.
Psicologia. Annex: Distintes psicologies Parlem de psicologia (23)
Un món millor entre tots.
Arc Mediterrani, grup de comunicació
Palma de Mallorca
Professor: Antoni Ramis Caldentey
Unitats:
Unitat 0: Introducció, Programa i Referents
Tema 1: Psicologia: Conceptes, Història, Corrents o Escoles
Tema 2: Des del Big-Bang fins a l’home/dona
Tema 3: La Personalitat
Tema 4: Motivació i conductes sexuals
Tema 5: Bases biològiques de la personalitat
Tema 6: Bases socials de la personalitat
Tema 7: La Intel·ligència
Tema 8: Patologia de la Personalitat
Annex: Distintes psicologies
Annex: Distintes psicologies
Índex:
1) Psicologia. Definicio i conceptes
2) Psicologia Educativa
3) Psicologia Social
4) Psicologia Humanista
5) Psicologia positiva
Psicologia Social:
Psicologia Social
Psicologia social i sociologia
Conformitat amb el grup (Salomon Asch)
Obediència a l'autoritat (Stanley Milgram)
Rol i comportament (Philip Zimbardo i d'altres)
Psicologia Social: Ens convé saber
(conformitat amb el grup, obediència a l'autoritat, rol i comportament)
Dèiem que la psicologia procura la millora de la qualitat de vida personal i social de tots i totes.
Així com la psicologia (sense adjectius) estudia i ajuda a la persona individual, la psicologia social estudia les interrelacions interpersonals i es preocupa per a que aquestes siguin funcionals i positives en el sentit de millorar el benestar de tots i totes (i millorant el de tots/es es millora el de cada una/a). En aquest sentit pots analitzar a quina posició vital estàs (i cas de que no estassis a la correcta, "tu i jo estam bé i jo procur que això sigui així", canviar-hi: Anàlisi de la meva posició vital
No hem de confondre la Psicologia social amb la sociologia. La sociologia estudia el comportament dels grups i les organitzacions, mentre que la psicologia social el comportament de la persona al sí dels grups i organitzacions, així com les interrelacions que s'estableixen i la modificació, en un sentit positiu, tant dels comportaments com de les interrelacions.
Resulten molt sorprenents alguns comportaments de persones que voten als seus propis botxins (com si patissin la síndrome d'Estocolm). Com també l'alienació col·lectiva, política o social de persones que fan vertaderes barbaritats i perden tot referent racional per a seguir al "pensament únic" i les consignes de conducta dictades per aquest pensament únic, per demencials i criminals que siguin.
La sorpresa que varen causar aquests comportaments demencials en els moviments nazis de principis del segle XX varen impulsar el desenvolupament de la psicologia social: Per què som capaços d'aquests comportaments? Què hem de sabre per a poder ser i actuar com a persones humanes, racionals i socials i no com a autòmats al servei d'interessos "superiors"?
Tot i aquest desenvolupament de la psicologia social aquests comportaments feixistes (autoritaris, agressius i violents) es segueixen produint al segle XXI, moltes vegades a ambdues voreres del mateix camí.
No obstant això, en moltes ocasions, les persones del grup desconeixen els mecanismes psicosocials, que desencadenen els seus propis comportaments, mentre que sí són coneguts pels dirigents del grup, amb la qual cosa la manipulació de comportaments socials resulta molt fàcil.
El que importa és que tots coneguem aquests mecanismes per a gaudir de llibertat de comportament (no hi ha responsabilitat sense llibertat) i evitar la pròpia alienació i utilització.
Conformitat amb el grup (Salomon Asch)
Maslow, psicòleg humanista, ens explica l'escala de necessitats humanes. Cada vegade que tenim cobertes les necessitats d'un nivell determinat (partint de les bàsiques vitals) tendim a satisfer les necessitats del nivell immediat superior, fins pujar i cobrir tota l'escala de les necessitats psíquiques humanes.
Una vegada cobertes les necessitats fisiològiques, bàsicament d'alimentació i hidratació, i les de seguretat (entre d'altres, no viure al carrer a mercè de qualsevol imprevist perillós) la persona té la necessitat d'estimació, amor i pertinença a grup (som animals socials necessitats d'afecte). Tant que causa estupor l'experiment de Salomon Asch:
Quina barra de les tres de la dreta és igual que la barra de mostra de l'esquerra?
