del país, procedent de Tarapoto en vol aeri directe, d’una hora de durada, més o manco.

Pas la primera nit a la casa de na Pamela, la filla de la meva fillola piurana Zully Socorro, situada al districte limeny de Los Olivos, a Lima Nord; i la segona a la casa de la família Caravedo Duran, establerta al districte limeny de Los Cedros, a Chorrillos, Lima Sud.

A tots dos indrets em sent com a casa meva. M’hi tracten la mar de bé. Voldrien que m’hi quedàs més temps, però n’he de dur bé els comptes, perquè m’adon que els dies passen molt ràpids. No em donaré compte i ja m’arribarà l’hora d’haver de tornar a Mallorca!

Demà diumenge faig comptes arribar a l’altre districte limeny on viu i resideix la família Urrutia Naveros, a Villa María del Triunfo, on volen que m’hi quedi una setmana sencera, a la zona anomenada San Gabriel Alto.

Gràcies a Déu, fins suara mateix tot em va la mar de bé, sense cap casta d’emperò considerable ni cap obstacle de relleu. El menjar em cau bé.  La salut se’m manté ferma. Les cames i genolls resisteixen caminades perllongades. Què més puc demanar!

Mir de prendre els medicaments receptats per la doctora Joana González, del PAC s’Escorxador, de Ciutat; i de dur a terme durant mitja hora diària les pràctiques gimnàstiques recomanades pel traumatòleg de l’Hospital de Son Espases, orientades a la rehabilitació d’extremitats amb artrosi, com són ara els braços i les cames. Hi empr bastó, i, també, tir d’elàstics.

Amb una paraula, no em puc queixar. Més tost em sent molt satisfet d’així com la Vida m’està tractant fins suara mateix en aquest país d’Amèrica Llatina que anomenam Perú. Li’n don moltes de gràcies, a Déu!

Des de Los Cedros cap a Villa María del Triunfo

És diumenge, 16 de novembre de 2025. Tot a punt perquè la família Urrutia Naveros, que viu i resideix al districte limeny de Villa María del Triunfo passin a recollir-me en coche aquí on som ara, a Los Cedros, al districte limeny de Chorrillos. Tots dos situats a Lima Sud.

Amb el seu cotxe disponible, conduït per Simón Urrutia, juntament amb la seva esposa Juanita Naveros i la seva filla Jossy Urrutia Naveros, vénen a cercar-me a Chorrillos.

Duc la idea d’anar a passar una setmana sencera a casa seva, al barri de San Gabriel Alto on viuen, districte limeny de Villa María del Triunfo.

En Simón és molt bon conductor. Ha menat cotxe per dins Lima, conduint «microbusos» durant anys. Se les sap totes. És una tasca que compatibilitza amb la professió que exerceix com a cap de personal de seguretat a l’hospital Maria Auxiliadora, al districte limeny de San Juan de Miraflores.

Allà mateix on també treballa la seva esposa Juanita, com a tècnica nutricionista. Tots dos, des de fa molts d’anys.

Un cop els pas la «ubicació» d’on visc, amb «googlemaps» com a guia, en poc més d’una hora són a la casa «chorrillana».

Passam una estona conversant a la sala-menjador dels Caravedo Durán, on he passat una jornada sencera, després de romandre a Los Olivos, provenint de la selva amazònica peruana.

Enfilam cap a Villa María del Triunfo, per uns paratges que ens duen a travessar per carrers i avingudes i alamedes, pujant colls i coronant cims i muntanyetes. Estones per camins sense asfaltar, estones per pistes asfaltades. Fins que arribam a la casa familiar on viuen des de fa anys, a San Gabriel Alto.

No és aquesta la primera vegada que m’hi faig present. Me n’hi vaig, com a mínim, en tres o quatre ocasions anteriors. Conec una mica l’indret i les característiques més rellevants. Sé que es tracta d’un barri limeny i d’una caseta molt humils i modests, entre centenars o milers d’altres casetes més humils i més modestes encara.

Constitueix un dels barris més marginals de l’anomenat «Cono Sur de Lima». No poca gent dels sectors més benestants de Lima mai no s’hi acosta. En parlen molt despectivament, de barriades com aquesta, considerades molt «perilloses», farcides de «drogoaddictes» i d’individus dedicats a activitats delictives.

En canvi, jo m’hi trob molt a gust en un ambient tan popular com aquest. Sense les comoditats d’un hotel cèntric de cinc estrelles, certament. Però amb la presència i les atencions molt amables de tots i cadascun dels membres de la família Urrutia Naveros. Hi som molt ben tractat i rebut, per una gent profundament religiosa: entre catòlica i evangèlica, adscrita a l’Alianza Cristiana Misionera.

