El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 12

El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 12

Quan li va semblar que se li ennuvolava una mica el cap, va pensar que havia de menjar una mica més de daurat. "Però no puc -es va dir-. És millor tenir la ment una mica ennuvolada que perdre forces per la nàusea. I jo sé que no podré guardar la carn si me la com després d'haver-me enfangat la cara amb ella. La deixaré per a un cas de problemes fins que es posi dolenta. Però és massa tard per tractar de guanyar forces pel mig. l'altre peix volador.”

Estava allà, net i llis, i el va recollir amb la mà esquerra i se'l va menjar, mastegant acuradament els ossos, menjant-ho tot, fins a la cua.

“Era més alimentari que gairebé qualsevol altre peix”, va pensar. "Almenys el tipus de força que necessito. Ara he fet el que podia –va pensar–. Que comenci a traçar cercles i vingui la baralla."

El sol estava sortint per tercera vegada des que s'havia fet a la mar, quan el peix va començar a fer voltes.

El vell no podia veure pel biaix de la llinya que el peix estava girant. Era massa aviat per això. Sentia simplement un feble afluixament de la pressió de la llinya i va començar a estirar-lo suaument amb la mà dreta. Es va tensar, com sempre, però justament quan va arribar al punt que s'hagués trencat, la llinya va començar a cedir. El vell va treure amb compte el cap i les espatlles de sota la llinya i va començar a recollir-lo suau i seguidament. Va fer servir les dues mans successivament, balancejant-se i tractant d'efectuar la tracció el més possible amb el cos i amb les cames. Les seves velles cames i espatlles giraven amb aquest moviment de contoneig a què l'obligava la tracció.

–És un ample cercle –va dir–. Però està girant.

Després la llinya va cessar de cedir i el vell la va subjectar fins que va veure que començava a deixar anar les gotes al sol. Després va començar a córrer i el vell es va agenollar i el va deixar anar novament, de mala gana, a l'aigua fosca.

–Ara està fent la part més llunyana del cercle –va dir–. "He d'aguantar tot el possible -va pensar-. La tibantor escurçarà el seu cercle cada vegada més. És possible que ho vegi d'aquí una hora. Ara he de convèncer-lo i després he de matar-lo."

Però el peix seguia girant lentament i el vell estava xopat en suor i fatigat fins a la medul·la dues hores després. Però els cercles eren molt més curts i per la manera com la llinya s'esbiaixava podia apreciar que el peix havia anat pujant mentre girava.

Durant una hora el vell havia estat veient punts negres davant dels ulls i la suor salava els seus ulls i salava la ferida que tenia a la cella i al front. No temia els punts negres. Eren normals a la tensió a què estava tirant de la llinya. Dos cops, però, havia sentit ganivets i marejos, i això el preocupava.

–No em puc fallar a mi mateix i morir davant d'un peix com aquest –va dir–. Ara que ho estic acostant tan bonicament, Déu m'ajudi a resistir. Pregaré cent parenostres i cent avemaries. Però no els puc resar ara. "Considera'ls resats -va pensar-. Els pregaré més tard."

Justament llavors va sentir de sobte una sèrie de estrebades i sacsejades a la llinya que subjectava amb les dues mans. Era una sensació viva, dura i feixuga.

"Està colpejant el filferro amb el seu bec -va pensar-. Havia de succeir. Havia de fer això. No obstant, pot ser que el faci botar fora de l'aigua, i jo preferiria que ara seguís donant voltes." Els salts fora de l'aigua li eren necessaris per agafar aire. Però després d'això, cadascú pot eixamplar la ferida de l'ham, i podria arribar a deixar anar l'ham.

–No botis, peix –va dir–. No botis.

El peix va colpejar el filferro diverses vegades més, i cada vegada que sacsejava el cap el vell cedia una mica més de llinya.

"He d'evitar que augmenti el seu dolor -va pensar-. El meu no importa. Jo el puc controlar. Però el seu dolor el pogués exasperar."

Després d'una estona el peix va deixar de colpejar el filferro i va començar a tornar a girar lentament. Ara el vell estava guanyant sedal gradualment. Però de nou va sentir un ganivet. Va agafar una mica d'aigua del mar amb la mà esquerra i es va mullar el cap. Després va agafar més aigua i es va fregar la part de darrere del coll.

–No tinc rampes –va dir–. El peix estarà aviat a dalt i he de resistir. Has de resistir. D'això, ni parlar-ne.

Es va agenollar contra la proa i, per un moment, va lliscar de nou la llinya sobre la seva esquena. “Ara descansaré mentre ell surt a traçar el seu cercle, i després, quan vingui, em posaré dret i el treballaré”, va decidir.

Era una gran temptació descansar a la proa i deixar que el peix tracés un cercle per si mateix sense recollir cap sedal. Però quan la tibantor va indicar que el peix havia virat per venir cap al pot, el vell es va posar dret i va començar a llençar en aquest moviment giratori i de contoneig, fins a recollir tota la llinya guanyada al peix. "No m'he sentit mai tan cansat -va pensar-, i ara s'està aixecant la brisa. Però això m'ajudarà a portar-lo a terra. Ho necessito molt."

–Descansaré a la propera volta que surti a fer –va dir–. Em sento molt millor. Després, en dues o tres voltes més, ho tindré al meu poder.

El seu barret de palla estava allà a la part de darrere del cap. El vell va sentir girar de nou el peix, i una forta estirada de la llinya el va enfonsar contra la proa.

"Peix, ara tu estàs treballant -va pensar-. A la tornada et pescaré."

El mar estava força més agitat. Però era una brisa de bon temps i el vell la necessitava per tornar a terra.

–Posaré, simplement, proa al sud ia l'oest –va dir–. Un home no es perd mai al mar. I l?illa és llarga.

Va ser a la tercera volta quan primer va veure el peix. El va veure primer com una ombra fosca que va trigar tant de temps a passar sota el pot que el vell no podia creure'n la longitud.

–No –va dir–. No pot ser tan gran.

Però era tan gran, i al cap de la tornada va sortir a la superfície només a trenta iardes de distància i l'home va veure la cua fora de l'aigua. Era més alta que una gran fulla de dalla i d'un color blau vermellós molt pàl·lid sobre la fosca aigua blava. Va tornar a enfonsar-se i mentre el peix nedava justament sota la superfície el vell va poder veure el seu enorme embalum i les franges purpurines que el cenyien.

La seva aleta dorsal estava aplanada i les seves enormes pectorals desplegades a tot allò que donaven. En aquest cercle el vell va poder veure l'ull del peix i les dues rèmores grises que nedaven al seu voltant. De vegades s'hi adherien. De vegades sortien disparades. De vegades nedaven tranquil·lament a la seva ombra. Cadascuna tenia més de tres peus de llarg, i quan nedaven ràpidament bellugaven tot el seu cos com anguiles.

El vell ara suava, però per alguna cosa més que pel sol. A cada volta que donava plàcida i tranquil·lament el peix, el vell anava guanyant sedal i estava segur que en dues voltes més tindria ocasió de clavar-li l'arpó.

"Però he d'acostar-lo, acostar-lo, acostar-lo -va pensar-. No he d'apuntar al cap. L'he de ficar al cor." –Calma i força, vell –va dir.

A la volta següent el llom del peix va sortir de l'aigua, però estava massa lluny del pot. A la volta següent encara estava massa lluny, però sobresortia més de l'aigua i el vell estava segur que cobrant una mica més de llinya hauria pogut acostar-lo al pot.

Havia preparat el seu arpó molt abans i el seu rotllo de cap lleuger estava en una cistella rodona, i l'extrem estava amarrat a la bitta a la proa.

Ara el peix s'estava acostant, bell i tranquil, a la mirada i sense moure més que la cua. El vell en va estirar tot el que va poder per acostar-lo més. Per un moment el peix es va girar una mica sobre un costat. Després es va redreçar i va emprendre una altra volta.

–El vaig moure –va dir el vell–. Aquesta vegada ho vaig moure.

Va sentir novament un vahid, però va continuar aplicant tota la pressió que era capaç al gran peix. "Ho he mogut -va pensar-. Potser aquesta vegada pugui virar-ho. Tireu, mans -va pensar-. Aguanteu ferms, cames. No em fallis, cap. No em fallis. Mai t'has deixat portar. Aquesta vegada el viraré."

Però quan hi va posar tot el seu esforç començant a força distància abans que el peix es posés al llarg del pot i estirant amb totes les seves forces, el peix es va virar en part i després es va redreçar i es va allunyar nedant.

–Peix –va dir el vell–. Peix, hauràs de morir de tota manera. Has de matar-me també a mi?

“D'aquesta manera no s'aconsegueix res”, va pensar. La seva boca estava massa seca per parlar, però ara no podia assolir l'aigua. "Aquesta vegada he d'acostar-lo -va pensar-. No estic per a moltes voltes més. Sí, és clar -es va dir a si mateix-. Estàs per a això i molt més."

A la següent volta va estar a punt de vèncer-lo. Però novament el peix es va redreçar i va sortir nedant lentament.

"M'estàs matant, peix -va pensar el vell-. Però tens dret. Germà, mai a la meva vida he vist cosa més gran, ni més bella, ni més tranquil·la, ni més noble que tu. Anem, vine a matar-me. No m'importa qui mati a qui."

"Ara s'està confonent la ment -va pensar-. Has de mantenir el teu cap clar. Mantingues el teu cap clar i aprèn a patir com un home. O com un peix", va pensar.

–Aclareix-te, cap –va dir en una veu que amb prou feines podia sentir–. Aclareix-te.

Dues vegades més va passar el mateix a les voltes.

"No ho sé -va pensar el vell. Cada vegada s'havia sentit a punt de defallir--. No ho sé. Però provaré una altra vegada."

Va provar una vegada més i es va sentir defallir quan va virar el peix. El peix es va redreçar i va sortir nedant de nou lentament, bellugant a l'aire la seva cua.

“Provaré de nou”, va prometre el vell, encara que les seves mans estaven ara polposes i només podia veure bé a intervals.

Va provar de nou i va ser el mateix. "Vagi -va pensar, i es va sentir defallir abans de començar-. Vaig a provar una altra vegada."