Sembla bastant evident que és la numero 2. Però que diries tu si estassis a una sala d'espera esperant per fer una entrevista de contractació i a la mateixa habitació els empleats de l'empresa ho estassin discutint i diguessin que és la numero 1? La majoria de subjectes experimentals prefereixen estar, conformes, d'acord amb el grup, i responen el mateix: la numero 1.
Com creus que actuen els Ministres, Subsecretaris, Directors Generals i altres dirigents d'un govern que funciona autoritàriament segons els designis i voluntats del president (únic que, amb una llibreta blava, decideix els nomenaments i cessaments dels membres del grup)? "El que se mueve no sale en la fotografía".
Què creus que passa a aquestes organitzacions autoritàries capritxoses quan un membre del grup s'atreveix a dir: "Idò, que voleu que vos digui? A mi me sembla que la barra igual és la numero 2" sinó hi ha una part important del grup que li digui: "Estic d'acord amb tu, efectivament és la numero 2" ? Normalment s'aïlla i acossa psíquicament al sincer fins anul·lar la seva influença al sí del grup o fins a la seva exclusió del mateix, podent-li causar greus danys psíquics de forma totalment injusta i amb responsabilitat penal, mentre el grup es manté en la demència d'una organització que es bassa en que la barra idèntica és la 1 (en que la mare de Deu nom Joana).
Què hem de fer en cas de caure en una situació demencial d'aquest tipus: En primer lloc mai acceptar ser la víctima (seria igualment demencial acceptar la demència). Per cada cop que es rep donar-ne dos i si no es possible reconduir el grup a la racionalitat i a la justícia deixar el grup i denunciar el fet als superiors de l'empresa i, si fos el cas, als tribunals ordinaris de justícia penal. Necessitam que les organitzacions del sistema social siguin organitzacions sanes.
Obediència a l'autoritat (Stanley Milgram)
Més esgarrifós que l'anterior resulta aquest experiment de Stanley Milgram. Aquesta necessitat de no ser rebutjat pel grup ens fa doblegar a l'autoritat del mateix fins extrems inhumans i sàdics. Basta veure el comportament d'alguns soldats israelians envers nins palestins, o el tractament dels guardes de Guantánamo als presoners suposadament Talibans. O, sense anar tan enfora, el sadisme violent amb que alguns dels policies d'aquí reprimeixen manifestacions pacífiques en favor del Medi Ambient o de la Justícia Social.
L'experiment de Milgram consistia en que el subjecte experimental, d'acord amb les "normes" rebudes de l'autoritat del laboratori, havia de "castigar" mitjançant una descàrrega elèctrica les errades que fes un segon subjecte suposadament experimental (en realitat un confabulat per a poder fer el primer experiment) en un experiment per a analitzar la seva memòria. El primer subjecte, als comandaments d'una màquina de càstig conductual, havia d'aplicar una descarrega elèctrica al segon subjecte cada vegada que aquest s'equivocàs en la seva resposta. Aquestes descàrregues serien d'un voltatge creixent a cada errada i anaven des d'uns pocs volts fins a unes descàrregues potencialment mortals. Tots els subjectes experimentals varen acceptar la seva tasca i anaven incrementant el potencial de la descàrrega a cada errada del confabulat que veien a través d'una finestra que era mirall a l'altre costat (confabulat que, realment, no rebia cap descarrega, però que feia una important comèdia de dolor a cada una suposada), un percentatge important va arribar a "donar" descarregues potencialment molt greus i cap ni un, quan abandonava l'experiment, va anar a socorre al subjecte castigat.
Des de fa molt de temps els psicòlegs conductuals i els pedagogs sabem que els càstigs no serveixen absolutament per a res i, en un percentatge molt elevat, aconsegueixen l'efecte contrari al pretès. El que és efectiu, per a corregir un problema conductual és el raonament, el convenciment, el reforç humanista al subjecte i el reforç del comportament alternatiu desitjat.
A aquests temps, tant a organitzacions polítiques supranacionals com a organitzacions educatives hi ha una proliferació de càstigs contraproduents. O bé l'autoritat que els propugna és ignorant o bé és dolenta: Pretén uns objectius totalment distints dels que diu pretendre i pels que teòricament aplica els càstigs.
Com diu en Philip Zimbardo (probablement extret d'un altre autor) "A la història de la humanitat s'han comès moltes més barbaritats i atrocitats en nom de l'obediència que en nom de la rebel·lió".
Rol i comportament (Philip Zimbardo i d'altres)
Però que fa que ens comportem d'aquestes maneres tan irracionals (no som l'únic animal racional?) i antisocials (no som socials per naturalesa?)? És la naturalesa humana dels que ho fan? És una qüestió genètica que determina a les persones autoritàries, sàdiques, submises, mentideres,..., determinació de la que no es poden alliberar?