Posen a la meva disposició total una habitació del primer pis, amb tauleta, llit, corrent elèctric, «wifi». Des de la finestra, besllum a l’horitzó munió de casetes construïdes a les faldes de les muntanyes pelades i rocoses o arenoses. La cuina, el menjador i el bany són a la planta baixa. La casa, de tres plantes, compta amb un corral que aixopluga aviram, ànneres i conillets d’Índies.

Després de sopar, mort de son, me’n vaig a dormir i descansar.

De Villa María del Triunfo a Manchay Alto

Na Juanita és molt coneguda entre les missioneres i els missioneres de Mallorca que treballam al Perú a la dècada dels anys 70/90. Durant molt de temps, amb la seva germana Felicitas s’encarreguen del manteniment, la neteja i la cura domèstica de la casa que tenim a Lima, al Parque González Prada, al districte limeny de Magdalena del Mar.

Aquí la conec per primera vegada, quan no compta amb més d’una quinzena d’anys. Ara és mare de dues filles i un fill, amb el seu espòs Simón. Tots dos provenen de la serra andina d’Andahuaylas. Rondineja els 65 anys d’edat.

Miram de contactar per «video-trucada» amb un gran amic seu, el manacorí mossèn Pere Fons, antic rector de la parròquia de Sant Joan Maria Vianney. Ens alegram ben molt de mantenir-hi una conversa, encara que breu, força emotiva, des de la ciutat de Lima amb qui és a punt de colgar-se per contrades vilafranqueres de Mallorca.

En bon primer dia, la família Urrutia Naveros em té preparada una sorpresa. Volen que arribem en el seu cotxe fins a un dels llocs on han treballat les Germanes de la Caritat mallorquines: a Manchay Alto.

Just acabat de dinar, enfilam carretera avall cap a aquest indret del qual mantenc molt bons records de temps passats. Avui me n’afluix, de fer la noneta habitual i diària.

Amb la càmera del mòbil i la Sony d’enregistrar imatges en 4G, vaig guardant dins la targeta fotos i vídeos dels indrets per on passam. A vegades polsosos, altres vegades més enclatinats.

A l’anada, pocs cotxes. A la tornada molts més, i amb més dificultats que trobam, quan per un camí molt estret, de pols i de terra, un cotxe i un «trailer» de vint-i-dues rodes no poden passar. Provoquen coes en tots dos sentits, amb una taringa d’altres vehicles, conduïts per qui s’ha de revestir de molta de paciència, mentre no pugui tirar endavant cap allà on va.

La caseta de les monges de Manchay es manté tal com era temps enrere. M’hi faig unes quantes fotos, com me n’hi he fetes altres vegades durant els darrers cinquanta anys. La placeta, l’església, l’escola, el menjador popular, han anat canviant, remodelats, repintats, rehabilitats, condicionats a les necessitats que van sorgint.

En uns moments com aquest, em sent empès a haver d’agrair profundament i intensa la feinada feta per tantes dones de Mallorca que, seguint les petjades de les Germanes de la Caritat, i altres congregacions religioses mallorquines, han dedicat esforços i treballs a millorar les condicions de vida d’una població dedicada majoritàriament a les feines agrícoles, dins la vall per on discorre el riu Lurín. Avui dia, malauradament, amb massa poca aigua que davalli pel seu llit des dels cims i les muntanyes més altes.

Amb Felanitx (Mallorca), des de Lima (Perú)

Juanita Naveros Quintana és molt amiga de totes les Germanes de la Caritat que han passat pel Perú. D’una manera molt especial de la felanitxera Sor Antònia Mas Barceló.

Mir de posar-les en contacte i comunicació, via «whatsapp-vídeo». S’hi entretenen una bona estona. Totes dues contentes de veure’s i de sentir-s’hi. Cosa que altre temps no només resulta impossible de fer, sinó fins i tot impensable i inimaginable.

Aquestes noves tecnologies, si bé és cert que poden causar un cert allunyament i l’aïllament amb els que tenim al costat, també ens permeten de sentir-nos molt més a prop dels que tenim més enfora. I això és molt d’agrair, sobretot quan ens trobam en aquesta situació segona. Moltíssim més que lamentable en la primera.

Mantenguda la conversa amb Felanitx, des del districte limeny de Villa María del Triunfo, ens disposam a visitar el cementeri de Pachacamac, Parque del Paraíso, en diuen. Hi reposen les restes mortals de la meva bona amiga Felicitas Naveros Quintana de Saavedra que mor l’any 2006, i l’altra germana seva de pare i mare, Benedicta, qui mor l’any 2023 i que no conec ni arrib a tractar tant. Totes dues són germanes de na Juanita.

Cecil Buele 
Novembre de 2025.