.
Psicologia. Annex: Distintes psicologies Parlem de psicologia (24)
Un món millor entre tots.
Arc Mediterrani, grup de comunicació
Palma de Mallorca
Professor: Antoni Ramis Caldentey
Unitats:
Unitat 0: Introducció, Programa i Referents
Tema 1: Psicologia: Conceptes, Història, Corrents o Escoles
Tema 2: Des del Big-Bang fins a l’home/dona
Tema 3: La Personalitat
Tema 4: Motivació i conductes sexuals
Tema 5: Bases biològiques de la personalitat
Tema 6: Bases socials de la personalitat
Tema 7: La Intel·ligència
Tema 8: Patologia de la Personalitat
Annex: Distintes psicologies
Annex: Distintes psicologies
Índex:
1) Psicologia. Definicio i conceptes
2) Psicologia Educativa
3) Psicologia Social
4) Psicologia Humanista
5) Psicologia positiva
Psicologia Humanista:
Arc46: Psicologia
Psicologia Humanista (Maslow, Rogers, Berne, Harris)
La psicologia humanista és aquella psicologia que no només té al ser humà com objecte del seu estudi sinó també com subjecte beneficiari del mateix (la psicologia centrada en el client, centrada en la persona, Carl Rogers): Maslow, psicòleg humanista, denuncia una actitud molt comuna en la psicologia clínica, actitud encara avui dia no superada, consistent en centrar-se en l'estudi de l'anormal, en l'estudi de les patologies, centrant-se en els aspectes negatius i desintegradores de la personalitat, encara que sigui amb la intenció de “curar” o corregir la patologia o el desordre.
Maslow se centra en l'estudi de persones sanes i emocionalment sense problemes, per a ell la persona és naturalment bona i tendeix a la seva autorrealizació personal; el problema és que aquesta naturalesa i tendència humanes bones per naturalesa són febles i es veuen vençudes amb excessiva freqüència per les pressions socials (ho veurem en els estudis de la psicologia social) i ambientals. Aquestes tendències antisocials són adquirides i mai inherents a la pròpia persona. La conducta humana agressiva sorgeix, a més de per la imitació de models (Bandura), quan se li impedeix la satisfacció de les tendències o necessitats bàsiques humanes, quan se’ls hi frustra. La tendència central, encara que no la superior, a que tendeix la persona, i per la consecució de la qual s'esforça, és la seva autorrealizació personal.
L'autorrealizació personal és una finalitat a la qual es tendeix permanentment i no una meta totalment arribada.
Karen Horney i Erich Fromm, neofreudians, desplacen el conflicte freudià intern entre el “jo”, “això” i “super jo” a l'exterior del ser humà, entre ell mateix, com totalitat i globalitat individual, i el seu medioambient, que inclou, també, a tots “els altres”. Són ambientalistes i culturalistes. El desenvolupament i esdevenir de cada individu serà segons sigui l'ambient en que es desenvolupa, en els seus propis canvis. Segons ells, no hi ha res fix i universal, no hi ha res en la persona humana que estigui determinat per la biologia o els seus propis instints, sinó que tota conducta humana ve determinada exclusivament per l'experiència i relacions o contactes de cadascun/a. Difereixen, només, que la primera arriba a aquestes evidències mitjançant la seva experiència clínica, mentre que el segon arriba a les mateixes mitjançant especulació filosòfica. La primera pot demostrar les seves afirmacions.
Així, doncs “la psicologia humanista és aquella psicologia centrada en la persona, subjecte de la mateixa, que atén a les seves necessitats i que té en consideració, per a l'explicació psicològica i per a la millora personal, l'ambient i la cultura de cadascuna, així com les relacions establertes entre la persona, el seu ambient i la seva cultura”. (Antoni Ramis Caldentey, 1992).
Necessitats bàsiques humanes i Autorrealització personal (Maslow)
Ha passat molt temps des que vaig escriure el primer capítol d'aquestes reflexions psicològiques encaminades a “caminar junts, per a viure, tots/as, tan bé com sigui possible”. I és que “la persona (l'autor) proposa i Déu (l'Autor) o, les circumstàncies, per als no creients, disposa/n”. O també: “L'infern està empedrat de bones intencions”.
Recordem, del capítol anterior, la teoria de Maslow, potser el principal psicòleg humanista, sense oblidar-nos de Rogers. Maslow denuncia l'actitud, comuna en la psicologia clínica, consistent en centrar-se en l'estudi de lo anormal i en l'estudi de les patologies, fixant-se en els aspectes negatius i desintegradors de la personalitat, encara que sigui amb la intenció de “curar” o corregir la patologia o el desordre. Maslow creu que la psicologia (ciència de la persona) ha de centrar-se en l'estudi de persones sanes i emocionalment sense problemes ja que, per a ell, la persona és naturalment bona i tendeix a la seva autorrealització personal (“L'home autorealitzat”).