L'experiment de Zimbardo demostra que no. Tots podem actuar des de la demència autoritària, antisocial, injusta i sàdica o des de la responsabilitat humana i social. Tot és qüestió del "bandol" on ens agafi "la guerra". Moltes vegades, pràcticament sempre, policia i delinqüència són dues cares de la mateixa moneda i uns i d'altres podrien estar a l'altre cara si les circumstàncies així ho haguessin dut. "Jo soc jo i les meves circumstàncies", i el mateix podríem dir del botxí i la víctima o dels membres de dos grups confrontats. El que ens interessa aquí és prendre consciència del fet i evitar ser esclau de les nostres circumstancies i procurar ser, més bé, el conductor lliure de les mateixes.
Philip Zimbardo i els seus col·laboradors varen fer l'experiment del rol del presoner i l'empresonat: Varen treballar amb un grup d'estudiants universitaris americans. De forma aleatòria varen seleccionar un grup que havia de fer de presoners d'una presó i un altre que havien de representar el rol dels presos. Varen començar l'experiment, que havia de durar tres setmanes, a una presó antiga que ja no s'utilitzava com a tal. Immediatament els presoners, que utilitzaven uniforme, es varen revestir de símbols agressius (botes altes, cinturons greixuts amb grosses sivelles metàliques, ulleres de sol, distintius a la pitera, grosses ulleres de sol negres,... i varen desenvolupar actituds autoritàries, capritxoses, humiliants i agressives envers els seus companys que representaven el paper de presos. Aquests, per contra varen desenvolupar una caiguda radical de la seva autoestima, depressió i molts símptomes psicosomàtics. La cosa es va posar tan malament que Zimbardo i col·laboradors varen haver de suspendre l'experiment abans de completar-se la primera setmana de les tres previstes. Passats molts anys, quan aquells estudiants ja eren persones madures, la majoria pares de família, els varen citar novament: Tant uns com altres mantenien encara seqüeles de comportament i psíquiques del rol d'aquella experiència.
La comunitat psicològica internacional ha prohibit que es facin experiments d'aquests tipus. El problema és que el nostre món viu quotidianament milers de realitats així que no són experiments, sinó realitat pura i dura.
El que importa és conèixer aquests mecanismes psicològics socials per a no caure amb les seves trampes ni com a víctima de les mateixes ni com a botxí irracional, per a no triar als nostres dirigents que utilitzen aquestes estratègies i per a denunciar, on correspongui, els casos que coneguem.
En uns propers apunts de Psicologia Social m'agradaria parlar dels estils de lideratge (autoritari, lliberal i democràtic) i els seus efectes socials de K. Lewin, l'efecte positiu de la comunicació de T. Moriarty i la millora del rendiment quan podem intervenir en les decisions d'Helen Langer.
Antoni Ramis Caldentey
Psicòleg humanista social
Octubre de 2002
Enllaços d’interès:
(conformitat amb el grup, obediència a l'autoritat, rol i comportament)
Dèiem que la psicologia procura la millora de la qualitat de vida personal i social de tots i totes.
Així com la psicologia (sense adjectius) estudia i ajuda a la persona individual, la psicologia social estudia les interrelacions interpersonals i es preocupa per a que aquestes siguin funcionals i positives en el sentit de millorar el benestar de tots i totes (i millorant el de tots/es es millora el de cada una/a). En aquest sentit pots analitzar a quina posició vital estàs (i cas de que no estassis a la correcta, "tu i jo estam bé i jo procur que això sigui així", canviar-hi: Anàlisi de la meva posició vital
No hem de confondre la Psicologia social amb la sociologia. La sociologia estudia el comportament dels grups i les organitzacions, mentre que la psicologia social el comportament de la persona al sí dels grups i organitzacions, així com les interrelacions que s'estableixen i la modificació, en un sentit positiu, tant dels comportaments com de les interrelacions.
Resulten molt sorprenents alguns comportaments de persones que voten als seus propis botxins (com si patissin la síndrome d'Estocolm). Com també l'alienació col·lectiva, política o social de persones que fan vertaderes barbaritats i perden tot referent racional per a seguir al "pensament únic" i les consignes de conducta dictades per aquest pensament únic, per demencials i criminals que siguin.
La sorpresa que varen causar aquests comportaments demencials en els moviments nazis de principis del segle XX varen impulsar el desenvolupament de la psicologia social: Per què som capaços d'aquests comportaments? Què hem de sabre per a poder ser i actuar com a persones humanes, racionals i socials i no com a autòmats al servei d'interessos "superiors"?
Tot i aquest desenvolupament de la psicologia social aquests comportaments feixistes (autoritaris, agressius i violents) es segueixen produint al segle XXI, moltes vegades a ambdues voreres del mateix camí.
No obstant això, en moltes ocasions, les persones del grup desconeixen els mecanismes psicosocials, que desencadenen els seus propis comportaments, mentre que sí són coneguts pels dirigents del grup, amb la qual cosa la manipulació de comportaments socials resulta molt fàcil.
El que importa és que tots coneguem aquests mecanismes per a gaudir de llibertat de comportament (no hi ha responsabilitat sense llibertat) i evitar la pròpia alienació i utilització.
Conformitat amb el grup (Salomon Asch)
Maslow, psicòleg humanista, ens explica l'escala de necessitats humanes. Cada vegade que tenim cobertes les necessitats d'un nivell determinat (partint de les bàsiques vitals) tendim a satisfer les necessitats del nivell immediat superior, fins pujar i cobrir tota l'escala de les necessitats psíquiques humanes.
Una vegada cobertes les necessitats fisiològiques, bàsicament d'alimentació i hidratació, i les de seguretat (entre d'altres, no viure al carrer a mercè de qualsevol imprevist perillós) la persona té la necessitat d'estimació, amor i pertinença a grup (som animals socials necessitats d'afecte). Tant que causa estupor l'experiment de Salomon Asch:
Quina barra de les tres de la dreta és igual que la barra de mostra de l'esquerra?
Com creus que actuen els Ministres, Subsecretaris, Directors Generals i altres dirigents d'un govern que funciona autoritàriament segons els designis i voluntats del president (únic que, amb una llibreta blava, decideix els nomenaments i cessaments dels membres del grup)? "El que se mueve no sale en la fotografía".
Què creus que passa a aquestes organitzacions autoritàries capritxoses quan un membre del grup s'atreveix a dir: "Idò, que voleu que vos digui? A mi me sembla que la barra igual és la numero 2" sinó hi ha una part important del grup que li digui: "Estic d'acord amb tu, efectivament és la numero 2" ? Normalment s'aïlla i acossa psíquicament al sincer fins anul·lar la seva influença al sí del grup o fins a la seva exclusió del mateix, podent-li causar greus danys psíquics de forma totalment injusta i amb responsabilitat penal, mentre el grup es manté en la demència d'una organització que es bassa en que la barra idèntica és la 1 (en que la mare de Deu nom Joana).
Què hem de fer en cas de caure en una situació demencial d'aquest tipus: En primer lloc mai acceptar ser la víctima (seria igualment demencial acceptar la demència). Per cada cop que es rep donar-ne dos i si no es possible reconduir el grup a la racionalitat i a la justícia deixar el grup i denunciar el fet als superiors de l'empresa i, si fos el cas, als tribunals ordinaris de justícia penal. Necessitam que les organitzacions del sistema social siguin organitzacions sanes.
Obediència a l'autoritat (Stanley Milgram)
Més esgarrifós que l'anterior resulta aquest experiment de Stanley Milgram. Aquesta necessitat de no ser rebutjat pel grup ens fa doblegar a l'autoritat del mateix fins extrems inhumans i sàdics. Basta veure el comportament d'alguns soldats israelians envers nins palestins, o el tractament dels guardes de Guantánamo als presoners suposadament Talibans. O, sense anar tan enfora, el sadisme violent amb que alguns dels policies d'aquí reprimeixen manifestacions pacífiques en favor del Medi Ambient o de la Justícia Social.
L'experiment de Milgram consistia en que el subjecte experimental, d'acord amb les "normes" rebudes de l'autoritat del laboratori, havia de "castigar" mitjançant una descàrrega elèctrica les errades que fes un segon subjecte suposadament experimental (en realitat un confabulat per a poder fer el primer experiment) en un experiment per a analitzar la seva memòria. El primer subjecte, als comandaments d'una màquina de càstig conductual, havia d'aplicar una descarrega elèctrica al segon subjecte cada vegada que aquest s'equivocàs en la seva resposta. Aquestes descàrregues serien d'un voltatge creixent a cada errada i anaven des d'uns pocs volts fins a unes descàrregues potencialment mortals. Tots els subjectes experimentals varen acceptar la seva tasca i anaven incrementant el potencial de la descàrrega a cada errada del confabulat que veien a través d'una finestra que era mirall a l'altre costat (confabulat que, realment, no rebia cap descarrega, però que feia una important comèdia de dolor a cada una suposada), un percentatge important va arribar a "donar" descarregues potencialment molt greus i cap ni un, quan abandonava l'experiment, va anar a socorre al subjecte castigat.
Des de fa molt de temps els psicòlegs conductuals i els pedagogs sabem que els càstigs no serveixen absolutament per a res i, en un percentatge molt elevat, aconsegueixen l'efecte contrari al pretès. El que és efectiu, per a corregir un problema conductual és el raonament, el convenciment, el reforç humanista al subjecte i el reforç del comportament alternatiu desitjat.
A aquests temps, tant a organitzacions polítiques supranacionals com a organitzacions educatives hi ha una proliferació de càstigs contraproduents. O bé l'autoritat que els propugna és ignorant o bé és dolenta: Pretén uns objectius totalment distints dels que diu pretendre i pels que teòricament aplica els càstigs.
Com diu en Philip Zimbardo (probablement extret d'un altre autor) "A la història de la humanitat s'han comès moltes més barbaritats i atrocitats en nom de l'obediència que en nom de la rebel·lió".
Rol i comportament (Philip Zimbardo i d'altres)
Però que fa que ens comportem d'aquestes maneres tan irracionals (no som l'únic animal racional?) i antisocials (no som socials per naturalesa?)? És la naturalesa humana dels que ho fan? És una qüestió genètica que determina a les persones autoritàries, sàdiques, submises, mentideres,..., determinació de la que no es poden alliberar?
L'experiment de Zimbardo demostra que no. Tots podem actuar des de la demència autoritària, antisocial, injusta i sàdica o des de la responsabilitat humana i social. Tot és qüestió del "bandol" on ens agafi "la guerra". Moltes vegades, pràcticament sempre, policia i delinqüència són dues cares de la mateixa moneda i uns i d'altres podrien estar a l'altre cara si les circumstàncies així ho haguessin dut. "Jo soc jo i les meves circumstàncies", i el mateix podríem dir del botxí i la víctima o dels membres de dos grups confrontats. El que ens interessa aquí és prendre consciència del fet i evitar ser esclau de les nostres circumstancies i procurar ser, més bé, el conductor lliure de les mateixes.
Philip Zimbardo i els seus col·laboradors varen fer l'experiment del rol del presoner i l'empresonat: Varen treballar amb un grup d'estudiants universitaris americans. De forma aleatòria varen seleccionar un grup que havia de fer de presoners d'una presó i un altre que havien de representar el rol dels presos. Varen començar l'experiment, que havia de durar tres setmanes, a una presó antiga que ja no s'utilitzava com a tal. Immediatament els presoners, que utilitzaven uniforme, es varen revestir de símbols agressius (botes altes, cinturons greixuts amb grosses sivelles metàliques, ulleres de sol, distintius a la pitera, grosses ulleres de sol negres,... i varen desenvolupar actituds autoritàries, capritxoses, humiliants i agressives envers els seus companys que representaven el paper de presos. Aquests, per contra varen desenvolupar una caiguda radical de la seva autoestima, depressió i molts símptomes psicosomàtics. La cosa es va posar tan malament que Zimbardo i col·laboradors varen haver de suspendre l'experiment abans de completar-se la primera setmana de les tres previstes. Passats molts anys, quan aquells estudiants ja eren persones madures, la majoria pares de família, els varen citar novament: Tant uns com altres mantenien encara seqüeles de comportament i psíquiques del rol d'aquella experiència.
La comunitat psicològica internacional ha prohibit que es facin experiments d'aquests tipus. El problema és que el nostre món viu quotidianament milers de realitats així que no són experiments, sinó realitat pura i dura.
El que importa és conèixer aquests mecanismes psicològics socials per a no caure amb les seves trampes ni com a víctima de les mateixes ni com a botxí irracional, per a no triar als nostres dirigents que utilitzen aquestes estratègies i per a denunciar, on correspongui, els casos que coneguem.
En uns propers apunts de Psicologia Social m'agradaria parlar dels estils de lideratge (autoritari, lliberal i democràtic) i els seus efectes socials de K. Lewin, l'efecte positiu de la comunicació de T. Moriarty i la millora del rendiment quan podem intervenir en les decisions d'Helen Langer.
Antoni Ramis Caldentey
Psicòleg humanista social
Octubre de 2002
Enllaços d’interès:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada