Un tret va commoure la sabana d'Àfrica Occidental. En silenci, l'enorme massa de cinc tones de pes d'una elefanta va caure de cop. Tot seguit va esclatar l'infern. En lloc d'emprendre la fugida, de tot arreu els elefants van començar a sortir del matollar, agitant els seus pesats cossos i trompejant espantosament sense deixar de girar en cercle. Pedres, branques i munts de terra van volar per l'aire.
De nou van ressonar altres trets en aquell infern. Dos colossos més van caure a tietra. Però els gegants grisos van seguir sense emprendre la fugida. Per contra, es van agrupar plens d'excitació al voltant dels seus morts protegint-los contra els homes, i van intentar aixecar de nou els ferits.
Wildwart H. Winter explica: «Els furiosos animals van empènyer i van intentar arrossegar els seus camarades, tirats a terra, amb gran violència. Van entrellaçar els ullals amb els dels muertós i van intentar, amb totes les seves forces posar-los de nou drets. De sobte una gran elefanta es va dirigir a galop a un mascle mort, es va agenollar al seu costat, va col·locar els ullals sobre el cos del mort i va intentar alçar-los com si fossin els garfis d'una elevadora mecànica. El seu cos es va posar tens pel monstruós pes. Després es va sentir un espetec i el seu ullal dret va volar per l'aire i va anar a caure a deu metres de distància. iPer ajudar el mascle, l'elefanta havia sacrificat un dels seus ullals.
Aquesta disposició a l'autosacrifici devia ser en temps passats un dels admirables mètodes dels elefants a la selva per sobreviure. Realment això sona il·lògic. ¿No va ser Schiller qui va dir: «El füerte ho és més .quan està sol»? No són els elefants les criatures terrestres més fortes del nostre planeta? Per quina raó s'han d'unir per formar ramats? Únicament per diversió?
Els grans proboscidis tenen el taló d'Aquil·les. Un punt en què se'ls pot ferir mortalment. Només la comunitat els ofereix protecció. Si no s'ajudessin mútuament mai no haurien pogut sobreviure a la Terra. Tan greu és la cosa. Per això intentaré explicar, en aquest apartat, la conducta social dels elefants com a principi de supervivència.
En l'actualitat, però, aquest sentiment social de comunitat s'ha convertit en un desavantatge per a aquests colossos que ja existien a les primeres eres de la Terra. Les grans masses humanes els empenyen sobre el continent africà com abans fessin els gels de l'era glacial, i els obliguen a viure en un medi al qual no estan adaptats.
Com ho explica l'escala que obre aquest capítol, un turista unit pot disparar tranquil·lament contra un elefant darrere l'altre mentre els altres intenten dur a terme la seva acció salvadora. D'altra banda, i això encara és pitjor: l'ordenació social dels elefants els conduirà a l'autodestrucció dels seus elements vitals a les raerves que els han estat destinades per l'home.
Això ha de ser explicat amb més detall. Al voltant dels parcs nacionals africans, actualment, fugen grans masses d'aquests proboscidis que intenten escapar dels homes refugiant-se a les reserves protegides.
Els elefants que s'hi allotgen no defensen el seu territori sinó que accepten amistosament tots els fugitius. Això és una cosa veritablement estranya en el regne animal.
Per aquesta raó en aquestes «illes dels elefanta» s'agrupen estretament envoltats per un mar humà, tants d'aquests prehistòrics colosos com mai no va succeir. Escorten els arbres, destrueixen boscos sencers, transformen la sabana en estepa i l'estepa en desert. Amb això, aniquilen les bases per a la seva subsistència també a les seves zones de reserva.
Al Parc Nacional Tsavo (Kenya), on abans amb prou feines vivien elefants, el 1975 es van reunir més de vint mil. El 1976, cinc mil van morir de gana. La resta vegetava com a esquelets vivents.
Els primers a morir van ser els animals vells, és a dir, els líders experimentats de les famílies de les femelles mares i també de les rajades de grans mascles adults. Als joves no els agrada gens haver d'ocupar aquest lloc abans d'hora. No s'atreveixen a responsabilitzar-se amb una cosa tan complicada com el paper de líders, es tornen insegurs i s'incorporen a altres ramats, a altres famílies, amb les quals formen grups tan amplis com fins ara no es van conèixer. Encara el 1970 els experts coincidien que els ramats més grans comptaven amb 200 caps com a màxim. El 1977 s'ha pogut fotografiar una rajada formada per més de 500 animals.
Sembla una mala broma de la història natural que avui, a la fase final de l'existència dels elefants al nostre planeta, hi hagi ramats tan gegantins com mai no hi va haver en el passat.
Anteriorment, quan aquests magnifics animals encara podien viure de manera natural, el seu sentit de comunitat, que els fa acollir amistosament els estranys, tenia avantatges de gran importància per a la supervivència. L'etòleg escocès Iain Douglas-Hamilton va descobrir quines eren aquestes en dur a terme un interessant experiment al Parc Nacional Manjara, a Tanzània.
Sabia que al seu voltant, a la impenetrable mala herba, daambulaven diversos grups d'elefants d'uns deu caps cadascun. Des de la camioneta tot terreny va llançar un crit imitant el rugit d'un lleó. Immediatament quaranta-vuit elefants, aquests «tancs de la selva verge», que fins aquell moment van estar patint entre la mala herba, van sortir d'ella per tot arreu i, trontollant curiosament com si llancessin crits de guerra, es van dirigir al vehicle de l'etòleg. A uns deu metres del cotxe es van aturar i van mirar al voltant com si es volguessin preguntar: «¿On és aquest condemnat lleó?».
La femella que dirigia la rajada va descarregar la seva fúria contra un tronc, «ho va aixecar va explicar l'investigador i el va llançar amb totes les forces per l'aire. Va passar xiulant al costat del meu cap i gairebé va fregar el sostre de la meva camioneta. No sé si això va ser casual o intencionat.»
Les diverses famílies que componen una rajada no se separen a més d'un quilòmetre de distància entre elles. Aquesta és la distància límit a què es pot escoltar el so d'alarma del seu trompeteig. A aquesta distància no es poden veure entre sí, però de seguida senten qualsevol senyal de perill. I quan es produeix l'alarma, tothom corre al lloc de la trucada.
Això va ser el que va passar aquella nit al Parc Nacional de Murchinson-Falls, a Uganda. Una mica allunyada de la seva família, l'elefanta mare Rani acabaven de portar el món a la petita Babelte. Ja la mateixa nit del seu naixement, l'elefanteta va estar en greu perill mortal. En la foscor va ser atacada per un ramat de tretze hienes.
No hi ha un elefant adult, ni tan sols un de tot just mig any, al qual espanti un grup de feres, ja que no aconseguiran vèncer-lo. Per això les hienes, com també fan els lleons, concentren els seus atacs als elefants encara petits, gairebé nounats. Aquelles hienes, a més, volien utilitzar a favor seu el fet que els elefants, per naturalesa força curts de vista, durant la nit no veuen res i, amb la vista, no poden distingir un dels seus nadons d'una hiena.
Rani va trontollar amb els seus tons més alts a la nit. Les hienes ja eren allà i Rani es va ficar entre elles. Però hienes noves van arribar per altres costats i cap a elles es va dirigir l'atribulada mare. <:On era Babette? En aquells moments es va sentir cridar la petita elefanta. Una hiena l'havia mossegada a la trompa. Rani va agafar la fera amb la trompa i la va fer volar per l'aire fins a més de cinc metres de distància. Però ja una altra de les atacants havia clavat dents una orella de Babett.
En aquell moment la terra va semblar tremolar. La mala herba va entrar en commoció i es va sentir el soroll de les branques en ser esqueixades. El so del trompeteig dels elefants, com una gegantina fanfàrria, sorgia de l'espessor. I gairebé de seguida un exèrcit de tancs, un ramat de trenta o quaranta elefants furiosos i disposats a destrossar tal que s'oposés al seu pas, va acudir en auxili de la seva companya amenaçada.
Babette tremolava de por a tot el cos. Rani com un búnquer de ciment, es va deixar caure sobre ella, va tancar les potes del darrere perquè Babette no pogués sortir per darrere. Si la petita volia apartar-se de banda, rebia un cop de la trompa de la seva mare, que la convencia que s'estigués quieta.
A continuació va començar el «rock calent» dels elefants, sota l'estronador trompeteig de tots aquells trenta o quaranta colossos que es van moure d'una banda a l'altra, esqueixant arbres, colpejant arreu amb les seves trompes, mentre que per tot arreu acudien noves famílies de proboscidis per forçar les hosts.
De cop i volta un dels «jumbos» va descobrir casualment una hiena que només va tenir temps de llançar un gemec abans de quedar aixafada contra el terra com si fos un segell de correus. Aleshores els va tocar als depredadors sentir la por als ossos. Minuts després van córrer a amagar-se als caus sota terra, però els elefants no van descansar. A la llum de l'alba van començar a tirar terra sobre les entrades dels madriguers, van col·locar sobre elles branques que van piconar amb les seves pesades potes fins i tot deixant-se caure sobre elles amb tot el pes dels seus enormes cossos. Van passar tres dies abans que les hienes poguessin sortir dels seus cubicles convertits a la presó. A partir de llavors, mai no es van tornar a atrevir a atacar una elefanteta recent nascuda.
Aquesta aparició massiva i terrorífica de colossos enfurismats devia ser en els primers temps de la seva existència una defensa efectiva contra els atacs dels grans lleons de les cavernes i els pesats óssos, així com contra les llances i les fletxes dels primitius caçadors humans. Todávia avui és decisiu per a la supervivència dels animals joves que, de manera contínua, es veuen amenaçats per lleons, lleopards, hienes i licaons i que no podrien ser defensats per una mare sola i, potser, tampoc de manera totalment efectiva per una sola família.
Sense aquest sistema social d'auxili mutu, els elefants ja haurien estat aniquilats en temps primitius. En el cas d'aquests animals hi ha una contradicció total a les paraules de Schiller i es pot afirmar que «els forts són potents quan estan units.
Precisament si es tenen en compte els molts factors que alteren actualment les relacions interhumanes, resultaria profitós esbrinar una mica més sobre l'efecte estructural d'aquest exemplar comportament social dels elefants en la seva vida natural. Però la investigació en aquest terreny no està actualment prou estesa.
Només podem, de moment, exposar dues coses i més aviat de manera al·legòrica i breu: l'extraordinària memòria i la intel·ligència social que permeten a aquests animals recordar situacions perilloses que van tenir lloc diverses dècades abans, als seus amics i als seus enemics, i de manera que aquelles experiències els serveixen per aprendre; d'altra banda, la forma i la manera com els elefants adults se supediten als seus fills en dificultats amb el seu comportament social. Dos exemples posaran més clar el que volem dir.
Ja fa un temps un suboficial birmà estava fent exercicis d'instrucció amb les seves reclutes en un camí de la selva. En dilecció oposada venia un elefant domèstic de la companyia de fusta que arrossegava un pesat tronc. El conductor de l'elefant, el cornac, li va demanar al suboficial que s'apartés del camí però el militar no en va fer cas i, rient, va obligar el proboscidi amb la càrrega a fer una volta per seguir endavant.
Tres anys després va voler la casualitat que el mateix suboficial amb els seus soldats hagués acampat a la vora d'un riu on, plecisament en aquests moments, els proboscidis de la firma fustera tenien un descans per banyar-se. Bambolejant-se amb aspecte inofensiu, un elefant es va acostar on eren els militars va prendre al suboficial amb la seva trompa, el va treure d'entre els seus companys, el va aixecar i el va llançar al riu, fent-li descriure un veritable vol a l'aire.
El militar havia oblidat feia molt de temps l'aspecte que tenia l'elefant que anys abans va molestar. Però està comprovat que els elefants s'acorden i reconeixen tant els turmentadors com els benefactors fins després de transcorreguts onze anys.
Vull citar un altre cas igualment extremat per mostrar com les elefants mares poden educar els seus fills perquè practiquin un comportament «no natural». Als boscos de teca acostumen als nadons que siguin curosos i atents en les seves relacions amb els febles i fràgils éssers humans.
Això és veritablement extraordinari, ja que als elefants joves) fins que compleixen uns dos anys, la resta de la manada els permet fer tot allò que els vingui de gust. Són com autèntics «nens mimats» en relació amb els animals adults, i saben aprofitar-se'n quan s'estan banyant als rius, per llançar els raigs d'aigua contra els adults ja secs o els tiren fang i pols quan ja estan nets; es barallen de broma entre ells i fan milers i milers de entremaliadures. I aquests petits jogants han d'aprendre a adonar-se que el conductor humà de la seva mare, el cornac, o el seu petit fill de només tres anys, poden patir greu mal si s'hi juga d'aquesta manera tan «salvatge».
Com ho aconsegueix l'elefanta mare? Mostrant-se excepcionalment severa i exigent en aquest únic punt en què no accepta bromes. Tan aviat com la seva cria es permet un d'aquells atreviments amb un ésser humà, la mare li sacseja una trompada que li escalfa el darrere.
iD'aquesta manera, un animal ensenya la seva cria a comportar-se amb els éssers humans perquè no causin mal a una criatura tan fràgil! El cornac respectiu no s'ha d'ocupar, en absolut, d'aquest aspecte de l'educació de l'elefant i, intel·ligentment, es manté al marge de l'assumpte.
Aquests exemples ens deixen suposar com de diferents matisos són capaços de desenvolupar els elefants en el seu comportament social.
En una altra espècie animal, però, ha estat més ben estudiat l'efecte estructural d'aquesta forma de comportament de manera molt més detallada, a la rata.
Paradoxalment, les rates busquen la proximitat del seu enemic mortal, l'home, per a la supervivència. I això, tan perillós, ho aconsegueixen precisament perquè al si de la seva comunitat aconsegueixen portar a la pràctica un complicat sistema social que eleva el seu esperit de lluita contra els estranys i, al mateix temps, assegura la pau i la convivència dins dels seus grups, de manera que les femelles més febles tenen dret a participar com a iguals en el repartiment del menjar amb les aliments. i tot això ho utilitzen per adaptar-se a gairebé tots els canvis del seu mitjà de la manera més convenient per a la comunitat.
El denominador comú de la fórmula de supervivència de la rata està format pels factors següents:
1. Devoren qualsevol cosa, animal o vegetal, que no sigui verinosa.
2. Viuen en secreta nocturnitat. on es veu una rata, realment viuen cent. On se'n veuen deu és perquè n'hi ha mil.
4. Són inesgotablement proliferes.
5. Amb la mateixa sagacitat que, encara que entren a les cases, eviten la trobada amb l'home, eludeixen les trobades amb els gats, gossos, serps i òlibes.
Molts són els animals que tenen algunes d'aquestes qualitats i, tot i això, no s'han estès per milers de milions per tota la Terra. La raó és que els manca el més important dels factors d'aquest càlcul: el comportament social de la rata.
El professor Richard Lore i el doctor Kevin Flannelly van examinar amb minuciosa profunditat, fins aleshores mai emprada, el comportament social de les rates, a la Universitat Rutgers, de New Brunswick (Estats Units), i van descobrir una sorprenent sèrie de detalls.
Fins aleshores regnava l'opinió de Steinigcr que cada família de rates es trobava en permanent estat de guerra amb qualsevol altra família veïna. Les trobades entre les avançades i exploradors eren combats a mort. Això sona molt “humà”. Però si realment cada família o comunitat de rates fos enemic mortal de l'altra, aquests caçadors de cabczes serien animals molt rars i viurien en la mateixa situació dels papús i no en una població massiva oomo la que han aconseguit.
Per aquesta raó, els invatigadors nord-americans esmentats es van interessar, en primer lloc, per trobar resposta a la pregunta de quines rates lluitaven contra quines altres i sota quines circumstàncies es tornaven agressives.
Visitem un dipòsit d'escombraries, un típic paradís biològic de les llaunes, que hi viuen a milers. Madriguera al costat de cau això sembla com una gran ciutat de rosegadors.
Quan Richard Lore va agafar la pala per posar al descobert el seu sistema de construcció, es va produir la primera sorpresa: no era un gegantí laberint, res d'una xarxa de metro subterrània, plena de diferents ramals i bifurcacions. Més aviat semblava un edifici subterrani d'apartaments amb abundants departaments individuals, cadascun ocupat per, aproximadament, una dotzena d'animals.
Metre rere metre una nova porta. No es podia pensar, de cap manera que aquelles famílies estiguessin en guerra entre si. I, en efecte, no era així sinó que entre elles regnava una pau que ja la volguessin per a si els que conviuen en una d'aquelles enormes cases de veïns de 185 ciutats satèl·lits. iUna pau paradisíaca precisament entre llaunes!
Al si d'una d'aquestes comunitats de rates no hi ha baralles. Si una rata forastera, d'una altra família, entra en un «habitatge» que no és seu és rebuda amistosament si es tracta d'una cria, un animal adolescent o una femella.
L'existència de diferents «uniformes olorosos» entre famílies diferents, que impulsa el bàrbar assassinat d'un animal que faci olor de manera diferent no va poder ser confirmat amb els nous experiments realitzats amb rates que vivien en un àmbit de llibertat natural. Les que es maMa -entre si són les rates criades. en laboratori, és a dir, incapaços de comportar-se correctament en circumstàncies naturals. La pau està assegurada per força de comportament social a múltiples nivells, i aquelles que no sàpiguen desenvolupar-se amb aquestes regles de conducta, poden donar-se per mortes.
Les coses poden assolir un punt crític, per exemple, quan l'intrús és un mascle. I això únicament si la comunitat on s'ha introduït està formada per menys de vint individus. Si és gran, els membres no es coneixen els uns als altres. La memòria de cares de la rata no pot abastar més de vint congèneres.
La conseqüència és notable. En moltes societats animals només són tractats amistosament els «coneguts», però s'ataca immediatament i amb violència tots els estranys. També entre els éssers humans els amics i conegudes són tractats més amistosament que els desconeguts, als quals es causa mal sense tants obstacles. Les rates es comporten de manera diferent del tot. Quan una comunitat s'ha fet tan nombrosa que els seus membres ja no es coneixen entre si, aquests es comporten amb tots de manera encara més amistosa.
És clar que resulta més avantatjós rebre amb tolerància i amistat un estrany que, per error, causar la mort a un membre de la comunitat.
Un mecanisme social sorprenentment simple que afavoreix un fort creixement de la població.
Només quan la superpoblació ha arribat a un grau que posa en perill l'existència del grup i ha superat un límit de seguretat, es degenera el comportament de les rates en canibalisme i incest.
El cas de «perill de mort teòric» és el més il·lustratiu a aquest efecte. Només es produeix quan un mascle estrany, en cas d'una densitat de població normal, entri al si d'una família que té menys de vint membres. I diem «teòric» perquè fins i tot aquest cas únic de l'assassinat d'un congènere es produeix només en conduïments de laboratori i mai entre animals que viuen en llibertat.
Els defensors no es llancen a mossegar l'intrús immediatament, sense previ avís, sinó que durant una hora hüsmegen i amenacen el foraster i el fan veure amb tota claredat que n'ha de desaparèixer. Si el foraster se n'adona i sap arreglar-les per neutralitzar l'agressivitat dels altres gràcies a la seva intel·ligència social i amb formes de conducta destinades a aplacar l'agressió, ningú no li tocarà ni un pèl.
El comportament de submissió no és innat en aquests animals. Això va quedar demostrat quan el professor Lore va permetre que rates crescudes al labaratori es reunissin amb les rates en llibertat. Totalment indefenses, sotmeses a forts símptomes d'estrès, totes aquelles que anteriorment no havien conviscut amb els seus congèneres, es van sotmetre a tot i ni tan sols en perill de mort se'ls va acudir emprendre la fugida.
Els gestos d'amenaça de la família salvatge, que s'han prolongat durant una hora, no han estat entesos en absolut per les rates de laboratori. Aleshores va entrar en acció un posat anomenat «neteja agressiva dels cabells».
Un mascle de la família salvatge pren el cap de l'estrany entre les dues potes davanteres i se la «renta» amb tanta força que gairebé li arrenca els pèls.
Aquest «rentat de cap» és l'últim advertiment: «Si no et llargues ara mateix, et mato a mossegades.
iDe quina manera tan diferent es comporta un animal amb experiència social! Si es presenta com a «intrús» en una família estranya, no dóna cap mostra d'estrès. Esteu segurs que la vostra vida no perilla.
Tan aviat com es veu amenaçat pels defensors comença a donar senyals del seu total sotmetiment: crits ultrasònics, amb un màxim d'ampliació sònica d'entre 20 i 25 quilohertzs, que de vegades, en to molt baix, poden ser escoltats per l'home com un delicat agamitar. Amb això pot, immediatament, evitar l'atac de qualsevol dels seus congèneres.
Les rates emeten aquests ultrasons en altres situacions: després de l'aparellament, el mascle llança un xiulet suau quan vol evitar que la seva femella se'n vagi, ja que desitja repetir l'aparellament; per contra, la femella que vol descansar i no ser molestada sexualment produeix el mateix so per evitar que el mascle l'assetgi.
Es pot veure que hi ha diverses situacions d'estrès que, mitjançant aquests xiulets ultrasònics, poden ser apaivagades. La manera de combatre l'estrès social és, com es pot veure, molt senzilla entre les rates. Només cal una lleu pujada per apaivagar els ànims.
Dues coses més són necessàries per completar l'efecte d'aquest crit de sotmetiment: gestos d'humiliació en la postura corporal així com l'emissió de l'anomenada «olor de la derrota». En el cas d'una baralla, les rates poden distingir el vencedor i el vençut per la modificació de la seva olor corporal.
Totes aquestes normes de comportament social han de ser apreses per les rates. Si no arriben a dominar-les, acabaran mortes. Per contra, les que tenen experiència poden, gràcies a un compoltament adequadament sensibilitzat, convertir en amics els membres de la família estranya, a qui es van presentar com a intrusos, i aconseguir ser-hi adrnitides.
El procés daprenentatge és molt ràpid en les rates, tot i que es tracti danimals adults. Richard Lore ha introduït rates criades en aïllament, és a dir, sense cap experiència social, en famílies de rates salvatges. Poc abans que es produís l'agressió final, en va treure una del lloc de perill per col·locar-la, tot seguit, una altra setmana en una gàbia, sola, perquè descansés.
Després va ser portada de nou a un grup enemic. En aquest cas ja no li va passar res, ja que a l'entretemps havia après a dominar tots els gestos d'apaivagament ia comportar-se correctament al si de comunitat.
Cal notar que aquesta capacitat d'aprendre tan ràpidament un comportament social és una qualitat especial de la rata comuna. Els macacos de l'Índia, que són molt més intel·ligents que les rates, paradoxalment, per diversos motius, no poden aprendre en edat adulta allò que van deixar d'aprendre sent nens sobre l'art de relacionar-se socialment amb els seus congèneres.
Una altra de les importants armes de la rata en la lluita per la supervivència és la seva gran capacitat de procreació que augmenta precisament en cas de necessitat, és a dir, quan els altres animals se sotmeten a grans limitacions procreadores.
En aquestes circumstàncies és normal que els mascles forts s'apoderin de gairebé tot el menjar i només deixin la imprescindible a les femelles, més febles, cosa que passa en altres famílies animals com els micos i els lleons, cosa que posa en perill la procreació.
Per aquesta raó la femella de la rata gaudeix, pel que fa al menjar, d'igualtat de drets, encara que és clar no en un sentit galant com si diguéssim «primer les senyores» sinó de manera molt més subtil. El resultat final és que en casos de gana sobreviu el mateix nombre de mascles que de femelles i continua la procreació sense que es produeixi cap errada.
Aquesta troballa tira per terra totes les nocions que es tenien anteriorment sobre el comportament jerarquic dels animals. Fins ara s'havia cregut que la posició capdavantera aconseguida a força de músculs dins una comunitat animal donava dret al «cap» del privilegi de ser el primer a l'hora de dinar. Però amb les rates no és així. Al costat de la posició jeràrquica de força i independentment d'ella hi ha una altra ordenació jeràrquica "alimentària".
Això va poder ser comprovat detalladament pel professor Lore, que va col·locar, al recinte de les rates una menjadora construïda de manera que els animals únicament podien menjar d'un en un. Una cosa va quedar clara: cap dels animals que arribaven a l'aliment menjava fins a atipar-se, sinó que es limitava a ingerir certa quantitat i cedia el seu lloc a un company.
És clar que, al cap d'un temps, quan aquest tipus d'alimentació escassa i restringida va crear artificialment una època de gana, les coses es van alterar i els membres de la família van començar per expulsar de les rodalies de la menjadora alguns dels seus membres. I el nombre d'aquests va anar augmentant quan l'escassetat es va fer més gran,
Així, per exemple, mentre tres de quatre femelles es van poder alimentar prou per poder criar satisfactòriament la seva prole, la quarta no va rebre res d'aliment i va morir de gana.
En tot això hi ha una cosa commovedora que ens impressiona extraordinàriament: malgrat la gana, que fins i tot va costar la vida a alguns, mai no es va produir cap lluita per disputar-se l'accés al menjar. Els elegits per morir de gana es van sotmetre al seu destí per dur que aquest fos. Una ordenació alimentària que ho regula tot adequadament –fins i tot la mort d’una part del grup en cas de necessitat– perquè la comunitat pugui sobreviure.
La naturalesa ha fixat aquesta forma de conducta dels animals, perquè tota mena de disputa, tota lluita per aconseguir aliment fora de l'ordre establert faria perillar les possibilitats de supervivència.
Tenim aquí l'exemple d'un ordre social que, d'una banda, ia causa del seu art per organitzar una vida en pacífca comuna, és digne de ser admirat, però per altra banda ens recorda la bàrbara perfecció de les comunitats d'insectes.