La persona, naturalment bona, per a arribar a la seva autorrealització personal deu superar una escala de necessitats bàsiques pròpies:
Evidentment les primeres necessitats que ha de cobrir la persona són les de supervivència vital o fisiològiques, bàsicament alimentació i beguda, sense les quals no podria viure. Una vegada cobertes aquestes primeres, precisa tenir una seguretat, seguretat que li pot proporcionar un sostre: la llar, la família, i la normativa social de protecció. En tercer lloc tota persona té la necessitat de sentir-se membre d'un grup, acceptat i benvolgut pels components del mateix. Cobertes les tres primeres necessitats, la persona té la necessitat de ser valorada positivament com persona i com professional en el seu treball.
El següent graó és el de l'autorrealització personal: Tots decidim el nostre projecte de vida: aconseguir una carrera determinada, que ens permeti un treball, que ens doni satisfacció en el seu acompliment i remuneració suficient per a arribar a l'autonomia econòmica personal; igualment decidim si formar una família amb o sense fills/as,... La consecució d'aquest projecte personal constitueix la nostra autorrealització personal.
No obstant això, aquesta no és l'última necessitat bàsica (de Maslow): qui ha aconseguit el conjunt de totes les necessitats prèvies, autorrealització inclosa, té la necessitat de conèixer, de saber i finalment té les necessitats estètiques: no basta la seva autorrealització i el seu saber, precisa ser reconegut i saber actuar d'una forma benvolguda, bella, ben vista. La cura del conjunt de les seves necessitats bàsiques, de totes, ha de ser curat permanentment, al llarg de tota la vida.
Solament en el cas que les seves circumstàncies ambientals externes (la societat forma part del seu entorn personal i presiona en molts casos en direcció contrària) o la seva pròpia voluntat impedeixin la satisfacció d'alguna/es d'aquestes necessitats bàsiques la persona no podrà autorrealitzar-se i es produiran la frustració corresponent i la reacció autoagressiva o heteroagressiva social que suposarà la situació de desequilibri, o falta de “bondat” i satisfacció personal, la falta del seu estat de felicitat i equilibri. D'això, conscient o subconscientment, es culpabilitzarà a si mateix o a part del seu entorn.
Maslow contraposa la psicologia passiva, estàtica d'adaptació al medi, que no permet cap canvi positiu en un/a mateix/a per una psicologia activa de creació i autocreació que fa que la persona creixi, millori i s’autorrealitzi. Maslow associa a aquest tipus de persona activa, en funció de la seva pròpia autorrealització i creixement cognitiu i estètic amb la realitat de la “persona sana”. La persona que s’autorrealitza no tendeix a la seva autodestrucció (a la seva malaltia), sinó que tendeix al seu creixement personal i capacitació creativa.
Segons Maslow, les tendències antisocials són adquirides i mai inherents a la pròpia persona. La conducta humana agressiva sorgeix, a més de per la imitació de models (Bandura), quan se li impedeix la satisfacció de les tendències o necessitats bàsiques humanes, quan se’ls frustra.
La tendència central, encara que, com hem vist, no la superior, que tendeix la persona, i per la consecució de la qual s'esforça és la seva autorrealització personal, que li permetrà la seva expressivitat creadora.
Aquesta expressivitat creadora es posa de manifest en el que Maslow denomina “experiències cim”, que són moments molt especials que cadascun de nosaltres, gràcies al seu creixement personal, experimenta sensacions molt positives a través de vies de qualsevol dels graons de la seva escala: estètiques, de coneixement, eròtiques, d'amistat,... o simplement de les activitats pròpies de la nostra vida quotidiana.
En el seu llibre “L'home autorrealitzat” (“Toward a Psychology of Being”) comença explicant aquest canvi de concepció de la psicologia cap a la psicologia positiva, dinàmica, d’autorrealització, de la salut, segueix parlant de “desenvolupament i motivació”, “desenvolupament i coneixement”, “creativitat”, “valors” i acaba fent una sèrie de proposicions bàsiques d'una “psicologia del desenvolupament i de l’autorrealització”.
Veure també l'escrit recollit per Joan Campmany en la xarxa:
http://www.xtec.es/~jcampman/ : “Maslow o la Psicología de la Felicidad”: http://www.xtec.es/~jcampman/masl4.pdf sempre i quan aquests enllaços permaneixin.
Una actitud positiva, en el camí del ben estar personal y de la convivència social agradable y també positiva ha de ser el procurar la nostra autorrealització personal, però ajudar, també, als qui es relacionen amb nosaltres: parella, fills, pares, amics, companys de treball o estudi, alumnes,... a que ells també puguin ser positius, superar les seves necessitats bàsiques i aconseguir la seva autorrealització personal.
Posicions vitals o bàsiques
(Jo estic bé per que tu estàs bé)
Juntament amb els "estadis del Jo" i “l’anàlisi de les transaccions", les "posicions vitals o bàsiques" és el concepte fonamental de l'anàlisi transaccional (T.A.).
L’Anàlisi Transaccional és un paradigma humanista i social fundat per Eric Berne (1910-1970) l’any 1957 i seguit, entre d’altres com a membre destacat, per Thomas A. Harris.
Té com a fonaments la psicoanàlisi clàssica i els estudis neurològics del Dr. Penfield. I com a plantejament tècnic l’aprenentatge, per part de la persona, d’analitzar les pròpies transaccions, els estadis implicats en cada transacció (unitat de comunicació constituïda per un estímul comunicatiu i la resposta corresponent) i la pròpia posició vital. El conjunt d’aquest estudi fa que la persona tengui la informació i recursos suficients per a dirigir-se a si mateixa i ser responsable del seu propi futur, sigui quin hagi estat el seu passat.
De la psicoanàlisi pren el fet de que molts dels sentiments i comportaments de la persona es deuen a causes inconscients. El fet de poder conèixer aquestes causes (portar-les de l’inconscient al conscient és el que permet dominar la situació i modificar-ne les conseqüències emocionals i conductuals de la personalitat de la persona).
El Dr. Penfield era un neurocirurgià que, quan operava a cervell obert, estimulava distintes zones de l’escorça cerebral. Quan el pacient tornava en sí li demanava si havia passat alguna cosa. El pacient li deia que durant l’operació (l’estimulació cerebral) havia recordat records d’infància que ja tenia oblidats, i no sols els records i el seu entorn espacial i social, sinó les sensacions que tenia quan passava aquell fet. El Dr. Penfield va arribar a la següent conclusió experimental: "Al Cervell es graven i evoquen junts els aconteixements i els sentiments que els acompanyen".
El Dr. Berne, d’aquestes dues fonts (la psicoanàlisi de Freud i la neurologia de Penfield) conclou: "La conducta d'una persona està notablement influïda per les experiències gravades juntament amb els seus sentiments a la infància”.
Les posicions vitals són cada una de les creences que una persona té referent a la seva pròpia existència, en relació a la seva vida i a la percepció de la dels altres. Això implica: a) són posicions habituals (no esporàdiques); b) són posicions relatives al jo en relació a la resta de les persones relacionades. Igualment, la posició vital és la decisió que pren el nin als primers anys de vida (especialment als dos primers) que té que veure amb la forma de percebre’s i sentir-se i amb la forma de considerar i veure a les altres persones. Aquestes percepcions (del jo i dels altres) es deuen a missatges rebuts, estímuls domèstics, relacions familiars, amb amics, els professors...
Les posicions vitals són 4 (sí importa l'ordre):
1ª.- Jo estic malament - Tu estàs bé
2ª.- Jo estic malament - Tu estàs malament
3ª.- Jo estic bé - Tu estàs malament
4ª.- Jo estic bé - Tu estàs bé
Les tres primeres posicions vitals:
Recordem que segons el T.A., el cervell pot registrar, recordar i reviure qualsevol classe d'aconteixement. Lo enregistrat pot ser evocat i tornar-se activar en qualsevol moment. Es més, les experiències més crucials són les tengudes els primers anys de la nostra vida.
Als dos primers anys de vida l'evolució de la intel·ligència sensomotora (Piaget) pareix conduir a un estat d'equilibri que bordeja el pensament racional. L'A.T. pensa que aquest estat d'equilibri s'aconsegueix al final del 2n any o durant el 3r. com a conseqüència de la conclusió que el nin estableix sobre sí mateix i sobre els altres. A aquesta conclusió se la denomina "Posició vital". La primera posició és la que el nin adopta al final del primer any. Al final del segon any el nin pot passar a la segona o a la tercera o romandre a la 1ª. La posició a la que el nin es posa (1ª, 2ª o 3ª) governa els actes de la persona durant tota la vida a no ser que, conscient i voluntàriament, la persona canviï a la 4ª posició.
Característiques comunes a les tres primeres posicions:
1.- Són decisions basades en sentiments.
2.- Són conclusions, no explicacions.
3.- Són creences primitives amb nul consens.
4.- Max Scheler les va denominar com a "sentiment fonamental de la existència".
Primera posició vital: Jo estic malament - Tu estàs bé
Quan el nin, entre l’any i el segon o tercer, “se n’adona” que quan està malament (fam, mullat, escaldat, mal,...) plora i els altres, normalment representats per la mare o cuidador, venen i li donen el consol necessari (menjar, draps i llençols secs,...) arriba a la conclusió: “Jo estic malament i els altres me duen el consol, la qual cosa vol dir que ells tenen el bé que me donen, ells estan bé”. Posició de sentiment d'inferioritat, d'estar a mercè dels altres. Per a aconseguir l'estat d'equilibri la persona d'aquesta posició vital, pot prendre les següents postures:
a) Redactar inconscientment un "guió vital" amb idees que el confirmi en la seva posició. Resultats:
- Separar-se de la gent que està bé, ja que és desagradable estar amb la gent que està bé.
- Cercar sempre l'aprovació.
- Cercar la provocació, de manera que la reacció dels altres el confirmi amb la seva posició.
Resultats extrems: Abandó, institucionalització, suïcidi.
b) Redactar inconscientment un "contraguió vital" amb idees com: "Tu pots estar bé si ...". Són persones tipus enredadera que aprofiten la seva indefensió per a aprofitar-se del poder dels altres. Són arribistes i trepadors que pugen nivells per a trobar-se, de totes maneres, novament insatisfets.
Segona posició vital: Jo estic malament - Tu estàs malament
Quan més es creix el nin més observa els gestos desaprovadors dels pares, majors i altres front els nostres negativismes. Això fa arribar al nin a la conclusió de que els altres tampoc estan bé; també estan malament, com ell mateix. Aleshores, el nin es tanca i no accepta l'ajuda dels altres. El resultat extrem, expressió més típica d'aquesta posició és el nin autista.
Tercera posició vital: Jo estic bé - Tu estàs malament
Quan el nin té experiències negatives o traumàtiques i les supera pot fer-se dur i projectar sobre els altres la culpa del que està passant. Conseqüentment, a continuació, castiga i fa mal als altres. Aquí es produeix un procés de racionalització: es decideix que la culpa de tots els mals la tenen els altres i es justifiquen les accions més immorals. El resultat extrem més típic d'aquesta posició és el psicòpata criminal.
Quarta posició vital: Jo estic bé - Tu estàs bé
No obstant tot lo dit, la persona pot passar lliure i racionalment a aquesta 4ª posició, que és una posició superadora de les tres posicions vitals anteriors, posicions irracionals, sentides. Característiques:
1) És racional. S'hi arriba pel pensament voluntari, no per un sentiment espontani.
2) És voluntària: Implica una decisió voluntària, un acte volitiu. No s'hi arriba espontàniament
3) Es basa en un propòsit o finalitat: Objectiu o meta.
4) L'expressió d'aquesta finalitat implica una racionalitat, pensament, voluntat i aposta per l'acció.
5) Implica una filosofia de vida i uns valors consistents.
6) La persona sap fer-se responsable de la seva vida i de les posicions desfavorables dels altres. Es capaç de dirigir-se a si mateixa i no a atribuir tots els seus aconteixements a les circumstàncies externes sofertes.
Resulta evident que els altres, que es relacionen amb jo, formen una part important del meu entorn. I també que com millor sigui el meu entorn, al sí del que faig la meva vida, millor estaré jo. Una postura intel·ligent, i fins i tot egoista, és procurar que els altres estiguin el millor possible per a jo també poder estar el millor possible.
És a dir, passar, racionalment, voluntàriament i intencionadament, a la quarta posició vital. No obstant això moltes persones i grups, alguns d’ells amb molta influència social, deambulen perduts entre les tres primeres posicions vitals irracionals i perjudicials tant per a elles mateixes com per a les altres persones.
I aquest és el cas de les relacions occidentals amb els terroristes (a l’IRA, sembla que, actualment, es vol provar, una formula positiva racional i de comprensió, consens i renuncia). La política bel·ligerant dels Israelians, Americans i Govern Estatal no aporten cap solució al problema terrorista i abonen el terreny per a alimentar l’espiral de la violència, des d’uns valors de competitivitat, agressivitat i violència, mentre que amb uns valors pacifistes, racionals, de control de la natalitat i respecte a la natura i solidari amb les persones que no pensen igual o que tenen una altra cultura podrien assolir el bé personal, del propi poble i el dels actualment considerats enemics.
Si vols pots analitzar quina és la teva posició vital mitjançant el corresponent qüestionari. És un qüestionari personal, sols tu te l’has d’aplicar i conèixer els resultats (si l’apliques a una altra persona te contestarà el que vulgui en funció del que cregui que convé o en funció d’una intencionalitat, per exemple, provocar). El pots contestar des de la teva perspectiva personal o des de la teva perspectiva d’afiliació a grup. No facis trampa, sols t’enganyaries a tu mateix/a. No contestis el que creus que hauries de contestar per a resultar el millor possible, sinó pensa i contesta el que sents realment (te pots ajudar amb imatges de situacions de tu mateix i dels altres –la parella, germans, amics, companys de feina,... en quant a l’anàlisi personal, i distints grups socials en quant a l’anàlisi grupal. Si una vegada feta l’anàlisi estàs en la 4ª posició vital enhorabona (segur que no estàs a favor ni del terrorisme ni de les solucions violentes i agressives), si no analitza els items contestats a la segona i quarta columna i pensa que pots fer tu, amb tu mateix i en el teu entorn, per a poder canviar la resposta de manera que pugui passar a la primera o tercera columna. Les respostes contestades a la 5ª indiquen indecisió o situacions distintes contraries. És important aconseguir que hi hagi les menys respostes possibles a aquesta 5ª columna.
L'Educació està a la base de l'organització social, política i econòmica; i a la base d'aquesta educació hi ha la persona, la psicología
Antoni Ramis Caldentey
Psicologia Humanista (Maslow, Rogers, Berne, Harris)
La psicologia humanista és aquella psicologia que no només té al ser humà com objecte del seu estudi sinó també com subjecte beneficiari del mateix (la psicologia centrada en el client, centrada en la persona, Carl Rogers): Maslow, psicòleg humanista, denuncia una actitud molt comuna en la psicologia clínica, actitud encara avui dia no superada, consistent en centrar-se en l'estudi de l'anormal, en l'estudi de les patologies, centrant-se en els aspectes negatius i desintegradores de la personalitat, encara que sigui amb la intenció de “curar” o corregir la patologia o el desordre.
Maslow se centra en l'estudi de persones sanes i emocionalment sense problemes, per a ell la persona és naturalment bona i tendeix a la seva autorrealizació personal; el problema és que aquesta naturalesa i tendència humanes bones per naturalesa són febles i es veuen vençudes amb excessiva freqüència per les pressions socials (ho veurem en els estudis de la psicologia social) i ambientals. Aquestes tendències antisocials són adquirides i mai inherents a la pròpia persona. La conducta humana agressiva sorgeix, a més de per la imitació de models (Bandura), quan se li impedeix la satisfacció de les tendències o necessitats bàsiques humanes, quan se’ls hi frustra. La tendència central, encara que no la superior, a que tendeix la persona, i per la consecució de la qual s'esforça, és la seva autorrealizació personal.
L'autorrealizació personal és una finalitat a la qual es tendeix permanentment i no una meta totalment arribada.
Karen Horney i Erich Fromm, neofreudians, desplacen el conflicte freudià intern entre el “jo”, “això” i “super jo” a l'exterior del ser humà, entre ell mateix, com totalitat i globalitat individual, i el seu medioambient, que inclou, també, a tots “els altres”. Són ambientalistes i culturalistes. El desenvolupament i esdevenir de cada individu serà segons sigui l'ambient en que es desenvolupa, en els seus propis canvis. Segons ells, no hi ha res fix i universal, no hi ha res en la persona humana que estigui determinat per la biologia o els seus propis instints, sinó que tota conducta humana ve determinada exclusivament per l'experiència i relacions o contactes de cadascun/a. Difereixen, només, que la primera arriba a aquestes evidències mitjançant la seva experiència clínica, mentre que el segon arriba a les mateixes mitjançant especulació filosòfica. La primera pot demostrar les seves afirmacions.
Així, doncs “la psicologia humanista és aquella psicologia centrada en la persona, subjecte de la mateixa, que atén a les seves necessitats i que té en consideració, per a l'explicació psicològica i per a la millora personal, l'ambient i la cultura de cadascuna, així com les relacions establertes entre la persona, el seu ambient i la seva cultura”. (Antoni Ramis Caldentey, 1992).
Necessitats bàsiques humanes i Autorrealització personal (Maslow)
Ha passat molt temps des que vaig escriure el primer capítol d'aquestes reflexions psicològiques encaminades a “caminar junts, per a viure, tots/as, tan bé com sigui possible”. I és que “la persona (l'autor) proposa i Déu (l'Autor) o, les circumstàncies, per als no creients, disposa/n”. O també: “L'infern està empedrat de bones intencions”.
Recordem, del capítol anterior, la teoria de Maslow, potser el principal psicòleg humanista, sense oblidar-nos de Rogers. Maslow denuncia l'actitud, comuna en la psicologia clínica, consistent en centrar-se en l'estudi de lo anormal i en l'estudi de les patologies, fixant-se en els aspectes negatius i desintegradors de la personalitat, encara que sigui amb la intenció de “curar” o corregir la patologia o el desordre. Maslow creu que la psicologia (ciència de la persona) ha de centrar-se en l'estudi de persones sanes i emocionalment sense problemes ja que, per a ell, la persona és naturalment bona i tendeix a la seva autorrealització personal (“L'home autorealitzat”).
La persona, naturalment bona, per a arribar a la seva autorrealització personal deu superar una escala de necessitats bàsiques pròpies:
Evidentment les primeres necessitats que ha de cobrir la persona són les de supervivència vital o fisiològiques, bàsicament alimentació i beguda, sense les quals no podria viure. Una vegada cobertes aquestes primeres, precisa tenir una seguretat, seguretat que li pot proporcionar un sostre: la llar, la família, i la normativa social de protecció. En tercer lloc tota persona té la necessitat de sentir-se membre d'un grup, acceptat i benvolgut pels components del mateix. Cobertes les tres primeres necessitats, la persona té la necessitat de ser valorada positivament com persona i com professional en el seu treball.
No obstant això, aquesta no és l'última necessitat bàsica (de Maslow): qui ha aconseguit el conjunt de totes les necessitats prèvies, autorrealització inclosa, té la necessitat de conèixer, de saber i finalment té les necessitats estètiques: no basta la seva autorrealització i el seu saber, precisa ser reconegut i saber actuar d'una forma benvolguda, bella, ben vista. La cura del conjunt de les seves necessitats bàsiques, de totes, ha de ser curat permanentment, al llarg de tota la vida.
Solament en el cas que les seves circumstàncies ambientals externes (la societat forma part del seu entorn personal i presiona en molts casos en direcció contrària) o la seva pròpia voluntat impedeixin la satisfacció d'alguna/es d'aquestes necessitats bàsiques la persona no podrà autorrealitzar-se i es produiran la frustració corresponent i la reacció autoagressiva o heteroagressiva social que suposarà la situació de desequilibri, o falta de “bondat” i satisfacció personal, la falta del seu estat de felicitat i equilibri. D'això, conscient o subconscientment, es culpabilitzarà a si mateix o a part del seu entorn.
Maslow contraposa la psicologia passiva, estàtica d'adaptació al medi, que no permet cap canvi positiu en un/a mateix/a per una psicologia activa de creació i autocreació que fa que la persona creixi, millori i s’autorrealitzi. Maslow associa a aquest tipus de persona activa, en funció de la seva pròpia autorrealització i creixement cognitiu i estètic amb la realitat de la “persona sana”. La persona que s’autorrealitza no tendeix a la seva autodestrucció (a la seva malaltia), sinó que tendeix al seu creixement personal i capacitació creativa.
Segons Maslow, les tendències antisocials són adquirides i mai inherents a la pròpia persona. La conducta humana agressiva sorgeix, a més de per la imitació de models (Bandura), quan se li impedeix la satisfacció de les tendències o necessitats bàsiques humanes, quan se’ls frustra.
La tendència central, encara que, com hem vist, no la superior, que tendeix la persona, i per la consecució de la qual s'esforça és la seva autorrealització personal, que li permetrà la seva expressivitat creadora.
Aquesta expressivitat creadora es posa de manifest en el que Maslow denomina “experiències cim”, que són moments molt especials que cadascun de nosaltres, gràcies al seu creixement personal, experimenta sensacions molt positives a través de vies de qualsevol dels graons de la seva escala: estètiques, de coneixement, eròtiques, d'amistat,... o simplement de les activitats pròpies de la nostra vida quotidiana.
En el seu llibre “L'home autorrealitzat” (“Toward a Psychology of Being”) comença explicant aquest canvi de concepció de la psicologia cap a la psicologia positiva, dinàmica, d’autorrealització, de la salut, segueix parlant de “desenvolupament i motivació”, “desenvolupament i coneixement”, “creativitat”, “valors” i acaba fent una sèrie de proposicions bàsiques d'una “psicologia del desenvolupament i de l’autorrealització”.
Veure també l'escrit recollit per Joan Campmany en la xarxa:
http://www.xtec.es/~jcampman/ : “Maslow o la Psicología de la Felicidad”: http://www.xtec.es/~jcampman/masl4.pdf sempre i quan aquests enllaços permaneixin.
Una actitud positiva, en el camí del ben estar personal y de la convivència social agradable y també positiva ha de ser el procurar la nostra autorrealització personal, però ajudar, també, als qui es relacionen amb nosaltres: parella, fills, pares, amics, companys de treball o estudi, alumnes,... a que ells també puguin ser positius, superar les seves necessitats bàsiques i aconseguir la seva autorrealització personal.
Posicions vitals o bàsiques
(Jo estic bé per que tu estàs bé)
Juntament amb els "estadis del Jo" i “l’anàlisi de les transaccions", les "posicions vitals o bàsiques" és el concepte fonamental de l'anàlisi transaccional (T.A.).
L’Anàlisi Transaccional és un paradigma humanista i social fundat per Eric Berne (1910-1970) l’any 1957 i seguit, entre d’altres com a membre destacat, per Thomas A. Harris.
Té com a fonaments la psicoanàlisi clàssica i els estudis neurològics del Dr. Penfield. I com a plantejament tècnic l’aprenentatge, per part de la persona, d’analitzar les pròpies transaccions, els estadis implicats en cada transacció (unitat de comunicació constituïda per un estímul comunicatiu i la resposta corresponent) i la pròpia posició vital. El conjunt d’aquest estudi fa que la persona tengui la informació i recursos suficients per a dirigir-se a si mateixa i ser responsable del seu propi futur, sigui quin hagi estat el seu passat.
De la psicoanàlisi pren el fet de que molts dels sentiments i comportaments de la persona es deuen a causes inconscients. El fet de poder conèixer aquestes causes (portar-les de l’inconscient al conscient és el que permet dominar la situació i modificar-ne les conseqüències emocionals i conductuals de la personalitat de la persona).
El Dr. Penfield era un neurocirurgià que, quan operava a cervell obert, estimulava distintes zones de l’escorça cerebral. Quan el pacient tornava en sí li demanava si havia passat alguna cosa. El pacient li deia que durant l’operació (l’estimulació cerebral) havia recordat records d’infància que ja tenia oblidats, i no sols els records i el seu entorn espacial i social, sinó les sensacions que tenia quan passava aquell fet. El Dr. Penfield va arribar a la següent conclusió experimental: "Al Cervell es graven i evoquen junts els aconteixements i els sentiments que els acompanyen".
El Dr. Berne, d’aquestes dues fonts (la psicoanàlisi de Freud i la neurologia de Penfield) conclou: "La conducta d'una persona està notablement influïda per les experiències gravades juntament amb els seus sentiments a la infància”.
Les posicions vitals són cada una de les creences que una persona té referent a la seva pròpia existència, en relació a la seva vida i a la percepció de la dels altres. Això implica: a) són posicions habituals (no esporàdiques); b) són posicions relatives al jo en relació a la resta de les persones relacionades. Igualment, la posició vital és la decisió que pren el nin als primers anys de vida (especialment als dos primers) que té que veure amb la forma de percebre’s i sentir-se i amb la forma de considerar i veure a les altres persones. Aquestes percepcions (del jo i dels altres) es deuen a missatges rebuts, estímuls domèstics, relacions familiars, amb amics, els professors...
Les posicions vitals són 4 (sí importa l'ordre):
1ª.- Jo estic malament - Tu estàs bé
2ª.- Jo estic malament - Tu estàs malament
3ª.- Jo estic bé - Tu estàs malament
4ª.- Jo estic bé - Tu estàs bé
Les tres primeres posicions vitals:
Recordem que segons el T.A., el cervell pot registrar, recordar i reviure qualsevol classe d'aconteixement. Lo enregistrat pot ser evocat i tornar-se activar en qualsevol moment. Es més, les experiències més crucials són les tengudes els primers anys de la nostra vida.
Als dos primers anys de vida l'evolució de la intel·ligència sensomotora (Piaget) pareix conduir a un estat d'equilibri que bordeja el pensament racional. L'A.T. pensa que aquest estat d'equilibri s'aconsegueix al final del 2n any o durant el 3r. com a conseqüència de la conclusió que el nin estableix sobre sí mateix i sobre els altres. A aquesta conclusió se la denomina "Posició vital". La primera posició és la que el nin adopta al final del primer any. Al final del segon any el nin pot passar a la segona o a la tercera o romandre a la 1ª. La posició a la que el nin es posa (1ª, 2ª o 3ª) governa els actes de la persona durant tota la vida a no ser que, conscient i voluntàriament, la persona canviï a la 4ª posició.
Característiques comunes a les tres primeres posicions:
1.- Són decisions basades en sentiments.
2.- Són conclusions, no explicacions.
3.- Són creences primitives amb nul consens.
4.- Max Scheler les va denominar com a "sentiment fonamental de la existència".
Primera posició vital: Jo estic malament - Tu estàs bé
Quan el nin, entre l’any i el segon o tercer, “se n’adona” que quan està malament (fam, mullat, escaldat, mal,...) plora i els altres, normalment representats per la mare o cuidador, venen i li donen el consol necessari (menjar, draps i llençols secs,...) arriba a la conclusió: “Jo estic malament i els altres me duen el consol, la qual cosa vol dir que ells tenen el bé que me donen, ells estan bé”. Posició de sentiment d'inferioritat, d'estar a mercè dels altres. Per a aconseguir l'estat d'equilibri la persona d'aquesta posició vital, pot prendre les següents postures:
a) Redactar inconscientment un "guió vital" amb idees que el confirmi en la seva posició. Resultats:
- Separar-se de la gent que està bé, ja que és desagradable estar amb la gent que està bé.
- Cercar sempre l'aprovació.
- Cercar la provocació, de manera que la reacció dels altres el confirmi amb la seva posició.
Resultats extrems: Abandó, institucionalització, suïcidi.
b) Redactar inconscientment un "contraguió vital" amb idees com: "Tu pots estar bé si ...". Són persones tipus enredadera que aprofiten la seva indefensió per a aprofitar-se del poder dels altres. Són arribistes i trepadors que pugen nivells per a trobar-se, de totes maneres, novament insatisfets.
Segona posició vital: Jo estic malament - Tu estàs malament
Quan més es creix el nin més observa els gestos desaprovadors dels pares, majors i altres front els nostres negativismes. Això fa arribar al nin a la conclusió de que els altres tampoc estan bé; també estan malament, com ell mateix. Aleshores, el nin es tanca i no accepta l'ajuda dels altres. El resultat extrem, expressió més típica d'aquesta posició és el nin autista.
Tercera posició vital: Jo estic bé - Tu estàs malament
Quan el nin té experiències negatives o traumàtiques i les supera pot fer-se dur i projectar sobre els altres la culpa del que està passant. Conseqüentment, a continuació, castiga i fa mal als altres. Aquí es produeix un procés de racionalització: es decideix que la culpa de tots els mals la tenen els altres i es justifiquen les accions més immorals. El resultat extrem més típic d'aquesta posició és el psicòpata criminal.
Quarta posició vital: Jo estic bé - Tu estàs bé
No obstant tot lo dit, la persona pot passar lliure i racionalment a aquesta 4ª posició, que és una posició superadora de les tres posicions vitals anteriors, posicions irracionals, sentides. Característiques:
1) És racional. S'hi arriba pel pensament voluntari, no per un sentiment espontani.
2) És voluntària: Implica una decisió voluntària, un acte volitiu. No s'hi arriba espontàniament
3) Es basa en un propòsit o finalitat: Objectiu o meta.
4) L'expressió d'aquesta finalitat implica una racionalitat, pensament, voluntat i aposta per l'acció.
5) Implica una filosofia de vida i uns valors consistents.
6) La persona sap fer-se responsable de la seva vida i de les posicions desfavorables dels altres. Es capaç de dirigir-se a si mateixa i no a atribuir tots els seus aconteixements a les circumstàncies externes sofertes.
Resulta evident que els altres, que es relacionen amb jo, formen una part important del meu entorn. I també que com millor sigui el meu entorn, al sí del que faig la meva vida, millor estaré jo. Una postura intel·ligent, i fins i tot egoista, és procurar que els altres estiguin el millor possible per a jo també poder estar el millor possible.
És a dir, passar, racionalment, voluntàriament i intencionadament, a la quarta posició vital. No obstant això moltes persones i grups, alguns d’ells amb molta influència social, deambulen perduts entre les tres primeres posicions vitals irracionals i perjudicials tant per a elles mateixes com per a les altres persones.
I aquest és el cas de les relacions occidentals amb els terroristes (a l’IRA, sembla que, actualment, es vol provar, una formula positiva racional i de comprensió, consens i renuncia). La política bel·ligerant dels Israelians, Americans i Govern Estatal no aporten cap solució al problema terrorista i abonen el terreny per a alimentar l’espiral de la violència, des d’uns valors de competitivitat, agressivitat i violència, mentre que amb uns valors pacifistes, racionals, de control de la natalitat i respecte a la natura i solidari amb les persones que no pensen igual o que tenen una altra cultura podrien assolir el bé personal, del propi poble i el dels actualment considerats enemics.
Si vols pots analitzar quina és la teva posició vital mitjançant el corresponent qüestionari. És un qüestionari personal, sols tu te l’has d’aplicar i conèixer els resultats (si l’apliques a una altra persona te contestarà el que vulgui en funció del que cregui que convé o en funció d’una intencionalitat, per exemple, provocar). El pots contestar des de la teva perspectiva personal o des de la teva perspectiva d’afiliació a grup. No facis trampa, sols t’enganyaries a tu mateix/a. No contestis el que creus que hauries de contestar per a resultar el millor possible, sinó pensa i contesta el que sents realment (te pots ajudar amb imatges de situacions de tu mateix i dels altres –la parella, germans, amics, companys de feina,... en quant a l’anàlisi personal, i distints grups socials en quant a l’anàlisi grupal. Si una vegada feta l’anàlisi estàs en la 4ª posició vital enhorabona (segur que no estàs a favor ni del terrorisme ni de les solucions violentes i agressives), si no analitza els items contestats a la segona i quarta columna i pensa que pots fer tu, amb tu mateix i en el teu entorn, per a poder canviar la resposta de manera que pugui passar a la primera o tercera columna. Les respostes contestades a la 5ª indiquen indecisió o situacions distintes contraries. És important aconseguir que hi hagi les menys respostes possibles a aquesta 5ª columna.
L'Educació està a la base de l'organització social, política i econòmica; i a la base d'aquesta educació hi ha la persona, la psicología
Antoni Ramis Caldentey
Psicòleg humanista social
Octubre de 2002
Enllaços d’interès:
Octubre de 2002
Enllaços d’interès:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada